Follow by Email

martes, 14 de agosto de 2012

Connexions i desconnexions (II). Estratègies plurals i (des)integrades



I

Quan Malcolm X tornà de la Meca el 1964, davant les preguntes dels periodistes, reflexionà sobre si la solució del “problema negre” (a ell sempre li havia agradat senyalar que els negres no tenien cap problema, si de cas s’havia de parlar del problema blanc) seguia passant pel retorn a Africa i no per la transformació dels EEUU. La tradició en la que s’inscrivia havia postulat sempre que els fills i nets dels esclaus no eren americans, sinó africans portats a una terra estranya. En aquesta reflexió en veu alta apuntà ja no a la possiblitat del retorn, de la desconnexió absoluta, però sí a la necessitat de fer “Una emigració cultural i mental de retorn a Africa, no necessàriament una emigració física, que signifiqui que reafirmem els nostres llaços. Ajudaria a reforçar-nos aquí a Amèrica, al poble negre d’Amèrica, no tan sols espiritualment, sinó que a la vegada ens donaria la iniciativa per resoldre els nostres problemes aquí, a casa”. Amb aquesta reflexió, i el pas de ser un líder d’una organització de caire religiós com la Nació de l’Islam a propugnar l’acció política amplia, el gran príncep afroamericà feia un pas de gegant en l’intent de fusionar políticament dues tradicions incompatibles pràcticament fins llavors.

La primera era anunciada en una data tan matinera com 1831 en un míting celebrat a Nova York: “No creiem que les coses continuïn sempre igual (…) Arribarà el dia en què la Declaració d’Independència serà sentida amb el cor de la mateixa manera com és expressada amb els llavis, quan els drets de tots seran reconeguts  i apreciats degudament. Aquesta és la nostra pàtria i aquest és el nostre país. (…) Aquí hem nascut i aquí morirem.”. Però encara ressonaven amb força també les paraules de les cartes enviades pels negres lliberts que havien emigrat a Sierra Leona el 1815 fugint d’Amèrica: “Encara que sigueu lliures, aquesta no és la vostra pàtria, Africa i no Amèrica és el vostre país i la vostra casa”. Paraules que ens parlen d’una escissió bàsica que recorrerà el moviment d’emancipació dels negres a EEUU al llarg de tot el XIX i XX. D’una banda, aquells que cercaran la integració dins la societat dels EEUU, a partir de la transformació de les seves bases i el reconeixement de ple dret com a ciutadans de les persones de color,  i que tindran el seu líder més esplendorós en Martin Luther King. De l’altra, una llarga tradició que tindrà la seva primera balda en les iniciatives desenvolupades al llarg del XIX per intentar el retorn a Africa dels antics esclaus; un amplia difusió amb el moviment d’entreguerres liderat per Marcus Garvey; i diferents variants entre els intents de crear un Estat propi a Africa o reclamar el dret a l’autodeterminació per fer-ho a la mateixa Amèrica. Moviments que estaven abocats al fracàs, per la inviabilitat mateixa de la seva proposta (quin Estat? quin territori?),  però que tenien èxit en un altre sentit.

Al proclamar l’existència d’una cultura i una identitat tant antigues com vives retornaven l’orgull i uns signes de pertinença a una població delmada culturalment i humana. Ells no eren solament els fills dels esclaus marginats d’una vida plena, eren els descendents de les grans cultures africanes, els fills d’una cultura mil·lenaria molt més rica i antiga que l’anglosaxona. Al construir dintre d’aquest moviment xarxes econòmiques, culturals i socials pròpies i autònomes de la resta de la societat blanca, expressaven i realitzaven la possibilitat de crear un món propi dins d’un altre que els era profundament hostil.  Finalment, la inviabilitat pràctica d’una realització immediata d’aquesta proposta política la va fer perdurar en forma de fe, de religió. La suposició que front a la religió catòlica dels blancs ni havia una altra pròpia dels africans, en aquest cas l’Islam, i la gestació d’una escatologia, d’una visió de finalitat, que situava l’alliberació del poble negre dels Estats Units en un intervenció divina en un futur indeterminat on es produiria el retorn, va ser el germen del naixement i desenvolupament de la principal organització d’aquesta tendència: la Nació de l’Islam. En aquesta escatologia no hi havia intervenció política, ja que la mateixa no tenia sentit en el temps d’espera del dia de la intervenció divina. Durant el mateix tan sols quedava preparar-se per fer-se dignes de l’alliberació: construir el propi món. Un món tanmateix que patí un gran trasbals en la forta dinàmica social i política dels anys seixanta. Difícil era en aquest context que des de la desconnexió proclamada i practicada no es reconnectés de nou amb la realitat d’una forma, amb una intensitat i un color diferent que la reste de subjectes que havien fet de l’intent de transformació dels EEUU el seu principal objectiu. La figura clau d’aquest procés, que el metabolitza i el simbolitza, no és altra que la de Malcolm X. El líder negre inaugurà així un nou camí, aquest, com havia intentat Du Bois des de finals del segle XIX sense èxit, es construïa sobre una identitat on ells deixaven de ser americans que cercaven la seva plena integració o be africans en un aterra estranya que cercaven el retorn a casa. La seva casa era Amèrica, però no l’Amèrica realment existent, sinó la que es construiria sobre noves arrels. La seva indentitat ja no era americana o africana, ells eren afroamericans. A partir d’aquesta base s’abandonà l’escatologia, el temps d’espera es convertí en el temps de l’obrar, l’acció ja no seria religiosa sinó política, les xarxes autònomes no serien una preparació pel retorn, sinó la força per la transformació en el aquí i en l’ara.    

En uns moments en els quals la “impossibilitat” de canviar la pròpia realitat porta, i cada cop portarà més, a les propostes de desconnexió, és a dir a les propostes de crear el propi món en forma de xarxes socials, culturals, econòmiques i territorials pròpies, és important observar que aquestes propostes tenen un límit, però també una virtut. No es tracta de renunciar a res, si es fa es convertirà en una opció condemnada a l’escatalogia d’uns pocs, sinó de crear àrees de desconnexió mental, cultural, social i econòmica per poder apropiar-se de recursos que permetin el retorn a una política amplia feta des de noves bases. No és nou.

II

Els moviments emancipatoris al llarg de tota la seva història i en les diverses formes que han pres, han mantingut unes constants estratègiques que no sembla que hagin de canviar. Podríem etiquetar-les, grosso modo i amb un traç gruixut, en tres grans continents. Aquelles que han cercat en l’acció directe el canvi social i polític, aquelles que ho han fet en la desconnexió del sistema i aquelles que han optat per una acció política organitzativa com a centre des del que operar un canvi que afecta de forma gradual a varies esferes de la societat.

La tradició de Gracus Babeuf i la seva conjura dels iguals en el crepuscle de la Revolució Francesa inaugura la forma moderna de l’aspiració d’un canvi radical mitjançant la presa directe del poder. El seu origen l’hem de trobar en els demòcrates radicals que havien descobert que la democràcia per si sola no portava a la igualtat i que quan ho feia ràpidament era transformada en una dictadura. El problema segons ell era la gran propietat, els “acaparadors dels béns comuns” i la solució no altra que la presa del poder. La conjura fou reprimida a sang i foc, i les seves cendres aixafades sota la bota del nou ordre burges napoleònic. Babeuf, esperant la fi, estimulava als seus seguidors a prendre nota de tot el que s’havia esdevingut per tal que “Un dia, quan la persecució hagi amainat, quan potser els homes de bé respirin amb suficient llibertat per poder deixar flors sobre la nostra tomba, quan hagi arribat el moment de somiar de nou (…) podràs cercar en aquestes papers i presentar a tots els deixebles de la Igualtat (…) els contingut del que els homes corromps d’avui anomenen els meus somnis”.  Buonarroti, un dels últims supervivents de la conjura, serà l’encarregat de fer una transmissió que connectarà directament amb les societats secretes del segle XIX, el blanquisme i d’ell, d’una forma mai plenament reconeguda, amb el mateix comunisme fins als anys trenta, i una part de la pròpia tradició anarquista. Una línia que fila el vell somni d’assaltar els cels per construir la nova Jerusalem a la terra.

Blanqui és segurament el més desconegut i el millor exponent d’aquesta pulsió. L’anomenat timbre de bronze va commoure el segle XIX com li agradava dir a Walter Benjamin clamant contra el seu oblit. Poc amant dels debats entre marxistes, proudhonians, cabetians o owenites, el seu llegat en termes d’escrits va ser pobre, el va contribuir, en part, a aquest oblit. Segons ell, els seus il·lustres contemporanis no feien altra cosa que  “discutir que hi ha a l’altra riva del riu, l’important és travessar-lo”. De fet és pot considerar el gran estrateg de la insurrecció, i el gran tàctic del cop d’estat, i com a tal passà més dies de la seva vida a presó que en llibertat. Tanmateix el blanquisme fou el veritable actor dominant dels moviments emancipatoris des de la segona meitat del segle XIX fins a 1871. Visqué llavors la seva victòria més gran amb la instauració de la Comuna de París, de la que el mateix Blanqui fou anomenat president d’honor, esdevinguda la primera experiència de govern modern basat en la democràcia directa i en la voluntat d’una transformació radical de tota la realitat. Victòria que fou també el seu principal epíleg. La fi sagnant de la Comuna acabà amb el blanquisme com a corrent dominant. Tanmateix, la voluntat insurreccional per sobre de tot pervisqué com a mínim fins a 1917 i foren molts els contemporanis que senyalaren que el mateix Lenin era més fill de Blanqui que de Marx.  No en va en el moment de decidir la pressa del Palau d’Hivern, amb part del comitè central en contra degut a la paradoxa de proclamar una revolució socialista obrera en un país pràcticament agrari, Lenin abandonà tot debat argumental per afirmar davant dels contraris, i iniciar aquell experiment que havia de canviar la història, citant a Goethe, “la teoria, amic meu, és gris, però verd és l’indestructible arbre de la vida”. 

Tanmateix si les revolucions són contagioses, també són una estranya flor en la història i encara més rares són les triomfants. Aquestes últimes deixen de ser mites per passar al camp de la llegenda. Una llegenda que difícilment es converteix en pauta del canvi polític, malgrat es trobi en la base de tots els grans canvis. L’últim eco de la primavera dels pobles de 1848 es visqué precisament en aquell 1917 que determinà tot el segle. Cap onada revolucionaria més travessa el segle XX amb la mateixa força, malgrat que foren molts els que seguiren fent d’aquesta singularitat el principi de tota la seva acció política. Altres, del fracàs de les revolucions que havien empres, de la impossibilitat de canviar l’ordre existent, cercaren fora del sistema el que no trobaven dintre. Aquesta –la història dels intents de desconnexió– és una història pràcticament tan antiga com la humanitat. Es troba en tot procés migratori col·lectiu fet amb voluntat de fundar una societat nova, es troba en les persones que vivien als boscos escapant de la servitud feudal, en la formació de societats cimarrons de Llatinoamèrica, que podien agrupar a més de 15.000 persones vivint en comunitat sota el principi de la igualtat durant segles o en l’agrupació de cabetians per tot Europa, assenyaladament també a Barcelona, després del fracàs de les revolucions de 1848 per marxar a fundar societats comunistes a Amèrica.

Però si els afromericans descendents dels esclaus dels EEUU no trobaven on concretar el seu retorn a Africa, quelcom de similar passà amb les propostes de desconnexió. Realitzables al llarg de la història de la humanitat, ho deixaren de ser amb la tendència constant del capitalisme a desenvolupar-se  com a sistema-món, deixant cada cop menys espais “lliures” de les “aigües gelades del càlcul egoista”. En aquest sentit, a partir d’un cert moment del darrer terç del XIX la desconnexió mutà de mitjà per realitzar-se i passà a ser predominantment l’articulació de xarxes econòmiques, socials i culturals pròpies dins de la societat. De fet en el si de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), malgrat com ens ha estat llegada la seva memòria, el gran debat no s’establí entre l’anarquisme insurreccionalista de Bakunin o el gradualista de Proudhon i el socialisme de Marx. Aquestes posicions tan sols eren la forma pública d’un debat més de fons en una època on Marx no era sinó, en paraules de William Morris, “la millor ment al nostre costat” i no el fundador d’una doctrina amb seguidors que cercaven en les seves cites, manuals i vulgates un principi d’autoritat.  Aquest debat es lliurava entre els que veien el mutualisme i el cooperativisme com la base per la transformació social present i futura i els que postulaven primer en la vaga general i després en l’articulació de grans sindicats de masses el camí cap a una societat més justa. Val a dir que ambdues posicions estaven emmarcades entre el vell proletariat i la nova classe obrera industrial sorgida de la segona revolució industrial. Els primers tingueren en el proudhonisme gradualista, i tan sols més tard en el bakunisme, la seva proposta més afí, mentre que els altres la trobaren en el marxisme i més tardanament a alguns països d’una forma diferent amb el sindicalisme revolucionari i/o l’anarcosindicalisme. Finalment fou aquesta última ideologia –la marxista– la que s’imposà com a dominant, però ho fou en tant en quant s’encarnà en una forma d’organització completament nova i, en el seu moment, exitosa: el partit. 

Malgrat s’ha tendit a veure en l’actualitat els partits moderns com una forma més de domini –la partitocràcia– de les elits, el cert és que aquests nasqueren de sectors populars com a primera forma d’articulació política de la societat de classes. És més, el seu naixement transformà la realitat en un sentit que les classes dominants mai haurien previst. La reacció Europea que es transmutà en una gran onada repressiva després de la derrota de la Comuna de París, deixà pràcticament delmades les diferents corrents insurreccionalistes. En un context marcat per la desesperació nasqué el terrorisme populista o anarquista, mentre aquells que havien cercat en la desconnexió el principi de la nova societat veien com gran part dels seus projectes perdien centralitat política en un període extremadament dur i de creixement constant del gran proletariat industrial.  La primera AIT com a tal desaparegué i Marx i el seus seguidors abandonaren tot intent de mantenir-la viva, car ara el projecte era un altre. A Alemanya, conjuntament amb els lassellans, crearan a Gotha el partit socialdemòcrata alemany (SPD). Aquest no propugnava un mitjà únic per fer la revolució –la vaga general, les tècniques insurreccionals o la creació d’un teixit econòmic alternatiu–, sinó la constitució de les classes populars en partit per poder decidir en cada moment quina era la millor opció. Una estratègia que, malgrat no estar inicialment al centre de la seva acció, no descartava la penetració institucional. Però de fet fou aquesta última realitat el que es convertí en el principal pol de confrontació amb l’Estat bismarckià.

A les eleccions de 1878 els “antisistema” d’aleshores aconseguiren nou diputats. Davant la por que suscitava aquesta realitat, encara migrada, el Canceller Bismarck farà aprovar les que seran conegudes en el seu conjunt com a lleis antisocialistes. Durant els següents dotze anys més de 150 diaris i 1.200 publicacions foren clausurades, els militants del nou partit detinguts, desterrats o acomiadats. Tanmateix la nova proposta seguia creixent en dos sentits. Avocats a la clandestinitat es desenvolupà com a partit de la societat civil, encobert en la fundació de cooperatives, sindicats, clubs de fumadors, centres d’esport, entitats de barri, escoles, etc., creant amb el seu desplegament un nou teixit social, una nova cultura, un nova realitat. Alhora es seguien presentant amb diverses formules a les eleccions, en un creixement que semblava, sorprenentment, imparable: el 1890 ja s’havia convertit en el primer partit d’alemanya en nombre de vots. De fet, la seva mateixa existència portà al Canceller Bismarck a aprovar no tan sols mesures repressives, sinó també noves lleis de protecció social, de cobertura de les baixes laborals, i jubilació, entre altres, mentre els salaris reals no paraven de pujar gràcies a l’acció sindical del nou partit. Finalment, davant la constatació que la repressió por si sola no aturava el naixement d’aquesta nova forma organitzativa, i que tampoc l’extensió de mesures socials semblava aconseguir-ho, el canceller decidí dissoldre el Parlament. Una vaga general de 140.000 miners fou la resposta. Bismarck fou destituït i les lleis antisocialistes derogades. En el procés havia aparegut una nova forma d’acció i organització que ben aviat, en la mesura que es mostrava exitosa, serà adoptada arreu d’Europa per les organitzacions de l’esquerra: el partit de masses.

Malgrat l’existència de partits polítics es pot rastrejar com a mínim des de la revolució francesa, el cert és que a l’últim terç del segle XIX aquests eren poc més que agrupacions a l’entorn d’un líder o corrents més o menys organitzades. Amb l’aparició del model de l’SPD en escena la nova forma de prendre partit, de ser partisà, s’agrupa a l’entorn d’una ideologia, una estratègia i una serie de tàctiques que mou a centenars de milers de persones organitzades en seccions locals, territorials nacionals i/o estatals, amb òrgans dirigents, congressos, etc. Però això és tan sols un dels aspectes d’aquells moderns partits de masses. Alhora aquesta forma política, en un context de baixa articulació dels estats en el terreny social en el passat que ara sembla ser el nostre futur, mostra una aguda tendència a desenvolupar-se no només com a partits de masses, sinó també com a partits societat. El model es difongué a partir de les noves corrents marxistes, però ben aviat fou emulat per tot partit d’esquerres i popular de diverses tendències ideològiques, mostrant en aquesta dimensió de partit-societat una força inusitada.  A principis del segle XX a Alemanya, o en el cas del Partit Republicà Radical a Barcelona per citar-ne un exemple similar encara que de menor intensitat,  un podia néixer en un barri de marcat caràcter socialista, anar a una escola socialista, tenir un advocat i un metge socialista, treballar en una cooperativa socialista, o pertànyer a un sindicat socialista, i fins i tot anar a una universitat socialista. En aquest sentit els recursos identitaris i els sentiments de pertinença cap a aquestes organitzacions no tenia parangó. Des d’un punt de vista era un partit polític, des d’un altre una forma de vida, de concebre la vida, que anava molt més enllà de votar o no votar com a una opció instrumental segons el moment. En un dels seus màxims moments de maduració el 1912 arribaria a treure el 99% dels vots en una ciutat com Berlín, malgrat el sistema li seguis sent profundament hostil. Si l’emergència de la societat de masses (amb formes de comunicació de masses, literatura de masses, art de masses, mitjans de comunicació i transport de masses i ciutats de més d’un milió d’habitants), en un sistema econòmic profundament inestable i caracteritzat per crisis periòdiques, s’havia mostrat com un desafiament per les classes dirigents, l’aparició en aquest marc d’una forma organitzativa adaptada  a aquests temps, i alhora antisistèmica,  significà primer l’erosió i després la fi d’un model de domini tradicional. La resposta més immediata fou, en nous contextos revolucionaris, el feixisme com a nova ideologia de masses, profundament reaccionaria, però que alhora abandonava l’elitisme tradicional per adoptar tècniques de propaganda, narratives i formes organitzatives adaptades a la nova societat. La resposta tardana, un cop fracassat el feixisme, foren els partits democratacristians de masses que lligaven l’organització política als sentiments de pertinença religiosa.  

III

L’èxit de l’articulació política gradual en un nou tipus d’organització, ja fos en el model partit o el del sindicalisme polític de masses articulat com a sindicalisme revolucionari o anarcosindicalisme, amagà una altra realitat que li era consubstancial: no significà la desaparició de les propostes alternatives. Això, en realitat, va succeir molt més tard en un lent procés en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en el marc d’un capitalisme profundament transformat. Quan competien entre elles es presentaven com univoques, en la mesura que cada una de elles pretenia mostrar-se en termes absoluts com la més efectiva per aconseguir l’objectiu final: la superació del capitalisme. Però en realitat la creació d’espais propis fora del “sistema” seguia plenament present en les noves formes d’acció. Crear una societat dins la societat havia estat el mitjà que havia permès sobreviure al partit en el moment del seu naixement, fou posteriorment el tramat de fons que li va permetre interactuar àmpliament amb la realitat de “fora”. D’aquest tramat treia la força material, els recursos morals, les certituds, la capacitat de sobreviure en els pitjors moments i la prefiguració d’elements de la societat futura. Potser una relació diferent, amb més elements de contradicció, mantenia amb l’acció directe o la cultura insurrecionalista.

El cert és que aquesta nova forma d’acció i organització s’havia articulat sobre l’anunci de l’objectiu de superar el capitalisme, i en aquest sentit l’esperit revolucionari seguia sent el seu horitzó sense el qual no s’haguessin pogut ni articular en els seus orígens, quan el sacrifici es sustentava en la possibilitat de l’adveniment d’una societat radicalment nova. Però amb el seu mateix desenvolupament estava canviant la situació de partida en varis sentits. El primer d’ells l’anunciava irònicament Max Weber: “queda per veure si la socialdemocràcia assaltarà l’Estat o serà l’Estat el que assalti la socialdemocràcia”. I el cert era que en la mesura que els partits socialdemòcrates es consolidaven també es transformava la seva mateixa naturalesa. Creixien en nombre de diputats, periodistes de diaris propis, membres de cooperatives, militants professionals, que feien tendencialment de l’existència del partit una forma de vida i, a la llarga, del propi partit una finalitat, més que no pas una eina pel canvi social. Alhora, i una cosa no s’entén sense l’altra, l’anunci d’una teoria social, si té èxit en el seu anunci, modifica les condicions de partida de la profecia. En aquest sentit, mai les ciències socials s’acostaran a les naturals, si no és en alguns punts de la física quàntica que postula que l’acte d’observació de la matèria ja és en si mateix un acte de transformació de les seves condicions prèvies, ja que ella tracta de subjectes capaços d’interpretar i modificar les seves condicions a partir de noves realitats entre les que hi ha la mateixes interpretacions que postulen com seran aquestes noves realitats. És a dir si el socialisme modern havia nascut postulant que el capitalisme era un sistema periclitat i que creava les condicions socials per la seva pròpia desaparició, el seu propi desenvolupament canviava aquestes condicions. Bismarck havia reaccionat amb la repressió, però també ho féu articulant unes primeres mesures de protecció social. Camí que fou seguit en els anys següents per altres governs, a la vegada que l’aparició dels sindicats de masses anava acompanyada d’increments salarials i millores en les condicions laborals, millorant les condicions de vida de les classes populars. Ara ja no era tan cert que amb una revolució aquestes no tenien res a perdre, tan sols les seves cadenes, i tot un món que guanyar com anunciava Marx i Engels al final del Manifest Comunista. No ho era pels dirigents i quadres socialdemòcrates, que havien trobat la seva forma de vida en el creixement del partit, i no ho era per una part de la seva base social. I això servia tant pels partits socialistes, com ho farà també pels partits comunistes de masses de les democràcies occidentals posteriors a la Segona Guerra Mundial. El moment de la seva màxima expansió, influència electoral i social, anirà acompanyat en aquest sentit pel seu període més llarg sense cap intent revolucionari, malgrat que la seva mitologia interna i militant estigués fortament cargada de la paraula revolució.

En cert sentit es pot afirmar que l’insurreccionalisme va ser enterrat pels seus màxims proclamadors, però només en cert sentit. Des d’una altra perspectiva la cultura insurreccional seguirà viva com a creença, com a escatologia final o com a mite fundacional, en els nous partits de masses, sobre tot en la seva primera fase de desenvolupament. Això explica la seva capacitat de supervivència, com també el protagonisme en diversos moments de noves corrents insurreccionalistes sorgides de l’escissió del món socialdemòcrata. L’esperit de Blanqui seguí també viu entre les seves files i quan les contradiccions internes i la situació externa entraven en ebullició, noves realitats polítiques es feien presents. Sense elles tampoc el capitalisme occidental s’hagués transformat, como tampoc s’hauria consolidat el reconeixement dels drets socials per part de l’Estat.

Les tres grans tendències –l’acció directa, la desconnexió o l’intent gradualista organitzatiu– competiren entre elles en un moment històric molt determinat: el de la gran rearticulació del capitalisme que es visqué enmig de la crisi de 1873 a 1894. Un moment de profundes transformacions socials i culturals, al final del qual el pes i les mesures de cada una d’aquestes estratègies s’havia també transformat radicalment produint noves realitats. Difícilment aquestes tendències de fons canviaran en la nova situació de canvi radical que estem vivint i algunes renaixeran amb una força inusitada que semblava enterrada en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en els Estats del Benestar. De fet tant la desconnexió com l’insurreccionalisme prenen, amb diferents formes i intensitats, de nou la paraula, així com l’organització de masses, ja molt transformada des dels seus orígens, en la seva forma política, i sindical, estan patint una transformació radical. Fins a cert punt sembla que estem entrant al món anterior a finals del segle XIX. Res del que es va establir llavors és immutable. No té més d’un segle i mig d’història, un simple parpelleig dintre del temps humà. Acabat tot un món, allò que havia estat sintetitzat es desfila de nou i les recombinacions s’hauran de fer, en un temps probablement llarg, sobre noves bases que ara com ara ens son en gran part  desconegudes.

Canviarà la seva forma, canviarà el pes de cada una d’elles i la seva interrelació, seguiran postulant-se tendencialment com univoques en els debats, però continuaran presents ara com abans. I només hi ha un principi que sembla inalterable, cap d’elles sembla d’entrada prescindible, no en les formes concretes que van prendre en el passat, però si com a tendència de fons. La idea força que va apareixent cada cop més, des d’una gran diversitat de postures, de la necessitat de crear un món propi, fora de l’Estat i de l’esfera directament mercantil, format per xarxes econòmiques, socials i culturals, amb espais alliberats que garanteixin entre altres coses la realització dels drets socials, és inseparable a la llarga de les formes d’articulació política, siguin quines siguin, si volen perviure i si volen transformar no només una realitat, sinó tota la realitat; alhora aquestes formes d’articulació política, sinó volen tan sols ser una mera veu crítica dins dels circuïts del sistema, han de trobar la seva força precisament en aquest “fora” del sistema; i finalment l’esperit insurreccional no beu tan sols de situacions desesperades, sinó de la prefiguració de nous mons d’una forma tangible i del poder material que li ofereix en el present aquest nou món per construir-lo en el futur, però sense ell també tot ho altre perd força i sentit. Ha canviat tot, tot està canviant, i tot s’ha de reconsiderar si es vol estar a l’altura dels temps, però ara com abans, no hi ha formules úniques màgiques, sinó desplegamanents amplis que cerquin a la llarga un nou tipus de recombinació.  

Conexiones y desconexiones (II). Estrategias plurales y (des)integradas



I

Cuando Malcolm X volvió de la Meca en 1964, ante las preguntas de los periodistas reflexionó sobre si la solución del “problema negro” (a él siempre le había gustado señalar que los negros no tenían ningún problema, si acaso cabía hablar de un problema blanco) seguía pasando por el retorno a África y no por la transformación de su realidad en los EEUU. La tradición en la que se inscribía había postulado siempre que los hijos y los nietos de los esclavos no eran americanos, sino africanos llevados a una tierra extraña. En esta reflexión en voz alta apunta ya no a la posibilidad del retorno, de la desconexión absoluta, pero sí a la necesidad de hacer “Una emigración cultural y mental de retorno a África, no necesariamente una emigración física, que signifique que reafirmamos nuestros lazos. Ayudaría a reforzarnos aquí en America, al pueblo negro de America, no tan sólo espiritualmente, sino que a la vez nos daría la iniciativa para resolver nuestros problemas, aquí, en casa.” Con esta reflexión, y el paso de ser el líder de una organización de carácter religioso como la Nación del Islam a propugnar la acción política amplia, el gran príncipe afroamericano daba una paso de gigante en el intento de fusionar políticamente dos tradiciones incompatibles en la práctica hasta entonces.

La primera era anunciada en una fecha tan temprana como 1831 en un mitin celebrado en Nova York: “No creemos que las cosas continúen siempre igual (…) Llegará el día en el cual la Declaración de Independencia será sentida con el corazón de la misma forma como es expresada con los labios, cuando los derechos de todos serán reconocidos  y apreciados debidamente. Esta es nuestra patria y este es nuestro país. (…) Aquí hemos nacido y aquí moriremos”. Pero todavía resonaban con fuerza también las palabras de les cartas enviadas por los negros libertos que habían emigrado a Sierra Leona en 1815 huyendo de America: “Aunque que seáis libres, esta no es vuestra patria, África y no América es vuestro país y vuestra casa”. Palabras que nos hablan de una escisión básica que recorrerá el movimiento de emancipación de la población negra en EEUU a lo largo de todo el XIX y XX. Por un lado, aquellos que buscaran la integración dentro de la sociedad de los EEUU, a partir de la transformación de sus bases y el reconocimiento de pleno derecho como ciudadanos de les personas de color, y que tendrán su líder más esplendoroso en Martin Luther King. Por otro lado, una larga tradición que tendrá su primer eslabón en las iniciativas desarrolladas a lo largo del siglo XIX para intentar el retorno a África de los antiguos esclavos; un amplia difusión con el movimiento de entreguerras liderado por Marcus Garvey; y diversas variantes  entre los intentos de crear un Estado propio en África o reclamar el derecho a la autodeterminación para hacerlo en la misma America. Movimientos que estaban condenados al fracaso, por la inviabilidad misma de su propuesta (¿qué Estado? ¿Qué territorio?),  pero que tenían éxito en otro sentido.

Al proclamar la existencia de una cultura y una identidad antiguas y vivas devolvían el orgullo y unas señas de pertenencia a una población diezmada cultural y humanamente. Ellos no sólo eran los hijos de esclavos marginados de una vida plena, eran los descendientes de las grandes culturas africanas, los hijos de una cultura milenaria mucho más antigua y rica que la anglosajona. Al construir dentro de ese movimiento redes económicas, culturales y sociales propias y autónomas del resto de la sociedad blanca, expresaban y realizaban la posibilidad de crear un mundo propio dentro de otro que les era profundamente hostil. Finalmente, la inviabilidad práctica de una realización inmediata de esta propuesta política la hizo perdurar en forma de fe, de religión. La suposición que frente a la religión católica de los blancos existía otra que era propia de los africanos, en este caso el Islam, y la gestación de una escatología, de una visión de finalidad, que situaba la liberación del pueblo negro de los Estados Unidos en un intervención divina que se produciría en un futuro indeterminado en el cual se retornaría a África, fue el germen del nacimiento y desarrollo de la principal organización de esta tendencia: la Nación del Islam. En esta escatología no había intervención política, ya que la misma no tenia sentido en el tiempo de espera del día de la intervención divina. Durante el mismo tan sólo quedaba prepararse para hacerse dignos de la liberación: construir el propio mundo. Un mundo de todas formas que sufrió un gran terremoto en la fuerte dinámica social y política de los años sesenta. Difícil era en este contexto que desde la desconexión proclamada y practicada no se reconectase de nuevo con la realidad de una forma, con una intensidad y un color diferente que el resto de sujetos que habían hecho del intento de transformación de los EEUU su principal objetivo. La figura clave de este proceso, que lo metabolizó y lo simbolizó, no es otra que la de Malcolm X. El líder negro inauguró así un nuevo camino, éste, como había intentado Du Bois desde finales del siglo XIX sin éxito, se construía sobre una identidad donde ellos dejaban de ser americanos que buscaban su plena integración o bien africanos en un tierra extraña que buscaban su retorno a casa. Su casa era America, pero no la America realmente existente, sino la que se construiría sobre nuevas raíces. Su identidad ya no era americana o africana, ellos eran afroamericanos. A partir de esta base se abandonaba la escatología, el tiempo de espera se convertía en el tiempo del obrar, la acción ya no sería religiosa sino política, las redes autónomas no serían una preparación para el retorno, sino la fuerza para la transformación en el aquí y el ahora.

En unos momentos en los cuales la “imposibilidad” de cambiar la propia realidad lleva, y cada vez llevara más, a las propuestas de desconexión, es decir a las propuestas de crear un mundo propio en forma de redes sociales, culturales, económicas y territoriales propias, es importante observar que estas propuestas tienen un límite pero también una virtud. No se trata de renunciar a nada, si se hace se convertirá en una opción condenada a la escatología de unos pocos, sino de buscar áreas de desconexión mental, cultural, social y económica para poder apropiar-se de recursos que permitan el retorno a una política amplía hecha desde  nuevas bases. No es nuevo.

II

Los movimientos emancipatorios a lo largo de toda su historia y en les diversas formas que han tomado, han mantenido unas constantes estratégicas que no parece que hayan de cambiar. Podríamos etiquetarlas, grosso modo y con un trazo grueso, en tres grandes continentes. Aquellas que han buscado en la acción directa el cambio social y político, aquellas que lo han hecho en la desconexión del sistema y aquellas últimas que han optado por una acción política organizativa como centro desde el que operar un cambio que afecta de forma gradual a varias esferas de la sociedad.

La tradición de Gracus Babeuf y su conjura de los iguales en el crepúsculo de la Revolución Francesa inaugura la forma moderna de la aspiración de un cambio radical mediante la toma directa del poder. Su origen lo hemos de encontrar  en los demócratas radicales que habían descubierto que la democracia por si sola no llevaba a la igualdad y que cuando lo hacía rápidamente era transformada en una dictadura. El problema según ellos era la gran propiedad, los “acaparadores de los bienes comunes” y la solución no otra que la toma del poder. La conjura fue reprimida a sangre y fuego, y sus cenizas aplastadas bajo la bota del nuevo orden burgués napoleónico. Babeuf, esperando el fin, estimulaba a sus seguidores a tomar nota de todo lo que había sucedido para que “Un día, cuando la persecución haya amainado, cuando quizá los hombres de bien respiren con suficiente libertad para poder arrojar algunas flores sobre nuestra tumba, cuando haya llegado el momento de soñar de nuevo (…) podrás buscar en estos papeles y presentar a todos los discípulos de la Igualdad (…) los contenidos que los hombres corrompidos de hoy llaman mis sueños”.  Buonarroti, uno de los últimos supervivientes de la conjura, será el encargado de realizar una transmisión que conectará directamente con las sociedades secretas del siglo XIX, el blanquismo y de él, de una forma nunca plenamente reconocida, con el mismo comunismo hasta los años treinta y una parte de la tradición anarquista. Una línea que hila el viejo sueño de asaltar los cielos para construir la nueva Jerusalén en la tierra.

Blanqui es seguramente el más desconocido y el mejor exponente de esta pulsión. El conocido como el timbre de bronce conmovió el siglo XIX, como les gustaba decir a Walter Benjamin clamando contra su olvido. Poco amante de los debates entre marxistas, proudhonianos, cabetianos o owenitas, su legado en términos de escritos fue pobre, lo que contribuyó, en parte, a ese olvido. Según él sus ilustres contemporáneos no hacían otra cosa que  “discutir que hay en la otra orilla del río, lo importante es cruzarlo”. De hecho, se puede considerar el gran estratega de la insurrección, y el gran táctico del golpe de Estado, y como tal pasó más días de su vida en prisión que en libertad. Pero, a pesar de ello, el blanquismo fue el verdadero actor dominante de los movimientos emancipatorios desde la segunda mitad del siglo XIX hasta 1871. Vivió entonces su victoria más grande con la instauración de la Comuna de París, de la que el mismo Blanqui fue nombrado presidente de honor, convertida en la primera experiencia de gobierno moderno basado en la democracia directa y en la voluntad de transformación radical de toda la realidad. Victoria que fue también su principal epílogo. El final sangrante de la Comuna acabó con el blanquismo como corriente dominante. De todas formas, la voluntad insurreccional por encima de todo pervivió como mínimo hasta 1917 y fueron muchos los contemporáneos que señalaron que el mismo Lenin era más hijo de Blanqui que de Marx. No en vano en el momento de decidir la toma del Palacio de Invierno, con parte del comité central en contra debido a la paradoja de proclamar una revolución socialista obrera en un país prácticamente agrario, Lenin abandonó todo debate argumental para afirmar con Goethe ante los contrarios, e iniciar aquel experimento que había de cambiar la historia, “la teoría, amigo mío, es gris, pero verde es el imperecedero árbol de la vida”. 

Pero si las revoluciones son contagiosas, también son una extraña flor en la historia y todavía más raras son las triunfantes. Estas últimas dejan de ser mitos para pasar al campo de la leyenda. Una leyenda que difícilmente se convierte en pauta del cambio político, a pesar de que se encuentre en la base de todos los grandes cambios. El último eco de la primavera de los pueblos de 1848 se vivió precisamente en aquel 1917 que determinó todo el siglo. Ninguna otra ola revolucionaria más atravesó el siglo XX con la misma fuerza, a pesar de que fueron muchos los que siguieron haciendo de esta singularidad el principio de toda su acción política. Otros, del fracaso de las revoluciones que habían emprendido, de la imposibilidad de cambiar el orden existente, buscaron fuera del sistema lo que no encontraban dentro. Esta –la historia de los intentos de desconexión– es una historia prácticamente tan antigua como la humanidad. Se encuentra en todo proceso migratorio colectivo animado por la voluntad de fundar una sociedad nueva, se encuentra en las personas que vivían en los bosques escapando de la servidumbre feudal, en la formación de las sociedades cimarrones de Latinoamérica, que podían agrupar a más de 15.000 persones viviendo en comunidad bajo el principio de la igualdad durante siglos, o en la agrupación de cabetianos por toda Europa, señaladamente también en Barcelona, después del fracaso de les revoluciones de 1848 para marcharse a fundar sociedades comunistas en America.

Pero si los afroamericanos descendientes de los esclavos de los EEUU no encontraban donde concretar el retorno a África, algo similar pasó con las propuestas de desconexión. Realizables a lo largo de la historia de la humanidad, lo dejaron de ser con la tendencia constante del capitalismo a desarrollarse como  sistema-mundo, dejando cada vez menos espacios “libres” de las “aguas heladas del cálculo egoísta”. En este sentido, a partir de un cierto momento del último tercio del siglo XIX la desconexión mutó de medio para realizarse y pasó a ser predominantemente la articulación de redes económicas, sociales y culturales propias dentro de la sociedad. De hecho, en el seno de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT), a pesar de cómo nos ha sido legada su memoria, el gran debate no se estableció entre el anarquismo insurreccionalista de Bakunin o el gradualista de Proudhon y el socialismo de Marx. Estas posiciones tan sólo eren la forma pública de un debate más de fondo en una época donde Marx no era sino, en palabras de William Morris, “la mejor mente de nuestro lado” y no el fundador de una doctrina con seguidores que buscaban en sus citas, manuales y vulgatas un principio de autoridad. Este debate se libraba entre los que veían el mutualismo y el cooperativismo como la base para la transformación social presente y futura y los que postulaban primero en la huelga general y después en la articulación de grandes sindicatos de masas el camino hacia a una sociedad más justa. Cabe decir que las dos posiciones estaban enmarcadas entre el viejo proletariado y la nueva clase obrera industrial surgida de la segunda revolución industrial. Los primeros tuvieron en el proudhonismo gradualista, y tan sólo más tarde en el bakunismo, su propuesta más afín, mientras que los otros la encontraron primero en el marxismo y más tardíamente en algunos países en el sindicalismo revolucionario y/o el anarcosindicalismo. Finalmente fue esta última ideología –la marxista– la que se impuso como dominante, pero lo fue en tanto en cuanto se encarnó en una forma de organización completamente nueva y, en su momento, exitosa: el partido. 

A pesar de que se ha tendido a ver en la actualidad los partidos modernos como una forma más de dominio –la partitocracia– de las elites, lo cierto es que estos nacieron de sectores populares como primera forma de articulación política de la sociedad de clases. Es más, su nacimientos transformó la realidad en un sentido que las clases dominantes nunca habían previsto. La reacción Europea que se transmutó en una gran oleada represiva después de la derrota de la Comuna de París, dejó prácticamente diezmadas las diversas corrientes insurreccionalistas. En un contexto marcado por la desesperación nació el terrorismo populista o anarquista, mientras aquellos que habían buscado en la desconexión el principio de la nueva sociedad veían como gran parte de sus proyectos perdían centralidad política en un período extremadamente duro y de crecimiento constante del gran proletariado industrial. La primera AIT como tal desapareció y Marx y sus seguidores abandonaron todo intento de mantenerla viva, ya que ahora el proyecto era otro.  En Alemania, conjuntamente con los lassellanos, crearan en Gotha el partido socialdemócrata Alemán (SPD). Este no propugnaba un medio único para realizar la revolución –la huelga general, las técnicas insurreccionales o la creación de un tejido económico alternativo–, sino la constitución de les clases populares en partido para poder decidir en cada momento cual era la mejor opción. Una estrategia que, a pesar de no estar inicialmente en el centro de su acción, no descartaba la penetración institucional. Pero de hecho fue esta última realidad la que se convirtió en el principal polo de confrontación con el Estado bismarckiano.

En las elecciones de 1878 los “antisistema” de entonces consiguieron nueve diputados. Ante el temor que suscitó esta realidad, aún migrada, el Canciller Bismarck hizo aprobar las que serán conocidas en su conjunto como leyes antisocialistas. Durante los siguientes doce años más de 150 diarios y 1.200 publicaciones fueron clausuradas, los militantes del nuevo partido detenidos, desterrados o despedidos. A pesar de todo ello la nueva propuesta seguía creciendo en dos sentidos. Llevada a la clandestinidad por el sistema político, se desarrolló como partido de la sociedad civil, encubierto en la fundación de cooperativas, sindicatos, clubs de fumadores, entidades deportivas, de barrio, escuelas, etc., creando con su desarrollo un nuevo tejido social, una nueva cultura, una nueva realidad. A su vez se seguían presentando con diversas formulas a las elecciones, en un crecimiento que parecía, sorprendentemente, imparable: en 1890 ya se había convertido en el primer partido de Alemania en número de votos. De hecho, su misma existencia llevó al Canciller Bismarck a aprobar no tan sólo medidas represivas, sino también nuevas leyes de protección social, de cobertura de las bajas laborales y de jubilación, entre otras, mientras los salarios reales no paraban de subir gracias a la acción sindical del nuevo partido. Finalmente, ante la constatación de que la represión por si sola no paraba esta nueva forma organizativa y que tampoco la extensión de medidas sociales parecía conseguirlo, el canciller decidió disolver el Parlamento. Una huelga general de 140.000 mineros fue la respuesta. Bismarck fue destituido y las leyes antisocialistas derogadas. En el proceso había aparecido una nueva forma de acción y organización que pronto, en la medida que se mostraba exitosa, sería adoptada por toda Europa por las organizaciones de la izquierda: el partido de masas.

A pesar de la existencia de partidos políticos se puede rastrear como mínimo desde la revolución francesa, lo cierto es que en el último tercio del siglo XIX estos eran poco más que agrupaciones al entorno de un líder o corrientes más o menos organizadas. Con la aparición del modelo del SPD en escena la nueva forma de tomar partido, de ser partisano, se agrupa al entorno de una ideología, un programa, una estrategia y una serie de tácticas, que mueve a centenares de millares de personas organizadas en secciones locales, territoriales y nacionales/estatales, con órganos dirigentes congresos, etc. Pero eso es sólo una de los aspectos de aquellos modernos partidos de masas. A su vez esta forma política, en un contexto de baja articulación de los estados en el terreno social en el pasado que ahora parece ser nuestro futuro, muestra una aguda tendencia a desarrollarse no sólo como partidos de masas, sino también como partidos sociedad. El modelo se difundió a partir de las nuevas corrientes marxistas, pero pronto fue emulado por todo partido de izquierdas y popular de diversas tendencias ideológicas, mostrando en esta dimensión de partido-sociedad una fuerza inusitada. A principios del siglo XX en Alemania, o en el caso del Partido Republicano radical en Barcelona por citar un ejemplo similar aunque de menor intensidad, uno podía nacer en un barrio de marcado carácter socialista, ir a una escuela socialista, tener un abogado y un médico socialista, trabajar en un cooperativa socialista o pertenecer a un sindicato socialista, y hasta en el extremo ir a una universidad socialista. En este sentido los recursos identitarios y los sentimientos de pertencia hacia estas organizaciones no tenían parangón. Desde un punta de vista era un partido político, desde otro una forma de vida, de concebir la vida, que iba mucho más allá de votar o no votar como una opción instrumental según el momento. En uno de sus máximos momentos de maduración en 1912 llegaría a sacar el 99% de los votos en una ciudad como Berlín, cuando aún el sistema le era a la vez profundamente hostil. Si la emergencia de la sociedad de masas (con formas de comunicación de mases, literatura de mases, arte de masas, medios de comunicación de masas y transporte de masas y ciudades de más de un millón de habitantes), en un sistema económico profundamente inestable y caracterizado por crisis periódicas, se había mostrado como un desafío para las clases dirigentes, la aparición en este marco de una forma organizativa adaptada a estos tiempos, y a la vez antisistémica, significó  primero la erosión y después el fin de un modelo de dominio tradicional. La respuesta más inmediata fue, en nuevos contextos revolucionarios, el fascismo como nueva ideología de masas, profundamente reaccionaria, pero que a su vez abandonaba el elitismo tradicional para adoptar técnicas de propaganda, narrativas y formas organizativas adaptadas a la nueva sociedad. La respuesta tardía, una vez fracasado el fascismo, fueron los partidos democratacristianos de masas que ligaban la organización política a los sentimientos de pertenencia religiosa.  

III

El éxito de la articulación política gradual en un nuevo tipo de organización, ya sea en el modelo partido o en el sindicalismo político de masas, articulado como sindicalismo revolucionario o anarcosindicalismo, escondió otra realidad que le era consubstancial: no significó la desaparición de las propuestas alternativas. Esto, en realidad, sucedió mucho más tarde en un proceso lento en el mundo posterior a la Segunda Guerra Mundial y en el marco de un capitalismo profundamente transformado. Cuando competían entre ellas se presentaban como univocas, en la medida que cada una de ellas pretendía mostrarse en términos absolutos como la más efectiva para conseguir el objetivo final: la superación del capitalismo. Pero en realidad la creación de espacios propios fuera del “sistema” seguía plenamente presente en las nuevas formas de acción. Crear una sociedad dentro de la sociedad había sido el medio que había permitido sobrevivir al partido en el momento de su nacimiento, fue posteriormente el tramado de fondo que le permitió interactuar ampliamente con la realidad de “fuera”. De este tramado extraía la fuerza material, los recursos morales, las certitudes, la capacidad de sobrevivir en los peores momentos y la prefiguración de elementos de la sociedad futura. Quizás una relación diferente, con más elementos de contradicción, mantenía con la acción directa o la cultura insurrecionalista.

Lo cierto es que esta nueva forma de acción y organización se había articulado sobre el anuncio del objetivo de superar el capitalismo, y en este sentido el espíritu revolucionario seguía siendo su horizonte sin el cual no se hubiese podido ni articular en sus orígenes, cuando el sacrificio se sustentaba en la posibilidad del advenimiento de una sociedad radicalmente nueva. Pero con su mismo desarrollo estaba cambiando la situación de partida en varios sentidos. El primero de ellos lo anunciaba irónicamente Max Weber: “queda por ver si la socialdemocracia asaltará el Estado o será el Estado el que asalte la socialdemocracia”. Y lo cierto era que en la medida que los partidos socialdemócratas se consolidaban también se transformaba su naturaleza. Crecían en número de diputados, periodistas de diarios propios, miembros de cooperativas, militantes profesionales, que hacían tendencialmente de la existencia del partido una forma de vida y, a la larga, del propio partido una finalidad, más que una herramienta para el cambio social. A su vez, y una cosa no se entiende sin la otra, el anuncio de una teoría social, si tiene éxito en su anuncio, modifica las condiciones de partida de la profecía. En ese sentido nunca las ciencias sociales se acercaran a las naturales, si no es en algunos puntos de la física quántica que postula que el acto de observación de la materia ya es en si mismo un acto de transformación de sus condiciones previas, ya que ella trata de sujetos capaces de interpretar y modificar sus condiciones a partir de nuevas realidades entre las que se encuentran las mismas interpretaciones que postulan como serán estas nuevas realidades. Es decir si el socialismo moderno había nacido postulando que el capitalismo era un sistema periclitado y que creaba las condiciones sociales para su propia desaparición, su propio desarrollo transformaba esas condiciones sociales. Bismarck había reaccionado con la represión, pero también lo hizo articulando unas primeras medidas de protección social. Camino que fue seguido en los siguientes años por otros gobiernos, a la vez que la aparición de los sindicatos de masas iba acompañada de incrementos salariales y mejoras en las condiciones de trabajo, mejorando la vida de las clase populares. Ya no era tan cierto que con una revolución éstas nada tenían a perder, salvo sus cadenas, y todo un mundo a ganar, como anunciaban Marx y Engels al final del Manifiesto Comunista. No lo era para los dirigentes y cuadros socialdemócratas, que habían encontrado su forma de vida en el crecimiento del partido, y no lo era para una parte de su base social. Y esto servia tanto para los partidos socialistas, como lo hará también para los partidos comunistas de masas de las democracias occidentales posteriores a la Segunda Guerra Mundial. El momento de su máxima expansión, influencia electoral y social, irá acompañado en este sentido por su período más largo sin ningún intento revolucionario, a pesar de que su mitología interna y militante estuviera cargada fuertemente de la palabra revolución.   
En cierto sentido se puede afirmar que el insurreccionalismo fue enterrado por su máximos proclamadores, pero sólo en cierto sentido. Desde otra perspectiva la cultura insurreccional seguirá viva como creencia, como escatología final o como mito fundacional, en los nuevos partidos de masas, sobre todo en su primera fase de desarrollo. Eso explica su capacidad de supervivencia, como también el protagonismo en diversos momentos de nuevas corrientes insurreccionalistas surgidas de la escisión del mundo socialdemócrata. El espíritu de Blanqui seguía también vivo entre sus filas y cuando las contradicciones internas y la situación externa entraban en ebullición nuevas realidades políticas se hacían presentes. Sin ellas tampoco el capitalismo occidental se habría transformado, como tampoco se habría consolidado el reconocimiento de los derechos sociales por parte del Estado.

Les tres grandes tendencias –la acción directa insurreccionalista, la desconexión o el intento gradualista organitzativo– compitieron entre ellas en un momento histórico muy determinado: el de la gran rearticulación del capitalismo que se vivió en medio  de la crisis de 1873 a 1894. Un momento de profundas transformaciones sociales y culturales, al final del cual el peso y las medidas de cada una de estas estrategias se había transformado también radicalmente produciendo nuevas realidades. Difícilmente estas tendencias de fondo cambiaran en la nueva situación de cambio radical que estamos viviendo y algunas renacerán con una fuerza inusitada que parecía enterrada en el mundo posterior a la Segunda Guerra Mundial y en los Estados del Bienestar. De hecho tanto la desconexión como el insurreccionalismo toman, con diferentes formas e intensidades, de nuevo la palabra, así como la antigua organización de masas, ya muy transformada desde sus orígenes, en su forma política y sindical, está sufriendo una transformación radical. Hasta cierto punto parece que estamos entrando en mundo anterior a finales del XIX. Nada de lo que se estableció entonces es inmutable. No tiene más de un siglo y medio de historia, un simple pestañeo dentro del tiempo humano. Acabado todo un mundo, aquello que había estado sintetizado se deshila de nuevo y las recombinaciones se deberán hacer, en un tiempo probablemente largo, sobre nuevas bases que ahora nos son en gran parte desconocidas.

Cambiará su forma, cambiará el peso de cada una de ellas y su interrelación, seguirán postulándose tendencialmente como univocas en los debates, pero continuaran presentes ahora como antes. Y sólo hay un principio que parece inalterable, ninguna de ellas parece de entrada prescindible, no en las formas concretas que tomaron en el pasado, pero sí como tendencia de fondo. La idea fuerza que va apareciendo cada vez más, desde una gran diversidad de posturas, de la necesidad de crear un mundo propio, fuera del Estado y de la esfera directamente mercantil, formado por redes económicas, sociales y culturales, con espacios liberados que garanticen entre otras cosas la realización de los derechos sociales, es inseparable a la larga de las formas de articulación política, sean cuales sean éstas, si quieren pervivir y si quieren transformar no sólo una realidad, sino toda la realidad; a su vez estas formas de articulación política, sino quieren tan sólo ser una mera voz crítica dentro de los circuitos del sistema, tienen que encontrar su fuerza precisamente en este “fuera” del sistema; y, finalmente, el espíritu insurreccional no bebe tan sólo de situaciones desesperadas, sino de la prefiguración de nuevos mundos de una forma tangible y del poder material que le ofrece en el presente este nuevo mundo para construirlo en el futuro, pero sin él, sin la creencia de que el mundo puede cambiar de base, también todo lo otro pierde fuerza y sentido. Ha cambiado todo, todo está cambiando, y todo debe ser reconsiderado si se quiere estar a la altura de los tiempos, pero ahora como antes no hay formulas mágicas, sino desplegamientos amplios que buscan a la larga un nuevo tipo de recombinación.

lunes, 6 de agosto de 2012

Connexions i desconnexions (I). Castes, classes, geografies i pàtries



I

La crisi no acabarà, amb sort pel nostre país, com a molt a partir d’un cert moment es deslocalitzarà, passant d’un país a un altre, d’una regió a una altra. Tanmateix, tampoc sembla que aquest temps sigui proper. La solució és política, no econòmica, però a l’escenari actual la política és de curta volada i treballa en estrets marges de plausibilitat. De fet ja ningú parla del seu final. A l’inici salvar els bancs era una forma de retornar el crèdit a l’economia, es repetia sense cessar, ara només ho diuen de passada. És l’abisme, i no la recuperació, el que es fa servir cada cop més per legitimar l’incessant drenatge dels recursos de tots en mans d’uns pocs. Intervenció és la paraula: de la Unió Europea a l’Estat espanyol, de l’Estat a les autonomies, de les autonomies al menjador de casa nostre. Vivim amenaçats i la política governamental i l’economia s’han convertit en oficis de gàngsters. Però no els veiem així, no els tractem així. Els veiem i els tractem com a quelcom inabastable, una estructura cosificada, contra el que poc val tot allò que podem fer. En el seu moment de màxima debilitat els veiem més forts que mai. Si volem trobar vies per virar la situació, s’haurà d’aterrar a la terra per sortir del mer relat escandalitzat de la derrota.

La crisi actual es basa en gran part en els processos de globalització viscuts des de la dècada dels setanta fins a dia d’avui. Ha pres la forma d’una crisi financera, malgrat té una caràcter més profund i multilateral, degut a la centralitat adquirida pels mercats financers com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis i, congruentment, també de la casta financera, el Vaticà del capitalisme segons Marx, com a grup dominant. Aquest procés s’accelerà a partir de la integració on-line dels mercats financers a nivell mundial el 1986, que va permetre l’acceleració de les operacions a nivell global, i la desregularització fiscal dels beneficis especulatius. La presidència durant la dècada dels cinquanta d’un general conservador i republicà com Eisenhower els va arribar a gravar al 90%, no per un sentit redistributiu, sinó senzillament per evitar l’aparició del capitalisme de casino. A l’actualitat pràcticament estan liberalitzats. La revolució neoconservadora dels anys vuitanta activà els primers passos d’aquest procés, però la cosa anà molt més enllà de governs com els de Reagan o Tatcher, a partir d’una nova hegemonia cultural, social i política que afectà gairebé tot l’espectre polític. La peça final arribà a finals dels anys noranta de la mà d’un dels patrocinadors de la “tercera via” que havia de refundar l’esquerra a nivell mundial: Bill Clinton. El mateix que va perpetrar la frase de que en polítiques socials es podia fer “més amb menys” (res d’original hi ha en els nostres governants més propers, sent aquest un dels lemes favorits de CIU a l’inici de la legislatura), eliminà sota el seu mandat la llei Glass-Steagal, aprovada el 1933 precisament per evitar un altre crack com el de 1929. Això va permetre que els bancs de dipòsit, és a dir els bancs on es trobaven els estalvis de la majoria de la població alhora que eren proveïdors de crèdit, operessin com a bancs d’inversió en els mercats financers. Al mateix moment es desregulaven els mercats de futur i derivats, on s’ha concentrat la major part de l’especulació a nivell mundial.

En el procés, cada cop més actius foren posats al servei dels fons d’inversió, cada cop més actius foren posats al servei de l’especulació. De fet aviat es recorregué el camí invers. Desaparegut gran part del capital disponible del teixit de producció i consum, l’especulació es va convertir en el principal actiu per assegurar el mecanisme de reproducció econòmica.  En la mesura que el neoliberalisme oferia al capital productiu una rebaixa constant de costos laborals i fiscals es produïda també una caiguda de la demanda, en la mesura que la inversió es destinava al capital financer i no al productiu aquest es trobava faltat de liquidesa. Per mantenir la demanada i la inversió, en un context d’interessos baixos, el capital financer credititzà tant el consum com la inversió fins a subordinar el conjunt de l’economia a la seva dinàmica. És comprava i es venia amb diners del futur per un present cada cop més inestable, diferint i agrandant el problema, no solucionant-lo. Tot això no ha acabat malgrat la crisi.   

Primer foren els beneficis del capital els que s’integraren als mercats financers, als que van seguir els estalvis de les poblacions, després fou la mateixa capacitat de consum de béns i serveis. Amb l’arribada de la crisi foren els recursos públics en forma de “salvació” del sistema financer i ara toca als drets socials (per això també una de les principals àrees de la “crisi” és Europa on encara queden restes de l’Estat del Benestar): fons d’inversió de jubilacions,  crèdits privats per pagar l’ensenyament, privatització de la sanitat, són la nova font d’entrada de recursos a uns mercats que, a totes llums, han esdevingut veritables forats negres. Però tampoc això solucionarà el problema, car aquest és doble. D’una banda, la creació d’un capital virtual que no és correspon en cap sentit amb el real, i per tant es converteix en mera factura especulativa. Dues dades ens poden posar sobre la pista sobre el preu d’aquesta factura: el 2005, sense computar el conjunt dels actius financers, “només” els mercats de futur estaven valorats en uns 250.000 millards de dolars; al mateix moment el valor de “tota”  la producció real al planeta terra era “només” d’uns 45.000 millards de dolars. Aquesta és la “factura” que s’ha de pagar, una factura que “necessita” d’un augment pràcticament infinit de les plusvàlues sobre les nostres societats o de la creació de, com a mínim, cinc planetes més com el nostre.

Però, d’altra banda, tal com hem dit, aquest només és una part del problema, car el fet és que des de finals dels anys seixanta hi hagut una caiguda dels beneficis nets del capital sobre l’economia productiva que sembla imparable. Els motius que tenen a veure amb els límits del propi sistema no els podem abordar aquí, però el fet és que en un cert punt entre els anys noranta i el canvi de mil·lenni això va portar a que les inversions destinades al capital financer, en creixement constant des dels anys setanta, superessin les inversions realitzades sobre el capital real. La “realitat” ja no és rentable en termes de beneficis privats, sinó és per esploliar-la. Certament s’ha aconseguit durant aquests últims trenta anys una gran concentració de riquesa en cada cop menys mans, però aquesta no s’ha fet per un augment de la producció, ni per augments de productivitat, sinó per la redistribució de rendes que ha permès tant la desregularització financera com la reducció de costos fiscals i laborals per les classes altes. I aquest, i no altre, és el principal objectiu del programa neoliberal, no millorar l’efectivitat, ni la productivitat, ni el capital disponible per la inversió productiva, sinó senzillament aconseguir la concentració de capital cap a d’alt. Procés que sembla haver aconseguit fer entrar en contradicció l’augment de la taxa de beneficis amb el mateix creixement econòmic. En el cas europeu s’arriba en aquest sentit al paroxisme: no es tracta de sortir de la “crisi” amb programes “d’austeritat”, sinó d’assegurar el pagament de l’especulació per part d’aquells que no l’han protagonitzat. Tot això per retornar la “confiança” dels mercats cap a nosaltres i que flueixi de no el crèdit, és a dir per tornar a una creditització de la reproducció econòmica que forma part de l’origen i no de la solució del problema. L’avantsala de la fi en el que és un veritable esgotament del sistema en tots els sentits: de model productiu, energètic, ecològic, social, polític i cultural. 

II

La magnitud del monstre financer sembla incontrolable, una dada de fet, però no quelcom modificable, com a mínim no des de les bases actuals. En aquest marc qualsevol forma d’acció política fora dels marges dels que estableixen els mercats, o les formes supraestatals que tenen capacitat d’interactuar amb ells (en el nostre cas la Unió Europea), sembla inoperativa, qualsevol resposta gestada des dels estats o des de diversos àmbits dins dels estats, inútil. És un mantra repetit que no hi ha resposta local, en una nova versió del there is no alternative neoliberal,  la salvació ve en tot cas de fora. Per uns de l’actitud que prengui el Banc Central Europeu, pels altres de la capacitat de reformar la mateixa Unió en un sentit democràtic i després el propi capitalisme a partir de la protesta global. Contràriament crec que només hi ha resposta local, ni deus, ni amos, ni tribuns, no hi ha suprem salvador.

En primer terme perquè aquesta és l’escala humana, per molt que les xarxes redefineixin els fluxos d’informació, connexió i resposta i obrin la possibilitat  d’un nou món, la seva mesura segueix sent la nostra mesura. Hi hagut històricament organitzacions internacionals de moviments, però no moviments internacionals. El més semblant ha estat el moviment antiglobalitzador. Però per cronologia, que tan sols abasta l’espai que va de 1999 a 2001,  i característiques – una forma d’acció molt limitada a la resposta a grans cimeres fetes en espais densament poblats– difícilment serà vist a la llarga com un moviment social més enllà d’un conjunt de protestes que es van donar a l’entorn del canvi de mil·lenni. D’una forma més generalitzada i profunda, han existit processos de caràcter internacional caracteritzats per les mateixes problemàtiques de partida, agendes reivindicatives, marcs ideològics i polítics, com també emulacions i efectes en cadena (les revolucions sempre han estat contagioses i les protestes també). Però ni la més “internacionalista” d’aquestes realitats ha tingut l’escala global com a espai d’actuació. Les resistències antifeixistes, responent a la mateixa ocupació nazi-feixista que es va donar en diversos països en el marc de la Segona Guerra Mundial, foren nacionals i no generen ni formes de coordinació comunes. En el moment de màxima expansió de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) en el darrer terç del segle XIX, el moviment obrer es desenvolupava a escala local, regional o nacional i, molt més rarament, a escala estatal, malgrat un dels seus principis d’actuació bàsics, i cada cop més abandonats, partia d’una solidaritat internacional efectiva. Finalment, la mateixa Comuna de París de 1871, principal moviment emancipador del període de l’AIT que va donar lloc a la mateixa lletra de la Internacional, tingué un fort component d’alliberació nacional. En aquest cas contra la bota prussiana que pretenia entrar a París aliada amb la burgesia francesa.

La revolució en les connexions ha estat un element caracteritzador, catalitzador i productor de les noves protestes, forma part en aquest sentit de la possibilitat de construir noves formes de contrapoder, i està prenyat de nous canvis potencials com postula la tecnopolítica. Tanmateix, malgrat l’espai virtual hagi pretés hibridar-se amb la territorialitat, superant el seus límits, el cert és que aquesta “territorialitat” és molt definida per la forma Estat. La Generaçao à rasca va ser un moviment propi de Portugal, així com el 15M ho va ser d’Espanya, fins al punt que a voltes ha tingut problemes per captar i integrar-se en les diverses sensibilitats nacionals, o Occupy Wall Street dels USA. Són moviments germans, i  valdria la pena que els fluxos d’intercanvi i coordinació entre ells s’intensifiquessin més enllà del que fou la convocatòria comuna de protesta del 18 d’octubre de 2011, però operen en realitats definides i per actors concrets diferenciats dins de cada Estat. Una falta d’apreciació crítica d’aquesta realitat s’està mostrant com un límit polític en la comprensió de les dinàmiques locals i nacionals que pot afectar a l’efectivitat d’aquests moviments alhora de teixir aliances. És més, a voltes, l’èxtasi provocat per les noves possibilitats obertes per la xarxa, la il·lusió que no només s’incideix d’una nova manera en el “món”, sinó de que es domina i es crea el “món” front als “illetrats” en la bona nova, impedeix percebre de quina manera les condicions “d’alliberació” ho són alhora de domini.  La connexió on-line de la casta corporativa (em resisteixo anomenar-la classe com sembla que s’està posant de moda) i la connexió subjacent del capital financer està en la base de la possibilitat de la gran reacció que estem vivint. Perdre aquesta perspectiva pot ser el principi del final d’una confiança virtual que pot esdevenir cega davant de la desesperació real. És més, aquesta connexió corporativa té uns trets diferents quan les fa aquesta casta que quan la realitzen els moviments de protesta i és en la dialèctica d’aquest diferencial on s’han de trobar les primeres a les formes d’acció possibles.

La forma d’actuació del grup que hi ha darrera del capital financer i les grans corporacions és veritablement global. Actua profundament interconnectada, amb fluxos d’intercanvi que en són consubstancials, no té cap ancoratge territorial i aconsegueix utilitzar al seu servei organitzacions internacionals com l’OMC, l’OIT, la FAO, l’FMI o el BM o supranacionals com la UE. La seva hibridació amb aquests organismes internacionals i amb els grans nuclis de poder polític produeix un mestissatge constant de llocs que mereixeria un anàlisi propi. Mire’m-ho en tot cas a curta distància. El representant de Lehman Brothers d’Espanya i Portugal fins a l’inici de la crisi, Luís de Guindos, va ser anomenat després de la bancarrota d’aquesta entitat ministre d’economia espanyol. Just a l’altra banda, un ministre d’economia espanyol com Rordigo Rato, clau en el desplegament de les polítiques neoliberals pot esdevenir director de l’FMI, per tornar després al seu país per fer-se responsable d’un gran grup bancari. El durà a la bancarrota i provocarà així el rescat de tot el país. En cap dels dos casos el fracassos seran pagats per ells. El mateix procés es pot observar en el pla mitjà. El vicepresident de Goldman Sachs per Europa, Mario Draghi, que va tenir un paper fonamental en el “maquillatge” de les comptes de Grècia, detonant del desastre econòmic posterior a aquest país, esdevindrà director del Banc Central Europeu. Alhora el director del Banc Central de Grècia, Lucas Papademos,  que participà també en aquesta operació de maquillatge, esdevindrà el vicedirector del mateix Banc Central Europeu.  Càrrec que deixarà  només per ser anomenat posteriorment primer ministre de Grècia en un govern “d’unitat nacional” sense passar per les urnes.  Podríem dir que el fracàs té premi, però va molt més enllà d’això, són els membres d’una casta que en el moment de màxim perill s’han de fer càrrec dels assumptes públics per evitar “interferències” democràtiques. Tanmateix això té riscos per ells, el domini directe sempre en té al fer evident el que abans estava ocult.

Podríem seguir amb aquest joc, amb altre gent com Mario Monti també ex-Goldman Sachs posat a Primer Ministre d’Itàlia o, anant més enllà, amb la relació prornogràfica que ha establert Wall Street amb el poder als EEUU, però tan sols és la part més evident d’un iceberg més profund. La casta corporativa roman en gran part invisible al no actuar en un territori concret, ni operar en relacions locals, i està formada per alts gestors del sistema econòmic, polític i cultural, dins d’una teranyina de consellers delegats, alts executius i polítics. El famós 1% que probablement en realitat no passa del 0,1%. El seu joc és profundament especulatiu, basat en la impunitat i vorejant constantment la delinqüència, però es basa en un programa difós per fundacions, parts del sistema universitari profundament imbricades amb el capital i mitjans de comunicació: el neoliberalisme. Entès aquest no com un programa econòmic, sinó com una ideologia amb voluntat d’hegemonia en tots els camps i, alhora, una eina de redistribució cap a d’alt que ha permès enormes consensos en altres capes de la població més enllà d’aquest 1%. D’altra banda el seu poder, no ancorat en realitats concretes, seria impossible. És en aquest sentit, que al meu entendre, és una casta i no una classe, ja pertany a un grup més ampli de grans propietaris de mitjans de producció beneficiat globalment per la ideologia de domini que ha comportat una redistribució de la riquesa sense parangó des del procés invers inaugurat després de la Segona Guerra Mundial. És en aquesta classe més amplia, i diversa en les seves expressions estatals, on la casta coporativa té, o intenta seguir tenint, la seva veritable força no exempta de profundes contradiccions actualment. El que veiem ara és l’intent fins el paroxisme d’assegurar aquest domini d’una forma concreta, amb un model concret. Tanmateix, no és descartable en aquest marc que la classe més amplia a la que pertany aquesta casta generi nous grups dominants i noves formes de control polític, econòmic, social i cultural, que en aquesta fase serà necessàriament contradictòria segons cada realitat nacional i/o estatal i en el camp de les mateixes relacions internacionals.  

El creixement econòmic fins als anys setanta del segle XX tenia la seva base en increments salarials i l’acceptació per part de les classes dominants d’una fiscalitat progressiva que permetia financiar els drets socials. A canvi, en aquest pacte social, els treballadors i treballadores acceptaven els augments constants de productivitat, que asseguraven l’augment de la taxa de beneficis, mentre el creixement de la demanda es sustentava en un increment sostingut del consum d’unes classes populars amb una major renta disponible. El canvi de model, contràriament, té la seva base en la baixada de salaris reals, accelerada a partir dels anys noranta i la desregularització fiscal que va permetre un gran augment de beneficis, mentre es mantenia el consum, l’Estat i la mateixa economia productiva a partir de la creditització. Però això té un límit. La il·lusió actual del neoliberalisme, probablement ja l’última, és que el problema ja no és la intervenció de l’estat en el lliure mercat, sinó els drets socials i l’Estat en si mateix. Molts encara viuen en aquesta il·lusió, en la proposta que una baixada dels costos de l’Estat i una major desregularització i mercantilització dels drets (sanitat, educació, jubilacions, etc.) pot reactivar la maquina del crèdit, augmentar el negoci i retornar els beneficis. Si això no succeïx així, i no ho farà, el neoliberalisme com ideologia de les classe dominant s’esfondrarà, com a ideologia dominat de la població ja ho està fent actualment a marxes forçades. Un límit, el de l’última il·lusió, en el que apareixen contradiccions creixents dins de la classe dominant i que pot portar tant a l’obertura de noves possibilitats polítiques i socials per les classes subalternes –tot procés de canvi radical ha tingut una de les seves fonts en les esquerdes obertes entre aquells que dominen- com a noves aliances amb altres classes i/o noves formes de gestió política i econòmica del sistema. En un sentit es pot gestar una aliança molt més amplia del que es pot imaginar per acotar el poder del capital financer i retornar a models de creixement anteriors, però és poc probable, a part de que ja estan esgotats ecològicament;  en un altre sentit es pot anar cap a un capitalisme regulat i autocentrat, amb poc creixement i formes polítiques autoritaries.  Però tot això és especulatiu. Un dels problemes actuals és que el vell anàlisi de classe és manté bàsicament com a principi ideològic, com a molt històric, però no tenim eines operatives per fer una radiografia actualitzada de la dinàmica de classes. Les corrents de la posmodernitat han dissolt aquestes eines en el camp de l’anàlisi social. Un camp on a l’actualitat, malgrat la sofisticació creixent, portem més de trenta anys de retard.

III

Si aquesta casta corporativa és realment un grup global i en xarxa, no podem dir el mateix dels iniciàtics moviments de resistència socials, polítics i culturals. Una opera per unes poques persones en termes relatius, els altres volen operar per milions, una produeix unes formes de vida homogènies entre els seus integrants, els altres volen interactuar amb la mesura d’una diversitat que és pràcticament la mesura de la diversitat humana. Els mercats laborals sempre són locals, les solidaritats integrades sempre són locals, les configuracions polítiques sempre són locals. La reconstrucció política tindrà una dimensió internacional i haurà d’aprendre a intervenir en aquesta dimensió, arribant a acords internacionals sobre moments de protesta conjunta, bastint amplies aliances entre sectors diversos, i a voltes contradictoris, produint mecanismes d’articulació de noves propostes,  però les configuracions polítiques seran locals, regionals, nacionals i estatals. 

La casta corporativa en el seu modus operandi produeix la desintegració social i la resistència es basa en la pròpia reintegració que opera en mercats, realitats, xarxes i cultures locals. Pot semblar poc, un mer intent de sobreviure, però és molt. Així operà la resistència als exercits napoleònics aquí. Un cop la vella carcassa del poder estatal pactà amb ells, o desaparegué com actor, fou el poble menut el que inicià el camí del desafiament contra els ocupants. Al fer-ho apel·là a un poble i a una pàtria que, contràriament a les velles polèmiques historiògrafies, no feia referència ni a Espanya ni a Catalunya, sinó a una forma de vida amenaçada en un territori concret, en un marc de relacions i identitats concrets. Un pàtria petita si es vol, però amb un inusitat poder. Així operaren també les resitències contra l’ocupació nazi arreu d’Europa, tant defensant la vida, com una nova vida, una nova pàtria. Així construïren el futur.

De fet, la principal debilitat de la casta corporativa en un moment de crisi de la seva “funció”, en el marc de les classes que a nivell estatal s’han enriquit sota la seva estela, és precisament la falta d’ancoratge en les realitats concretes i d’aquí el seu intent d’ocupar càrrecs institucionals en el moment de perill. En el seu caràcter global resideix la seva capacitat de domini, permeten redireccionar constantment els fluxos de capital en funció dels seus interessos i subjugant així a països sencers atrapats en la creditització, però també la fa, finalment, depenent d’unes classes que fins ara s’han beneficiat d’ella i que li ofereixen un ancoratge en el territori. Un cop destruïda qualsevol il·lusió neoliberal, un cop destruïda qualsevol capacitat de proposta dels governants, que no sigui l’obediència als “mercats”, la dinàmica política, i això és cert especialment aquí, vira i virarà clarament cap els problemes identitaris i cap dinàmiques nacionals dintre de l’Estat. Sense més narrativa a la que recórrer, en una llarga fase de recomposició d’un domini estable, la bandera es convertirà en un mocador extremadament útil per mantenir legitimitats i capacitat propositiva. Aquells mateixos que no han tingut cap problema per agenollar-se, i fer-nos agenollar a tots, davant dels mercats internacionals o les organitzacions supranacionals, ara es lliuraran amb fúria a denunciar les oporessions insostenibles que es donen entre diferents realitats nacionals dintre de l’Estat. El crit de a per les autonomies!, o be a pels gastos independentistes inútils!, serà contestat, en una relació no obstant clarament asimètrica, per a pel Pacte Fiscal!, contra l’espoli! Però en cap cas aquesta exacerbació es farà sota un plantejament de reequilibrar la relació de classes, i de rentes, que està en l’origen de la crisi que estem vivint.  

Tanmateix aquesta transformació, o radicalització, del discurs polític en termes nacionals parteix i es construeix des d’una base real que han d’ocupar els moviments socials i polítics de resistència si volen reconstruir el futur. En la mesura que la gran reacció pren la forma d’un diktat de dalt cap a baix violenta les formes de poder perifèric i les problemàtiques sobre les que s’ha construït, entre elles les de les diferents identitats nacionals, i tota resposta té tendència a activar-se a la llarga entre altres coses també com a moviment de dignitat nacional, a la vegada que competeix amb una altra narrativa nacional que oculta la veritable naturalesa de la reacció. Dependrà en aquest sentit un resultat o altre de si els moviments polítics i socials de resistència que puguin consolidar-se son capaços, des de les pàtries petites, de captar  totes les diversitats identitataries  i integrar-les, d’establir totes les aliances possibles i crear noves configuracions polítiques i socials. Convertint la debilitat de les resistències que actuen en àmbits locals en força, convertint la força de la casta coorporativa global i de les classes que la sustenten en debilitat en el seu ancoratge local. El punt de partida ha de ser, com abans, la pàtria petita entesa com la defensa d’una forma de vida i a la vegada com la construcció d’una nova vida digna. Els moments de trànsit que estem vivint poden acabar de donar forma a la gran reacció en un sentit determinat o be obrir esquerdes per on es pugui començar a posar les llavors d’una gran transformació. Res està decidit. És patent la debilitat dels moviments de protesta, però també ho és cada cop més la de les formes de domini.