Follow by Email

sábado, 3 de marzo de 2007

El franquisme tardà i Salvador Puig Antich


(2 de març de 1974 - 2 de març de 2007)

La imatge d’un franquisme tardà benigne és absolutament gratuïta i en alguns punts de la mateixa d’una inconsciència que arriba al cinisme criminal. Certament és acord amb la idea d’una evolució de la societat espanyola gradualment cap a la modernització econòmica, social, cultural i política que l’endinsa cap a les bondats d’una societat de consum adquirint un to cada cop més sosegat, lluny de les grans pugnes dels anys trenta, que la prepara per la democràcia, però tan sols és el que és: una imatge. El franquisme tardà, és el franquisme del procés 1001, dels últims afusellaments de Txiki, Otegui, Francisco Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo el setembre de 1975, malgrat totes les mobilitzacions per evitar-ho, de la mort dels treballadors de Vitòria el març de 1976 (pensar que el franquisme va morir amb la mort del dictador no deixa de ser la construcció d’una altra imatge interessada), de la prohibició de més d’un centenar d’actes públics a Barcelona ciutat, de... És la imatge d’un matí en un patí d’una escola on els infants juguen a cor que vols. Entre ells una nena de cop s’atura. Se li acosta una mestre i li pregunta “què fas?” i amb una dignitat que commou li respon “estan matant al meu germà”. Un petit moment de silenci i la resposta. “Què fas aquí, ves-hi”. El joc despreocupat i la veritat que s’amaga davant d’aquesta imatge. L'assassinat en aquell 2 de març de 1974 era Salvador Puig i la història és la d’aquesta nena i del seu germà, del mandat de la mestra, dels assassins i de la nostra impotència. Una imatge plena de veritats, d’una pel•lícula que malgrat totes les crítiques que hagi pogut rebre, encara que tan sols sigui per retornar-nos imatges més veritables del nostre passat, ha valgut la pena portar al cine.