Follow by Email

viernes, 22 de julio de 2011

Dues lògiques d’un moviment. Llegint el 15-M i els seus llibres


Carlos Taibo, en el seu llibre sobre el 15-M, ens anuncia que “Nada será como antes”, mentre que una altra veu, la de Pilar Velasco en el llibre No nos representan, afirma sense cap sombra de dubte: “desde España se ha exportado el único modelo de movilización possible (…) el movimiento de los indignados ha entrado en la Historia”. I certament, seguint a Taibo, el moviment que va irrompre fa dos mesos en les nostres vides, ha tingut un element emocional innegable i, en aquest sentit, ha marcat una cesura. Un es descobreix de cop, i inesperadament, plorant en una plaça escoltant una cançó. En una plaça on mai cap llàgrima li ha brotat i amb una cançó que tampoc mai l’ha portat a tenir que eixugar-se els ulls. Pel que es veu, i ens relata Amador Fernández-Savater en un altre text que es troba a Las voces del 15-M, el mateix li passava a una militant del Partit Popular en una altra plaça de l’Estat. Probablement això ens parla d’una impotència continguda i isolada durant massa temps, compartida per massa persones, que un dia es descobreixen a si mateixes no sent una, sinó milers, no sent poques, sinó moltes. Però si ho reduïm tot a un component emocional, que podem acabar per compartir amb gent que, com la noia que ens descriu Fernández-Savater, ens és aliena quan sortim del món de la plaça, o a l’autoexaltació  poc avançarem més enllà d’aquell moment. Finalment, esperem, la gent no fa el que fa només per entrar a la “Història”, així en majúscules, encara que veient les llibreries un podria pensar que efectivament el moviment sí que ho ha fet. Ho podria pensar. Mai un moviment havia donat lloc a la publicació de tants llibres, una desena com a mínim ja, en tan poc temps. Parafrasejant a Churchill sembla, de nou, que mai tants degueren tant a tan pocs (és broma, encara que hi ha autors que arriben a reiterar-se fins en tres llibres diferents, gairebé per dir el mateix amb gairebé les mateixes paraules).

Enric Juliana, el comentarista de dretes amb més categoria d’aquest país –sens dubte juga a una lliga major entre tots els opinòlegs, incloent-hi dissortadament als d’esquerres–, sempre que es refereix al moviment del 15-M li agrada suggerir que aquest no és sinó una forma moderna i casolana de peronisme: els “descamisados” moderns s’haurien llençat a les places per ballar un apassionat tango amb Evita, poc més. Malgrat la mala llet gastada en aquesta afirmació, no es pot negar que hi ha un punt de populisme en el moviment del 15-M. És una de les seves principals virtuts, la d’integrar tot tipus de discursos i descontentaments, que pot incórrer també en el perill de ser la seva pròpia tomba. Tal com explica l’interessant text d’Íñigo Errejón, en aquest cas al llibre Las raons dels indignats, “si les seves interpel·lacions s’amplien sense fi, seran tan atractives com buides”. I és que el 15-M més que produir una recomposició de l’hegemonia social, cultural i política al seu favor, tal com sembla suggerir el mateix Errejón, neix i es desenvolupa en una crisi d’hegemonia sense parangó en les últimes dècades. No és, en aquest sentit, exactament el mateix interactuar que crear. Des d’una posició saps que formes part d’una realitat, des de l’altre pots pensar fàcilment que ets la realitat.  

El capitalisme liberal democràtic, en la mesura que obeïx descarnadament i públicament els dictats dels mercats, en el marc d’una crisi que és sistèmica, apareix a ulls d’una part creixent de la població com a poc gens democràtic, esfondrant-se en el procés gran part de la seva legitimitat social i política. Tan sols en aquest context s’entén que, quan les accions protagonitzades pel moviment davant del Parlament de Catalunya van produir una reacció immediata de tots els ressorts de creació d’opinió de l’establishment, el resultat més immediat de l’intent fos la gran manifestació del 19 de juny. Quan la democràcia establerta va cridar a defensar la seva legitimitat última, en un discurs d’altra banda del tot inflat, es va trobar que una part important de la població, en una posició reflectida també a les enquestes d’aquells dies, tenia dubtes sobre qui la representava: si el moviment o les institucions. Sense la crisi, la seva gestió reaccionaria, i l’aplicació tant per la dreta com per l’esquerra governant d’una agenda definida pel capital, això no hagués estat possible. En aquest sentit, en la mesura que com a moviment qüestiona que les institucions siguin representatives de la població i assenyala els causants de la crisi, el 15-M es situa al bell mig, i gairebé com a portaveu únic, de tot el descontentament social. Cap altre moviment que hagi qüestionat el funcionament de la democràcia ha assolit mai els nivells de recolzament, que en alguns moments s’han mogut entre el 70% i el 80% de la població, que sí que ha tingut el 15-M. Això ens parla del moviment, de ben segur, però encara ens parla més de la situació de la democràcia establerta, car sols l’existència “d’un enemic que en defineix la unitat, segons ens explica el mateix autor d’abans, no garanteix la conversió de la protesta en un subjecte social i polític, ni tampoc que el moviment estigui protagonitzant una recomposició de l’hegemonia al seu entorn. Certament, la seva aparició ha permès canviar les agendes públiques i ha estat el detonant de noves actituds i accions de resistència, marcades per una valors que ningú havia previst. En aquest sentit ha estat aigua de maig al mig d’una sequera que semblava ja invivible. Però farà falta quelcom més. I és que el context, la lògica del moviment i la seva capacitat de proposta en determinarà també la seva sort.

D’eixams, llopades i altres maravelles: la genealogia d’un moviment

En la construcció de la narrativa del moviment que emergeix dels llibres sobre el mateix hi ha quelcom de batalla per la seva memòria, també, com no pot ser d’altra manera, de passió per impulsar-lo cap endavant i d’elements que ajudin a la seva articulació i comprensió. En aquest sentit, més enllà dels textos que postulen el seu origen en la CIA i el seus objectius en l’activació d’una revolució taronja dirigida a reforçar el propi sistema, reunits dins del llibre Indignados, hi ha uns primers intents més seriosos d’establir la seva geneologia. Pròleg que en alguns casos esdevé epíleg de la mirada que travessa el moviment, cobrint-lo més que descobrint-lo.

Per uns, els antecedents del que s’ha esdevingut es situen en el moviment antiglobalització, nascut ha finals de la dècada dels noranta i desaparescut a principis del canvi de mil·lenni (constituint així un dels moviments més curts de tota la història dels moviments socials, malgrat el riu de llibres, tesis i paradigmes que es van establir a l’entorn del mateix). Per altres, els seus referents immediats serien l’11-M del 2004 i el moviment antibolonya. Destaquen, tanmateix, aquells que afirmen la seva novetat radical, en obert trencament en relació a tots els moviments socials del passat, tal com ja  es va proposar en les tesis sobre el moviment antiglobalitzador. Així, de nou, s’utilitzen les velles metàfores animals per donar compte d’aquesta ruptura. Metàfores, que en espera de la maduració d’un tercer animal que faci justícia de la novissima novetat actual, se centren en la diferència entre el model de llopada, propi del passat, i el de l’eixam propi d’un present iniciat als noranta. La primera imatge, la de la llopada, vindria a evocar la forma d’acció política dels partits d’avantguarda disciplinats i jeràrquics que, com a reflex directe de la societat-fàbrica fordista també disciplinada i jeràrquica, actuarien com una organitzada manada de llops afamats. La segona imatge, la de l’eixam, ens parlaria en canvi de les formes d’acció política dinàmiques, creatives i sense centre ordenador que, com a reflex de la societat precària on el treballador ho fa amb la ment i no només amb el cos, actuarien de forma dispersa però terriblement efectiva com un atac d’abelles imparable. Les metàfores són realment animals, en tant en quant els partits d’avantguarda no van ser els dominants de les classes populars del segle XX, en tant en quant mai una forma d’acció política és un mer reflex d’un tipus d’organització de la producció, en tant en quant aquests van sorgir allà on no existia fordisme (en les seves diverses variants a la Rússia de principis de segle o a la Xina dels anys vint i trenta) i sí dictadura. El model de partit dominant que  prengueren els moviments emancipatoris del segle XX en les societats industrials fou el de partits de masses, tipus SPD Alemany, i no el d’avantguardes. Aquests últims foren formulats no en societats industrials, sinó en i per societats dictatorials (com la era la de la Rússia del Zars), que és on realment dominaren com a tals (a Rússia, a Xina, a Vietnam o, amb diferències, a Cuba). És per això que a occident els partits comunistes d’avantguarda només esdevingueren dominants en el marc de la resistència, car eren els més preparats per afrontar la situació sota una dictadura (a Itàlia o a França durant la Segona Guerra Mundial a Espanya sota el franquisme). De la mateixa manera que és per això que els partits comunistes d’occident sorgits de la resistència, un cop acabada la dominació feixista, adoptaren significativament la forma de partits de massa més que no pas el model leninista. Tampoc, en aquest mateix sentit, es pot afirmar que la creativitat, l’organització en xarxa o, fins i tot , les organitzacions supranacionals, fossin tan sols patrimoni dels moviments socials de la dècada dels noranta del XX i la primera del XXI. En aquest sentit les restes de Negri, i els seus epígons, de poc serveixen per pensar el nostre present.       

Tanmateix, certament, hi hagut canvis importants en l’acció dels moviments socials dels anys seixanta a avui dia i, també certament aquests canvis tenen a veure amb el canvi de la societat i les relacions de producció. Abordar-los aquí ens portaria lluny del camí que assenyalen els llibres sobre el 15-M, però si que n’hi ha un, el que ha caracteritzat més singularment aquest moviment, que emergeix de la lectura i té un interès innegable. Aquest és afrontat, d’una forma menys globalitzadora que els anteriors establiments de genealogies, en els textos de Gala Pin i Hibai Arbide dedicats al tema, a Les Raons dels Indignats i també a La Veu de les Places, en el capítol de la Klaudia Álvarez a Nosotros los inignados i en el magnífic text d’Alba Muñoz, precedit per una extraordinària crònica molt del moviment de la mà d’Ana Requena, a Las Voces del 15-M (probablement el llibre en conjunt més complert, suggerent i menys ideològic dels que han sortit). Sent aquest el moviment que per primer cop, amb poc precedents més enllà del de V de Vivenda, surt de la xarxa, i no només l’utilitza, per anar cap al carrer, l’aproximació a aquesta part del fenomen esdevé indispensable. Però l’anàlisi en aquests texts no s’atura en el component organitzatiu del procés i ens dona elements per comprendre la xarxa com un element que dilueix la potència de control dels mitjans  de comunicació tradicional, que aplega veus i crea noves identitats, que esdevé bàsic per alliberar-se dels espais del poder i reaprendre fora d’ells que no som un, sinó molts. Noves xarxes de llibertat en les quals, malgrat totes las ruptures produïdes, el que flueix  paradoxalment són imaginaris que semblaven oblidats.

En realitat, malgrat el mantra que es desplega en alguns dels textos a l’anomenar la novetat radical del moviment, que a voltes es torna en anatema contra els militants que venen de l’esquerra radical, comminant-los a cohibir el seu discurs que de res pot servir en el nou context, el cert és que el que ha retornat és la paraula poble, i no “multitud”, els subjectes forts i no els dèbils (“el pueblo unido jamás serà vencido”), la “democràcia real” o la “revolució”. És a dir, totes aquelles paraules que ni la mateixa esquerra radical s’atrevia ja a mentar, i encara menys aquella que es vol (pos)moderna o filla de totes les ruptures. Tal com ens explica Juan Carlos Monedero, en el seu text a La rebelión de los indignados, l’únic himne del que se sap que s’ha escoltat a les places no ha estat altre que la Marsellesa. Té més de dos-cents anys: no està malament. Un himne que per molts és sistèmic –l’oficiós de l’Estat francès– i que alhora no per això desapareix en ell la seva carrega revolucionaria. Per això el 1989, en el bicentenari de la revolució francesa les autoritats es plantejaren la seva eliminació, cosa que no aconseguiren, com també per això el Segadors no era volgut com a himne de Catalunya per CIU, cosa que tampoc pogueren evitar. A voltes en l’intent d’una part dels activistes de renegar d’allò que es considera passat, pensant que així arriba a una gent que quan irromp en l’espai de la protestano pot ser més clàssica, s’oblida que la tradició és quelcom viu. Quelcom que pot activar de nou la seva carrega de canvi en cada nou present que sent que ella està sent violentada. En aquest cas, el que és violentat, no és altra cosa que la democràcia i el que s’aixeca no és altra cosa que la seva proclamació en tota la seva amplitud i significats. 

El què, el com i el perquè

Si hi ha un debat que mou al somriure en els diferents llibres, al adquirir en algun moment tints metafísics, car amaga molts problemes de fons no afrontats obertament, aquest és el del “com” i el “què”. Potser qui ho planteja més clarament són els textos d’Hibai Arbide, quan afirma a Les raons dels indignats que “allò que uneix el moviment no és tant el què, sinó el com”, i, de nou, d’Íñigo Errejón dient que “Els procediments estan bé, però no deixen de ser el <<com>>. Serà en el <<què>> on el moviment articularà més simpaties i aliances –es farà més poble- i aguditzarà la crisi d’autoritat”. Un debat que es tanca en molts textos amb el comú acord de que “ningú ens representa”. Acord que establiria una unitat superadora del “què” i el “com” amb alguna sentència definitiva, com la de Ramón Cotarelo al llibre Indignados, segons la qual: “Jamás había estado tan claró que la oposición entre Rosa Luxemburg (el fin lo es todo; el movimiento nada) y Eduard Bernstein (el fin es nada; el movimiento, todo) era absurda, porque el fin y el movimiento son lo mismo.” Però si és dubtós atribuir a Rosa Luxemburg una afirmació com aquesta, més enllà d’una de les seves primeres polèmiques, també ho és que aquest debat estigui realment tancat. De fet, al meu parer,  es situa problemàticament al cor de les dos lògiques del moviment.

Carlos Taibo, en el seu llibre que és dels més humils i en aquest sentit dels més veraços que s’han publicat, capta molt ràpidament el que ell anomena les dos ànimes del moviment: la rupturista i la reformista. És més, capta també una possible evolució de la mateixa pel cas de Madrid. Si allà inicialment haurien estat els activistes més radicals els dominants, poc a poc el moviment hauria estat hegemonitzat per aquells que cercarien un canvi “en” el sistema i no “de” sistema. Una evolució probablement inversa a la viscuda a Barcelona. Si aquí inicialment els activistes més radicals no haurien vist com a propi el 15-M, un cop aquest ja havia produït el primer impacte, progressivament haurien tenyit amb més força el seu decurs. Probablement, es digui el que es digui, perquè a Barcelona l’eclosió de les places s’inscriu en un cicle que ja havia començat com a mínim el setembre, amb la mobilització dels barris i l’acció del Banc okupat en el marc de la vaga general, i que tingué una continuïtat desigual fins arribar a maig. No en va l’1 de maig alternatiu, amb un contingut propi de l’esquerra radical, havia mostrat ja, abans de la irrupció del 15-M, una apreciable capacitat de mobilització. Tampoc el marc polític en el que es mou el moviment a Barcelona i a Madrid és exactament el mateix: aquí eclosionà al bell mig de les mobilitzacions contra les retallades socials. Tanmateix, tant a Madrid com a Barcelona, en la mesura que ara el moviment es resguarda als barris i a la xarxa és probable que de nou l’activisme cada cop més radicalitzat, al mig d’una realitat també cada cop més radical, sigui el predominant. En aquest sentit, la diferència entre la militància d’abans i després de l’eclosió del moviment, més que en la proclamada desaparició de l’anterior, rau en que en el procés aquesta ha aprés a encarar un llenguatge i unes formes d’acció de majories. Però més enllà d’això, el problema segueix latent. Tal com diu Raimundo Viejo, a Les raons dels indignats, “A més de voler operar un canvi “en” el sistema, a les places s’aspira a canviar “de” sistema. Fins on arribarà aquesta ruptura constituent? El final roman encara obert.”

La percepció compartida per les dos ànimes del moviment és basa en la idea que el sistema representatiu, en tant en quant no obeïx al seus representats, sinó a aquells que ningú pot controlar democràticament, s’ha convertit més en un problema que en una solució. D’aquí el shock amb el que les direccions dels partits de l’esquerra parlamentària no governamental han afrontat el 15-M. Des del seu punt de vista, gran part de les demandes concretes de la protesta figuren des de fa anys en els seus programes. I, certament, és així. Cosa que explica la seva incomprensió davant del fet que el moviment s’hagi negat a reconèixer-los com la seva veu en les institucions (cosa que no significa que a la llarga no trobin els mecanismes per capitalitzar-ne electoralment una part). El que s’esdevé és que el problema rau en el sistema globalment, quan mostra que no és allò que diu que és (una delegació del poder del poble), i en la mesura que aquesta esquerra té el seu centre d’actuació en el mateix, i no ha desenvolupat un discurs de crítica global als seus mecanismes, no es percebuda com una part de la solució, sinó com una part del problema. I d’aquí la unitat que desperta el lema “Ningú no ens representa”. Ara bé en aquest lema, cosa que a voltes no es vol afrontar, hi caben dos significats: el sistema té una crisi de representació versus el sistema no ens pot representar. 

La primera accepció del lema és molt clara, no tant en certs llibres, que han fet un tancament no només a l’afrontar aquest debat més enllà del “com” i el “què” sinó en les veus representades en els seus textos, sinó en aquells que han optat per obrir-se a petites i diverses entrevistes. En un parell d’elles, que en representen d’altres dintre del llibre Las voces del 15-M, queda prou clar: “Primero queremos que el sistema sea efectivo” –és a dir que sigui el que diu que és–; “Y lo que pretendemos desde el principio es que los gobernantes dejen de gobernar para los poderes financieros y empiecen a gobernar para los ciudadanos.” Ánima reformista dins del moviment que pot arribar a extrems singulars. Així en el cas d’un dels seus portaveus, Pablo Gallego, arriba a plantejar a Nosotros los Indignados que l’atur és causat per l’existència de la cobertura social que desincentiva la cerca de feina o que la paràlisi social actual té el seu origen en la falta d’iniciativa d’una majoria que només aspira al funcionariat, per acabar demanant un mercat completament lliure de traves. Tanmateix aquest és un cas extrem, que ens parla de la pluralitat que pot arribar a expressar aquest suport del 70-80% de la població, el centre passa per la demanda d’una nova llei electoral, una més clara divisió de poders, la fi de la corrupció, o la implementació de noves tècniques, explicades en el text d’Iván Giménez a La rebelión de los indignados, de Open Government. Demandes, totes elles, que tenen a veure amb una solució progressista de la crisi, ja que pretenen fer més forts els vincles entre el sistema polític i la població, intentant impossibilitar així la influència dels interessos econòmics en la direcció de les nostres vides. Tanmateix, front totes aquestes propostes que animen el moviment, sorgeix de nou la pregunta clau plantejada pel genial text de David Fernández a Les veus de les places “quanta democràcia aguanta el capitalisme?”. És a dir, en la situació actual, el reformisme és possibilisme?

Més enllà de tota la propagandística generada pels aparells policials, els polítics i els mitjans de comunicació sobre els antisistema, el cert és que usualment, més enllà de les retòriques, aquests ho són més per la seva diagnosi que per les solucions que proposen. És a dir, es parteix d’una consideració general sobre el fet de que el sistema no és sostenible socialment, ecològicament, energèticament, econòmicament o èticament i a partir d’aquí s’actua. Però en aquesta actuació s’acaben demanant mesures reformistes per falta d’un model alternatiu clar. En un camí, que té certes virtuts contra els mateixos intents de criminalització fets des del sistema, on els “radicals” ho són en tant en quan intenten defensar una sanitat pública, una escola pública, un model alimentari o els drets laborals. Tanmateix, en aquest cas, la irrupció del moviment en el marc d’una crisi tan clara d’hegemonia del sistema ha posat en primer terme, de nou, la necessitat de la seva transformació radical: “aquí comença la revolució” ha estat també un dels crits increïblement més corejats. L’emoció de molts militants al sentir-lo probablement provenia més del fet de no haver vist mai com tanta gent junta cridava a la seva necessitat, que no pas del fet que la situació fos de lluny revolucionaria. Però això no treu que a una percepció creixent, la de la necessitat d’un canvi radical,  hagi ressorgit també el problema de l’alternativa. Un problema, no obstant, massa seriós i complex pels moviments emancipatoris presents que no admet de solucions ràpides. Uns, els que provenen de l’esquerra anticapitalista organitzada en la forma partit, en els textos representats en els llibres, senzillament han optat per ni mentar-la. Segurament el seu anàlisi és massa deutor del cicle de lluites de l’antiglobalització com per no veure el present com una reedició d’un passat recent. Des d’aquesta òptica, en realitat el que s’estaria vivint és un nou cicle d’acumulació de lluites i forces. No massa més que això. Certament és difícil pensar, malgrat tot el que s’hagi cridat i proclamat, que s’estigui vivint cap revolució. Però, tanmateix, mimetitzar aquesta situació a les del noranta parteix d’un anàlisi que, a parer meu, segueix essent massa deutor d’un moviment d’una banda, per ser-ho d’una idea d’acumulació política per l’altra. La situació és radicalment diferent a la dècada anterior, de la mateixa manera que aquesta no és una crisi usual, per seguir pensant en vells esquemes. Tanmateix, fora d’aquest marc, per altres agents el camí ha estat psotular el “com”, pensat en un marc on el moviment en si mateix seria la transformació radical més que no pas la seva interacció amb el poder. Un segon camí que soluciona molts problemes en termes discursius, però pocs al meu parer en termes reals.   

La postura més aparentment radical front el problema de les alternatives és, sens dubte, la que pren López Petit. En els seus dos textos que obren i tanquen Les veus de les places, és contradictòriament clar. En el primer, utilitzant com ningú un nos majestàtic que pretén convertir la seva veu en la Veu, que nega tota complexitat en el que es desprèn del moviment,  ens anuncia que “Mai sabran qui som. Per això tremolen (…) No sabran qui som però tampoc sabran què volem. Nosaltres no hem de donar alternatives (…) Les alternatives són sempre trampes perquè es donen dins del que hi ha, i en canvi nosaltres rebutgem el que hi ha”. Pretén trencar així qualsevol nus gordià que es plantegi: no hi a “què”, el “què” és sistèmic. Tanmateix, si no hi ha “què” i només reïficació constant del “jo”, que pretén ser el “nosaltres”, finalment es planteja un problema que pot acabar dissolent el moviment: sense  objectius, per què hi ha moviment? Com a discurs poètic pot funcionar, com a discurs de moviment no serveix de res i és per això que ell mateix tanca el llibre amb una proposta d’objectius per passar “d’indigants a revolucionaris”. Una proposat que, paradoxalment, acabar per ser extremadament “reformista”: renta bàsica, no als desnonaments, no a la Llei Sinde, etc. I si això és passar d’indignats a revolucionaris….Es salva, finalment, la contradicció, afirmat que en realitat “L’estratègia d’objectius s’inscriu i té sentit només a l’interior del moviment que deslegitima l’Estat dels Partits.”. Amb la qual cosa seguim estan al començament, ja que el que és proposta esdevé de nou retòrica o, si es vol, poesia d’ús pel propi moviment.

Altres veus però, que reconeixen en l’anterior un dels seus principals referents, amplien la solució d’una forma més congruent a partir de la insistència en el “com”. En aquest cas, tal com afirmen Ivan Miró i Flavia Ruggieri, al seu text a Les veus de les places, el crit de que “no ens representen” constituiria una ruptura radical, car “és l’assumpció de la fi de la delegació, l’esquerda per on emergeix la capacitat d’autorganització. La força de la cooperació social”. Context en el que “l’alternativa són les pròpies places” i “La plaça és la metàfora de la nova societat”. Quelcom similar al que ve a dir Amador Fernández-Savater: “La democràcia que queremos es ya la misma organització de la plaza.”. I així el “com”, i no el “què”, seria principi i final, mitja i objectiu. Un “com”, tanmateix, que al centrar-se tan sols en un dels mitjans del moviment, i en l’apel·lació a una autorganització social encara no prou explicada i confrontada en totes les seves possibilitats, pot quedar petit fora d’un món, el d’una plaça, que per gran que sigui és també efímer. Segurament pensar en alternatives al sistema, fora de les metàfores o la poesia, és encara ara un recorregut difícil. Però és un recorregut que no es pot obviar, o solucionar ràpidament, si és creu realment que el sistema és insostenible. A voltes, és millor afirmar que encara no tenim un “què” clar que afirmar que aquest no ha d’existir, que és una trampa, o bé que tot es soluciona dissolent-lo en un “com” extremadament dèbil com alternativa. La part reformista del moviment pot pensar que aquest problema no li afecta i la rupturista pretendre solucionar-lo ràpidament, però afecta per igual a les dues ànimes del moviment. De fet, malgrat la idea de que aquest moviment amb només dos mesos constitueix un canvi radical amb tot l’anterior o que el mateix ha superat tots les tensions entre procés i objectius, car el procés és l’objectiu i l’objectiu el procés, el cert és que històricament el reformisme fort només ha tingut èxit quan l’existència d’una alternativa també forta al sistema impel·lia a aquest a negociar.   

La revolució: va ser una festa?
 
Deia Makinavaja, després de matar a un torturador de la policia, que ho havia fet perquè en un món sense ètica a les animes sensibles ja tan sols els hi quedava l’estètica. Cal recordar però, tal com escrivia a la pissarra el professor d’estètica Valverde, just abans d’abandonar la universitat franquista en protesta per l’expulsió del catedràtic d’ètica Aranguren, que no hi ha estètica sense ètica. El moviment del 15-M ha suposat una irrupció d’una intensitat proporcional a la intensitat de les varies decepcions i frustracions que hi havia abans de la seva gènesi. I quan s’han cercat paraules per descriure’l semblava que poques el podien contenir: “revolució”, “entrar a la història”, “escriure la història” o, segons ens explica una de les seves portaveus, Aida Sánchez, a  No nos representan, no altra cosa que  “la mayor movilización ciudadana que jamás haya tenido este país…”. No posarem exemples d’altres mobilitzacions, com tampoc del que és una revolució. La força del moviment també viu de la seva confiança i optimisme, que es transmuta en coratge. Però sense perdre això, tampoc es pot perdre un cert sentit de la realitat, sinó es vol acabar derivant en frustració quan no es vegin clares les sortides. I la realitat és que estem vivint no una revolució, sinó en el context de la més gran reacció, aquesta sí, de la història recent del nostre país i que si hi ha alguna esperança vindrà només del tipus de moviments que hem viscut fins ara. Cal cuidar l’esperança i no només extasiar-la. El propi moviment ha de poder no quedar atrapat en les seves metàfores, ni en codificacions i principis establerts amb massa poc temps. La seva principal aportació ha estat saber, de nou, que res està escrit, no es pot deixar que escriure ara massa ràpid, ens impedeixi, de nou, saber que res està escrit. No sabíem si passaria o no, ho desitjàvem però no ho sabíem, i quan va passar no va ser com s’havia imaginat i ens va agradar precisament per això. Pensar sobre ell ens dona eines, però establir legitimitats o principis immutables no sembla que ens pugui ajudar molt a seguir caminant. Les formes d’acció actuals, poden ser radicalment diferents dintre d’uns mesos, els medis que han estat el seu símbol ser substituïts per altres nous o la crisi d’hegemonia del sistema canviar radicalment les formes d’acció i discurs. Cal pensar, més enllà de l’autoconfiança, que no és impossible una capitalització política del moviment per part de discursos populistes generats dintre del mateix sistema. Altres cops amb moviments similars ha estat així quan aquests no han afrontat certs problemes. Cal veure també, més enllà de l’autoglorificació, la gravetat radical de la situació. Quan el moviment de la generaçao a rasca de Portugal, que ha estat el precedent més immediat del 15-M tant en les seves formes d’organització com en la seva sorprenent capacitat de convocatòria inicial, va acabar el seu primer i espectacular cicle d’irrupció va voler encaminar-se, a falta de sortides més clares, cap a una gran campanya per una ILP. Al mig de la campanya el país va ser intervingut per l’FMI i el moviment va quedar desorientat. No hi ha mitjans únics, ni formules únivoques, tot és vàlid i tot ho pot deixar de ser. Jo personalment, crec, que és l’únic que he aprés, però també pot ser que no hagi entès res. En tot cas, més que llegir, seguiré al costat d’aquelles persones que en un moment de perill, ens han retornat la confiança en els altres, en tots els altres, perquè és cert, que no sé si en el moviment, però en el nostre món ja res serà igual.