jueves, 22 de noviembre de 2012

Un somriure d’argent. Votar a la CUP





Text en PDF

No sóc independentista. No ho he estat ni abans ni ara. És a dir no he fet mai de la independència un eix de la meva cultura política i en el moment en què aquesta es formava era del tot inexistent en el meu entorn. Podria dir que m’estimo massa les terres d’Espanya per ser-ho. Però dir això i res és el mateix. Estimar-les no esdevé tampoc un impediment per a ser independentista. Certament fa temps ja, molt temps abans de l’arribada de la nova onada d’independentistes que han omplert el carrer i les enquestes d’opinió, que un bon dia, no sé ni quan ni com, vaig decidir que si algun jorn hi havia un referèndum sobre la independència del meu país, votaria que sí. I un cop decidit això, de forma potser incongruent ho reconec, vaig seguir fent el meu camí cap altres bandes. Tampoc crec en la unitat política dels països catalans. M’estimo aquesta terra i les seves terres germanes, i considero que res del que s’esdevé en elles ens pot ser aliè. Però també m’estimo tots els accents i les parles diverses de les seves gents, que ja no són ni una ni dues, i crec que és aquesta mateixa diversitat la que ha de poder decidir el seu futur. Potser, en definitiva, és que jo sóc fill i net de Pi i Margall, el veritable progenitor gairebé desconegut de les esquerres catalanes en tota la seva diversitat. Fill i net d’aquell que Marx i Engels no dubtaren a qualificar com “l’únic socialista d’Espanya” i del seu federalisme d’alè llibertari. Una proposta que anava més enllà de les nacions i començava per les pàtries petites. Concebia així el federalisme des del municipi com la forma més clara d’esmicolar el poder de l’Estat i posar-lo al servei de les persones. Un federalisme que, finalment, acceptava la solució de la problemàtica nacional com una forma més, entre d’altres, d’apropar el poder al poble sobirà. Canviar a certes altures de la vida no és fàcil i menys quan no és volgut.  

Però amb tot això votaré a la CUP.

Potser perquè veig en la CUP una barreja de l’ànima llibertaria i anhel socialista de Pi i Margall, mirant-se de fit a fit i amb simpatia el catalanisme intransigent dels Valentí Almirall o els Roca i Farreras, veritables antecedents durant el segle XIX de l’independentisme d’esquerres. Però sobretot des de la sensació que estem vivint un llarg prolegomen del que serà i és una transformació radical en el mapa de l’esquerra tradicional catalana. Res és el que era, quan acabi aquest procés el més probable és que res torni a ser igual en aquest camp polític.  

La crisi, en termes polítics, és una crisi de l’esquerra. El pas que va de la idea inicial que d’aquesta crisi sortiríem amb una “refundació del capitalisme”, o que Keynes havia retornat per no marxar, a agenollar-se efectivament davant dels grans interessos econòmics, és un pas on va morir quelcom més que la possibilitat d’una majoria electoral. L’esquerra institucional es va suïcidar en el procés. Això és el que vivim ara. Però la crisi, en termes polítics, serà també una crisi de la dreta. Pujà al poder, aquí i a Espanya, sota la pretensiosa narrativa de que ells eren els “Millors”. Aquells que  encapçalarien un “cercle virtuós”. Retallarien, el dèficit baixaria, els “europeus” veurien en ells els alumnes avantatjats de la península, retornaria així la confiança i amb ella el crèdit i amb ell el creixement econòmic. Màgia. El que ha vingut tanmateix ha estat el “cercle viciós”: efectivament han retallat sense embuts, l’economia s’ha contragut, han baixat els ingressos fiscals i, finalment, ha augmentat el dèficit. Un fracàs en el camí del qual han ferit profundament al país que diuen defensar i ara volen “alliberar”. La confiança es va trencar i llavors el centre del problema, i de la pretesa solució, es va convertir en el dèficit fiscal. Les retallades ja no eren una medicina volguda, eren no altra cosa que la conseqüència d’un “espoli”. Una explicació senzilla i unificadora que es va veure superada, en les escletxes que plantejava la nova narrativa, per una mobilització més èpica i rupturista a favor de la independència. Superar les contradiccions, o amagar-les, significava en aquest nou context apujar les apostes: iniciar la “transició nacional”. Tanmateix ara les apostes estan a una altura en el que tot pot ser res i si no hi ha capacitat de controlar el procés, de tenir majoria absoluta per part dels governants, el fracàs es pot emportar per endavant també a la dreta d’aquest país. La crisi, en termes polítics, es veurà així finalment com el que és veritablement: una crisi del sistema democràtic in toto i no tan sols de parts del mateix, com a correlat de la seva subordinació als poders econòmics, també en crisi, i no al poble sobirà.    

Enmig d’aquesta triple crisi –la de l’esquerra, la de la dreta, la del sistema– els partits tradicionals transiten, cada cop més ràpid, cada cop amb major furor, pels eixos tradicionals de la política catalana: el social i el nacional. A voltes subliminant un en l’altre, a voltes exasperant un contra l’altre. I els canvis, i les transformacions, son més que evidents. En un pol tenim una veritable competició per mostrar qui és veritablement sobiranista, qui representa millor la “voluntat d’un poble”. A l’altre ha quedat pràcticament sola ICV-EUIA, i per això se la coneix i se la reconeix, en paraules de Mas, com la veritable “oposició”. Però segueix sent, de moment, un oposició tradicional. D’una banda el realisme màgic d’una independència que se’ns presenta com la solució de tots els mals, però també l’esperança d’un procés rupturista, la possibilitat de començar de nou com a únic horitzó d’esperança possible que mou a molta gent. De l’altra, les grans veritats sobre la realitat de la gestió de la crisi, però sense l’emergència d’una alternativa clara als grans problemes que la travessen. Hi ha un tercer eix. L’eix que veu, en una opinió cada cop més compartida, que el problema no és tan sols nacional o social, que el problema és el mateix sistema polític i l’econòmic com a tal. L’eix que veu en la grandària dels reptes del nostre present, la necessitat de qüestionar-ho tot des de la mateixa base per començar a construir un futur possible.   

En aquest tercer eix ha entrat la CUP de ple.

I per això la votaré, per això i per alguna cosa més. Conec a Higinia Roig, altrament dit David Fernàndez, des de fa anys, molts anys, quan tot just ambdós sortíem de l’adolescència. Ara blasmat per alguns libels que només ens parlen d’aquells que els escriuen, Higinia sempre hi ha estat. En els moments més complicats dels moviments socials d’aquest país ell hi era. Hi era just per donar la mà necessària. Fet d’una generositat a prova de qualsevol crítica i sempre amb un somriure d’argent,  el seu país és el nostre. Una terra que dorm a l’era, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire, promeses a les orelles i un tresor secret. Tard o d’hora aquest tresor es despertarà i una de les seves peces serà sens dubte aquesta CUP, en ella hi ha un lligam que mai no es trenca.

domingo, 23 de septiembre de 2012

Transició nacional cap a la independència? Ningú al comandament




(Text en PDF)


Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba…


La revolució i els diners


Les revolucions de l’inici de la modernitat, malgrat tots els principis aplegats en el seu si, començaren com un problema d’hisenda. França i Anglaterra visqueren de 1756 a 1763 el que es conegué com la guerra del set anys. Acabà amb la victòria anglesa, però el cost de la guerra havia buidat les arques del regne i per omplir-les de nou es decidiren a pujar els tributs a les colònies americanes. El resultat immediat fou la seva revolta. Tanmateix, inicialment els colons no cercaven fer una revolució, ni tan sols proclamar la independència que donaria lloc als USA, sinó només ser acceptats com a súbdits de ple dret de l’Estat Britànic. Però allò que no cercaven fou el que acabaren fent el 1776 amb una de les declaracions més belles de la història contemporània: la de la Independència de 1776.  Havia començat com un problema d’hisenda, acabà tanmateix amb paraules que farien vibrar el segle vinent i encara part del nostre: Considerem com evidents les següents veritats: que tots els homes foren creats iguals, que van rebre del seu creador certs drets inalienables; que entre ells es conten els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets foren implantats governs entre els homes i que el seu poder jurídic es deriva de l’aprovació dels governats; que sempre que una forma de qualsevol govern demostri que es contrari a aquest objectiu, el poble té dret a canviar-la o abolir-la i a implantar un nou govern...

Una revolució que no feren sols. Foren ajudats en el procés pels francesos, que cercaven l’afebliment britànic en justa revenja per la derrota infligida durant la guerra dels set anys. I fou aquesta ajuda a la revolució americana la que acabà per esgotar les arques de la Monarquia de Lluís XVI. Obligat per aquesta situació i per la negativa del primer estat, format per la noblesa, el monarca convocà els Estats Generals per negociar el pagament de nous impostos. Els nobles cercaven majors prevendes de l’Estat, en un moment on estaven en franca decadència econòmica, a canvi dels nous tributs; el poble menut constituït en el tercer estat omplí centenars de milers de quaderns de queixes buscant una major reconeixement. No es tractava l’inici d’una revolució.  Però el 1789 el que feren, quan el tercer estat declarà que ell no era un estat més sinó, en paraules manllevades del nostre present, la representació del 99% i per tant del poble, fou finalment una revolució pràcticament sense parangó a la història. Com afirmà Danton al judici que l’havia de portat a la guillotina, era cert, eren culpables. Culpables, segons les seves paraules, d’haver afirmat que l’home més humil de França era tan gran com el més gran dels homes de tota la terra.

Deia Thomas Paine, l’autor d’obres que com el Sentit Comú o els Drets de l’Home esdevenen cabdals per entendre quina sang creuava aquestes grans revolucions, en carta a George Washington que “participar en dues revolucions –com ell va fer– significa viure per alguna cosa”. Certament aquestes revolucions començaren com un problema d’hisenda, però per poder-se encarnar féu falta aquesta cosa més, quelcom més, molt més. Un ideari que esdevingué hegemònic entre les classes populars, un ideari que contemplava un nou món i un pacte social pel qual, finalment, valia la pena fer una revolució. Sense això hagués quedat com un mer problema d’hisenda revestit de cent, un miler o un milió de proclames. Sense més.
 
Què vol aquesta gent? Catalunya…

La realitat del dèficit fiscal és present en altres territoris de l’Estat espanyol, en alguns casos fins i tot amb major intensitat que a Catalunya, però és aquí i no a altres llocs on ha esdevingut la clau de volta del discurs hegemònic de com superar la crisi. La diferència rau evidentment en una realitat que tan sols és pròpia de Catalunya: l’existència d’una identitat nacional que articula políticament el país i que no ha solucionat de forma manifesta el seu encaix amb Espanya, en un llarg reguitzell de capítols que tenen el seu epíleg en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquesta és la base, però l’abonament del creixement de l’independentisme actual ha estat la crisi i com un cert discurs sobre la mateixa s’ha obert camí dins d’aquest sistema polític en detriment d’altres claus explicatives. De fet, la major d’aquest nou independentisme és sobrevingut. La narrativa implicita pot partir del supòsit que tot bon català en el fons ha estat sempre independentista, però és això: un supòsit. Una paraula clau aquesta del bon català, que Mas va traduir com “el millor de Catalunya”. Un implícit que ha permès, per exemple, que una poesia d’Espriu a favor del reconeixement de la pluralitat dels pobles d’Espanya es convertís en un clam independentista o que es suposi, que és molt suposar, que CIU i els sectors socials que representa han estat sempre independentistes encoberts. Independentistes  als que cal “impulsar”, cal “ajudar” i, finalment, caldrà “votar”. El crit de la Pl. Sant Jaume, formulat per celebrar el retorn del President de Madrid, “Mas president, Catalunya independent” estableix clarament, en aquest sentit, l’ordre de prioritats sota el qual es vol fer creue que s’assolirà la independència.

La base social d’aquest nou independentisme troba el gruix dels seus nous reclutes entre la classe mitja. Una classe de fronteres extraordinàriament indeterminades, tan indeterminades com amplia és la centralitat política, social i cultural que adquireix en els imaginaris col·lectius catalans. Unes fronteres en tot cas que en el seu sentit més ampli agruparien a un 35% de la població d’aquest país. Gairebé dos milions i mig de persones hi pertanyen, no és poc malgrat no sigui tampoc la classe majoritària. És alhora el sector que més diaris consumeix, el que més participa, el que més interès per la política mostra, la classe més “moderna” i culta, el que es situa sempre en el centre del discurs del sistema polític. El sector social que a voltes té en definitiva la capacitat i la creença, de representar-se i presentar-se com el “poble”. Lluny queda en aquest sentit la vella narrativa de la classe obrera. Però és un poble que està vivint l’ansietat de veure com gran part de la seva estabilitat, valors i creences es troben en aquests moments amenaçats.

Aquesta classe es va ampliar, renovar i transformar durant la dècada dels vuitanta del segle passat, amb el creixement dels aparells administratius municipals i autonòmics, que proveïen de noves feines tant a l’administració com a sectors relacionats amb ella. Fou una bona època coronada de forma daurada durant la dècada dels noranta, en part degut al creixement econòmic, en part degut a un neoliberalisme llegit en primera instància no tant en clau de reducció de l’Estat com en clau de transferència de recursos del sector públic cap el privat. En aquell moment aquesta classe es caracteritzava per una forta estabilitat laboral, uns elevats nivells de renda i l’accés a un consum cultural d’alt nivell. De fet el creixement de la renda disponible la portà a l’estalvi del recursos aconseguits via adquisició de béns immobles, fou la classe social capdavantera en aquest sentit, tan sols superada en aquest comportament pels empresaris. Però amb el canvi de mil·lenni els efectes de la nova hegemonia neoliberal es començaren a notar a la franja més jove d’aquesta classe. Abans de la crisi tan sols un 20% d’aquesta franja aconseguia cobrar un sou superior a 1.000 euros, mantenint l’estatus i el nivell de vida gràcies a les transferències de renda dins de la família. Semblava llavors que s’estava retardant la seva reproducció com a classe, amb trajectòries laborals marcades per la precarietat. Amb la crisi i la seva gestió neoliberal aquest “retard” esdevé perillosament estructural. Alhora, en un procés que s’ha accelerat els darrers anys, l’administració pública catalana ha minvat el seu paper de font de provisió de treball i transferències, mentre l’estancament econòmic afecta cada cop més a les activitats lligades al sector privat i els estalvis invertits en habitatges s’han, literalment, esfumat.

No és aquesta classe social la més afectada en termes absoluts per la crisi, però aquesta els està mirant de fit a fit, mentre els seus fills es converteixen en carn de canyó d’una economia cada cop més desregularitzada. De fet, en termes relatius, és un dels sectors amb menys respostes front la crisi. No s’articulen en el repertori de protesta clàssic dels moviments socials. Ni per condicions objectives, la seva fragmentació interna impedeix una actuació de tipus sindical o la utilització d’eines com la vaga, ni per autorrepresentació i tradició, està a les seves mans aquest tipus de resposta. En el conflicte entre empresaris, públics i privats, i treballadors es troben atrapats en un procés on perden tot tipus de centralitat. La seva resposta ha de ser directament política. I és en aquest camp on s’articula la independència no tan sols com un procés d’autodeterminació nacional, sinó també i sobretot com una esperança en la que es superarà la situació actual, una esperança en la que es recuperarà la centralitat perduda. És aquesta classe, o un gruix important de la mateixa, la que dirigeix aquest camí cap a la independència (al igual que va ser però en franges diferents, i amb un component més clarament popular, la que va protagonitzar una part del 15M). No els treballadors que s’han convertit per alguns dels teòrics del procés en poc més que una white trash inoperativa políticament. Tampoc els empresaris que segons molts dels analistes actuals ja no juguen el paper rellevant de condicionament polític que tingueren en el passat, al haver perdut el seu pes en una societat catalana travessada per la globalització. De fet, al parlar d’ells alguns dels principals atiadors del “transversalisme” els hi surt l’ànima d’esquerres, oblidada en tantes altres coses, per explicar-nos que la burgesia està aterrida davant de tot el que està passant. I és cert que gran part dels empresaris d’aquest país extreuen cada cop més una part substancial dels seus ingressos de rendes i no només del teixit productiu. Com també ho és que molts d’ells han aconseguit mantenir les seves empreses a partir d’ajudes del sector públic. Però tampoc res diferent al que s’esdevé a la resta del món. És més, tampoc el paper que tinguin les grans corporacions financeres i industrials, per molt o poc catalanes que siguin, pot ser menor en la definició de si el procés d’independència anirà endavant o no. No deixa de sorprendre que precisament ara, quan estem vivint un procés global d’imposició dels grans poders econòmics per sobre de qualsevol sobirania nacional, molts analistes polítics ens expliquin que el seu paper ha esdevingut irrellevant. A voltes en l’explicació sobre com anirà tot plegat sembla que visquem al país de nunca jamás.         

El procés que ha portat a tants cap a la independència té una base real: el desig de constituir un poder propi i proper que sigui més controlable en un món aparentment incontrolat, com a eina clau per superar la situació actual. Un desig i una base que generà enormes complicitats entre diversos sectors de la societat catalana. Té però també una base substantiva en els aparells de creació d’opinió que estan jugant un paper clau en aquests moments. Una cosa no s’entén sense l’altra en un cercle que es va retroalimentant constantment. Al llarg de la segona legislatura d’Aznar, moment clau pel primer gran impuls de l’independentisme, es visqué una operació clau en termes mediàtics. L’intent de concentració dels gran poders mediàtics en unes poques mans i pràcticament en una sola narrativa que cercava construir una sola identitat nacional possible, una sola Espanya possible i un sol partit possible per dirigir-la. Procés que arribà al seu paroxisme en la bombolla comunicativa madrilenya, on es confonia allò que passava, allò que s’opinava i allò que se sentia a la capital de l’Estat, amb el passava, s’opinava i es sentia a la resta d’Espanya i si hi havia dissidència aquesta no era més que l’expressió de l’anti-Espanya. En part com a reacció, sense el mateix abast, ni tampoc continguts, una cosa similar, hem viscut als darrers anys a Catalunya: l’articulació d’un gran sistema mediàtic propi amb continguts molt determinats, “de país” seria la paraula escaient. Si abans teníem pràcticament tan sols TV3 i La Vanguardia en castellà com mitjans de certa potència comunicativa, ara comptem amb l’ARA, La Vanguardia en català, RAC1, una TVC transformada (tan sols cal comprovar la crítica al poder dels espais de generació d’opinió del període del tripartit amb els actuals) i un ampli món de publicacions digitals amb Vilaweb com a senyera, per dir-ne només uns quants. Una esfera comunicativa que comparteix discursos i on, en diferents graus, l’independentisme ha trobat l’espai on incubar-se, autorepresentar-se i imaginar-se el futur. En la narrativa establerta en aquest espai, de forma accelerada en l’últim any, el gran problema de Catalunya no era el context de retallades de drets socials, ni tan sols la crisi provocada pel sistema financer, sinó el dèficit fiscal. I si aquest era el problema, la solució no era altra que superar aquest dèficit i, per tant, canviar la relació amb Espanya o, més senzillament, superar aquesta relació.

Mai en aquest sentit una manifestació havia comptat amb tants mitjans convocants, ni s’havia qualificat d’històrica avant la lettre en un reguitzell de capítols on cada nou gest o paraula es convertida en un nou moment de caire èpic que no deixarà incòlumne el nostre present i futur. Però aquests mitjans no fan tan sols de caixa de ressonància, el seu paper va més enllà. Ofereixen un veritable univers simbòlic de personatges que opinen constantment sobre la necessitat o el procés de la independència, alhora que subministren tot una sèrie d’explicacions que la fan no tan sols possible, ni viable, sinó gairebé màgica. Així veiem com neoliberals confesos com Xavier Sala i Martín, que fa anys ens explicava que no hi havia cap bombolla immobiliaria o que el Xile de Pinochet era un model de creixement econòmic, es converteix en l’economista del procés d’alliberació nacional. Un heroi més entre els Salvador Cardús, les Pilar Rahola o les Muriel Casals, en un llarg etcètera més de personatges que s’han convertit en els nous oracles nacionals. Així llegim també, en delirants editorials, que de fet Europa ja ens ha dit que no hi ha cap problema i que, cas de declarar un Estat propi, automàticament estarem a la Unió Europea, molt més ben rebuts com a nació “moderna” que som front a l’Espanya castiza de sempre. Així sabem, gràcies als telenotícies que tampoc al Barça li afectaria la independència ja que al igual que el Mònaco juga a la lliga francesa nosaltres seguiríem a l’espanyola o, si volem, ens n’aniríem a jugar a França. I, finalment, ens diuen i ens expliquen que amb la independència arribaríem a tenir la renta per capita d’Alemanya. Seríem així l’únic país del sud d’Europa que per art de màgia, per art de la independència, superaríem la crisi enmig d’una riquesa desconeguda fins ara. Tot plegat amb un aire naïf que tira enrere.  

La independència no és una quimera, tal com ha afirmat el monarca, però tampoc és la superació de la crisi. Probablement, de realitzar-se, durant els primers anys en serà una profundització. Quedaríem inicialment fora de la Unió Europea, si és que no hi ha cap dels grans de la Unió que vulgui apostar per aquesta independència, cosa que malgrat sembla insinuar-se constantment des de l’esfera comunicativa de moment no sembla probable. El problema del deute s’incrementaria, sumant a la nostre la part que ens correspondria del global de l’Estat. Alhora la taxa d’atur seguiria sent de les mes altes d’Europa. Podria ser diferent? Sí ho podria ser, però llavors ja no es tractaria tan sols de parlar d’independència, sinó d’un model de societat que no només té problemes de pacte fiscal amb Espanya, sinó també a nivell intern. Seria una possibilitat, l’altra l’ha senyalat el catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra en unes declaracions que no han estat reproduïdes pels mitjans que usualment l’acostumen a citar en les seves declaracions favorables a l’estratègia seguida fina ara. Si es vol que la independència s’assoleixi i sigui “sostenible” caldria preguntar-se, segons el catedràtic, “Quina Catalunya? (…) Catalunya té actualment 650.000 aturats. D’aquests 650.000 aturats quants són immigrants? Aquesta Catalunya independent podria arribar a un acord per treure aquests 650.000 aturats immigrants?” Quina Catalunya? Certament aquesta és la pregunta.

Artur I de Catalunya

Davant una demanda inesperada sobre el model d’Estat que tindria la nova Catalunya el President va afirmar que no tindria perquè ser republicana, provocant l’estupefacció general. És d’esperar que el primer rei de Catalunya no sigui l’últim de la nissaga dels Borbons. Sembla una broma, encara que és cert que el vell somni del nacionalisme conservador era l’articulació amb Espanya a partir d’una monarquia dual a imatge de la d’Austria-Hongria. Per si de cas, sembla que el mataelefants ja ha quedat fora de la cursa per ser rei de la nova Catalunya a tenor de l’escrit de la Casa Real sobre el tema. Queda així de moment el Tro vacant, però a tenor del to que està adquirint tot plegat les apostes podrien apuntar cap un altre candidat: Artur I de Catalunya.

La pregunta sobre el model d’Estat de la nova Catalunya era inesperada pel President, car la situació, tota la situació, era inesperada. Ell, com el partit governant, no cercaven de forma tan directe el canvi de narrativa sobre la relació entre Catalunya i Espanya que sobrevingué després de l’11 de setembre. Havien pensat en una gran mobilització sobre el pacte fiscal. Però en aquest país les grans mobilitzacions nacionals han estat sobre l’Estatut. Així fou aquell llunyà 11 de setembre de 1977, ara injustament desbancat com el més gran de la història per una Catalunya actual que supera en dos milions a la dels setanta, i així fou també la del 10 de juliol de 2010. A falta de nova agressió contra l’Estatut quedava ja tan sols una nova èpica i aquesta no es trobaria en el pacte fiscal. Deia recentment Joan B. Culla a El País que ICV estava surfejant amb prou soltura la situació. Caldria veure si els reis del surf no són en aquest cas els de CIU i, entre ells, el President. Malgrat la situació no estigués prevista caigué com aigua de maig sobre ell. De cop i volta passà de ser el President més trist de la nostra història, ni Montilla el superava, aquell que malgrat tota la il·lusió que volgués anunciava dia sí i dia també una nova retallada al país, aquell que ens havia portat a ser rescatats, en l’heroi de Catalunya. Un dia abans era Artur Mas el rescatat, un dia després no altre que Artur I de Catalunya, per habilitat, però també per com ha estat pilotada tota la estratègia de la Marxa sobre Barcelona.

Preparada com una gran escenificació de mobilització de tot el poble català que finalment no hauria anat a la capital, sinó marxat sobre ella per llegar al màxim representant del país un nou missatge. En aquest sentit i en aquest camí cap qüestionament a la política catalana, cap fissura, i tota la centralitat en mans del president, lloat a partir d’aquí en cada un dels passos que farà. Un dia abans li anunciava Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, “President, el país ha madurat”. Ell ho va poder comprovar un dia després amb els seus propis ulls. Si el President va a Madrid a fer una conferència se’l felicita, que torna de Madrid per parlar amb el President d’Espanya del pacte fiscal i no de la independència, es convoca una rebuda a Pl. Sant Jaume, que surt a saludar al poble acompanayat de figures insignes del nou independentisme es crida “Mas President, Catalunya Independent!”. Mas President.
 
Aquesta centralitat del President serà el mascaró de proa i per darrera seu CIU intentarà maniobrar un timó complicat. Si el primer serà l’encarregat d’intentar aglutinar tot aquest nou independentisme d’una independència que passa per la seva figura, el segon haurà d’encaixar moltes peces diferents. En aquests moment la sala de màquines de CIU bull per aconseguir-ho. Oriol Pujol, el futur hereu de tot l’invent, ja ha avisat que en cap cas la independència s’inclourà en el programa electoral, però confieu en el President. Comenten també que el referèndum és il·legal i que potser seria millor una declaració del Parlament de que Catalunya vol ser un Estat independent (o que és un Estat independent? Ja és veurà), però confieu en el President. En tot cas el que és segur és que volem estructures d’Estat propi. Ho codifica millor que ningú, qui sap per si és certament el que vol el President o per tal de calmar als intranquils, Barbeta a les pagines de La Vanguardia: “Noteu que Mas gairebé no parla mai d’independència, sinó d’estructures d’Estat propi (…) I després de cada estació caldria recomptar la majoria, perquè podria ser que alguns amb el pacte fiscal ja en tinguessin prou i d’altres en canvi s’animessin a anar més enllà. Es tracta, doncs, de plantejar la independència com els socialistes es plantegen assolir el socialisme.” Com el socialistes es plantegen assolir el socialisme… 

És a dir, de nou, el tema del Pacte Fiscal, ara convertit en Hisenda Catalana, serà el centre de l’acció política encara que ara en un marc discursiu completament diferent. Cal, primer guanyar les eleccions per una amplia majoria, unes eleccions que seran plebiscitares així i no pas constituents. Després ja es veurà com s’encara la legislatura si com a procés constituent o com a partida de pòquer amb l’Estat espanyol amb les apostes pujades i ordagos sense predecents, però sense perdre el control. Sobretot sense perdre el control. L’última vegada que això va passar, al llarg de la convulsa dècada dels trenta quan finalment el catalnisme fou hegemonitzat per les esquerres, el gruix del nacionalisme conservador va acabar per recolzar l’espanyolisme més extrem representat pel franquisme, car segons paraules del prohom de la Lliga Valls i Taberner a La Vanguardia de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista (…) deben, pues, cooperar todos los catalanes efusivamente y con la máxima lealtad, sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación renaciente, y salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos gratitud perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la merece por su genio extraordinario por su patriotismo insuperable y por su abnegación y esfuerzo admirables”. Deia Josep Pla que “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, però si mirem la nostra pròpia història no podem deixar de concloure que a voltes no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. Per aquest últim no es pot deixar que Catalunya es perdi, és a dir que la porta de la ruptura amb l’Estat, obri altres portes, altres ruptures. Aquesta seria la “Falsa Ruta” del nostre present.

Es dirà que si CIU no compleix amb el mandat del “poble” ho pagarà electoralment. Be sí, dintre de quatre anys pot ser que ho pagui, però té quatre anys per culminar la “transició nacional”. I la resta? La resta té ara un panorama complicat. El partit governant ha passat d’estar profundament desgastat i sense alternativa econòmica que oferir a les retallades a recuperar la iniciativa política i posar-se en el centre de tot debat polític possible dins de la lògica establerta. ERC que s’estava beneficiant segons les enquestes de l’aposta per la mà estesa a una Convergència no prou sobiranista, cosa que li reportava vots del món convergent, ara es troba superada en centralitat sobiranista. L’abraç de l’ós s’ha invertit i ara li queda poc temps per recuperar la pota d’esquerres del seu discurs, abandonada pràcticament els darrers temps, per aspirar a encapçalar una esquerra nacional. Quelcom de similar li pot passar a Solidaritat, que clama per tal que s’esgoti la legislatura sabedora que només el temps, i les contradiccions de CIU que aquest temps posaria sobre la taula, li pot donar els vots que ara pot concentrar el govern. Mentre tant el PSC que, malgrat tot el que es digui, el desastre no li prové de la seva “manca” de perfil catalanista, sinó de la falta d’una alternativa socialdemòcrata creïble després de la bancarrota patida pel socialisme en aquest camp, es debat entre ser més sobiranista o disputar el vot que el nou independentisme deixi fora. Dues cares de la mateixa moneda en tot cas: la política identitaria, d’una banda o altra, com a única opció. Iniciativa, per la seva banda, com diu Joan B. Culla, ha surfejat bé la situació i és probable que el creixement electoral que ja es preveia abans de l’11 de setembre no minvi. Però si l’aposta és per incloures en la nova agenda independentista per poder parlar, a més a més, del referèndum contra les retallades, el cert és que quedarà en poc més que un creixement quantitatiu. El repte que tenen per davant, el de liderar un ampli front d’esquerres, pot quedar molt tocat si no és capaç d’articular-lo també com a discurs alternatiu a la nova centralitat política. I, finalment, les CUP, el vell independentisme que havia trobat una gran via de renovació en el municipalisme alternatiu, han quedat tan travessades per la nova situació que és difícil saber si podran reprendre la iniciativa política fora dels debats interns.  

Tanmateix hi ha un últim factor d’aquesta nova situació que val la pena tenir en compte. Si la centralitat que ha adquirit Mas, ja hi ha qui parla de “massisme” com a corrent política superadora de CIU, presenta unes innegables avantatges per la proposta de CIU i un independentisme de via única, també presenta algunes desavantatges. Pot provocar el rebuig de tot un sector de la societat catalana en la mesura que el procés d’independència s’identifiqui tant clarament amb la figura del President que ha portat les retallades fins als últims extrems (no en va s’ha reclamat sempre com alumne avantatjat de les polítiques d’austeritat davant de la Unió Europea); en la mesura que aquest discurs es plantegi com un reforçament d’un sistema polític en plena crisi de legitimitat per la seva incapacitat no de defensar la sobirania nacional, sinó la sobirania front als dictats de la troica i els mercats. En aquest punt el tan aclamat “transversalisme” deixa de ser transversal, per convertir-se en un procés de legitimació del poder a Catalunya. O, al menys, així pot ser vist  per una part d’aquesta classe mitja, en el  moment en el que puguin entrar en contradicció els valors d’esquerres i el projecte nacional realment present.  Per una part d’aquesta mateixa classe mitja, però també, i sobretot, per el sector social que es considera com la white trash catalana. Cert és que no se’l considera un agent actiu del procés, ja que és en paraules de Graupera, un dels opinadors més contrastats del nou independentisme:

“Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana (…) El PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…) Per això s’adulava el folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic. Això els ha marginat econòmicament i ha acabat condemnant els seus fills al white trash: aïllats, protegits pel paternalisme, sense accés a la cultura (…) I com que mai no ha calgut que participessin per fer-ne ús, avui costa molt fer-los valer electoralment (..). Carn de canó, de nou.”

Delirant imatge que parteix d’un desconeixement absolut de com ha evolucionat una part de la classe obrera catalana al llarg de les últimes dècades i del protagonisme central, fora de qualsevol “aïllament”, que tingué com a subjecte col·lectiu en el procés de canvi polític. Una imatge que mimetitza progrés social i cultural amb conversió mesocràtica i que, tanmateix, és  la base de gran part dels anàlisi polítics d’aquest nou independentisme, partint de la següent presumpció: tan sols la classe mitja és operativa en termes polítics. Una presumpció que li pot sortir cara. Certament aquests sectors estan vivint actualment una crisi de representació, però no són escombraria. Una transició, si és que realment estem vivint això, és un procés en el que un cop s’ha activat ningú la controla realment, de fet sembla que s’imposi a tots els actors com una força externa a ells mateixos, malgrat són ells els que l’estan protagonitzant. Això és així per la quantitat de forces en pugna que hi ha en joc: els empresaris, les classes mitges, la white trash, l’Estat espanyol, els agents polítics i socials, l’Unió Europea, els mercats… I és que el món és gran, molt més gran del que ens volen fer suposar dins del realisme màgic que alguns estan venent. Múltiples forces que es situen al bell mig del procés fins que arriba la fase de concreció que és sempre, sinó es produeix una revolució, una fase de pacte. És patent que encara no s’ha arribat a aquesta fase, com ho és que, malgrat tot el que es vulgui, Artur Mas no és el Suárez català, encara que apunta maneres. Diuen els clàssics que el procés d’alliberació nacional de Catalunya s’inicia en una fase on el monopoli polític el mantenen les classes altes, posteriorment esdevé un procés de classes mitges i no arriba a les seves últimes conseqüències fins que el fan seu les classes populars. Diuen això, però a saber. Tot això si el que estem vivint és una transició nacional cap a la independència, i no un mer problema de recaudació o de legitimació d’un projecte esgotat. Si això últim fos el que realment estem vivint, seria una de les patoxades més grans de la història de Catalunya amb un sol gran encert: haver triat a Toni Soler com a comissari de la commemoració de l’aniversari de 1714. El 2014 no ens quedaria altra que veure un especial de Polònia que ens expliqués el que realment ha passat. En tot cas el 2014, si no abans, ho sabrem.

martes, 14 de agosto de 2012

Connexions i desconnexions (II). Estratègies plurals i (des)integrades



I

Quan Malcolm X tornà de la Meca el 1964, davant les preguntes dels periodistes, reflexionà sobre si la solució del “problema negre” (a ell sempre li havia agradat senyalar que els negres no tenien cap problema, si de cas s’havia de parlar del problema blanc) seguia passant pel retorn a Africa i no per la transformació dels EEUU. La tradició en la que s’inscrivia havia postulat sempre que els fills i nets dels esclaus no eren americans, sinó africans portats a una terra estranya. En aquesta reflexió en veu alta apuntà ja no a la possiblitat del retorn, de la desconnexió absoluta, però sí a la necessitat de fer “Una emigració cultural i mental de retorn a Africa, no necessàriament una emigració física, que signifiqui que reafirmem els nostres llaços. Ajudaria a reforçar-nos aquí a Amèrica, al poble negre d’Amèrica, no tan sols espiritualment, sinó que a la vegada ens donaria la iniciativa per resoldre els nostres problemes aquí, a casa”. Amb aquesta reflexió, i el pas de ser un líder d’una organització de caire religiós com la Nació de l’Islam a propugnar l’acció política amplia, el gran príncep afroamericà feia un pas de gegant en l’intent de fusionar políticament dues tradicions incompatibles pràcticament fins llavors.

La primera era anunciada en una data tan matinera com 1831 en un míting celebrat a Nova York: “No creiem que les coses continuïn sempre igual (…) Arribarà el dia en què la Declaració d’Independència serà sentida amb el cor de la mateixa manera com és expressada amb els llavis, quan els drets de tots seran reconeguts  i apreciats degudament. Aquesta és la nostra pàtria i aquest és el nostre país. (…) Aquí hem nascut i aquí morirem.”. Però encara ressonaven amb força també les paraules de les cartes enviades pels negres lliberts que havien emigrat a Sierra Leona el 1815 fugint d’Amèrica: “Encara que sigueu lliures, aquesta no és la vostra pàtria, Africa i no Amèrica és el vostre país i la vostra casa”. Paraules que ens parlen d’una escissió bàsica que recorrerà el moviment d’emancipació dels negres a EEUU al llarg de tot el XIX i XX. D’una banda, aquells que cercaran la integració dins la societat dels EEUU, a partir de la transformació de les seves bases i el reconeixement de ple dret com a ciutadans de les persones de color,  i que tindran el seu líder més esplendorós en Martin Luther King. De l’altra, una llarga tradició que tindrà la seva primera balda en les iniciatives desenvolupades al llarg del XIX per intentar el retorn a Africa dels antics esclaus; un amplia difusió amb el moviment d’entreguerres liderat per Marcus Garvey; i diferents variants entre els intents de crear un Estat propi a Africa o reclamar el dret a l’autodeterminació per fer-ho a la mateixa Amèrica. Moviments que estaven abocats al fracàs, per la inviabilitat mateixa de la seva proposta (quin Estat? quin territori?),  però que tenien èxit en un altre sentit.

Al proclamar l’existència d’una cultura i una identitat tant antigues com vives retornaven l’orgull i uns signes de pertinença a una població delmada culturalment i humana. Ells no eren solament els fills dels esclaus marginats d’una vida plena, eren els descendents de les grans cultures africanes, els fills d’una cultura mil·lenaria molt més rica i antiga que l’anglosaxona. Al construir dintre d’aquest moviment xarxes econòmiques, culturals i socials pròpies i autònomes de la resta de la societat blanca, expressaven i realitzaven la possibilitat de crear un món propi dins d’un altre que els era profundament hostil.  Finalment, la inviabilitat pràctica d’una realització immediata d’aquesta proposta política la va fer perdurar en forma de fe, de religió. La suposició que front a la religió catòlica dels blancs ni havia una altra pròpia dels africans, en aquest cas l’Islam, i la gestació d’una escatologia, d’una visió de finalitat, que situava l’alliberació del poble negre dels Estats Units en un intervenció divina en un futur indeterminat on es produiria el retorn, va ser el germen del naixement i desenvolupament de la principal organització d’aquesta tendència: la Nació de l’Islam. En aquesta escatologia no hi havia intervenció política, ja que la mateixa no tenia sentit en el temps d’espera del dia de la intervenció divina. Durant el mateix tan sols quedava preparar-se per fer-se dignes de l’alliberació: construir el propi món. Un món tanmateix que patí un gran trasbals en la forta dinàmica social i política dels anys seixanta. Difícil era en aquest context que des de la desconnexió proclamada i practicada no es reconnectés de nou amb la realitat d’una forma, amb una intensitat i un color diferent que la reste de subjectes que havien fet de l’intent de transformació dels EEUU el seu principal objectiu. La figura clau d’aquest procés, que el metabolitza i el simbolitza, no és altra que la de Malcolm X. El líder negre inaugurà així un nou camí, aquest, com havia intentat Du Bois des de finals del segle XIX sense èxit, es construïa sobre una identitat on ells deixaven de ser americans que cercaven la seva plena integració o be africans en un aterra estranya que cercaven el retorn a casa. La seva casa era Amèrica, però no l’Amèrica realment existent, sinó la que es construiria sobre noves arrels. La seva indentitat ja no era americana o africana, ells eren afroamericans. A partir d’aquesta base s’abandonà l’escatologia, el temps d’espera es convertí en el temps de l’obrar, l’acció ja no seria religiosa sinó política, les xarxes autònomes no serien una preparació pel retorn, sinó la força per la transformació en el aquí i en l’ara.    

En uns moments en els quals la “impossibilitat” de canviar la pròpia realitat porta, i cada cop portarà més, a les propostes de desconnexió, és a dir a les propostes de crear el propi món en forma de xarxes socials, culturals, econòmiques i territorials pròpies, és important observar que aquestes propostes tenen un límit, però també una virtut. No es tracta de renunciar a res, si es fa es convertirà en una opció condemnada a l’escatalogia d’uns pocs, sinó de crear àrees de desconnexió mental, cultural, social i econòmica per poder apropiar-se de recursos que permetin el retorn a una política amplia feta des de noves bases. No és nou.

II

Els moviments emancipatoris al llarg de tota la seva història i en les diverses formes que han pres, han mantingut unes constants estratègiques que no sembla que hagin de canviar. Podríem etiquetar-les, grosso modo i amb un traç gruixut, en tres grans continents. Aquelles que han cercat en l’acció directe el canvi social i polític, aquelles que ho han fet en la desconnexió del sistema i aquelles que han optat per una acció política organitzativa com a centre des del que operar un canvi que afecta de forma gradual a varies esferes de la societat.

La tradició de Gracus Babeuf i la seva conjura dels iguals en el crepuscle de la Revolució Francesa inaugura la forma moderna de l’aspiració d’un canvi radical mitjançant la presa directe del poder. El seu origen l’hem de trobar en els demòcrates radicals que havien descobert que la democràcia per si sola no portava a la igualtat i que quan ho feia ràpidament era transformada en una dictadura. El problema segons ell era la gran propietat, els “acaparadors dels béns comuns” i la solució no altra que la presa del poder. La conjura fou reprimida a sang i foc, i les seves cendres aixafades sota la bota del nou ordre burges napoleònic. Babeuf, esperant la fi, estimulava als seus seguidors a prendre nota de tot el que s’havia esdevingut per tal que “Un dia, quan la persecució hagi amainat, quan potser els homes de bé respirin amb suficient llibertat per poder deixar flors sobre la nostra tomba, quan hagi arribat el moment de somiar de nou (…) podràs cercar en aquestes papers i presentar a tots els deixebles de la Igualtat (…) els contingut del que els homes corromps d’avui anomenen els meus somnis”.  Buonarroti, un dels últims supervivents de la conjura, serà l’encarregat de fer una transmissió que connectarà directament amb les societats secretes del segle XIX, el blanquisme i d’ell, d’una forma mai plenament reconeguda, amb el mateix comunisme fins als anys trenta, i una part de la pròpia tradició anarquista. Una línia que fila el vell somni d’assaltar els cels per construir la nova Jerusalem a la terra.

Blanqui és segurament el més desconegut i el millor exponent d’aquesta pulsió. L’anomenat timbre de bronze va commoure el segle XIX com li agradava dir a Walter Benjamin clamant contra el seu oblit. Poc amant dels debats entre marxistes, proudhonians, cabetians o owenites, el seu llegat en termes d’escrits va ser pobre, el va contribuir, en part, a aquest oblit. Segons ell, els seus il·lustres contemporanis no feien altra cosa que  “discutir que hi ha a l’altra riva del riu, l’important és travessar-lo”. De fet és pot considerar el gran estrateg de la insurrecció, i el gran tàctic del cop d’estat, i com a tal passà més dies de la seva vida a presó que en llibertat. Tanmateix el blanquisme fou el veritable actor dominant dels moviments emancipatoris des de la segona meitat del segle XIX fins a 1871. Visqué llavors la seva victòria més gran amb la instauració de la Comuna de París, de la que el mateix Blanqui fou anomenat president d’honor, esdevinguda la primera experiència de govern modern basat en la democràcia directa i en la voluntat d’una transformació radical de tota la realitat. Victòria que fou també el seu principal epíleg. La fi sagnant de la Comuna acabà amb el blanquisme com a corrent dominant. Tanmateix, la voluntat insurreccional per sobre de tot pervisqué com a mínim fins a 1917 i foren molts els contemporanis que senyalaren que el mateix Lenin era més fill de Blanqui que de Marx.  No en va en el moment de decidir la pressa del Palau d’Hivern, amb part del comitè central en contra degut a la paradoxa de proclamar una revolució socialista obrera en un país pràcticament agrari, Lenin abandonà tot debat argumental per afirmar davant dels contraris, i iniciar aquell experiment que havia de canviar la història, citant a Goethe, “la teoria, amic meu, és gris, però verd és l’indestructible arbre de la vida”. 

Tanmateix si les revolucions són contagioses, també són una estranya flor en la història i encara més rares són les triomfants. Aquestes últimes deixen de ser mites per passar al camp de la llegenda. Una llegenda que difícilment es converteix en pauta del canvi polític, malgrat es trobi en la base de tots els grans canvis. L’últim eco de la primavera dels pobles de 1848 es visqué precisament en aquell 1917 que determinà tot el segle. Cap onada revolucionaria més travessa el segle XX amb la mateixa força, malgrat que foren molts els que seguiren fent d’aquesta singularitat el principi de tota la seva acció política. Altres, del fracàs de les revolucions que havien empres, de la impossibilitat de canviar l’ordre existent, cercaren fora del sistema el que no trobaven dintre. Aquesta –la història dels intents de desconnexió– és una història pràcticament tan antiga com la humanitat. Es troba en tot procés migratori col·lectiu fet amb voluntat de fundar una societat nova, es troba en les persones que vivien als boscos escapant de la servitud feudal, en la formació de societats cimarrons de Llatinoamèrica, que podien agrupar a més de 15.000 persones vivint en comunitat sota el principi de la igualtat durant segles o en l’agrupació de cabetians per tot Europa, assenyaladament també a Barcelona, després del fracàs de les revolucions de 1848 per marxar a fundar societats comunistes a Amèrica.

Però si els afromericans descendents dels esclaus dels EEUU no trobaven on concretar el seu retorn a Africa, quelcom de similar passà amb les propostes de desconnexió. Realitzables al llarg de la història de la humanitat, ho deixaren de ser amb la tendència constant del capitalisme a desenvolupar-se  com a sistema-món, deixant cada cop menys espais “lliures” de les “aigües gelades del càlcul egoista”. En aquest sentit, a partir d’un cert moment del darrer terç del XIX la desconnexió mutà de mitjà per realitzar-se i passà a ser predominantment l’articulació de xarxes econòmiques, socials i culturals pròpies dins de la societat. De fet en el si de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), malgrat com ens ha estat llegada la seva memòria, el gran debat no s’establí entre l’anarquisme insurreccionalista de Bakunin o el gradualista de Proudhon i el socialisme de Marx. Aquestes posicions tan sols eren la forma pública d’un debat més de fons en una època on Marx no era sinó, en paraules de William Morris, “la millor ment al nostre costat” i no el fundador d’una doctrina amb seguidors que cercaven en les seves cites, manuals i vulgates un principi d’autoritat.  Aquest debat es lliurava entre els que veien el mutualisme i el cooperativisme com la base per la transformació social present i futura i els que postulaven primer en la vaga general i després en l’articulació de grans sindicats de masses el camí cap a una societat més justa. Val a dir que ambdues posicions estaven emmarcades entre el vell proletariat i la nova classe obrera industrial sorgida de la segona revolució industrial. Els primers tingueren en el proudhonisme gradualista, i tan sols més tard en el bakunisme, la seva proposta més afí, mentre que els altres la trobaren en el marxisme i més tardanament a alguns països d’una forma diferent amb el sindicalisme revolucionari i/o l’anarcosindicalisme. Finalment fou aquesta última ideologia –la marxista– la que s’imposà com a dominant, però ho fou en tant en quant s’encarnà en una forma d’organització completament nova i, en el seu moment, exitosa: el partit. 

Malgrat s’ha tendit a veure en l’actualitat els partits moderns com una forma més de domini –la partitocràcia– de les elits, el cert és que aquests nasqueren de sectors populars com a primera forma d’articulació política de la societat de classes. És més, el seu naixement transformà la realitat en un sentit que les classes dominants mai haurien previst. La reacció Europea que es transmutà en una gran onada repressiva després de la derrota de la Comuna de París, deixà pràcticament delmades les diferents corrents insurreccionalistes. En un context marcat per la desesperació nasqué el terrorisme populista o anarquista, mentre aquells que havien cercat en la desconnexió el principi de la nova societat veien com gran part dels seus projectes perdien centralitat política en un període extremadament dur i de creixement constant del gran proletariat industrial.  La primera AIT com a tal desaparegué i Marx i el seus seguidors abandonaren tot intent de mantenir-la viva, car ara el projecte era un altre. A Alemanya, conjuntament amb els lassellans, crearan a Gotha el partit socialdemòcrata alemany (SPD). Aquest no propugnava un mitjà únic per fer la revolució –la vaga general, les tècniques insurreccionals o la creació d’un teixit econòmic alternatiu–, sinó la constitució de les classes populars en partit per poder decidir en cada moment quina era la millor opció. Una estratègia que, malgrat no estar inicialment al centre de la seva acció, no descartava la penetració institucional. Però de fet fou aquesta última realitat el que es convertí en el principal pol de confrontació amb l’Estat bismarckià.

A les eleccions de 1878 els “antisistema” d’aleshores aconseguiren nou diputats. Davant la por que suscitava aquesta realitat, encara migrada, el Canceller Bismarck farà aprovar les que seran conegudes en el seu conjunt com a lleis antisocialistes. Durant els següents dotze anys més de 150 diaris i 1.200 publicacions foren clausurades, els militants del nou partit detinguts, desterrats o acomiadats. Tanmateix la nova proposta seguia creixent en dos sentits. Avocats a la clandestinitat es desenvolupà com a partit de la societat civil, encobert en la fundació de cooperatives, sindicats, clubs de fumadors, centres d’esport, entitats de barri, escoles, etc., creant amb el seu desplegament un nou teixit social, una nova cultura, un nova realitat. Alhora es seguien presentant amb diverses formules a les eleccions, en un creixement que semblava, sorprenentment, imparable: el 1890 ja s’havia convertit en el primer partit d’alemanya en nombre de vots. De fet, la seva mateixa existència portà al Canceller Bismarck a aprovar no tan sols mesures repressives, sinó també noves lleis de protecció social, de cobertura de les baixes laborals, i jubilació, entre altres, mentre els salaris reals no paraven de pujar gràcies a l’acció sindical del nou partit. Finalment, davant la constatació que la repressió por si sola no aturava el naixement d’aquesta nova forma organitzativa, i que tampoc l’extensió de mesures socials semblava aconseguir-ho, el canceller decidí dissoldre el Parlament. Una vaga general de 140.000 miners fou la resposta. Bismarck fou destituït i les lleis antisocialistes derogades. En el procés havia aparegut una nova forma d’acció i organització que ben aviat, en la mesura que es mostrava exitosa, serà adoptada arreu d’Europa per les organitzacions de l’esquerra: el partit de masses.

Malgrat l’existència de partits polítics es pot rastrejar com a mínim des de la revolució francesa, el cert és que a l’últim terç del segle XIX aquests eren poc més que agrupacions a l’entorn d’un líder o corrents més o menys organitzades. Amb l’aparició del model de l’SPD en escena la nova forma de prendre partit, de ser partisà, s’agrupa a l’entorn d’una ideologia, una estratègia i una serie de tàctiques que mou a centenars de milers de persones organitzades en seccions locals, territorials nacionals i/o estatals, amb òrgans dirigents, congressos, etc. Però això és tan sols un dels aspectes d’aquells moderns partits de masses. Alhora aquesta forma política, en un context de baixa articulació dels estats en el terreny social en el passat que ara sembla ser el nostre futur, mostra una aguda tendència a desenvolupar-se no només com a partits de masses, sinó també com a partits societat. El model es difongué a partir de les noves corrents marxistes, però ben aviat fou emulat per tot partit d’esquerres i popular de diverses tendències ideològiques, mostrant en aquesta dimensió de partit-societat una força inusitada.  A principis del segle XX a Alemanya, o en el cas del Partit Republicà Radical a Barcelona per citar-ne un exemple similar encara que de menor intensitat,  un podia néixer en un barri de marcat caràcter socialista, anar a una escola socialista, tenir un advocat i un metge socialista, treballar en una cooperativa socialista, o pertànyer a un sindicat socialista, i fins i tot anar a una universitat socialista. En aquest sentit els recursos identitaris i els sentiments de pertinença cap a aquestes organitzacions no tenia parangó. Des d’un punt de vista era un partit polític, des d’un altre una forma de vida, de concebre la vida, que anava molt més enllà de votar o no votar com a una opció instrumental segons el moment. En un dels seus màxims moments de maduració el 1912 arribaria a treure el 99% dels vots en una ciutat com Berlín, malgrat el sistema li seguis sent profundament hostil. Si l’emergència de la societat de masses (amb formes de comunicació de masses, literatura de masses, art de masses, mitjans de comunicació i transport de masses i ciutats de més d’un milió d’habitants), en un sistema econòmic profundament inestable i caracteritzat per crisis periòdiques, s’havia mostrat com un desafiament per les classes dirigents, l’aparició en aquest marc d’una forma organitzativa adaptada  a aquests temps, i alhora antisistèmica,  significà primer l’erosió i després la fi d’un model de domini tradicional. La resposta més immediata fou, en nous contextos revolucionaris, el feixisme com a nova ideologia de masses, profundament reaccionaria, però que alhora abandonava l’elitisme tradicional per adoptar tècniques de propaganda, narratives i formes organitzatives adaptades a la nova societat. La resposta tardana, un cop fracassat el feixisme, foren els partits democratacristians de masses que lligaven l’organització política als sentiments de pertinença religiosa.  

III

L’èxit de l’articulació política gradual en un nou tipus d’organització, ja fos en el model partit o el del sindicalisme polític de masses articulat com a sindicalisme revolucionari o anarcosindicalisme, amagà una altra realitat que li era consubstancial: no significà la desaparició de les propostes alternatives. Això, en realitat, va succeir molt més tard en un lent procés en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en el marc d’un capitalisme profundament transformat. Quan competien entre elles es presentaven com univoques, en la mesura que cada una de elles pretenia mostrar-se en termes absoluts com la més efectiva per aconseguir l’objectiu final: la superació del capitalisme. Però en realitat la creació d’espais propis fora del “sistema” seguia plenament present en les noves formes d’acció. Crear una societat dins la societat havia estat el mitjà que havia permès sobreviure al partit en el moment del seu naixement, fou posteriorment el tramat de fons que li va permetre interactuar àmpliament amb la realitat de “fora”. D’aquest tramat treia la força material, els recursos morals, les certituds, la capacitat de sobreviure en els pitjors moments i la prefiguració d’elements de la societat futura. Potser una relació diferent, amb més elements de contradicció, mantenia amb l’acció directe o la cultura insurrecionalista.

El cert és que aquesta nova forma d’acció i organització s’havia articulat sobre l’anunci de l’objectiu de superar el capitalisme, i en aquest sentit l’esperit revolucionari seguia sent el seu horitzó sense el qual no s’haguessin pogut ni articular en els seus orígens, quan el sacrifici es sustentava en la possibilitat de l’adveniment d’una societat radicalment nova. Però amb el seu mateix desenvolupament estava canviant la situació de partida en varis sentits. El primer d’ells l’anunciava irònicament Max Weber: “queda per veure si la socialdemocràcia assaltarà l’Estat o serà l’Estat el que assalti la socialdemocràcia”. I el cert era que en la mesura que els partits socialdemòcrates es consolidaven també es transformava la seva mateixa naturalesa. Creixien en nombre de diputats, periodistes de diaris propis, membres de cooperatives, militants professionals, que feien tendencialment de l’existència del partit una forma de vida i, a la llarga, del propi partit una finalitat, més que no pas una eina pel canvi social. Alhora, i una cosa no s’entén sense l’altra, l’anunci d’una teoria social, si té èxit en el seu anunci, modifica les condicions de partida de la profecia. En aquest sentit, mai les ciències socials s’acostaran a les naturals, si no és en alguns punts de la física quàntica que postula que l’acte d’observació de la matèria ja és en si mateix un acte de transformació de les seves condicions prèvies, ja que ella tracta de subjectes capaços d’interpretar i modificar les seves condicions a partir de noves realitats entre les que hi ha la mateixes interpretacions que postulen com seran aquestes noves realitats. És a dir si el socialisme modern havia nascut postulant que el capitalisme era un sistema periclitat i que creava les condicions socials per la seva pròpia desaparició, el seu propi desenvolupament canviava aquestes condicions. Bismarck havia reaccionat amb la repressió, però també ho féu articulant unes primeres mesures de protecció social. Camí que fou seguit en els anys següents per altres governs, a la vegada que l’aparició dels sindicats de masses anava acompanyada d’increments salarials i millores en les condicions laborals, millorant les condicions de vida de les classes populars. Ara ja no era tan cert que amb una revolució aquestes no tenien res a perdre, tan sols les seves cadenes, i tot un món que guanyar com anunciava Marx i Engels al final del Manifest Comunista. No ho era pels dirigents i quadres socialdemòcrates, que havien trobat la seva forma de vida en el creixement del partit, i no ho era per una part de la seva base social. I això servia tant pels partits socialistes, com ho farà també pels partits comunistes de masses de les democràcies occidentals posteriors a la Segona Guerra Mundial. El moment de la seva màxima expansió, influència electoral i social, anirà acompanyat en aquest sentit pel seu període més llarg sense cap intent revolucionari, malgrat que la seva mitologia interna i militant estigués fortament cargada de la paraula revolució.

En cert sentit es pot afirmar que l’insurreccionalisme va ser enterrat pels seus màxims proclamadors, però només en cert sentit. Des d’una altra perspectiva la cultura insurreccional seguirà viva com a creença, com a escatologia final o com a mite fundacional, en els nous partits de masses, sobre tot en la seva primera fase de desenvolupament. Això explica la seva capacitat de supervivència, com també el protagonisme en diversos moments de noves corrents insurreccionalistes sorgides de l’escissió del món socialdemòcrata. L’esperit de Blanqui seguí també viu entre les seves files i quan les contradiccions internes i la situació externa entraven en ebullició, noves realitats polítiques es feien presents. Sense elles tampoc el capitalisme occidental s’hagués transformat, como tampoc s’hauria consolidat el reconeixement dels drets socials per part de l’Estat.

Les tres grans tendències –l’acció directa, la desconnexió o l’intent gradualista organitzatiu– competiren entre elles en un moment històric molt determinat: el de la gran rearticulació del capitalisme que es visqué enmig de la crisi de 1873 a 1894. Un moment de profundes transformacions socials i culturals, al final del qual el pes i les mesures de cada una d’aquestes estratègies s’havia també transformat radicalment produint noves realitats. Difícilment aquestes tendències de fons canviaran en la nova situació de canvi radical que estem vivint i algunes renaixeran amb una força inusitada que semblava enterrada en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en els Estats del Benestar. De fet tant la desconnexió com l’insurreccionalisme prenen, amb diferents formes i intensitats, de nou la paraula, així com l’organització de masses, ja molt transformada des dels seus orígens, en la seva forma política, i sindical, estan patint una transformació radical. Fins a cert punt sembla que estem entrant al món anterior a finals del segle XIX. Res del que es va establir llavors és immutable. No té més d’un segle i mig d’història, un simple parpelleig dintre del temps humà. Acabat tot un món, allò que havia estat sintetitzat es desfila de nou i les recombinacions s’hauran de fer, en un temps probablement llarg, sobre noves bases que ara com ara ens son en gran part  desconegudes.

Canviarà la seva forma, canviarà el pes de cada una d’elles i la seva interrelació, seguiran postulant-se tendencialment com univoques en els debats, però continuaran presents ara com abans. I només hi ha un principi que sembla inalterable, cap d’elles sembla d’entrada prescindible, no en les formes concretes que van prendre en el passat, però si com a tendència de fons. La idea força que va apareixent cada cop més, des d’una gran diversitat de postures, de la necessitat de crear un món propi, fora de l’Estat i de l’esfera directament mercantil, format per xarxes econòmiques, socials i culturals, amb espais alliberats que garanteixin entre altres coses la realització dels drets socials, és inseparable a la llarga de les formes d’articulació política, siguin quines siguin, si volen perviure i si volen transformar no només una realitat, sinó tota la realitat; alhora aquestes formes d’articulació política, sinó volen tan sols ser una mera veu crítica dins dels circuïts del sistema, han de trobar la seva força precisament en aquest “fora” del sistema; i finalment l’esperit insurreccional no beu tan sols de situacions desesperades, sinó de la prefiguració de nous mons d’una forma tangible i del poder material que li ofereix en el present aquest nou món per construir-lo en el futur, però sense ell també tot ho altre perd força i sentit. Ha canviat tot, tot està canviant, i tot s’ha de reconsiderar si es vol estar a l’altura dels temps, però ara com abans, no hi ha formules úniques màgiques, sinó desplegamanents amplis que cerquin a la llarga un nou tipus de recombinació.  

Conexiones y desconexiones (II). Estrategias plurales y (des)integradas



I

Cuando Malcolm X volvió de la Meca en 1964, ante las preguntas de los periodistas reflexionó sobre si la solución del “problema negro” (a él siempre le había gustado señalar que los negros no tenían ningún problema, si acaso cabía hablar de un problema blanco) seguía pasando por el retorno a África y no por la transformación de su realidad en los EEUU. La tradición en la que se inscribía había postulado siempre que los hijos y los nietos de los esclavos no eran americanos, sino africanos llevados a una tierra extraña. En esta reflexión en voz alta apunta ya no a la posibilidad del retorno, de la desconexión absoluta, pero sí a la necesidad de hacer “Una emigración cultural y mental de retorno a África, no necesariamente una emigración física, que signifique que reafirmamos nuestros lazos. Ayudaría a reforzarnos aquí en America, al pueblo negro de America, no tan sólo espiritualmente, sino que a la vez nos daría la iniciativa para resolver nuestros problemas, aquí, en casa.” Con esta reflexión, y el paso de ser el líder de una organización de carácter religioso como la Nación del Islam a propugnar la acción política amplia, el gran príncipe afroamericano daba una paso de gigante en el intento de fusionar políticamente dos tradiciones incompatibles en la práctica hasta entonces.

La primera era anunciada en una fecha tan temprana como 1831 en un mitin celebrado en Nova York: “No creemos que las cosas continúen siempre igual (…) Llegará el día en el cual la Declaración de Independencia será sentida con el corazón de la misma forma como es expresada con los labios, cuando los derechos de todos serán reconocidos  y apreciados debidamente. Esta es nuestra patria y este es nuestro país. (…) Aquí hemos nacido y aquí moriremos”. Pero todavía resonaban con fuerza también las palabras de les cartas enviadas por los negros libertos que habían emigrado a Sierra Leona en 1815 huyendo de America: “Aunque que seáis libres, esta no es vuestra patria, África y no América es vuestro país y vuestra casa”. Palabras que nos hablan de una escisión básica que recorrerá el movimiento de emancipación de la población negra en EEUU a lo largo de todo el XIX y XX. Por un lado, aquellos que buscaran la integración dentro de la sociedad de los EEUU, a partir de la transformación de sus bases y el reconocimiento de pleno derecho como ciudadanos de les personas de color, y que tendrán su líder más esplendoroso en Martin Luther King. Por otro lado, una larga tradición que tendrá su primer eslabón en las iniciativas desarrolladas a lo largo del siglo XIX para intentar el retorno a África de los antiguos esclavos; un amplia difusión con el movimiento de entreguerras liderado por Marcus Garvey; y diversas variantes  entre los intentos de crear un Estado propio en África o reclamar el derecho a la autodeterminación para hacerlo en la misma America. Movimientos que estaban condenados al fracaso, por la inviabilidad misma de su propuesta (¿qué Estado? ¿Qué territorio?),  pero que tenían éxito en otro sentido.

Al proclamar la existencia de una cultura y una identidad antiguas y vivas devolvían el orgullo y unas señas de pertenencia a una población diezmada cultural y humanamente. Ellos no sólo eran los hijos de esclavos marginados de una vida plena, eran los descendientes de las grandes culturas africanas, los hijos de una cultura milenaria mucho más antigua y rica que la anglosajona. Al construir dentro de ese movimiento redes económicas, culturales y sociales propias y autónomas del resto de la sociedad blanca, expresaban y realizaban la posibilidad de crear un mundo propio dentro de otro que les era profundamente hostil. Finalmente, la inviabilidad práctica de una realización inmediata de esta propuesta política la hizo perdurar en forma de fe, de religión. La suposición que frente a la religión católica de los blancos existía otra que era propia de los africanos, en este caso el Islam, y la gestación de una escatología, de una visión de finalidad, que situaba la liberación del pueblo negro de los Estados Unidos en un intervención divina que se produciría en un futuro indeterminado en el cual se retornaría a África, fue el germen del nacimiento y desarrollo de la principal organización de esta tendencia: la Nación del Islam. En esta escatología no había intervención política, ya que la misma no tenia sentido en el tiempo de espera del día de la intervención divina. Durante el mismo tan sólo quedaba prepararse para hacerse dignos de la liberación: construir el propio mundo. Un mundo de todas formas que sufrió un gran terremoto en la fuerte dinámica social y política de los años sesenta. Difícil era en este contexto que desde la desconexión proclamada y practicada no se reconectase de nuevo con la realidad de una forma, con una intensidad y un color diferente que el resto de sujetos que habían hecho del intento de transformación de los EEUU su principal objetivo. La figura clave de este proceso, que lo metabolizó y lo simbolizó, no es otra que la de Malcolm X. El líder negro inauguró así un nuevo camino, éste, como había intentado Du Bois desde finales del siglo XIX sin éxito, se construía sobre una identidad donde ellos dejaban de ser americanos que buscaban su plena integración o bien africanos en un tierra extraña que buscaban su retorno a casa. Su casa era America, pero no la America realmente existente, sino la que se construiría sobre nuevas raíces. Su identidad ya no era americana o africana, ellos eran afroamericanos. A partir de esta base se abandonaba la escatología, el tiempo de espera se convertía en el tiempo del obrar, la acción ya no sería religiosa sino política, las redes autónomas no serían una preparación para el retorno, sino la fuerza para la transformación en el aquí y el ahora.

En unos momentos en los cuales la “imposibilidad” de cambiar la propia realidad lleva, y cada vez llevara más, a las propuestas de desconexión, es decir a las propuestas de crear un mundo propio en forma de redes sociales, culturales, económicas y territoriales propias, es importante observar que estas propuestas tienen un límite pero también una virtud. No se trata de renunciar a nada, si se hace se convertirá en una opción condenada a la escatología de unos pocos, sino de buscar áreas de desconexión mental, cultural, social y económica para poder apropiar-se de recursos que permitan el retorno a una política amplía hecha desde  nuevas bases. No es nuevo.

II

Los movimientos emancipatorios a lo largo de toda su historia y en les diversas formas que han tomado, han mantenido unas constantes estratégicas que no parece que hayan de cambiar. Podríamos etiquetarlas, grosso modo y con un trazo grueso, en tres grandes continentes. Aquellas que han buscado en la acción directa el cambio social y político, aquellas que lo han hecho en la desconexión del sistema y aquellas últimas que han optado por una acción política organizativa como centro desde el que operar un cambio que afecta de forma gradual a varias esferas de la sociedad.

La tradición de Gracus Babeuf y su conjura de los iguales en el crepúsculo de la Revolución Francesa inaugura la forma moderna de la aspiración de un cambio radical mediante la toma directa del poder. Su origen lo hemos de encontrar  en los demócratas radicales que habían descubierto que la democracia por si sola no llevaba a la igualdad y que cuando lo hacía rápidamente era transformada en una dictadura. El problema según ellos era la gran propiedad, los “acaparadores de los bienes comunes” y la solución no otra que la toma del poder. La conjura fue reprimida a sangre y fuego, y sus cenizas aplastadas bajo la bota del nuevo orden burgués napoleónico. Babeuf, esperando el fin, estimulaba a sus seguidores a tomar nota de todo lo que había sucedido para que “Un día, cuando la persecución haya amainado, cuando quizá los hombres de bien respiren con suficiente libertad para poder arrojar algunas flores sobre nuestra tumba, cuando haya llegado el momento de soñar de nuevo (…) podrás buscar en estos papeles y presentar a todos los discípulos de la Igualdad (…) los contenidos que los hombres corrompidos de hoy llaman mis sueños”.  Buonarroti, uno de los últimos supervivientes de la conjura, será el encargado de realizar una transmisión que conectará directamente con las sociedades secretas del siglo XIX, el blanquismo y de él, de una forma nunca plenamente reconocida, con el mismo comunismo hasta los años treinta y una parte de la tradición anarquista. Una línea que hila el viejo sueño de asaltar los cielos para construir la nueva Jerusalén en la tierra.

Blanqui es seguramente el más desconocido y el mejor exponente de esta pulsión. El conocido como el timbre de bronce conmovió el siglo XIX, como les gustaba decir a Walter Benjamin clamando contra su olvido. Poco amante de los debates entre marxistas, proudhonianos, cabetianos o owenitas, su legado en términos de escritos fue pobre, lo que contribuyó, en parte, a ese olvido. Según él sus ilustres contemporáneos no hacían otra cosa que  “discutir que hay en la otra orilla del río, lo importante es cruzarlo”. De hecho, se puede considerar el gran estratega de la insurrección, y el gran táctico del golpe de Estado, y como tal pasó más días de su vida en prisión que en libertad. Pero, a pesar de ello, el blanquismo fue el verdadero actor dominante de los movimientos emancipatorios desde la segunda mitad del siglo XIX hasta 1871. Vivió entonces su victoria más grande con la instauración de la Comuna de París, de la que el mismo Blanqui fue nombrado presidente de honor, convertida en la primera experiencia de gobierno moderno basado en la democracia directa y en la voluntad de transformación radical de toda la realidad. Victoria que fue también su principal epílogo. El final sangrante de la Comuna acabó con el blanquismo como corriente dominante. De todas formas, la voluntad insurreccional por encima de todo pervivió como mínimo hasta 1917 y fueron muchos los contemporáneos que señalaron que el mismo Lenin era más hijo de Blanqui que de Marx. No en vano en el momento de decidir la toma del Palacio de Invierno, con parte del comité central en contra debido a la paradoja de proclamar una revolución socialista obrera en un país prácticamente agrario, Lenin abandonó todo debate argumental para afirmar con Goethe ante los contrarios, e iniciar aquel experimento que había de cambiar la historia, “la teoría, amigo mío, es gris, pero verde es el imperecedero árbol de la vida”. 

Pero si las revoluciones son contagiosas, también son una extraña flor en la historia y todavía más raras son las triunfantes. Estas últimas dejan de ser mitos para pasar al campo de la leyenda. Una leyenda que difícilmente se convierte en pauta del cambio político, a pesar de que se encuentre en la base de todos los grandes cambios. El último eco de la primavera de los pueblos de 1848 se vivió precisamente en aquel 1917 que determinó todo el siglo. Ninguna otra ola revolucionaria más atravesó el siglo XX con la misma fuerza, a pesar de que fueron muchos los que siguieron haciendo de esta singularidad el principio de toda su acción política. Otros, del fracaso de las revoluciones que habían emprendido, de la imposibilidad de cambiar el orden existente, buscaron fuera del sistema lo que no encontraban dentro. Esta –la historia de los intentos de desconexión– es una historia prácticamente tan antigua como la humanidad. Se encuentra en todo proceso migratorio colectivo animado por la voluntad de fundar una sociedad nueva, se encuentra en las personas que vivían en los bosques escapando de la servidumbre feudal, en la formación de las sociedades cimarrones de Latinoamérica, que podían agrupar a más de 15.000 persones viviendo en comunidad bajo el principio de la igualdad durante siglos, o en la agrupación de cabetianos por toda Europa, señaladamente también en Barcelona, después del fracaso de les revoluciones de 1848 para marcharse a fundar sociedades comunistas en America.

Pero si los afroamericanos descendientes de los esclavos de los EEUU no encontraban donde concretar el retorno a África, algo similar pasó con las propuestas de desconexión. Realizables a lo largo de la historia de la humanidad, lo dejaron de ser con la tendencia constante del capitalismo a desarrollarse como  sistema-mundo, dejando cada vez menos espacios “libres” de las “aguas heladas del cálculo egoísta”. En este sentido, a partir de un cierto momento del último tercio del siglo XIX la desconexión mutó de medio para realizarse y pasó a ser predominantemente la articulación de redes económicas, sociales y culturales propias dentro de la sociedad. De hecho, en el seno de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT), a pesar de cómo nos ha sido legada su memoria, el gran debate no se estableció entre el anarquismo insurreccionalista de Bakunin o el gradualista de Proudhon y el socialismo de Marx. Estas posiciones tan sólo eren la forma pública de un debate más de fondo en una época donde Marx no era sino, en palabras de William Morris, “la mejor mente de nuestro lado” y no el fundador de una doctrina con seguidores que buscaban en sus citas, manuales y vulgatas un principio de autoridad. Este debate se libraba entre los que veían el mutualismo y el cooperativismo como la base para la transformación social presente y futura y los que postulaban primero en la huelga general y después en la articulación de grandes sindicatos de masas el camino hacia a una sociedad más justa. Cabe decir que las dos posiciones estaban enmarcadas entre el viejo proletariado y la nueva clase obrera industrial surgida de la segunda revolución industrial. Los primeros tuvieron en el proudhonismo gradualista, y tan sólo más tarde en el bakunismo, su propuesta más afín, mientras que los otros la encontraron primero en el marxismo y más tardíamente en algunos países en el sindicalismo revolucionario y/o el anarcosindicalismo. Finalmente fue esta última ideología –la marxista– la que se impuso como dominante, pero lo fue en tanto en cuanto se encarnó en una forma de organización completamente nueva y, en su momento, exitosa: el partido. 

A pesar de que se ha tendido a ver en la actualidad los partidos modernos como una forma más de dominio –la partitocracia– de las elites, lo cierto es que estos nacieron de sectores populares como primera forma de articulación política de la sociedad de clases. Es más, su nacimientos transformó la realidad en un sentido que las clases dominantes nunca habían previsto. La reacción Europea que se transmutó en una gran oleada represiva después de la derrota de la Comuna de París, dejó prácticamente diezmadas las diversas corrientes insurreccionalistas. En un contexto marcado por la desesperación nació el terrorismo populista o anarquista, mientras aquellos que habían buscado en la desconexión el principio de la nueva sociedad veían como gran parte de sus proyectos perdían centralidad política en un período extremadamente duro y de crecimiento constante del gran proletariado industrial. La primera AIT como tal desapareció y Marx y sus seguidores abandonaron todo intento de mantenerla viva, ya que ahora el proyecto era otro.  En Alemania, conjuntamente con los lassellanos, crearan en Gotha el partido socialdemócrata Alemán (SPD). Este no propugnaba un medio único para realizar la revolución –la huelga general, las técnicas insurreccionales o la creación de un tejido económico alternativo–, sino la constitución de les clases populares en partido para poder decidir en cada momento cual era la mejor opción. Una estrategia que, a pesar de no estar inicialmente en el centro de su acción, no descartaba la penetración institucional. Pero de hecho fue esta última realidad la que se convirtió en el principal polo de confrontación con el Estado bismarckiano.

En las elecciones de 1878 los “antisistema” de entonces consiguieron nueve diputados. Ante el temor que suscitó esta realidad, aún migrada, el Canciller Bismarck hizo aprobar las que serán conocidas en su conjunto como leyes antisocialistas. Durante los siguientes doce años más de 150 diarios y 1.200 publicaciones fueron clausuradas, los militantes del nuevo partido detenidos, desterrados o despedidos. A pesar de todo ello la nueva propuesta seguía creciendo en dos sentidos. Llevada a la clandestinidad por el sistema político, se desarrolló como partido de la sociedad civil, encubierto en la fundación de cooperativas, sindicatos, clubs de fumadores, entidades deportivas, de barrio, escuelas, etc., creando con su desarrollo un nuevo tejido social, una nueva cultura, una nueva realidad. A su vez se seguían presentando con diversas formulas a las elecciones, en un crecimiento que parecía, sorprendentemente, imparable: en 1890 ya se había convertido en el primer partido de Alemania en número de votos. De hecho, su misma existencia llevó al Canciller Bismarck a aprobar no tan sólo medidas represivas, sino también nuevas leyes de protección social, de cobertura de las bajas laborales y de jubilación, entre otras, mientras los salarios reales no paraban de subir gracias a la acción sindical del nuevo partido. Finalmente, ante la constatación de que la represión por si sola no paraba esta nueva forma organizativa y que tampoco la extensión de medidas sociales parecía conseguirlo, el canciller decidió disolver el Parlamento. Una huelga general de 140.000 mineros fue la respuesta. Bismarck fue destituido y las leyes antisocialistas derogadas. En el proceso había aparecido una nueva forma de acción y organización que pronto, en la medida que se mostraba exitosa, sería adoptada por toda Europa por las organizaciones de la izquierda: el partido de masas.

A pesar de la existencia de partidos políticos se puede rastrear como mínimo desde la revolución francesa, lo cierto es que en el último tercio del siglo XIX estos eran poco más que agrupaciones al entorno de un líder o corrientes más o menos organizadas. Con la aparición del modelo del SPD en escena la nueva forma de tomar partido, de ser partisano, se agrupa al entorno de una ideología, un programa, una estrategia y una serie de tácticas, que mueve a centenares de millares de personas organizadas en secciones locales, territoriales y nacionales/estatales, con órganos dirigentes congresos, etc. Pero eso es sólo una de los aspectos de aquellos modernos partidos de masas. A su vez esta forma política, en un contexto de baja articulación de los estados en el terreno social en el pasado que ahora parece ser nuestro futuro, muestra una aguda tendencia a desarrollarse no sólo como partidos de masas, sino también como partidos sociedad. El modelo se difundió a partir de las nuevas corrientes marxistas, pero pronto fue emulado por todo partido de izquierdas y popular de diversas tendencias ideológicas, mostrando en esta dimensión de partido-sociedad una fuerza inusitada. A principios del siglo XX en Alemania, o en el caso del Partido Republicano radical en Barcelona por citar un ejemplo similar aunque de menor intensidad, uno podía nacer en un barrio de marcado carácter socialista, ir a una escuela socialista, tener un abogado y un médico socialista, trabajar en un cooperativa socialista o pertenecer a un sindicato socialista, y hasta en el extremo ir a una universidad socialista. En este sentido los recursos identitarios y los sentimientos de pertencia hacia estas organizaciones no tenían parangón. Desde un punta de vista era un partido político, desde otro una forma de vida, de concebir la vida, que iba mucho más allá de votar o no votar como una opción instrumental según el momento. En uno de sus máximos momentos de maduración en 1912 llegaría a sacar el 99% de los votos en una ciudad como Berlín, cuando aún el sistema le era a la vez profundamente hostil. Si la emergencia de la sociedad de masas (con formas de comunicación de mases, literatura de mases, arte de masas, medios de comunicación de masas y transporte de masas y ciudades de más de un millón de habitantes), en un sistema económico profundamente inestable y caracterizado por crisis periódicas, se había mostrado como un desafío para las clases dirigentes, la aparición en este marco de una forma organizativa adaptada a estos tiempos, y a la vez antisistémica, significó  primero la erosión y después el fin de un modelo de dominio tradicional. La respuesta más inmediata fue, en nuevos contextos revolucionarios, el fascismo como nueva ideología de masas, profundamente reaccionaria, pero que a su vez abandonaba el elitismo tradicional para adoptar técnicas de propaganda, narrativas y formas organizativas adaptadas a la nueva sociedad. La respuesta tardía, una vez fracasado el fascismo, fueron los partidos democratacristianos de masas que ligaban la organización política a los sentimientos de pertenencia religiosa.  

III

El éxito de la articulación política gradual en un nuevo tipo de organización, ya sea en el modelo partido o en el sindicalismo político de masas, articulado como sindicalismo revolucionario o anarcosindicalismo, escondió otra realidad que le era consubstancial: no significó la desaparición de las propuestas alternativas. Esto, en realidad, sucedió mucho más tarde en un proceso lento en el mundo posterior a la Segunda Guerra Mundial y en el marco de un capitalismo profundamente transformado. Cuando competían entre ellas se presentaban como univocas, en la medida que cada una de ellas pretendía mostrarse en términos absolutos como la más efectiva para conseguir el objetivo final: la superación del capitalismo. Pero en realidad la creación de espacios propios fuera del “sistema” seguía plenamente presente en las nuevas formas de acción. Crear una sociedad dentro de la sociedad había sido el medio que había permitido sobrevivir al partido en el momento de su nacimiento, fue posteriormente el tramado de fondo que le permitió interactuar ampliamente con la realidad de “fuera”. De este tramado extraía la fuerza material, los recursos morales, las certitudes, la capacidad de sobrevivir en los peores momentos y la prefiguración de elementos de la sociedad futura. Quizás una relación diferente, con más elementos de contradicción, mantenía con la acción directa o la cultura insurrecionalista.

Lo cierto es que esta nueva forma de acción y organización se había articulado sobre el anuncio del objetivo de superar el capitalismo, y en este sentido el espíritu revolucionario seguía siendo su horizonte sin el cual no se hubiese podido ni articular en sus orígenes, cuando el sacrificio se sustentaba en la posibilidad del advenimiento de una sociedad radicalmente nueva. Pero con su mismo desarrollo estaba cambiando la situación de partida en varios sentidos. El primero de ellos lo anunciaba irónicamente Max Weber: “queda por ver si la socialdemocracia asaltará el Estado o será el Estado el que asalte la socialdemocracia”. Y lo cierto era que en la medida que los partidos socialdemócratas se consolidaban también se transformaba su naturaleza. Crecían en número de diputados, periodistas de diarios propios, miembros de cooperativas, militantes profesionales, que hacían tendencialmente de la existencia del partido una forma de vida y, a la larga, del propio partido una finalidad, más que una herramienta para el cambio social. A su vez, y una cosa no se entiende sin la otra, el anuncio de una teoría social, si tiene éxito en su anuncio, modifica las condiciones de partida de la profecía. En ese sentido nunca las ciencias sociales se acercaran a las naturales, si no es en algunos puntos de la física quántica que postula que el acto de observación de la materia ya es en si mismo un acto de transformación de sus condiciones previas, ya que ella trata de sujetos capaces de interpretar y modificar sus condiciones a partir de nuevas realidades entre las que se encuentran las mismas interpretaciones que postulan como serán estas nuevas realidades. Es decir si el socialismo moderno había nacido postulando que el capitalismo era un sistema periclitado y que creaba las condiciones sociales para su propia desaparición, su propio desarrollo transformaba esas condiciones sociales. Bismarck había reaccionado con la represión, pero también lo hizo articulando unas primeras medidas de protección social. Camino que fue seguido en los siguientes años por otros gobiernos, a la vez que la aparición de los sindicatos de masas iba acompañada de incrementos salariales y mejoras en las condiciones de trabajo, mejorando la vida de las clase populares. Ya no era tan cierto que con una revolución éstas nada tenían a perder, salvo sus cadenas, y todo un mundo a ganar, como anunciaban Marx y Engels al final del Manifiesto Comunista. No lo era para los dirigentes y cuadros socialdemócratas, que habían encontrado su forma de vida en el crecimiento del partido, y no lo era para una parte de su base social. Y esto servia tanto para los partidos socialistas, como lo hará también para los partidos comunistas de masas de las democracias occidentales posteriores a la Segunda Guerra Mundial. El momento de su máxima expansión, influencia electoral y social, irá acompañado en este sentido por su período más largo sin ningún intento revolucionario, a pesar de que su mitología interna y militante estuviera cargada fuertemente de la palabra revolución.   
En cierto sentido se puede afirmar que el insurreccionalismo fue enterrado por su máximos proclamadores, pero sólo en cierto sentido. Desde otra perspectiva la cultura insurreccional seguirá viva como creencia, como escatología final o como mito fundacional, en los nuevos partidos de masas, sobre todo en su primera fase de desarrollo. Eso explica su capacidad de supervivencia, como también el protagonismo en diversos momentos de nuevas corrientes insurreccionalistas surgidas de la escisión del mundo socialdemócrata. El espíritu de Blanqui seguía también vivo entre sus filas y cuando las contradicciones internas y la situación externa entraban en ebullición nuevas realidades políticas se hacían presentes. Sin ellas tampoco el capitalismo occidental se habría transformado, como tampoco se habría consolidado el reconocimiento de los derechos sociales por parte del Estado.

Les tres grandes tendencias –la acción directa insurreccionalista, la desconexión o el intento gradualista organitzativo– compitieron entre ellas en un momento histórico muy determinado: el de la gran rearticulación del capitalismo que se vivió en medio  de la crisis de 1873 a 1894. Un momento de profundas transformaciones sociales y culturales, al final del cual el peso y las medidas de cada una de estas estrategias se había transformado también radicalmente produciendo nuevas realidades. Difícilmente estas tendencias de fondo cambiaran en la nueva situación de cambio radical que estamos viviendo y algunas renacerán con una fuerza inusitada que parecía enterrada en el mundo posterior a la Segunda Guerra Mundial y en los Estados del Bienestar. De hecho tanto la desconexión como el insurreccionalismo toman, con diferentes formas e intensidades, de nuevo la palabra, así como la antigua organización de masas, ya muy transformada desde sus orígenes, en su forma política y sindical, está sufriendo una transformación radical. Hasta cierto punto parece que estamos entrando en mundo anterior a finales del XIX. Nada de lo que se estableció entonces es inmutable. No tiene más de un siglo y medio de historia, un simple pestañeo dentro del tiempo humano. Acabado todo un mundo, aquello que había estado sintetizado se deshila de nuevo y las recombinaciones se deberán hacer, en un tiempo probablemente largo, sobre nuevas bases que ahora nos son en gran parte desconocidas.

Cambiará su forma, cambiará el peso de cada una de ellas y su interrelación, seguirán postulándose tendencialmente como univocas en los debates, pero continuaran presentes ahora como antes. Y sólo hay un principio que parece inalterable, ninguna de ellas parece de entrada prescindible, no en las formas concretas que tomaron en el pasado, pero sí como tendencia de fondo. La idea fuerza que va apareciendo cada vez más, desde una gran diversidad de posturas, de la necesidad de crear un mundo propio, fuera del Estado y de la esfera directamente mercantil, formado por redes económicas, sociales y culturales, con espacios liberados que garanticen entre otras cosas la realización de los derechos sociales, es inseparable a la larga de las formas de articulación política, sean cuales sean éstas, si quieren pervivir y si quieren transformar no sólo una realidad, sino toda la realidad; a su vez estas formas de articulación política, sino quieren tan sólo ser una mera voz crítica dentro de los circuitos del sistema, tienen que encontrar su fuerza precisamente en este “fuera” del sistema; y, finalmente, el espíritu insurreccional no bebe tan sólo de situaciones desesperadas, sino de la prefiguración de nuevos mundos de una forma tangible y del poder material que le ofrece en el presente este nuevo mundo para construirlo en el futuro, pero sin él, sin la creencia de que el mundo puede cambiar de base, también todo lo otro pierde fuerza y sentido. Ha cambiado todo, todo está cambiando, y todo debe ser reconsiderado si se quiere estar a la altura de los tiempos, pero ahora como antes no hay formulas mágicas, sino desplegamientos amplios que buscan a la larga un nuevo tipo de recombinación.