Follow by Email

jueves, 22 de noviembre de 2012

Un somriure d’argent. Votar a la CUP





Text en PDF

No sóc independentista. No ho he estat ni abans ni ara. És a dir no he fet mai de la independència un eix de la meva cultura política i en el moment en què aquesta es formava era del tot inexistent en el meu entorn. Podria dir que m’estimo massa les terres d’Espanya per ser-ho. Però dir això i res és el mateix. Estimar-les no esdevé tampoc un impediment per a ser independentista. Certament fa temps ja, molt temps abans de l’arribada de la nova onada d’independentistes que han omplert el carrer i les enquestes d’opinió, que un bon dia, no sé ni quan ni com, vaig decidir que si algun jorn hi havia un referèndum sobre la independència del meu país, votaria que sí. I un cop decidit això, de forma potser incongruent ho reconec, vaig seguir fent el meu camí cap altres bandes. Tampoc crec en la unitat política dels països catalans. M’estimo aquesta terra i les seves terres germanes, i considero que res del que s’esdevé en elles ens pot ser aliè. Però també m’estimo tots els accents i les parles diverses de les seves gents, que ja no són ni una ni dues, i crec que és aquesta mateixa diversitat la que ha de poder decidir el seu futur. Potser, en definitiva, és que jo sóc fill i net de Pi i Margall, el veritable progenitor gairebé desconegut de les esquerres catalanes en tota la seva diversitat. Fill i net d’aquell que Marx i Engels no dubtaren a qualificar com “l’únic socialista d’Espanya” i del seu federalisme d’alè llibertari. Una proposta que anava més enllà de les nacions i començava per les pàtries petites. Concebia així el federalisme des del municipi com la forma més clara d’esmicolar el poder de l’Estat i posar-lo al servei de les persones. Un federalisme que, finalment, acceptava la solució de la problemàtica nacional com una forma més, entre d’altres, d’apropar el poder al poble sobirà. Canviar a certes altures de la vida no és fàcil i menys quan no és volgut.  

Però amb tot això votaré a la CUP.

Potser perquè veig en la CUP una barreja de l’ànima llibertaria i anhel socialista de Pi i Margall, mirant-se de fit a fit i amb simpatia el catalanisme intransigent dels Valentí Almirall o els Roca i Farreras, veritables antecedents durant el segle XIX de l’independentisme d’esquerres. Però sobretot des de la sensació que estem vivint un llarg prolegomen del que serà i és una transformació radical en el mapa de l’esquerra tradicional catalana. Res és el que era, quan acabi aquest procés el més probable és que res torni a ser igual en aquest camp polític.  

La crisi, en termes polítics, és una crisi de l’esquerra. El pas que va de la idea inicial que d’aquesta crisi sortiríem amb una “refundació del capitalisme”, o que Keynes havia retornat per no marxar, a agenollar-se efectivament davant dels grans interessos econòmics, és un pas on va morir quelcom més que la possibilitat d’una majoria electoral. L’esquerra institucional es va suïcidar en el procés. Això és el que vivim ara. Però la crisi, en termes polítics, serà també una crisi de la dreta. Pujà al poder, aquí i a Espanya, sota la pretensiosa narrativa de que ells eren els “Millors”. Aquells que  encapçalarien un “cercle virtuós”. Retallarien, el dèficit baixaria, els “europeus” veurien en ells els alumnes avantatjats de la península, retornaria així la confiança i amb ella el crèdit i amb ell el creixement econòmic. Màgia. El que ha vingut tanmateix ha estat el “cercle viciós”: efectivament han retallat sense embuts, l’economia s’ha contragut, han baixat els ingressos fiscals i, finalment, ha augmentat el dèficit. Un fracàs en el camí del qual han ferit profundament al país que diuen defensar i ara volen “alliberar”. La confiança es va trencar i llavors el centre del problema, i de la pretesa solució, es va convertir en el dèficit fiscal. Les retallades ja no eren una medicina volguda, eren no altra cosa que la conseqüència d’un “espoli”. Una explicació senzilla i unificadora que es va veure superada, en les escletxes que plantejava la nova narrativa, per una mobilització més èpica i rupturista a favor de la independència. Superar les contradiccions, o amagar-les, significava en aquest nou context apujar les apostes: iniciar la “transició nacional”. Tanmateix ara les apostes estan a una altura en el que tot pot ser res i si no hi ha capacitat de controlar el procés, de tenir majoria absoluta per part dels governants, el fracàs es pot emportar per endavant també a la dreta d’aquest país. La crisi, en termes polítics, es veurà així finalment com el que és veritablement: una crisi del sistema democràtic in toto i no tan sols de parts del mateix, com a correlat de la seva subordinació als poders econòmics, també en crisi, i no al poble sobirà.    

Enmig d’aquesta triple crisi –la de l’esquerra, la de la dreta, la del sistema– els partits tradicionals transiten, cada cop més ràpid, cada cop amb major furor, pels eixos tradicionals de la política catalana: el social i el nacional. A voltes subliminant un en l’altre, a voltes exasperant un contra l’altre. I els canvis, i les transformacions, son més que evidents. En un pol tenim una veritable competició per mostrar qui és veritablement sobiranista, qui representa millor la “voluntat d’un poble”. A l’altre ha quedat pràcticament sola ICV-EUIA, i per això se la coneix i se la reconeix, en paraules de Mas, com la veritable “oposició”. Però segueix sent, de moment, un oposició tradicional. D’una banda el realisme màgic d’una independència que se’ns presenta com la solució de tots els mals, però també l’esperança d’un procés rupturista, la possibilitat de començar de nou com a únic horitzó d’esperança possible que mou a molta gent. De l’altra, les grans veritats sobre la realitat de la gestió de la crisi, però sense l’emergència d’una alternativa clara als grans problemes que la travessen. Hi ha un tercer eix. L’eix que veu, en una opinió cada cop més compartida, que el problema no és tan sols nacional o social, que el problema és el mateix sistema polític i l’econòmic com a tal. L’eix que veu en la grandària dels reptes del nostre present, la necessitat de qüestionar-ho tot des de la mateixa base per començar a construir un futur possible.   

En aquest tercer eix ha entrat la CUP de ple.

I per això la votaré, per això i per alguna cosa més. Conec a Higinia Roig, altrament dit David Fernàndez, des de fa anys, molts anys, quan tot just ambdós sortíem de l’adolescència. Ara blasmat per alguns libels que només ens parlen d’aquells que els escriuen, Higinia sempre hi ha estat. En els moments més complicats dels moviments socials d’aquest país ell hi era. Hi era just per donar la mà necessària. Fet d’una generositat a prova de qualsevol crítica i sempre amb un somriure d’argent,  el seu país és el nostre. Una terra que dorm a l’era, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire, promeses a les orelles i un tresor secret. Tard o d’hora aquest tresor es despertarà i una de les seves peces serà sens dubte aquesta CUP, en ella hi ha un lligam que mai no es trenca.

No hay comentarios:

Publicar un comentario