Follow by Email

jueves, 7 de marzo de 2013

Salvador Seguí o les tres vides d’un anarcosindicalista (sindicalisme, revolució, hegemonia i frontpopulisme)

 

“Som l’embrió polític d’una futura constitució dirigent”
(Salvador Seguí, 4 de setembre de 1920)




 “Ellos buscan el aprovechamiento de todas las energías, poniéndolas al servicio de una voluntad, y nosotros, en la multiplicidad y desarrollo de las voluntades libérrimas buscamos la energía colectiva, que no ha de ser una cosa determinante de nuestra actitud, sino, al contrario determinado por ésta”
(Salvador Seguí, 13 de desembre de 1921)


Text en PDF

S’aixecà i es decidí a parlar. Abans de que ho fes ell ja ho havien intentat Simó Piera, representant als sindicats de la construcció, Díaz, com a representant de tota la federació catalana, en Gironés, cap dels tramviaires, i Francesc Miranda en nom dels presos recentment alliberats. Tots ells havien fracassat. Es trobaven enmig de la multitud més gran que, en forma d’assemblea, havia tingut mai davant per davant un sindicalista. Vint mil persones es trobaven aquell 19 de març de 1923 reunides a la Pl. de les Arenes de Barcelona.

Feia ja 44 dies que durava la vaga de la Canadenca. Un conflicte que, començant a la Canadenca, havia portat a la paralització total i absoluta de la ciutat. Una demostració de poder inusitada que el govern havia intentat aturar al declarar l’estat de guerra el 13 de març i el Capità General de Catalunya, Milans del Bosch, al decretar la militarització dels vaguistes. Un decret, aquest últim, que mai veié la llum degut a la pràctica de la censura roja, duta a terme el Sindicat d’Arts Gràfiques, que impedia la publicació de qualsevol mesura contraria als obrers. Finalment el govern s’havia doblegat: el 17 de març s’acorda la readmissió de tots els vaguistes, un augment general de salaris, la llibertat del presos, el cobrament de la meitat del mes en el que els treballadors havien estat en vaga i la consecució de les 8 hores. No sols a la Canadenca, no sols a Barcelona, no sols a Catalunya. L’11 de març el govern del liberal Romanones decretà la implantació de les 8 hores a tot el sector de la construcció i el 3 d’abril  s’estenia al total dels oficis. Espanya es convertia així en  el primer país del món on la vella aspiració obrera del segle XIX transmutava en una realitat. El que semblava impossible havia esdevingut cert. Però els reunits aquell dia, volien més, molt més. Es tractava d’acceptar l’aconseguit o anar més endavant i més endavant només hi havia la revolució. Els que havien parlat fins llavors en aquella assemblea apostaven per acceptar l’aconseguit, no es creien amb forces per anar més enllà. La resposta no era altra que una cridòria eixordadora contraria al pacte que apagava la seva pròpia veu. Fou llavors quan Seguí es decidí a agafar la paraula, malgrat semblar del tot inútil.

Tenia una forma molt particular la seva oratòria. Malgrat tenir una veu extremadament greu i forta, sempre començava parlant baix, amb molta suavitat. Li fou indiferent en aquest cas que els crits encesos dels reunits encara fessin més inaudible el que ell deia. De fet, a qui no li era pas indiferent era als propis reunits, ja que l’acusaven de quelcom que en realitat no sabien ni si havia dit. Començaren a callar per sentir-lo. Lentament el silenci s’anà apoderant de la multitud reunida a la plaça. També lentament, a mesura que el silenci creixia, la veu de Seguí es feia cada cop més present, augmentava el to i la seva força. L’escena, segons els testimonis, deixà un impacte inesborrable en la memòria dels presents: una plaça absolutament emmudida davant d’uns dels oradors més potents que mai havien vist i que mai més veurien. Fins i tot un personatge tan elitista com Eugeni d’Ors, present en aquell instant de la nostra història, quedà absolutament fascinat per la figura del Noi del Sucre i convençut d’estar escoltant entre els carrers una cançó que afirmava entre llums d’incendi, potser, però també entre llums d’aurora: C’est la lutte finale[1].

Una oratòria que afrontà el problema amb tota la seva força: Ho tenim tot guanyat, som els amos del carrer, però demà, demà què farem? La fortalesa d’aquell moviment era Barcelona, però Barcelona era també el seu límit. Portar la confrontació amb l’Estat i la patronal només des de la Rosa de Foc, per poderosa que aquesta pogués semblar, no podia significar altra cosa que la derrota i ara el que calia era guanyar. La plaça ho acceptà i és en aquest moment i en aquest instant que Salvador Seguí esdevé no tan sols un líder sindical i anarquista conegut, ja ho era com a mínim a Catalunya, sinó probablement el sindicalista amb més anomenada arreu d’Espanya i des del passat fins al nostre present: un referent que traspassa el temps en la memòria de les lluites de les classes populars.

-->
Tenia 35 anys i en aquell moment la seva vida es situa en una cruïlla transcendental. La de ser el principal dirigent de la principal organització de masses de tot l’Estat que ha de donar respostes a unes problemàtiques que anaven molt més enllà del sindicalisme. En aquells moments la CNT catalana, que tot just comptava amb 15.000 afiliats el 1915 i 73.868 a principis de 1918, agrupava a 345.000 cotitzants a principis de 1919. Ben aviat en serien ja mig milió només al principat. Cap altre partit ni organització social se li acostava. El principal partit de masses a Espanya, el PSOE, comptava amb 21.000 militants a tot l’Estat i la UGT aconseguí arribar durant aquest període a un màxim de 240.000. De fet, tampoc mai més l’organització confederal tornaria a reunir aquesta xifra. Tan sols en el marc de la Guerra Civil, i en aquest cas en un context on la sindicació fou decretada obligatòria, retornà a les xifres de 1919. Les victòries en els conflictes, algunes tan perdudadores com el decret de les 8 hores, i l’abrumadora superioritat organitzativa del sindicalisme, es podia considerar l’èxit més absolut d’una nova generació de sindicalistes que tot just ara travessaven la frontera de la trentena.

De l’anarquisme a l’anarcosindicalisme: l’aposta sindical

Els Seguí, Pestaña, Peiró, Quemades o Viadiu, entre d’altres, conformaren una generació extremadament singular. Formats sota el record dels luctuosos processos de Montjuïc de 1896, que portaren a la detenció i tortura de gairebé mig miler de miltants de l’obrerisme d’arrel llibertaria; feren els seus primers passos militants  durant la vaga general de Barcelona de 1902 que, entesa com un acte insurreccional portà a l’aïllament de l’anarquisme, i la Setmana Tràgica de 1908. Període en el qual Barcelona fou coneguda internacionalment com la Rosa de Foc i en el qual aquesta generació aprengué de les insuficiències de l’anarquisme existent. Entès aquest com la combinació d’una activitat tancada en grups d’afinitat amb la pràctica insurreccional en moments propicis. Fou precisament la certesa del fracàs d’aquest model d’on sorgí el seu compromís sindicalista com a espai de contacte i treball amb la classe obrera. Aquest es covà en el marc de la recent creació de Solidaritat Obrera el 1907 i es desenvolupà en el marc de la Confederació Nacional del Treball creada a Barcelona el 1910. Fou en aquest espai on, a partir de 1914, aquesta generació començà a prendre el relleu assumint la direcció progressiva del sindicat. No sense certes ruptures que tingueren el seu principal moment de visualització amb la polèmica que va desfermar el Manifest del 16. Text que postulava el suport de l’anarquisme internacional a la Triple Entente contra els imperis centrals en el context de la Primera Guerra Mundial, impulsat per personalitats com Kropotkin, Jean Greve o Paul Reclus, tingué el suport de destacats anarquistes de la Península, com Federico Urales o Tarrida. Fou Seguí, acompanyat per la nova generació de sindicalistes, el que des del càrrec de secretari de l’Ateneu Sindicalista, organisme que fomentava la introducció dels anarquistes en el sindicalisme, atacà les posicions probelicistes , propugnant en tot cas la necessitat d’impulsar processos revolucionaris per acabar amb la guerra.  

Però la principal marca d’aquesta nova generació fou la innovació en el camp del sindicalisme. Procés en el que Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, jugà un paper central. Triat president de la Federació del Ram de la Construcció de Barcelona el gener de 1915, impulsà el nou model de sindicat únic. Fins llavors l’articulació dels treballadors es feia segons l’ofici que realitzaven en el marc d’una indústria o obra, model que portava a un conflictivitat en el marc de l’ofici. Amb la nova proposta els obrers s’organitzarien, independentment de l’ofici o la categoria laboral, en un sol sindicat d’indústria i de ram, protagonitzant també una conflictivitat conjunta en aquests nivells. La innovació fou èxitosa en el sentit que les vagues d’indústria i ram bloquejaven completament la producció, establien una forta solidaritat entre les diferents realitats laborals i aconseguiren notables millores pels treballadors. Fou precisament aquest èxit el que impulsà al Noi del Sucre primer a la direcció de l’Ateneu Sindicalista i, posteriorment, a la secretaria general de la CNT catalana durant el Congrés de Sants de 1918. Congrés on el model de Sindicat Únic fou establert obligatòriament per tots els rams de la producció catalana. Malgrat les resistències que aquesta innovació trobà entre diversos sectors de treballadors, i en termes ideològics des del camp de l’anarquisme individualista representat en aquest cas per Federico Urales, el convenciment de que l’acció conjunta i integrada estava assolint importants conquestes, comportà la seva acceptació final. El Sindicat Únic era en aquest sentit una aposta forta per la unitat de la classe que anà acompanyada per mesures com la lluita contra el treball dels menors, la sindicació de les dones, la prohibició de realitzar hores extres mentre hi haguessin treballadors aturats i l’impuls d’un jornal únic per tots els treballadors i treballadores.[2] El que va seguir a aquesta transformació fou el creixement imparable de la CNT a partir d’aquell Congrés fins a arribar al mig milió d’afiliats, les successives victòries en els conflictes i la coronació final que es produí amb el resultats de la vaga de la Canadenca. Sense l’emergència d’aquest nou tipus de sindicalisme és incomprensible l’hegemonia que exercirà l’anarcosindicalisme al llarg d’aquest anys entre les classes populars catalanes, ni la mateixa potència que adquirí la nova generació de dirigents, entre els que destacava clarament Seguí, però ells no eren tan sols sindicalistes.

Extrem, aquest últim, que Seguí sempre deixà clar. Amb l’acció sindical Nosaltres estem produint en l’obrer la set d’una vida millor i, d’altra banda, el foc humà dels cors que se senten iguals, que s’endevinen iguals els uns amb els altres. L’emoció de la igualtat (…) Anem a l’associació, al comunisme, a garantir el dret a la vida (…) Creats els organismes per resistir bé poden ells mateixos bastar-se per atacar.[3] L’objectiu no era altra que la transformació radical de la societat, car De què servirien tants esforços i afanys si la responsabilitat d’aquesta força, si la capacitat d’aquesta força no fos altra que la d’aconseguir una ral més i una hora menys. Hi hauria la compensació de tants esforços amb això? De cap manera companys; i aquí hem de parlar amb tota la franquesa, amb tota la sinceritat. Nosaltres anem, com deia anit el company Pestaña, al comunisme; anem a la socialització de tost els béns de la terra.[4]

Però, com es feia una revolució? Aquest era el problema que seguí plantejava davant de l’assemblea de les Arenes el 1919. Aquest és el problema al que intentà donar una resposta teòrica i pràctica, en un procés de maduració que el portà més enllà de Catalunya i cap a un anarcosindicalisme ple.

El Seguí revolucionari

La concepció inicial de Salvador Seguí, com la dels seus companys, sobre la revolució és encara molt deutora de l’anarquisme del segle XIX. Difícilment podia ser d’altra manera en una generació que no havia viscut mai cap intent real de revolució. Els intents insurreccionalistes en el marc d’una vaga general, entesa de forma mítica com el moment de la realització de la justícia i de la construcció de la Nova Jerusalem a la terra, era el seu únic referent en aquest camí. Certament el sindicalisme revolucionari ja havia pres carta de naturalesa amb la Carta d’Amiens de 1906 de la CGT francesa i la seva influència havia impregnat de forma indefugible l’ADN fundacional de la mateixa CNT. Aquesta nova formulació es basava en un credo que intentava superar els marcs ideològics existents fins llavors. No es postulava en aquest sentit com una nova ideologia, sinó com una estratègia que feia dels sindicats apolítics i de masses l’òrgan alhora de defensa i d’ofensiva de la classe: l’única eina possible de la revolució. També era cert que aquest nou credo havia marcat els debats del Congrés Internacional Anarquista d’Amsterdam de 1907. En ell, no s’havia arribat a cap conclusió clara, i de fet part de l’anarquisme seguia rebutjant el sindicalisme com a eina de transformació social, però també en ell una nova corrent prengué força: l’anarcosindicalisme.

En el pas de l’anarquisme a l’anarcosindicalisme Seguí, com els seus companys, arribà a la pràctica sindical, entenent-la com el principal espai de treball de masses i com a eina de resolució dels problemes més immediats d’una classe, la obrera, a la qual pertanyia. Tanmateix, cap de les noves concepcions que es trobaven en aquell moment a debat havia tingut una pràctica real de procés revolucionari i totes elles es movien encara en el camp d’una profunda abstracció. El mateix Noi del Sucre, en els seus textos de 1916 i principis de 1917, concebia ja clarament la potència del sindicalisme de masses com a eina d’unió de tota la classe, més enllà de les diverses afinitats ideològiques que hi havia en el seu si. També observava com l’organització obrera era un principi en el present de la possibilitat d’una nova societat en el futur. Una societat on la producció i la distribució estigués en mans dels sindicats. Però era més dubitatiu sobre la possibilitat que el sindicat s’establís com l’element activador del procés revolucionari. En definitiva, segons les seves paraules, entre marxisme, anarquisme o sindicalisme hoy, nadie, que sea honrado, intelectualmente hablando, puede afirmar en què forma van a realizarse los nuevos valores que el socialismo trata de establecer como normas de vida en la conciencia colectiva de los pueblos[5]. En el moment que opinava això acabava de complir trenta anys i la revolució estava a punt de deixar de ser una debat teòric per ell.

La gran guerra que assolava Europa, que havia comportat l’amassament de grans fortunes entre les classes dirigents catalanes i espanyoles, començava a afectar a les classes populars de la Península. Una situació on, per Seguí, Arribada l’hora de les grans crisis, pot ser que arribi també l’hora de la gran justícia; la imprevisió, l’egoisme, el lucre, la rapinya i el desenfrenament han estat en aquests moments els mitjans pels quals el capitalisme ha volgut conservar el poder. Nosaltres veiem ja com a presagi de tragèdia, que de tots els racons d’Espanya la veu del poble protesta airada; nosaltres veiem, allà al lluny, com es va dibuixant, confusa però enorme, la silueta del poble que avança; són els exercits de la fam; són els desemparats que tractaran de destruir l’imperi de la injustícia.[6] El regust del que havia estat un dels grans oradors de la França de principis de segle, el socialista Jean Jaurès,  en tots els discursos de Seguí durant aquest període amagava quelcom més que una esperança. El nous dirigents de la CNT estaven impulsant una aliança amb el seu sindicat rival, la UGT, seguint la idea de que el primer era la unitat de la classe, que ja havia donat els seus primers fruïts el desembre de 1916. El dia 18 d’aquell mes es produïa a Espanya la primera vaga general de 24 hores contra la carestia de la vida amb un amplíssim seguiment. Era el principi del camí que havia de portar a la vaga general revolucionaria.  

Era, tanmateix, una revolució encara pensada en termes de sistema polític. L’objectiu més clar era acabar amb el vell sistema de la Restauració i el model seguia sent deutor de la vaga general com moment revolucionari i no com una anella més d’un procés més llarg i complex. Els possibles aliats en aquells moments per assolir tals objectius eren les Juntes Militars i l’Assemblea de Parlamentaris. Els primers, afectats per la pèrdua de poder adquisitiu en un context inflacionari i per les reformes que havien comportat una pèrdua de privilegis de l’oficialitat, s’havien manifestat contra el govern el juny de 1917 utilitzant una retòrica regeneracionista que semblava prometre un possible compromís amb la fi del règim de la restauració. L’Assemblea de Parlamentaris per la seva banda  es reunia el 19 de juliol a Barcelona conformada per republicans, liberals, radicals i capitanejada per Cambó i la Lliga Regionalista amb la demanda d’anar cap a unes Corts Constituents que acabessin també amb el sistema polític existent. En aquest context semblava que una vaga general podia ser el preludi de la caiguda del sistema i la conformació d’un nou govern provisional. Tanmateix  quan la CNT i la UGT decretaren la tan esperada vaga revolucionaria el 13 d’agost de 1917, al llarg dels tres dies que va durar, es féu palès que estaven sols. Els militars, en els quals havien posat tantes esperances tant els republicans com els catalanistes, acabaren pactant amb el govern i reprimint els treballadors i l’Assemblea de Parlamentaris posteriorment quedà en un no res al integrar a la burgesia catalana al poder via l’anomenament de Cambó com a Ministre. La vaga acabà amb 70 morts, 2.000 empresonats, entre els quals els seus principals organitzadors. Seguí es pogué escapar de la repressió fugint a França.   

Totes les previsions havien fallat. El Noi del Sucre, malgrat restar amagat en aquells moments, tanmateix seguia mantenint la confiança en una revolució propera. Els vents revolucionaris que venien d’Europa i l’esclat de la Revolució Russa de febrer de 1917 mostraven que es vivien temps on els pobles tenen l’orgull de viure un dels moments més emocionants de la seva història (…) no són els d’avui moments per vacilacions (…)  Ha passat el xàfec però no la tempesta que, tard o d’hora, esclatarà[7]. Un moment on, tanmateix,  La resurrecció es farà, no per miracle sinó per obra de la voluntat (…) Jo sé que el baptisme de sang és més fecund que el de les sagrades aigües del Jordà. Jo sé que les bastilles s’ensorren per l’audàcia del pensament i no pas per l’eco dels déus. Jo sé que la història s’escriu amb el cos adolorit i esclatant l’avenir (…) Jo sé que, en aquestes hores, a les presons i els presidís d’Espanya fins i tot les pedres mil·lenàries parlen llenguatge rebel i humà. Jo sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insoportables, i amb l’esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem el més aviat possible. (…) Jo sé que hem empres el camí i que es saludable caminar[8]. I és  partir d’aquest instant, i de la constatació que calia travessar el desert fet del fracàs de 1917, que començà a madurar en Seguí ja no una revolució per transformar el sistema polític, sinó una revolució de classe. Una revolució que es faria segons els paràmetres d’un sindicalisme revolucionari molt més madur i complex ja no del que el propi Seguí havia absorbit en els seus anys formatius, sinó del que s’havia establert en els seus documents fundacionals. La veu abrandada i emfàtica de Jaurès es va anar apagant, mentre ell anava teixint la seva pròpia veu.

El primer problema que hagué d’afrontar la reflexió seguidiana era l’abandonament de tots els esquemes heretats del segle XIX sobre la realització el procés revolucionari: quina seria l’eina de la transformació social i en que consistiria exactament aquesta transformació, eren els grans interrogants a respondre. En aquest sentit, en el míting de clausura del Congrés de Sants de 1918, es plantejà clarament i amb urgència que El problema que han de plantejar-se després de l’estocinada universal no el resoldran els governs capitalistes perquè ja la consciència dels treballadors no permet que s’els enganyi. Però encara amb més urgència, de les cendres del món antic emergia el repte de construir-ne un de nou que tal vegada nosaltres, en aquests moments, tampoc no podríem resoldre’l si ens exigissin la responsabilitat de fer-ho[9].  Marc en el que era necessari per Seguí constituir el proletariat en una gran organització de masses i on la idea de provocar vaga general com a moment insurreccional anava quedant en segon terme. I, certament, amb poc temps l’eina com a mínim en termes organitzatius estava constituïda, com es féu palès durant la vaga general de la canadenca de 1919, però ho estava tan sols a Catalunya. Aquesta havia estat la força i el límit d’aquella vaga que no es pogué dur més enllà. De fet, quan s’intentà, amb una nova vaga general el 24 de març de 1919, aquest cop declarada a tota la província de Barcelona a Lleida, Girona i Palafrugell, el resultat no fou altre que la suspensió de totes les garanties constitucionals i la declaració de l’Estat de Guerra que es mantingué fins el 13 d’agost amb més de 400 militants detinguts.

Resultat que portà als dirigents catalans, assenyaladament en aquest sentit a Seguí i a Pestaña, a iniciar una amplia campanya per estendre l’organització per tot l’Estat. Com afirmava a Madrid l’octubre de 1919 de poc en serviria que aquesta força immensa, que se sosté per la tenacitat i la convicció del proletariat català, quedés tancada solament en els murs d’allò que se’n diu Catalunya[10]. Campanya que, en el context de la celebració del Congrés de la CNT el desembre de 1919 al teatre de la Comèdia de Madrid, ben aviat començà a recollir els seus fruïts amb el creixement de l’organització a Espanya. Però el creixement per si mateix no era res sense un model revolucionari i en aquest sentit la proposta de Seguí ja era clara:  El Sindicat únic ve a ser la preparació col·lectiva, ve a ser la preparació professional perquè en el moment donat de la possibilitat d’una transformació social, aquesta capacitat col·lectiva i professional sigui la garantia que les altres classes socials sàpiguen precisament com nosaltres anem a fer aquesta transformació i anem a apoderar-nos-en (…) Volem el Sindicat Únic perquè els nostres companys sentin la dignitat de la seva professió; volem el Sindicat Únic, perquè siguem forts i siguem indestructibles; volem el Sindicat únic, per fer una tasca néta, realment revolucionària.[11] El sindicat era ja l’alfa i el omega de la concepció de Seguí. L’eina de resistència, l’eina de transformació de la realitat, i l’eina de construcció de la societat futura on els sindicats organitzarien la producció, distribució i el consum d’una societat sense Estat ni capitalisme. És més, fins i tot admetia una fase de transició, similar a la dictadura del proletariat marxista, on La dictadura, admetent que per anar del règim burges la comunista ens calgui passar-la, ha de ser exercida pels sindicats.[12]      

Per assolir aquesta transformació, que tenia com a peça nuclear el sindicalisme, segons el Noi del Sucre feia falta tanmateix una amplia política d’aliances de classe i una profunda obra educativa i preparatòria. En el primer sentit, en un moment on estava sobre la taula la proposta de fusió de la CNT i la UGT, rebutjada clarament en el Congrés de la Comèdia de 1919, però no tant clarament per Seguí, calia anar cap una aliança de classe bassada en els sindicats. Una aliança que alhora havia de sostreure la influència del PSOE sobre la UGT, car Els nostres mètodes de lluita són completament diferents de la burgesia i el nostre camp d’acció ha de ser diferent també[13], apartant-se de la lluita parlamentaria i de la forma d’organització partidària. Es tractava en aquest sentit d’articular una amplia alternativa sindical que assegurés la unitat de la classe i la possibilitat tant de fer la revolució com d’articular la societat futura. A partir d’aquesta unitat de la classe obrera es feia necessari també establir connexions amb els treballadors de la intel·ligència, és a dir els professionals liberals i tècnics, i els camperols per garantir la possibilitat d’articulació de la gran alternativa al sistema imperant fins llavors[14]. En el segon sentit, el de l’educació, que no es deixarà d’ampliar en les futures reflexions de Seguí, calia constituir dins de cada Sindicat Únic amb els treballadors de la intel·ligència escoles, ja que el moment urgeix i la Història ens empeny a estar suficientment capacitats per donar una puntada de peus a tot aquest edifici social corcat que ens encadena, que ens tiranitza, que ens mata, precisament perquè nosaltres volem viure una vida lliure i noble, perquè nosaltres volem, per damunt de tot, el regne de la justícia social damunt de la terra.[15]   

El camí de la revolució es presentava com a imminent pel Noi del Sucre en aquells moment i per tant també era urgent superar totes les insuficiències organitzatives i de projecte. Però era un camí traçat. Els dubtes sobre quina havia de ser l’eina revilucionària, els sindicats, s’havien esvaït completament, malgrat l’atracció que el model bolxevic, el d’una revolució triomfant, exercia sobre tots els revolucionaris europeus. Per Seguí, La nostra actitud enfront de la Revolució Russa, ultrapassant els límits de la simpatia, és la dels aliats disposat a defensar-la de totes passades. Però això ens obliga a la submissió (…) ni a l’acceptació integrals dels mètodes emprats pels comunistes de l’ex-imperi del Zar[16]. De fet, l’admissió explicita de les diferents vies de cada poble per arribar al comunisme, no es sostreia també d’una crítica, que accentuarà en temps posteriors, a les insuficiències del processos revolucionaris alemany, hongarès o rus que es vivien en aquells moments. Crítica que es centrava, més enllà del problema de l’Estat, en el fet que realitzaven la construcció del socialisme no des de la mateixa esfera del mode de producció, partint així dels sindicats, sinó des de l’organització política i institucional que per ell era una herència de l’antic món.[17] Els plantejaments de Seguí i del nucli d’una part dels dirigents de la CNT catalana s’inscrivien així plenament en els debats que estaven protagonitzant les esquerres radicals europees, majoritàriament ja enquadrades dins del comunisme bolxevic en aquells moments, a l’entorn del consellisme i el sindicalisme. Només hi havia dues diferències radicals davant dels plantejaments italians, francesos o holandesos: en el cas català i espanyol aquest debat estava pilotat des d’una part de l’anarquisme, cosa que explica que no fos recollit en la codificació d’aquesta discussió produïda posteriorment bàsicament per intel·lectuals d’arrel marxista; en el cas català i espanyol el debat i les propostes sobre el canvi revolucionari no eren protagonitzats per una minoria del moviment social i polític, com era el cas de la resta d’Europa, sinó per l’organització majoritària del moviment obrer.

La maduració d’aquest projecte visqué tanmateix un canvi radical de context. A partir de 1920, en una situació similar a la que es visqué a la resta d’Europa, l’onada revolucionària inaugurada amb la finalització de la Primera Guerra Mundial deixà pas a la reacció conservadora. Situació en la qual emergeix el Seguí més desconegut, mal interpretat i també, probablement, el més interessant. Usualment aquest desconeixement o esbiaixament interpretatiu s’ha basat en la consideració de que Seguí fou bàsicament una home d’acció, un activista, i que ens deixà un llegat faltat de reflexions. El fet, contràriament, és que en els pocs anys de vida que li quedaven a aquell obrer manual sense una formació educativa sistemàtica, produí una densa i rica reflexió. La nova situació que s’estava vivint el portà a una actualització extraordinària del projecte revolucionari. Actualització que en molts sentits els moviments revolucionaris europeus encara tardarien més d’una dècada a incorporar, un cop el feixisme havia esdevingut una realitat indefugible.


Hegemonia, revolució i front populisme


No tan sols es gestava durant els últims anys de la vida de Salvador Seguí la possibilitat d’una transformació radical de la realitat de caràcter anticapitalista. La patronal catalana, fins llavors en un context defensiu front a les victòries del moviment obrer, iniciava la metabolització dels canvis produint una projecte específic d’ordre social. No era en aquest sentit una mera reacció defensiva que cercava el manteniment de l’ordre social i polític. En el mateix sentit que el moviment feixista italià, el progrés del qual cap a la conquesta de l’Estat era absolutament coetani al procés que estem descrivint, l’articulació de la resposta patronal a l’ofensiva obrera adquirí ràpidament els tons d’una proposta de transformació global i radical tant en termes socials com polítics.[18]

Els primers signes d’aquest canvi ja es poden registrar al llarg de la Primera Guerra Mundial. En aquell context les principals organitzacions patronals, amb el suport de destacats polítics de la Lliga, començaren a defensar amb força al llarg la idea de la substitució del sistema de partits de la Restauració per una representació política corporativa. És a dir el pas d’una democràcia liberal a una “democràcia orgànica”. Proposta de fons que, tanmateix, es combinava amb el suport al projecte de la Lliga Regionalista de transformar Espanya a partir del seu accés al poder i, en menor mesura quan aquest mateix projecte començava a presentar un cert esgotament, amb l’articulació de la Unión Monárquica Nacional que pretenia nuclear un front de dretes arreu de l’Estat. El resultat d’aquesta combinació donà els seus fruïts durant la crisi revolucionària de 1917. Les inquietuds colpistes dels militars, amb els que es compartia una retòrica antipolítica, i l’Assemblea de Parlamentaris pilotada per la Lliga Regionalista, com a alternativa al parlament oficial, portaren a Cambó al govern conservador de Maura. Un experiment tanmateix que es mostrà aviat sense gaire recorregut quan el Maquiavelo de Montserrat, com li agradava anomenar-lo Seguí, sortia del ministeri de foment poc després. La certesa que calia no canviar el sistema, sinó canviar de sistema es feia forta en aquest context entre la patronal catalana. En aquest sentit, en el context de la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya, les propostes adquirien una tonalitat més específica. Per Foment del Treball Nacional i la Cambra d’Indústria es tractava d’assolir formes de representació institucional corporatives, tant a nivell català com estatal, d’il·legalitzar els sindicats obrers, i de  crear un nou tipus de sindicat únic corporatiu format tant per treballadors com per empresaris: és a dir per productores.  Projecte que es trobà amb l’oposició de les elits espanyoles. Aquestes no estaven disposades a anar a un canvi radical de sistema polític en un moment on encara no vivien, amb la intensitat amb que ho estaven fent les patronals catalanes, la problemàtica del control social i polític en el marc d’una societat de masses, ni la intensitat de la lluita de classes que sí que s’experimentava a la Catalunya industrial.
Però si això era així pel que feia al conjunt de l’Estat, el cert és que la necessitat de trobar formes de “control” de les noves problemàtiques socials es féu cada cop més urgent per les elits catalanes. De fet, si la nova dinàmica sindical liderada per Seguí tingué el seu primer camp de proves en el ram de la construcció, també d’aquest sector és d’on va sorgir la resposta. Fou en aquest sentit la patronal d’aquest ram, i del seu principal líder Félix Graupera, la que llençà el 1918 la proposta d’un nou tipus d’organització: la Federació Patrona. A diferència de les organitzacions tradicionals anteriors, cercava ser un sindicat únic de la patronal, en termes mimètics a com s’havia articulat el sindicat únic obrer, amb una caixa de resistència pròpia, l’establiment de llistes negres d’obrers i la confrontació directe amb els treballadors sindicats, incloent en aquesta confrontació la utilització de la violència. L’objectiu en primer terme no era altra que acabar amb la CNT i, contràriament al pensament conservador fins llavors, no rebutjava la creació del caos social per assolir en darrer terme l’acompliment del seu programa màxim: una sortida autoritària que establís un nou model de societat i de política. Comptava per aconseguir la seva finalitat amb el suport de les grans organitzacions patronals, de la Lliga i la Unión Monárquica Nacional, i amb una base conformada per petits i mitjans empresaris, comerciants i artesans. Suports que es coronaven amb la complicitat  d’un poderós aliat en la figura del Capità General de Catalunya durant aquell període: Milans del Bosch.        

Les noves pràctiques desplegades per aquest nou tipus d’organització es posaren de manifest en el marc de la segona vaga general convocada a Barcelona el març de 1919, després de la victòria en la vaga de la canadenca. En aquell moment, amb el suport de la Lliga de Cambó, i comandats pel primer Comte de Godó i gerent de La Vanguardia milers d’homes armats es reuneixen a Pl. Catalunya. És la reaparició de la institució medieval del Sometent que al llarg d’aquests anys arribarà a comptar amb 60.000 efectius sota les ordres del Capità General. Alhora durant els dies de la vaga també s’articula un cos parapolicial sota la direcció del ex-policia Bravo Portillo que practicava detencions de militants obrers. Una situació que comportà, sota el patrocini del Capità General de Catalunya, l’establiment d’unes forces de repressió no controlades directament per l’Estat. Era massa present en aquest sentit la possibilitat d’un cop d’estat gestat des de Catalunya, portant a la dimissió del govern liberal de Romanones l’abril i a la conformació d’un nou govern conservador comandat per Antonio Maura. La vaga havia fracassat i en el seu fracàs havia aparegut quelcom nou. Tanmateix, en aquells moments la CNT no estava encara derrotada i els governs de la restauració cercaren ràpidament el restabliment de les garanties constitucionals i la pacificació de la conflictivitat a Catalunya. S’actuava contra el temor, fundat, que la nova dinàmica inaugurada podia portar a l’establiment d’una dictadura impulsada des de Barcelona. S’assajava així des de l’Estat central un intent d’equilibri entre l’amenaça revolucionària obrera i l’amenaça colpista. Un equilibri que burgesia catalana es trobava lluny d’acceptar, cosa que determinà el nou pas a seguir. 

La Federació Patronal després de convocar un Congrés Patronal de tot Espanya a finals d’octubre de 1919, amb el que pretenia estendre el seu programa, formes d’acció i projecte més enllà de Catalunya, i així fer-se més forta en relació a l’Estat, llençà un ultimàtum públic a tots els treballadors en conflicte en aquells moments: o es produïa el retorn a la feina el 3 de novembre, amb la suspensió de les 8 hores de jornada laboral inclosa, o es produiria un tancament patronal, un locaut, sobre tots els treballadors de Barcelona. Començava així una forma d’acció absolutament inèdita que inicialment va afectar a 140.000 treballadors fins arribar progressivament als 300.000 que es quedaven sense poder treballar. Quan el locaut fini el 26 de gener de 1920, amb una nova caiguda del govern entremig, la patronal catalana s’havia fet amb un objectiu bàsic: el control de tot l’orde públic a Catalunya, veritable obsessió de les classes dirigents catalanes en aquells moments. Una acumulació de poder en aquest camp que s’anirà estenent els propers anys amb la incidència en els nomenaments de Martínez Anido com a Gobernador militar, el Comte de Salvatierra com a Gobernador Civil, substituït posteriorment pel mateix Anido, Miguel Arleguí com a cap de la policia i Milans del Bosch com a Capità General. Poder sobre el monopoli de la violència a Barcelona i a Catalunya que serà alhora complementat amb els efectius del Sometent, els cossos parapolicials, l’acció del terrorisme patronal sobre els militants obrers, l’aplicació de llei de fugues que legalitzava les execucions i l’emergència d’una alternativa a la CNT: els sindicats lliures. La CNT ara sí que entrava en una dinàmica de pèrdua d’hegemonia en el camp laboral i tal com, percebé el mateix Seguí, en un nou període històric.    

Tanmateix, aquest control progressiu dels aparells de coerció de l’Estat per part de la burgesia no li garantia encara un segon objectiu primordial: el control de l’orde laboral. Certament la finalització del locaut el 26 de gener de 1920 es féu amb l’acceptació de contractes laborals renovats de dia en dia, però la resistència obrera amb un caràcter fortament comunitari i la mateixa necessitat d’estabilitat de l’ordre constitucional, davant del perill d’una situació que podia acabar amb tot el sistema de la restauració, evitaren l’extensió de l’autonomia, i pràctica independència en allò que es referia a l’orde públic, de la patronal catalana en aquesta esfera. El fet és que si el locaut havia estat un èxit en l’ofensiva contra el sindicalisme obrer, els intents de cop d’estat i la implantació d’un règim corporatiu, similar al projecte feixista que estava avançant també amb fortes dosis de violència en aquells moments a Itàlia, no s’havia assolit. No es comptava en aquest sentit amb el suport i la complicitat del conjunt de les forces miltars espanyoles. De fet, s’inaugurava a partir d’aquell moment una dinàmica que durarà tres anys fins a l’establiment el 1923 de la Dictadura de Primo de Rivera, Capità General de Catalunya en el moment de dur a terme el cop que el portaria al poder. Període en el qual s’alternaran episodis de major i menor repressió, de major i menor control de la patronal sobre la situació, marcats per l’espiral d’acció reacció protagonitzada tant per grups de pistolers de la patronal com pels pistolers anarquistes, amb l’intent de formules intermitges com el retorn de Cambó al govern de l’Estat. Tanmateix, en aquesta mar de fons, l’èxit progressiu de l’estratègia patronal, i la possibilitat que aquest és consumés amb l’establiment d’una dictadura, portaren a un canvi central en l’acció i pensament de Salvador Seguí. Front al que ell anomenà com “l’Estat catalanitzat”, hagué de desenvolupar un ampli conjunt de canvis estratègics que reactualitzessin el projecte revolucionari en el nou context. Una reflexió que es produïa en el marc de més de 700 assassinats i milers de presos governatius durant aquest període i el mateix empresonament del Noi del Sucre en diversos moments que completaren fins a dos anys de la seva vida.

La percepció del canvi radical de context ja emergeix clarament durant la seva primera detenció en aquest nou període. Detenció que s’allargà des dels primers dies del locaut, el 6 de gener de 1920, fins al 22 de juny d’aquell mateix any. Un moment en el qual Ara la patronal preconitza a totes hores i en totes les formes els procediments de la violència (…) Això és l’entronització de la força, de la barbàrie. Això acusa la impotència i la desorientació del Poder públic que, mancat del prestigi necessari per a governar, pretén substuir-lo amb l’imperi de la violència[19].  Tanmateix la reacció més enllà del fenomen de la violència era prou àmplia, amb bases socials i aliats prou poderosos, com per plantejar-se la problemàtica d’una forma més complexe. No es tractava, per part de la proposta revolucionària, d’apostar per un combat tan sols directe a partir d’una hegemonia artificial portada pel domini por parte de una minoria inteligente. Ara el triomf revolucionari només podia anara precedit d’un ampli treball en la construcció d’una nova hegemonia malgrat que esta labor que preconizamos a muchos parecerà de una lentitud insoportable.[20]  

En aquesta primera fase de la nova situació la seva reflexió es nucleva a l’entorn de la necessitat de l’aliança obrera. Rebutjada fins llavors per la majoria de l’organització confederal la possibilitat d’establir una aliança estable amb la UGT, quan Seguí sortí de l’estada a la presó viatjarà a Madrid amb Salvador Quemades per gestionar la firma d’un pacte amb la UGT que es concretaria l’estiu de 1920. Però el que en el període anterior s’havia propugnat com una aliança necessària per fer la revolució, era ara pensat en altres termes. Era una aliança defensiva en un context on Las asociaciones ptronales han conseguido ejercer la dictadura política. Ya no son asociaciones económicas, sino esencialmente políticas, y su presión ha conseguido que el jurado desapareciera y que el Poder se vuelva loco dando palos de ciego (…) Esta dictadura ha conseguido del poder que se armen los sometenes, que se declaren ilegales los sindicatos y de un momento a otro volverán a ser cosa corriente las deportaciones.[21] Calia doncs en aquest context guardar-se tan escrupolosament com es vulgui de la força doctrinal de les diverses escoles i matisos del socialisme militant; (…) és innegable que a aquestes altures seria pertorbador i negatiu restar dividits els elements que coincidim en una cosa tan essencial com és l’adopció del sistema comunista, com a base de l’organització econòmica de la societat naixent i que persistíssim en les nostres rivalitats i lluites intestines, que ens col·loquen, mancats de cohesió i energia, en la impossibilitat de resistir a la formidable avalanxa dels nostres enemics naturals[22].  Tanmateix aquesta aliança defensiva davant la reacció patronal encara es movia en els paràmetres clàssics dels sindicalisme revolucionari i, en part, del mateix anarcosindicalisme. Era una aliança entesa en termes d’unitat de classe i en aquest sentit no es descartava tampoc que el pacte del proletariat, purament circumstancial i defensiu –de moment– pot convertir-se en unió sagrada per l’assoliment de la integral emancipació de la classe obrera[23]. Marc clàssic en el qual no fou acceptat per una PSOE que en quedava exclòs[24], al ser considerat de nou un element polític aliè al proletariat, com tampoc ho fou finalment pels òrgans de direcció de la pròpia CNT. De fet, el seu fracàs es féu palmari just en el moment de la segona detenció de Salvador Seguí, amb 64 sindicalistes més, el 23 de novembre de 1920. Moment en el qual, en el context de l’assassinat de l’advocat d’anarquistes Francesc Layret, es declarà primer una vaga general a Barcelona i posteriorment arreu d’Espanya contra la repressió. Vaga que no fou secundada per l’UGT.

La fallida d’aquesta estratègia , que alhora comportà l’estada d’un any i mig del Noi del Sucre a la presó de la Mola de Maó d’on no sortirà fins a la primavera de 1922, portà a una reflexió més amplia. Aquesta partia de la reactualització de l’anarcosindicalisme, l’establiment d’unes aliances que anessin més enllà de la unitat de la classe, en el camí cap a l’hegemonia social i política, i una reconsideració profunda de la importància de l’esfera política. En el primer sentit, la seva conferència feta a la mateixa presó de la Mola sobre anarquisme i sindicalisme és probablement la seva més profunda i amplia aproximació a aquesta temàtica que recull gran part de les seves intuïcions anteriors d’una forma sistemàtica. Hi ha en ella una demanda clara d’adaptació de l’anarquisme com a doctrina als processos històrics, car  L’anarquisme, repetim-ho, no és anterior a l’home, perquè si fos així, els anarquistes deixarien de ser espiritualment i moralment el que foren i el que són, per retre culte fanàticament al sobrenatural (…) Qualsevol idea que no passi, o no hagi passat pels processos de l’evolució no és més que una elucubració mental.[25] Una adaptació a nous temps que no implica l’abandonament del projecte revolucionari. Per Seguí aquest segueix plenament vigent. El sindicalisme serà l’eina de la construcció de la societat futura i alhora l’eina que portarà cap ella possibilitant que La revolució social, amb els nostres sindicats, pot quedar consolidada 24 hores després del triomf. Cosa que efectivament pràcticament s’esdevingué l’estiu de 1936 a Catalunya amb el procés de col·lectivitzacions. De fet les previsions de Seguí situaven en aquells moments la possibilitat de la revolució per la dècada posterior, ja que  És clar que perquè sigui així –la possibilitat de la revolució social– ens cal una preparació extensa i profunda. Aquesta preparació significava pel Noi del Sucre un ampli treball en el camp de la cultura i l’educació.  La seva obsessió pel tema cultural i educatiu, de reforma moral i construcció de les possibilitats de la nova societat, era quelcom que havia travessat totes les seves reflexions des de finals de la Primera Guerra Mundial. Havia estat així quan el Congrés de Sants de 1918 aprovà un ambiciós pla, sustentat en una quota fixa dels militants, que havia de començar per la instauració de cinc escoles unitàries i una de graduada pels obrers i acabar amb la implementació d’escoles obreres a totes les ciutats catalanes.  Voluntat que es mantenia quan afirmava que cada sindicat únic de ram havia d’establir els seus propis centres formatius. Ara anava encara més enllà al afirmar que havien de crear les nostres universitats i Ateneus com una peça bàsica per una revolució que s’allargava en el temps.

Més globalment, de fet, aquest procés d’adaptació i actualització del llegat anarcosindicalista implicava una reconsideració sobre el paper que jugava el sindicalisme revolucionari respecte a la resta de forces socials i polítiques. Es tractava no d’altra cosa que d’assolir una hegemonia social i política que desactivés l’onada reaccionaria i possés les condicions per la futura revolució. La base per aquesta acció era, tanmateix, una consideració que diferenciava clarament el comunisme llibertari de la proposta avantguardista bolxevic: Ellos buscan el aprovechamiento de todas las energías, poniéndolas al servicio de una voluntad, y nosotros, en la multiplicidad y desarrollo de las voluntades libérrimas buscamos la energía colectiva, que no ha de ser una cosa determinante de nuestra actitud, sino, al contrario determinado por esta.[26]

En aquest sentit, l’anàlisi que feia Seguí de la situació política era d’una extrema duresa. En un context en el qual ell veia encara molt camí per recórrer a una possible unió de les diverses forces liberals, amb el suport de les forces republicanes, en l’ampliació de la democràcia, el que s’havia produït era el Estado Catalanizado on la incorporació del catalanisme polític representat per la Lliga havia portar a que el nacionalistes han resultado los incorporadores y el Estado el incorporado[27]. En aquest sentit, tant els liberals com les esquerres republicanes havien fracassat completament alhora d’articular un projecte polític de conquesta del poder, produint-se la quiebra absoluta del constitucionalismo y la democracia. Los mismos hombres de izquierda[28]. De fet, anant més enllà, constatava la impossibilitat de que per si soles les esquerres i els liberals redrecessin la situació, car la timidez liberal, la manera vergonzante con que los hombres de las izquierdas actúan en la vida pública, aleja toda esperanza de reacción[29]. Constatació que era seguida per una afirmació que traspassava el camp de l’anarcosindicalisme clàssic: Nosotros, sin embargo, que doctrinalmente no somos demócratas –demócratas burgueses–, somos tal vez los únicos que pensamos que no hay más que un tratamiento para los males de España: la aplicación amplia de la doctrina liberal[30]. Calia llavors introduir-se en una nova realitat, hemos de dar el salto a una política, no liberal, sinó libertaria, lanzados por encima del círculo de sangre y odio que nos oprime[31]. Era certament un salt al buit, pel qual no hi havia precedents en la tradició llibertaria, i que ha portat a moltes confusions, però tampoc hi havia precedents de la situació que es vivia en aquell moment. Mai l’anarcosindicalisme, ni l’anarquisme, havia esdevingut l’organització i proposta principal de les esquerres d’un país, mai tampoc l’anarcosindicalisme s’havia trobat en una situació com aquella.

La profunda actualització del projecte revolucionari que havia elaborat el Noi del Sucre l’intentà posar en pràctica al sortir de la presó l’abril de 1922. Li restava poc temps de vida, però no deixa de ser impressionant el desplegament de recursos i les innovacions que introduí en aquell curt espai de temps. Lluitava contra rellotge intentant impedir un procés que intuïa els podia portar cap a la implantació d’un nou tipus de dictadura i a la destrucció de la CNT. Calia en aquest sentit, en el camp de l’hegemonia social, sortir de la lògica de l’aliança organitzativa de la classe radicada en la fàbrica per anar més enllà. La seva proposta en aquest sentit fou obrir el camp de lluites pel sindicalisme per tal de llevar a cabo una obra constructiva que haya de atraernos precisamente la simpatía y la adhesión de los elementos que nos son precisos para el triunfo (…) llegaremos a constituir la única garantía de vida para el país, y así habremos de ser precisamente los que influyamos en la vida pública.[32] Es tractava així de ampliar nuestra fuerza política, nuestra preponderancia en al vida pública, en actos que sean de conveniencia general, no exclusivamente obreros.[33] Marc en el que proposava l’inici de campanyes contra la carestia de vida centrant-se en la lluita contra els interessos econòmics vinculats a l’acaparament de productes alimentaris i a l’habitatge: Esto se apoya principalmente en dos puntos, que se llaman caseros y abastecedores, con tal arraigo en las esferas gubernamentales, que el Gobierno que se atreve con ellos corre peligro de muerte. Campanyes que havien d’incloure a tots els assalariats fins arribar a Clases, como lo que en España se llama media, que no tienen valor alguno –en nuestro país claro está- de lucha y de eficacia en la vida colectiva. Hay que ayudarlas a vivir; hay que estimularlas, a ver si salen de su postración; hay que hacerlas ver que en vez de una ridícula parodia de burguesismo deben representar una fuerte corriente de trabajo, que en vez del puntal en que se sostienen sus propios enemigos, deben ser la piqueta que con más ardor socava este régimen de injusticia.[34]  Un procés que havia d’incloure als camperols, en aquest sentit Seguí estava amatent al procés d’organització sindical rabassaire[35], i que tractava de sostreure tota la base social possible a la reacció patronal i fer-la pilotar sobre una nova hegemonia articulada a l’entorn de la classe obrera. Però fer “política llibertaria i aconseguir crear un marc estable pel desenvolupament del projecte revolucionari, reclamava anar més enllà de les aliances socials.      

El pas de l’hegemonia social a l’hegemonia política no implicava el pas de la CNT, ni dels seus dirigents, a l’acció política parlamentaria, cosa que hauria cortocircuitat  el projecte de transformació revolucionària sindical a la llarga, sinó constatar tres fets. El primer d’ells era que la patronal havia aconseguit fer-se amb importants ressorts del poder de l’Estat, des dels quals estava aconseguint en la pràctica la destrucció del moviment obrer. El segon era la incapacitat de les esquerres, des dels liberals fins als republicans, per accedir a un poder institucional efectiu. El tercer implicava la consciència de la força preponderant que tenia la CNT entre les classes populars que, davant la fallida de la resta de projectes polítics, la deixava amb la responsabilitat d’impulsar i ajudar a les forces polítiques d’esquerra. Constatacions polèmiques dins del marc de l’anarquisme, ja que implicaven l’assumpció de que la revolució no era una realitat imminent i que l’organització confederal s’havia d’implicar en l’acció política d’una forma molt més amplia del que mai havia propugnat. Seguí defensava en aquest marc la necessitat d’un marc de llibertats constitucionals pels treballadors, afirmant que  Sea como fuere, lo que quedarà a la postre sera la verdad de los hechos, y estos demuestran de una manera harto contundente que los obreros necesitan llenarse sus pulmones de aire y de sol, y por eso no buscan nunca los lugares húmedos y sombríos donde reina la oscuridad, sino las plazas donde la multitud vegeta esperando su redención. (…) En la calle está nuestro puesto[36]. De fet, en la nova fase que es trobaven –en termes prou gramscians i pràcticament coetanis a les reflexions del pensador comunista italià– pel Noi del Sucre la batalla de moviments havia de donar pas a una estratègia de trinxeres: No vamos a asaltar Roma, como los bárbaros, sino a invadir las posiciones de la burguesía para irles substituyendo en ellas[37]. Finalment aquesta posició aconseguí el refrendament de l’organització Confederal en la Conferència de Saragossa celebrada entre el 11 i el 14 de juny de 1922 amb l’aprovació del Dictamen Polític, redactat per Joan Peiró i impulsat pel mateix Seguí, Pestaña i Josep Viadiu on la CNT es declara subjecte polític no tan sols per fer la revolució sinó en tots els ordres, car essent una organisme netament revolucionari, que rebutja francament i expressament l’acció parlamentaria i de col·laboració amb els partits polítics, és alhora integralment i absolutament polític, perquè la seva missió és conquerir els seus drets de revisió i fiscalització de tots els valors de la vida nacional[38].

De fet, tan sols uns quants dies després de la sortida de la presó l’abril de 1922 Seguí anà a Madrid a entrevistar-se amb polítics, entre els quals el mateix Lerroux, per impulsar aquest nou marc d’actuació, constatant que Es cierto que hay un sentido dominante de rectificación en la conducta y el propósito de los partidos políticos y esto debe ir acompañado de una mayor reflexión y una mayor flexibilidad en la actuación de nuestras organizaciones[39]. Nivell d’actuació a l’Estat que havia d’anar acompanyada tanmateix per una actuació específica a Catalunya que cortocircuités el poder electoral de la Lliga i de la Unión Monárquica Nacional, lligats als interessos de la patronal. En aquest sentit, als darrers mesos de la seva vida el Noi multiplica els contactes entre diferents tendències polítiques per tal d’aconseguir anar cap a la formació d’Una assemblea de les forces liberals de Catalunya fent la crida Alomar per medi d’un manifest públic, creia i segueixo creient que fora un acte transcendental (…) La campanya que fem amb en Domingo està bé, però augurem que estaria millor una campanya que naixés amb la màxima generositat i emoció, del contrari només es farà una obra personalista (…) S’ha de cridar a tothom, no és té de tancar el pas a ningú; sols així se sabrà qui vol contribuir-hi o no (…) Per això cal que la campanya al començament sia impersonal. Sols així es donarà l’opinió, la sensació d’una cosa honrada i seriosa (…) la gent vol una cosa de matisos, amb nosaltres potser com la nota més aguda, però falten les tonalitats més suaus que la gent no veu perquè en realitat no hi són, no actuen; per això vos dic que el moviment ha de ser integral i convergent.[40]

L’últim Seguí, en aquest sentit, ha portat a moltes especulacions tant en allò que es referia a la seva posició personal en aquest procés, com a la possible evolució ideològica que implicava aquest intent d’hegemonitzar el món polític. Sobre el primer fet s’ha insistit molt, des de diverses posicions que en aquells moments s’estava gestant el pas del Noi del Sucre a la política parlamentaria[41]. Una possibilitat que ell mateix negà en reiterades ocasions, afirmant que aquest pas portaria a l’abandonament del camp revolucionari.[42] Sobre el segon s’ha reclamat, en alguns casos ja en una data molt propera a la seva mort, la figura de Seguí com la mostra d’una evolució cap una tendència política determinada. Així es féu des del camp marxista en el cas de l’Unió Socialista de Catalunya[43] que acabaria donant lloc al PSUC o el Bloc Obrer i Camperol que esdevindria en el POUM[44].

Però on aquesta operació ha tingut majors implicacions per la figura de Seguí ha estat en el camp del catalanisme polític. En aquest cas es confronta a un Seguí català i catalanista, que escrivia en la nostra llengua segons Josep M. Poblet[45] o que constituïa un dels tipus més acusats de català racial segons Rovira i Virgili[46], o bé, per no seguir, d’una catalanitat que li sortia pels ulls, per la parla, pel gest en boca de Pere Foix[47], amb la consideració de la CNT com a una organització conformada essencialment per migrants “estranys” a la realitat catalana. La seva mort hauria comportat en aquest sentit la desaparició de la possibilitat de portar a les masses obreres a sentir-se catalanes, era el líder únic d’un moviment obrer genuïnament català[48]. Una imatge que en el catalanisme s’ha mantingut fins al present quan admet la tradició llibertaria abans que fossin espanyolitzats, després de l'assassinat del Noi del Sucre[49], com ens recordava Enric Vila en un article El Punt recentment. Una imatge que utilitza la pròpia memòria del Noi del Sucre, present durant molts anys en la memòria col·lectiva de les classes populars de Catalunya, contra l’anarcosindicalisme posterior. En aquesta camí s’ha intentat defensar en termes polítics un Seguí proper a l’assoliment de la independència de Catalunya en un període on pràcticament ningú, ni els propis catalanistes, eren independentistes. Tot això, sigui dit de pas, basat en una gran confusió: un discurs atribuït al Noi del Sucre, curiosament el més reproduït dels que va fer, que en realitat és obra d’una reconstrucció feta el 1949 i publicada el 1957. El discurs original realitzat a Madrid el 1919 i publicat en una revista pròxima al mateix Seguí, mostra una sentit clarament contrari al que se li ha atribuït posteriorment.[50] El cert és que Seguí era català no genera cap mena de dubtes, més enllà del tipus racial que tingués, com tampoc en genera que ho era la CNT a Catalunya, altra cosa és que fos catalanista. Si Seguí mostrà alguna simpatia cap a alguna corrent política, que no es mogués directament en el camp de l’anarcosindicalisme o el sindicalisme revolucionari, no fou altra que el republicanisme federal d’arrel pimargallià. Cosa que, a la vegada, era absolutament normal en un període on Pi i Margall formava part del santoral anarquista. Hagués estat més fàcil fer una operació d’aquest tipus amb Federica Monsteny i el seu discurs, aquest sí clarament pancatalà, Almogàvers! Però això, amb una dirigent de la FAI i al llarg de la guerra civil, hauria cortocircuitat masses miratges.  

Tanmateix el que es sostrau en part d’aquesta construcció del mite de Seguí com a un mite legitimador de formacions polítiques, ja sigui en aquest cas en el camp del marxisme o del catalanisme d’esquerres, és moltes vegades, encara que no sempre, la visió de les posicions anarcosindicalistes com un estat d’immaduresa que en la mesura que es desenvolupen èxitosament evolucionen cap una altra cosa. Però Salvador Seguí no era potència, sinó acte. De fet, de la mateixa manera que la CNT d’aquest període, va estar molt per sobre dels republicans, els nacionalistes o les primeres expressions del marxisme a Catalunya durant els anys vint. Més quan totes elles es movien al mig d’una gran precarietat organitzativa i de projecte durant els anys vint. Va ser el primer dirigent de la principal organització obrera a Catalunya i a Espanya, amb un poder sense parangó fins llavors en el camp de les organitzacions de les classes populars. La seva mesura no s’estableix en l’especulació sobre possibles evolucions cap a altres espais, en tot cas és des d’aquestes tradicions que es cercava en ell un espai de legitimació i possibilitat d’acció.

No seguirem tanmateix, per temptador que sigui, per aquest camí sobre les memòries de Seguí. Com deia el seu company, Josep Viadiu, anys després, Desde luego, no vamos a hacer piruetas alrededor del cadáver de Seguí. Por respeto a él y a nosotros mismos, no podemos ni debemos permitirnos tal desahogo. No nos cabe profetizar lo que pensaría hoy ni como juzgaría el momento actual. Solamente podemos hablar de lo que pensaba y hacía cuando aún vivía[51]. I el fet és que Seguí va morir un 10 de març de 1923, ara fa noranta anys. Mort en mans d’un pistoler d’una patronal que volia impedir el desenvolupament d’una estratègia que posava en perill el seu propi projecte. El mateix any de la mort del Noi del Sucre finalment un Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el suport de la patronal, les forces d’ordre de Catalunya i ara també les d’Espanya, aconseguia imposar una dictadura. Amb ella vingué la il·legalització de la CNT, la del pluralisme polític i, finalment, la instauració d’un parlament corporatiu, alhora que el sometent es convertia en una organització oficial i s’estenia a tot l’Estat. Tanmateix el llegat de Seguí i de tota la generació que havia estat al capdavant del sindicalisme durant aquells agitats anys pervisqué i trobà un nova primavera ja als anys trenta.  

Pocs dies abans de la seva mort, celebrà el seu últim míting on, malgrat tot, seguia sent ell al complert. Eren les 11 del matí a la sala on s’havia de realitzar de Tarragona i tan sols hi eren presents 14 persones. Tanmateix els organitzadors van decidir, sobretot per impuls de Manuel Buenacasa a que el Noi anomenava “el maño”, que Seguí parlés. Es decidí a fer tan sols l’ABC del que era l’organització sindical, prometen tornar un altre dia on “xerrarem d’altres coses més importants”. Començà a parlar, primer, com sempre, de forma pràcticamanent inaudible con calma amorosa. Pero a medida que se adentra en el tema el orador se anima y, según su costumbre, el tono de la voz privilegiada sube gradualmente, y el hombre se entusiasma, como si el inmenso local estuviera abarrotado de gente. Y es que Seguí, cuando se metía en las honduras de un tema, hablaba con el mismo calor comunicativo a diez como a diez mil individuos. (…) Por otra parte, un pequeño defecto en sus ojos risueños le impedía ver, normalmente, a la gente que tenía delante. (…) El caso es que, el vozarrón fuerte y abaritonado del orador, que se dejaba oír fuera del local mismo –nada de micrófonos en aquella época- despertó la curiosidad de los paseantes de la rambla tarraconense (…) A la una y media de la tarde, la sala abarrotada, sin que un solo oyente la abandonase, por lo del acostumbrado vermouth. Seguí (…) dio fin a su discurso gritando las palabras de siempre: “Companys ja he acabat”.

Una estruendosa ovación del publico, puesto en pie, aclamó delirante al orador que tan maravillosamente interpretó el sentimiento de un pueblo. (..) Seguí, enjuagando el sudor de su frente y soprendido por aquella tempestad de aplausos (…) comprendió lo que antes no comprendiera (…) me abrazó, fuertemente emocionado, diciéndome, con amor de buen hermano: Moltes gràcies maño![52]

Poc després s’apaguen les llums d’aquesta vida i Seguí és assassinat. Queden les seves paraules. No sabem quines foren les d’aquest últim discurs, però és igual, ens podem quedar amb totes les altres. Una entre d’altres, les que comunicava als seus companys al acabar la seva llarga conferència sobre anarquisme i sindicalisme, és a dir sobre la seva pròpia vida, al Castell de La Mola de Maó el 31 de desembre de 1920, lloc on hagué de romandre més d’un any de la seva vida:

I ara, amics meus, deixeu-me que aquest vespre digui les darreres paraules (…) Moltes han de ser les nits que ens reunim com ara, per tal que ens sentim més nostres; per tal que aprenguem a estimar-nos.

Avui l’atzar ens ha reunit en aquesta presó. Demà el deure ens tornarà a reunir. I sempre, avui o demà, plegades o separades les nostres persones, hem d’elevar el cor i el pensament per damunt de tot el que ens envolta. Només així serà possible triomfar.

Us deia que cal tenir constància en el propòsit, perquè si aquests lleugers accidents de la lluita ens fessin desmaiar, seria impossible la realització dels nostres ideals.

Confiança en nosaltres mateixos, perquè significa seguretat, i significa honradesa, i significa bondat de propòsit.

No cregueu en els homes quan creure en els homes signifiqui hipoteca de la vostra voluntat, però creieu en cada un de vosaltres.

I no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg


10 de març de 2013. In memoriam


[1] D’Ors, Eugeni, “Gloses de la Vaga”, 15 d’abril de 1919.
[2] Salvador Seguí, “El Congreso Regional y la organització obrera de Cataluña”, Solidaridad Obrera, 3 de setembre de 1918. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits, Edicions 62, Barcelona, 1975. 
[3] “Parlamento con el Noy del Sucre”, Heraldo de Madrid, 4 d’octubre de 1919. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
[4] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”, discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[5] Salvador Seguí, “Misión del sindicalismo”, Solidaridad Obrera, 30 de desembre de 1916. Veure també: Salvador Seguí “Por què soy sindicalista”, Solidaridad Obrera, 5 de gener de 1917. Reproduïts a: Elorza, A., Articulos Madrileños de Salvador Seguí, Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1976.
[6] Salvador Seguí, “La tragedia que pasa”, Solidaridad Obrera, 17 de gener de 1917. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
 
[7] Salvador Seguí, “Desde Francia (I)”, Solidaridad Obrera, 13 d’octubre de 1917. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
[8] Salvador Seguí, “Desde Francia (II)”, Solidaridad Obrera, 1 de novembre de 1917. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
[9] Salvador Seguí, “Mitin de clausura del congreso de la Conferencia Regional del Trabajo”, Solidaridad Obrera, 3 d’agost de 1918. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
[10] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”, discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[11] Ibid.
[12] Ibid.
[13] Ibid.
[14] Confederación Nacional del Trabajo, Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919, Barcelona, 1932, pp. 367-372.
[15] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”, discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[16] Ibid.
[17] Confederación Nacional del Trabajo, Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919, Barcelona, 1932, pp. 367-372; Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”, discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España Nueva, 4 d’octubre de 1919.

[18] Pel conjunt d’aquest procés: Bengochea, S., El locaut patronal de Barcelona (1919-1920), Curial, Barcelona 1998.
[19] “Habla Salvador Seguí. Posición del sindicalismo ante los principales problemas de España”, La Voz, 4 de setembre de 1920.
[20] Veure: “Hablando con Salvador Seguí”, España Nueva, 20 d’abril de 1920; Salvador Seguí, “Hacia el comunismo”, España Nueva, 25 d’octubre de 1920.
[21] “La Unión de proletarios. Lo que dice Salvador Seguí”, Hoy, 3 d’agost de 1920.
[22] Salvador Seguí, “Consideración sobre la alianza circunstancial del proletariado español”, La Internacional, 21 d’octubre de 1920.

[23] Ibid.
[24] Salvador Seguí, “Por la fusión del proletariado Español”, España Nueva, 1 de setembre de 1920.
[25] Salvador Seguí, “Anarquisme i sindicalisme”, dins de: Salvador Seguí. Su vida, su obra, Solidaridad Obrera, París, 1960. En endavant totes les cites que no s’indiquin específicament provenen d’aquest text.
[26] “Manifestaciones de Salvador Seguí”, Vida Nueva, 13 de desembre de 1921.
[27] Salvador Seguí, “El catalanismo y la política española”, Vida Nueva, 14 de desembre de 1921. Veure també per aquest tema: Salvador Seguí, “La ficción catalanista”, Vida Nueva, 15 de juiol de 1922.
[28] Salvador Seguí, “Por que estamos presos”, Vida Nueva, 23 de desembre de 1921.  
[29] Salvador Seguí, “El catalanismo y la política española”, Vida Nueva, 14 de desembre de 1921.
[30] Salvador Seguí, “Por que estamos presos”, Vida Nueva, 23 de desembre de 1921.
[31] Salvador Seguí, “El circulo de Sangre y Odio”, Vida Nueva, 29 de desembre de 1921.
[32]Hablando con Salvador Seguí de la futura actuación sindical”, Vida Nueva, 18 d’abril de 1922.
[33] Salvador Seguí, “Los efectivos de la Confederación y su fuerza política”, Vida Nueva,27 d’abril de 1922.
[34] Ibid.
[35] Salvador Seguí, “Veritable irredentisme”, La Terra, 15 de desembre de 1922.
[36] Salvador Seguí, “En nuestro puesto”, Cultura i Acción, número 8, 4 de novembre de 1922.
[37] Salvador Seguí, “Sobre reorganització confederal. Discurso míting de Valencia”, Vida Nueva, 1 de maig de 1922.
[38]Dictamen sobre la posición de la CNT ante la Política Nacional en el pleno de Zaragoza”, El Sol, 16 de juny de 1922.

[39] Salvador Seguí, “Sobre reorganització confederal. Discurso míting de Valencia”, Vida Nueva, 1 de maig de 1922.
[40] Salvador Seguí “Carta escrita el 24 d’octubre de 1922 des de Saragossa”, L’Opinió, 6 de juny de 1930.
[41] Per veure’n dos exemples en pols absolutament oposats: Foix, P., Apòstols i mercaders, Editorial Nova Terra, Barcelona, 1976, pp. 94-97; Urales, F., “¿De quién fue Salvador Seguí?, La Revista Blanca, abril de 1924; Urales, F., Mi vida, vol. III, Publicaciones de la Revista Blanca, Barcelona, 1930, pp 203- 243
[42] Veure, per exemple: “Hablando con el Noy del Sucre, El Heraldo, 4 d’octubre de 1919; “La Unión de proletarios. Lo que dice Salvador Seguí”, Hoy, 3 d’agost de 1920. 
[43] L’origen en aquest cas es troba en Serra i Moret fundador de la Unió Socialista de Catalunya, partit que ja en els seus inicis reclama la memòria de Seguí, i s’ha mantingut fins a l’actualitat: VVAA, Unió Socialista de Catalunya, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1999, p. 45
[44] Arquer, J., Salvador Segui (Noi del Sucre), 1887 - 1923: Treinta y seis años de una vida, Barcelona, 193?.
[45] Poblet, J.M., Vida i mort de Lluís Companys, Pòrtic, Barcelona, 1976, p. 103.
[46] Rovira i Virgili, A., Siluetes de Catalans, Editorial Barcino, Barcelona, 1999.
[47] Foix, P., Apòstols i mercaders…, p. 98
[48] Domènec de Bellmunt, Lluís Companys, Foc Nou, Tolosa de Llenguadoc, 1945.
[49] Enric Vila Delclòs, La CUP, El Punt Avui, 25 de desembre de 2012.
[50] El text publicat el 1957, sense esmentar la font, manté diferències substancials, fins a transformar-ne el sentit, amb l’original de 1919. Tanmateix fou aquesta versió de 1957 la que fou reproduïda com a bona en la majoria de llibres que en feien referència. Pel text de 1957, veure: Foix, P. Apòstols i mercaders…, pp. 99 – 101. Per veure l’original publicat a España Nueva el 1919, publicació que en aquells moments era pròxima a la direcció de la CNT i on Seguí col·laborà varies vegades, es pot trobar a: Elorza, A., Articulos Madrileños de Salvador Seguí, Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1976, pp. 47 – 60.

[51] Salvador Seguí. Su vida, su obra, Solidaridad Obrera, París, 1960, p.22.
[52] Salvador Seguí. Su vida, su obra, Solidaridad Obrera, París, 1960, pp. 99 - 100.

No hay comentarios:

Publicar un comentario