Follow by Email

sábado, 13 de abril de 2013

Teresa Forcades i el procés a la política catalana

 










El pas a la política, com apel·lació de la necessitat d’una amplia transformació que té una de les seves peces en l’ocupació de l’aparell institucional, de Teresa Forcades i d’Arcadi Oliveres s’ha gestat des de tots els punts de vista d’una forma impactant. Del poc que se’n sap d’aquest procés hi ha coses que no deixen de sorprendre. Pel que es veu, en una de les reunions de presentació de la iniciativa, enmig del debat, un doble arc iris aparegué per la finestra. Senyal, en la tradició bíblica, del pacte entre Déu i els humans després del diluvi catastròfic, de la promesa de que aquest ja s’havia acabat a partir de la seva aparició. La seva presència per partida doble en aquell precís instant seria així signe d’un gran auguri també doblement afortunat. Tanmateix, no sembla que els presents, tot i l’ascendència catòlica d’una part de la sala, quedessin massa impressionats pel fenomen més enllà del somriure. Malgrat el diluvi en forma de retallades de drets i vides que estem vivint, jo tampoc mi centraré. Sóc ateu, d’una llarga tradició familiar d’ateus que no permet el retorn a quelcom que no he conegut ni en la infantesa, per tant em fixaré en la proposta política concreta més enllà dels símbols. I, certament, la proposta, amb arcs iris o sense,  sí que ens ha deixat sense paraules a molts.

S’han dit moltes coses abans tot just de que es pugui veure res del desplegament d’aquesta proposta. S’ha dit que era una iniciativa feta des de “dalt” i no des de “baix”, potser és cert encara que a voltes sembla més una referència a que no s’ha fet des de “dintre” de les organitzacions polítiques existents que no pas altra cosa; s’ha dit també que “no eren formes”, és a dir que no s’han respectat les “formes”, sense que tampoc quedi massa clar quines són aquestes “formes”; i, finalment, s’ha comparat ràpidament amb el grillisme italià, cosa que crec que alguna base té, però no totes.  Tanmateix la recepció, fins i tot per part d’aquells que n’han criticat algun dels seus aspectes, ha estat de moment bona en el món de l’activisme d’esquerres i més enllà. I és aquest més enllà el que trobo realment interessant. La presentació va obtenir records històrics d’audiència pel Canal 33, competint en aquell just moment amb el resum i debat del Barça – PSG ofert per l’altre canal català. Uns 218.000 catalans de mitjana van seguir atentament la proposta  de la necessitat d’articular una candidatura per un procés constituent. El contingut va quedar prou clar: el pacte social s’ha trencat, cal refer-lo de nou des de la base i des de principis radicalment diferents als que l’han portat a la fallida actual. Des d’aquest punt de vista és difícil ser crític. Un debat que fins ara havia estat activat des de les instàncies del 15M i plantejat tant per la CUP com per ICV-EUiA, però sense travessar les fronteres del públic més polititzat i les estructures més organitzades, ara entrava de ple a l’àgora pública.

Els proposants partien de la intuïció de l’existència d’una majoria social a Catalunya contraria a la regressió en drets socials i polítics que s’ha convertit en el pa de cada dia de les nostres vides. Intuïció des de la que es constatava que aquesta majoria social no tenia una traducció política articulada, malgrat s’assenyalava també l’existència de subjectes polítics que l’havien de compondre. I és a partir d’aquesta intuïció i des d’aquesta constatació que es plantejava la necessitat d’articular un moviment arrelat en assemblees territorials per anar cap a una candidatura de majories, una candidatura per guanyar. No és poc, és molt: una candidatura per assolir la victòria, en temps on ens hem acostumat massa a la derrota, una proposta per obrir un procés constituent. Ras i curt: un proposta difícil. L’activació d’un procés constituent, és a dir la possibilitat de redefinir de socarrel les bases socials i polítiques de la nostre societat, és una proposta d’una enorme complexitat pràctica. Però també ras i curt: ambiciós i clar. Front als debats codificats per a iniciats o els cercles recorreguts mil vegades sobre la necessitat d’anar cap algun tipus de front d’esquerres o unitat popular, aquí es planteja un objectiu transparent i global. El programa és el procés constituent, el mitjà és la finalitat, de la mateixa manera que el problema és el procés d’agressió global que està transformant d’una forma radical les nostres societats.

Deia un vell dirigent del moviment obrer català que la política és a voltes com la física. No hi ha espai buit: o l’ocupes o te l’ocupen. L’esfondrament de la legitimitat del sistema, altra cosa és del mateix sistema, va molt més enllà de la més que probable desintegració o erosió dels seus partits centrals (el PP i el PSOE a Espanya, CIU i el PSC a Catalunya). També va molt més enllà del fet que tots els partits governants de Catalunya i Espanya estiguin implicats en casos de corrupció o que la mateixa monarquia, coronació simbòlica del tramat institucional, visqui un procés accelerat de judicialització. És el sistema globalment, tan en termes econòmics com institucionals, el que està patint una accelerada crisi d’hegemonia quan és incapaç de mantenir el pacte social bàsic que el sustentava front les agressions dels grans interessos econòmics. Procés que pot portar, i més que probablement portarà, a organitzacions polítiques perifèriques a una creixement substancial. Però en una societat on gran part de la vida no passa per la política, ni per aquestes organitzacions polítiques, i on el procés de desarticulació de les formes de vida està deixant sense temps als projectes imprescindibles que necessiten un desenvolupament a llarg termini, s’obre un espai que difícilment ocuparan per si soles aquestes organitzacions. Això és el grillisme a Itàlia, amb un 25% dels vots actualment, podria ser també la proposta de la candidatura per un procés constituent aquí. Tanmateix, ocupar el mateix espai no les fa mimètiques. Ambdues es funden en personatges amb capacitat de travessar i transformar els codis polítics per incidir transversalment en amplies franges de la població; ambdues tenen en els seus principals impulsors la voluntat de no presentar-se directament ells a les eleccions; ambdues plantegen el sistema com a problema. Tanmateix, entre altres diferències, una es situa clarament en el camp de l’antipolítica, basada en la negació de validesa de qualsevol subjecte polític organitzat previ, l’altra no. No és en aquest sentit una reedició del grillisme a la catalana, però té potencialitat per ocupar un espai que a la curta o a la llarga sí que pot ser ocupat per una forma pròpia de grillisme o per l’explosió de mil i un populismes de diferent signe.  

Res del que es planteja aquesta proposta és fàcil, forma part d’uns temps que són des de totes les perspectives difícils, i caldrà veure com s’encarna. Pot ser integrada en un debat que de moment encara no ha produït cap proposta de majories, malgrat si que ha assentat les bases de moltes altres coses. També pot ser absorbida en els paràmetres actuals del sobiranisme, com un element més del seu paisatge.  Però també té elements que potencialment la capaciten per transformar el debat i el paisatge. Els seus primers passos poden ser decisius en aquest sentit, esdevenint flor d’un dia o arrelant amb força, cosa que necessàriament la farà més plural en els seus referents i composició. Alguns destacats analistes privadament auguren ja en aquests primers passos la possibilitat d’un espai electoral conformat a l’entorn d’un 15%. Cosa que com a base seria una noticia increïble. Jo de moment m’acostaré a una d’aquestes assemblees que es convoquin amb, val a dir, una enorme curiositat.