Follow by Email

lunes, 17 de diciembre de 2007

I continua....


El més petit de tots.... és per aquest infant i tots els de la terra..que els homes lluitarem fins a morir o a vencer...

(adoro aquesta canço, la seva història i tots els seus fils, que ara també són un poc meus)

Quan es fa una gran exposició, usualment aquesta no és tan sols allò que es veu. Ho visible tan sols amaga ho invisible. És un gresol d’il·lusions, nits sense dormir, caps de setmana de feina sense treva, trucades inesperades a trenc d’alba, de somriures, moments iracunds, enfadades i complicitats. Hores, moltes hores, temps molt de temps, petits cristalls fets de petits moments. Quan es fa una gran exposició les complicitats van més enllà del cor d’aquells que l’impulsen i es coneixen i s’estenen fins a persones que també l’impulsen i ja no es coneixen. Un professora d’institut, una protagonista que amb la seva veu posa veu als que ja no poden ser salvats, una dona que recupera unes fotografies de casa seva per poder ser exposades o el David que conserva en una habitació (i emprenyat està i amb raó) les restes materials recuperades pers uns veïns que van considerar que aquell patrimoni no podia desaparèixer en l’oblit, la persona que.... són tan sols una part dels fils d’una història difusa i sense la qual no existiria aquella sala, aquell element, aquell moment. És així una història en què tots els seus implicats creuen que mereix ser construïda, rescatada i explicada en un nou present. L’anima un dolç pàlpit que és el que realment la fa gran. Una exposició és així també, quan no es freda, quan és càlida, quan ens parla de quelcom que realment commou al que la gaudeix, una xarxa invisible de gent que s’estén al llarg i ample d’aquest petit país, traspassa fronteres i va més enllà. Certament, i això ho he viscut sempre quan una exposició és càlida i no és freda, cap dels seus protagonistes surt igual de tal com havia entrat en la mateixa. Si les passions, il·lusions, desitjos i voluntats la fan possible, aquestes també estaran presents en les lectures posteriors del que fou aquell moment.

Tanmateix va valer la pena, va valer molt la pena, i continua.... Ara aquesta exposició està a Itàlia, de la mà d’una de les seves comissaries, explicant en altres contrades, a altres gents, allò que es va esdevenir. Aquesta és una història comuna encara que, fins ara, no era comunament recordada, comunament reconeguda. A la vegada aquesta exposició, de la ma de la Nèlida i del Pep ha arribat a la xarxa en una admirable pagina web encara en construcció. Jo ja hi estic poc implicat, altres històries em tenen ocupat, però continua i vull felicitar a tots els que ho fan possible. De nou, segurament, molts dels seus noms no seran reconeguts i coneguts, però sense ells, en les intrahistòries de la història, res seria possible.

lunes, 23 de julio de 2007

Les cendres que cremen encara

Avui a l'arxiu he trobat aquestes paraules, paraules d'un camperol comunista del primer terç del segle XX: Il sole non nasce per una persona sola, la notte non viene per uno solo. Questa è la legge, e chi la capisce si toglie la fatica di pensare alla sua persona, perché anche lui non è nato per una persona sola (El sol no neix per a una sola persona, la nit no ve per a un sol. Aquesta és la llei, i qui la compren es lliura de la fatiga de pensar en si mateix, perquè també ell no ha nascut per a una persona sola). Paraules precioses i sencilles. Ahir a la nit em van fer sentir (em van dir que l'havia de sentir entrant de cop a l'habitació) La domenica delle salme nessuno si fece male tutti a seguire il feretro del defunto ideale (...) La domenica delle salme gli addetti alla nostalgia accompagnoro tra i flauti il cadavere di Utopia (...) La domenica delle salme fu una domenica come tante il giorno dopo c'erano i segni di una pace terrificante (la canço de De André de 1990 dedicada a un diumenge quan a Milano es va decidir que l'ordre tornes a regnar a la ciutat, un ordre que s'estava imposant per llavors a tot el món. Un ordre que sempre s'intenta imposar oblidant les belles paraules de Rosa Luxemburg abans de que la matessin, en el seu L'ordre torna a regnar a Berlín, que deien, si no recordo malament: no sentiu la remor? Estúpids, el vostre ordre està edificat sobre sorra i un dia m'aixecaré de nou. Vaig ser, sóc i sempre seré). Entre les paraules del camperol de principis de segle i les paraules de De André es podria escriure tot un llibre sobre allò que mogué i cremà en la voluntat i el cor dels lluitadors de tot un segle. Ho deia també la cançó d’ahir a la nit, mentre tot això passava, tots callaren, però: il cuore d’Italia da Palermo ad Aosta si gonfiava in un coro di vibrante protesta. És això cert? No ho sé, però m'han agradat també aquestes paraules i el que és cert és que el trobador encara crema en els seus cors.

viernes, 6 de abril de 2007

Els laberints del feixisme


Una imatge fossa en negre. Blanc sobre negre, una frase que diu alguna cosa com a “Espanya, acabada la guerra civil s’instaurà un règim feixista...”. S’aclareix la imatge. Una nena morint-se. Comença la pel·lícula. Una proposta rara avis on n’hi hagi. Gènere fantàstic amb un passat tant present com el primer franquisme. L’entrada de la pel·lícula “El Laberinto del Fauno” sorprèn a l’historiador (sorprendrà a algú més? Sí, probablement al politioleg i sociòleg els neguitejarà, tenint en compte que a les seves facultats encara parteixen del text de Linz de 1964, aquell que deia que el franquisme era un règim de pluralisme limitat sense ideologia rectora, per explicar el que fou aquella dictadura. Hi ha un llibre que encara roman a un calaix perdut perquè una sociòloga va considerar intolerable que parlés del franquisme com a feixisme). Sorprèn perquè el debat que ens ha ocupat els últims anys sobre si el franquisme era feixisme o no ha acabat per generar uns escrúpols innecessaris. Primer el debat es situava entre aquells que defensaven que el franquisme era feixisme i els que parlaven d’un règim de pluralisme limitat, després vingué la broma del despotisme perifèric, encara més tard dictadura no totalitària i últimament no seria feixisme, però si feixistitzat. Aquest és un país on en comptes de nacions tenim nacionalitats segons la Constitució (quan la nacionalitat de fet només pertany a les persones no als països), perquè no llavors en comptes de feixisme podem haver tingut un règim feixistitzat. El director mexicà davant de tot això, o passant de tot això, que és el que hauríem de fer la resta de mortals paralitzats per un debat sense gaire sentit (a Itàlia, al no poder negar el caràcter feixista del feixisme -alguns ho han intentat de totes maneres- s’utilitzen pràcticament els mateixos arguments per dir que en el seu cas no era totalitari: cada terra fa sa guerra), ens explica només començar la seva obra que a Espanya hi havia feixisme. No només fa això, ens ensenya també magistralment a un feixista encarnat meravellosament per Sergi López. Acostumats a tant revisionisme històric, a tanta literatura de Salamina, sorprèn aquesta forma d’enfocar el problema. Els maquis són resistents de la dignitat i la dignitat existeix i va existir fins i tot en les pitjors condicions. En el metge que decideix acabar amb una tortura, sabent que li costarà la vida, i quan li pregunten perquè ha desobeït les ordres, abans de morir, només respon “Es que obecer por obedecer, eso sólo lo hacen personas como usted, y yo, yo no le obedezco”; en el maquis que lluita sabent-se perdedor d’una guerra desigual; en la nena que no renuncia a la vida del seu germà per salvar-se d’aquell món i, fent, això el director la salva. I és que la resistència va existir i va ser digna, més digna que el feixisme en moments on tot es pretén equiparar. No hi ha qui li canti les seves gestes i tanmateix ella es mantingué quan tot semblava perdut, ella animà a la resistència francesa –les armes nazis foren lliurades a Leclerc, però també als mandos espanyols, car la cançó amb la que s’alliberà París va ser “Ay Carmela”– i ella existí abans de que cap vaixell aliat desembarqués a Sicília. S'esllanguí, en la seva forma de resistència armada, quan les democràcies decidiren no acabar amb el franquisme finida la Segona Guerra Mundial, i d'aquí la seva sort en la nostra memòria, com també en part d'aquí tanta elucubració sobre el caràcter del règim que s’imposà a Espanya. No deixa de ser curiós que la primera definició del franquisme com a no feixisme vingués de la mà d’un politòleg afincat als EEUU, just després de la renegociació sobre la presència de bases americanes a Espanya el 1963. No podia ser que una democràcia que havia triomfat sobre els règims feixistes ara estigués precisament col·laborant amb un d’ells? No pot ser que part de les nostres elits polítiques, culturals, religioses i econòmiques participessin en la construcció d'un feixisme? Quan una altra llum s’apagava en un altre indret, en un altre temps, deia Rosa Luxemburg en el seu últim article abans de morir assassinada, “L’ordre regna aBerlín”, que aquest ordre estava edificat sobre la sorra, i que aquella llum trobaria la manera de proclamar de nou: vaig ser, sóc i sempre seré. La construcció desacomplexada i al·legòrica de Guillermo del Toro ens acosta i ens evoca així, des d’una narrativa que apel·la als grans mites, a la llum, a un món perdut millor que mil relats “reals”. Sense complexos, sense demanar perdó, ni clemència, a cap escrúpol generat en debats que a voltes tenen més de psicodrama que no pas d’altra cosa.

sábado, 3 de marzo de 2007

El franquisme tardà i Salvador Puig Antich


(2 de març de 1974 - 2 de març de 2007)

La imatge d’un franquisme tardà benigne és absolutament gratuïta i en alguns punts de la mateixa d’una inconsciència que arriba al cinisme criminal. Certament és acord amb la idea d’una evolució de la societat espanyola gradualment cap a la modernització econòmica, social, cultural i política que l’endinsa cap a les bondats d’una societat de consum adquirint un to cada cop més sosegat, lluny de les grans pugnes dels anys trenta, que la prepara per la democràcia, però tan sols és el que és: una imatge. El franquisme tardà, és el franquisme del procés 1001, dels últims afusellaments de Txiki, Otegui, Francisco Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo el setembre de 1975, malgrat totes les mobilitzacions per evitar-ho, de la mort dels treballadors de Vitòria el març de 1976 (pensar que el franquisme va morir amb la mort del dictador no deixa de ser la construcció d’una altra imatge interessada), de la prohibició de més d’un centenar d’actes públics a Barcelona ciutat, de... És la imatge d’un matí en un patí d’una escola on els infants juguen a cor que vols. Entre ells una nena de cop s’atura. Se li acosta una mestre i li pregunta “què fas?” i amb una dignitat que commou li respon “estan matant al meu germà”. Un petit moment de silenci i la resposta. “Què fas aquí, ves-hi”. El joc despreocupat i la veritat que s’amaga davant d’aquesta imatge. L'assassinat en aquell 2 de març de 1974 era Salvador Puig i la història és la d’aquesta nena i del seu germà, del mandat de la mestra, dels assassins i de la nostra impotència. Una imatge plena de veritats, d’una pel•lícula que malgrat totes les crítiques que hagi pogut rebre, encara que tan sols sigui per retornar-nos imatges més veritables del nostre passat, ha valgut la pena portar al cine.

miércoles, 28 de febrero de 2007

El més petit de tots..., història d'una cançó i la cançó


La cançó
(si no l'escolteu bé, deixeu anar passant la cançó i cap al final torneu el cursor enrera, sorry..)

Als anys trenta, durant la guerra, Jaume Miravitlles anava pensant com donar una cara amable al procés que s’estava vivint al carrer, com animar enmig d’una guerra, com transmetre certs valors en l’horror d’una ciutat atacada pel foc de les bombes. I pensant...va idear la història del més petit de tots...Un figureta pels infants, un conte i una cançó. Fou un èxit brutal. Anys després la cançó que havien escoltat milers de catalans es va perdre i encara anys després, quan la nit franquista ja s’havia estès, Pere Quart –de la mà del qual es va rescriure la primera lletra d’aquella cançó basant-se en la tradicional catalana “N’eren tres tambors....”– la va refer. “Estimat Meet (Miravitlles), aquí la tens” va ser la carta que li va enviar a Miravitlles. Ells dos la van conservar, però encara no la van poder donar de nou a aquells que l’havien escoltat. Hagueren de passar uns anys... La Laura no parava de tararejar-la mentre treballava a casa, fascinada per una història i uns acords que li venien de nou i se’m va anar posant al cap. Vaig Parlar amb en Daniel –un gran coneixedor d’aquesta història– que em va fer arribar la carta de Pere Quart i vaig proposar de posar-la en una expo, que es tornes a cantar, que es tornes a escoltar. Després en Sebas,en Cesc, en Patrick i l’Hug ens van convèncer de posar-hi la seva veu. Petites històries. Una periodista, l’altre dia m’explicava que mentre parlava amb l’Alícia Bou –una altra de les protagonistes d’aquesta història–, se li humitejaven els ulls amb aquesta cançó. De petita, mentre plovien bombes, un dels seus desigs havia estat tenir un “més petit de tots...”, però el seu pare mai li havia pogut comprar. És increïble els múltiples fils que ens uneixen a tots en les petites i menudes històries de les nostres vides. Del passat cap el present, del present cap el passat, setanta anys sense poder-la escoltar... Començarem el blog per aquí a veure quines altres històries recuperem.