Follow by Email

lunes, 17 de diciembre de 2007

I continua....


El més petit de tots.... és per aquest infant i tots els de la terra..que els homes lluitarem fins a morir o a vencer...

(adoro aquesta canço, la seva història i tots els seus fils, que ara també són un poc meus)

Quan es fa una gran exposició, usualment aquesta no és tan sols allò que es veu. Ho visible tan sols amaga ho invisible. És un gresol d’il·lusions, nits sense dormir, caps de setmana de feina sense treva, trucades inesperades a trenc d’alba, de somriures, moments iracunds, enfadades i complicitats. Hores, moltes hores, temps molt de temps, petits cristalls fets de petits moments. Quan es fa una gran exposició les complicitats van més enllà del cor d’aquells que l’impulsen i es coneixen i s’estenen fins a persones que també l’impulsen i ja no es coneixen. Un professora d’institut, una protagonista que amb la seva veu posa veu als que ja no poden ser salvats, una dona que recupera unes fotografies de casa seva per poder ser exposades o el David que conserva en una habitació (i emprenyat està i amb raó) les restes materials recuperades pers uns veïns que van considerar que aquell patrimoni no podia desaparèixer en l’oblit, la persona que.... són tan sols una part dels fils d’una història difusa i sense la qual no existiria aquella sala, aquell element, aquell moment. És així una història en què tots els seus implicats creuen que mereix ser construïda, rescatada i explicada en un nou present. L’anima un dolç pàlpit que és el que realment la fa gran. Una exposició és així també, quan no es freda, quan és càlida, quan ens parla de quelcom que realment commou al que la gaudeix, una xarxa invisible de gent que s’estén al llarg i ample d’aquest petit país, traspassa fronteres i va més enllà. Certament, i això ho he viscut sempre quan una exposició és càlida i no és freda, cap dels seus protagonistes surt igual de tal com havia entrat en la mateixa. Si les passions, il·lusions, desitjos i voluntats la fan possible, aquestes també estaran presents en les lectures posteriors del que fou aquell moment.

Tanmateix va valer la pena, va valer molt la pena, i continua.... Ara aquesta exposició està a Itàlia, de la mà d’una de les seves comissaries, explicant en altres contrades, a altres gents, allò que es va esdevenir. Aquesta és una història comuna encara que, fins ara, no era comunament recordada, comunament reconeguda. A la vegada aquesta exposició, de la ma de la Nèlida i del Pep ha arribat a la xarxa en una admirable pagina web encara en construcció. Jo ja hi estic poc implicat, altres històries em tenen ocupat, però continua i vull felicitar a tots els que ho fan possible. De nou, segurament, molts dels seus noms no seran reconeguts i coneguts, però sense ells, en les intrahistòries de la història, res seria possible.

No hay comentarios:

Publicar un comentario