Follow by Email

jueves, 3 de mayo de 2012

Una hegemonia esberlada o la utopia de la dreta catalana. Sobre Enric Juliana i la Modesta Espanya


Una referència interessant

Enric Juliana, potser l’intel·lectual orgànic català més rellevant del nostre present, mai m’ha deixat de sorprendre. Sempre havia pensat en silenci que era el Jaume Balmes de la Catalunya actual i ha estat obrir el seu darrer llibre Modesta España i trobar primer que Balmes va ser una de les lectures que d’infant li llegien i segon, i més important que el primer, que per ell encara és motiu de reivindicació. De fet, si ho penso bé, em sembla que l’única figura catalana vindicada clarament en el llibre. I té sentit, malgrat aquest sacerdot i teòleg del s.XIX és vist en l’actualitat com un mer apologeta del catolicisme, el cert és que fou molt més que això. Veritable intel·lectual de frontera, escriptor i periodista traslladat a Madrid per intentar influir en la configuració política i social d’Espanya, fou un home situat entre dos mons: el muntanyès viguetà, que representava en aquells moments el carlisme derrotat pel liberalisme, i la nova civilització vapor, com li agradava anomenar a ell al procés d’industrialització. Un posició des de la que abocà una mirada especial en una realitat contradictòria i confluent alhora. Una posició des de la que intentà articular un nou projecte polític i social, en el que les velles forces confrontades (la reacció de base catòlica i el liberalisme triomfant) creessin un nou bloc històric. Aquell que, conformat per les forces moderades de l’absolutisme i les moderades del liberalisme, pogués fer front a la inestabilitat inherent del procés de transformació econòmica viscuda amb la implantació del capitalisme.  Bloc que seria vertebrat per una església que, acceptada pels vells camps confrontats, estabilitzaria el nou model econòmic, social i cultural. Hi havia així dos Jaume Balmes. L’analític i l’ideòleg. El segon va fracassar. Certament l’església va ser un peça clau finalment de l’estabilització social de l’odre dels de dalt, però ho fou en la seva legitimació del nacionalcatolicisme, català i espanyol, ho fou ja sota una dictadura que va durar quaranta anys, no pas com havia imaginat el mateix Balmes.  

L’hegemonia de paper

El llibre la “Modesta España” fa plena justícia al seu autor i a la finezza que el caracteritza. Sens dubte un dels millors analistes polítics del moment, si no el millor, utilitza una prosa que a voltes l’allibera d’una opció política concreta, acomplint un dels principis claus del discurs que es vol hegemònic: poder presentar la part com el tot. Té així molt poc a veure amb els neocons catalans, que no per catalans són menys neocons (sobre això sempre hi hagut una confusió històrica en el nostre país, que ha portat fins i tot a no veure el naixement del nacionalcatolicisme a Catalunya abans de l’arribada del mateix franquisme). Aquests darrers ofereixen una vulgata prenyada pel neoliberalisme, barrejat amb un pretés catalanisme amb diversos graus de radicalitat, que féu fortuna als noranta i que ara crida cada cop amb un volum més intens als mitjans de comunicació, davant la necessitat d’imposar-se a una realitat que ja no els hi dona cap mena de raó. Tanmateix, estan l’autor a les antípodes d’aquests plantejaments, l’hegemonia es construeix tant des de la part com des del pretés tot. I en aquest sentit Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, participa d’un projecte que s’ha mostrat mestre en la construcció d’una nova hegemonia política (és més difícil saber si social i cultural) a Catalunya i en part, només en una petita part, a Espanya.

Un projecte ambiciós que tingué el seu principal moment d’acceleració amb el govern del tripartit, aconseguint en aquells moments marcar-ne l’agenda mediàtica, amb l’ajuda inestimable d’uns polítics que estaven obsessionats en no treure un semàfor vermell a les primeres pàgines d’aquest diari, quan hauria d’haver estat motiu d’orgull per ells que fos així. Un projecte d’hegemonia ampli que ja no s’aturà amb el desplegament de la centralitat de RAC1, propietat del mateix grup que La Vanguardia, a les ones o l’experiment de 8TV. L’amassament de poder en el principal beneficiari polític d’aquest procés (CIU), ha portat a ampliar la influència d’aquest projecte mediàtic a gairebé tot els mitjans de comunicació públics catalans. Els mateixos temes, les mateixes línies, els mateixos debats, els mateixos tertulians poblen ja gairebé tot l’aparell comunicatiu català. Diferents accents, finezza i vulgata, cedeixen una mica quan es veuen desbordats per la realitat i l’envolten amb nous arguments, però la mateixa agenda, gairebé les mateixes conclusions.

Tanmateix és una hegemonia de paper, de vieja usanza, en una relació massa directa entre mitjans de comunicació tradicionals i poder polític. Una vella hegemonia a la que li han sortit masses nous espais de construcció de narratives, masses nous canals d’informació alternatius, masses esquerdes en una realitat que la supera en agilitat i transformació. Esquerdes que fan insuficient la influència en un poder polític institucional que, alhora, està patint una de les pitjors crisis d’hegemonia davant de la població dels últims quaranta anys, per assegurar-se bondats pròpies de dominis passat. És irònic, però aquest projecte arriba a la seva màxima maduració en un camp de definició de la realitat (la del poder institucional), just quan aquest camp s’està esberlant. No és poc tanmateix, és poderosa la seva influència, però el món està canviat de base i serà curiós veure com lliura aquesta nova batalla entre dos mons: el viscut i el que està venint ja. I per si això fos poc, a diferència del Princep Gramscià, també citat com a referent en el seu llibre per Juliana, que cercava en el partit comunista el pal de paller d’una nova hegemonia social, cultural i, finalment, política, el projecte de La Vanguardia s’ha de moure entre varis subjectes polítics i, fins i tot, entre varies nacions de referència (Espanya i Catalunya).

D’encerts i patinades

Juliana mostra el millor d’ell mateix a Modesta Espanya. El llibre resulta indispensable per comprendre i poder pensar històricament el joc polític institucional i les seves forces motors de l’Espanya actual, esdevenint en alguns punts un text veritablement brillant. No és estrany, venint de l’autor de molt bons articles en el mateix sentit. Cal però prendren distància de molts dels seus vaticinis immediats, per seductors que puguin semblar a primer cop d’ull. Aquest periodista sempre ha jugat al misteri, a mostrar que hi ha més del que diu en allò que afirma, a un cert paper de sacerdot àulic de la política no sempre reeixit. La creació de la imatge del “català emprenyat”, que va donar per un gran joc mediàtic al servei de l’erosió del tripartit i del govern del PSOE, va ser arrassat  durant les eleccions de 2008, quan una amplia majoria dels catalans que voten van donar la victòria de nou al socialisme espanyol.  De fet, va ser ell mateix qui el va tenir que alimentar un any després com coautor de l’editorial que van publicar dotze diaris catalans per la sentència de l’Estatut. Un moment on La Vanguardia semblava pràcticament el cor del sobiranisme català. Va ser només per un moment. Un cop CIU ja havia guanyat les eleccions i poc després ho feia el PP a Espanya, un altre text mític sortia a les mateixes pagines de la mà de Jordi Barbeta: “Ahora los catalanes sí son españoles”. Semblava llavors que s’havia seguit un camí directe que anava de la celebració del sobiranisme català a la cerca de la victòria de l’espanyolisme polític més pur, passant per posar a CIU al govern de la Generalitat. Ja hem dit que el projecte de La Vanguardia era, i és, certament complex.

Però potser on més patina no és en la creació d’afortunades imatges (siguin certes o no, finalment és innegable que tenen operativitat política), sinó quan porta el seu anàlisi més enllà del joc polític tradicional. De fet, hi ha en ell un regust molt italià, molt d’una Itàlia dels anys setanta atrapada en plena Guerra Freda en  l’estratègia de la tensió. Així quan va la seva mirada va més enllà dels grans jocs polítics, i les forces soterrades que els mouen, les mutacions socials, i no només el procés d’empobriment de la crisi, o la mateixa protesta social, sembla que li llisquin entre els dits sense poder-les atrapar. És nota quan parla del procés de la transició espanyola o quan explica que no hi havia protestes durant els anys noranta, i d’una forma menys afortunada, ja fora del llibre, quan afirmava que Barcelona es convertiria en l’epicentre de la protesta durant les eleccions que van portar al PP al poder (cosa que no va passar) o quan explicava, de nou amb un to misteriós, que algun dia se sabria la trama oculta que hi havia darrere de les protestes dels indignats davant del Parlament de Catalunya (no n’hi havia cap) o be, finalment, quan delirava sobre el neoanarquisme italià a Catalunya. Massa estratègia de la tensió que sempre ha tingut més a veure, contràriament al que afirma, amb el poder que no pas amb la protesta. Una mirada massa marcada pels anàlisi des de d’alt.

Tanmateix això no treu, com hem dit, que quan es centra en els processos interns i externs que han portat a la configuració institucional actual, en el joc polític, en l’impacte de la crisi o fins i tot en el procés històric que ha viscut Espanya dels anys setanta fins aquí, excel·leix en els tres grans eixos del llibre: la fi d’un model de creixement, la problemàtica de la configuració de l’Estat i la de l’articulació dels grans subjectes polítics. Però aquest no és un llibre només, ni bàsicament,  d’anàlisi, és sobretot una proposta. Una proposta política. La proposta que imagina Juliana, que imagina per uns subjectes polítics i socials més enllà dels disfraços de taliban neocon que puguin prendre (encara que compte amb els disfraços, a voltes el personatge pot acabar-se per menjar l’actor).


La proposta política: cap a una nova articulació de la dreta?


Sí una de les primeres reivindicacions que trobem en el llibre de Juliana és Balmes, l’altra pertany a l’univers del Quixot. No el propi Quixot, car aquest és l’espantall del que cal fugir, aquest és segons l’autor el que ha marcat les polítiques tant de la dreta com de l’esquerra governant en els últims decenis, polítiques que ens han dut al nostre present, sinó un personatge menor de la novel·la de Cervantes: el Caballero del Verde Gabán. Un personatge que, front l’inflada quixotesca, representa la contenció, la virtut del treball silenciós, la moderació erasmista. Una actitud que és, per Juliana, una moral i un principi d’acció política que han de pilotar diversos subjectes socials i polítics fins a impregnar tota la realitat del país. De dalt a baix.

Si per Gramsci el Príncep havia de ser el partit comunista, per Juliana aquest té com a primer possible candidat a Mariano Rajoy. Un president que té una sèrie de qualitats que el poden fer digne de ser-ne el més genuí exponent. No representa, per origen, l’Espanya castiza, aquella que segons Juliana, en comptes de practicar la moderació, té tendència a l’enrocament, a la reacció airada portada per  “El miedo ante una situación fuera de control (y) El compulsivo deseo de las élites políticas, económicas i funcionariales (…) de proceder a un nuevo acopio de poder ante el riesgo de que todo estalle”. Una imatge que, atribuïda tan sols a l’espanyolisme, no deixa de ser dubtosa. Juliana, en les seves cròniques, ja havia descrit amb anterioritat el Govern català com un exemple d’erasmisme que connectava amb l’esperit europeu de la lliga hanseàtica, una espècie de Caballero del Verde Gabán avant la lettre, allunyat del castizisme.  Però en la seva descripció sobre la reacció airada i compulsiva no és difícil pensar en certs moments de CIU davant les protestes socials d’aquest últim any (un Conseller d’Interior amb un bat de beisbol, desallotjaments sagnants que han estat motiu de portades internacionals i justificacions sobre la repressió que ens retrotreuen a temps anteriors). En tot cas, tornant al tronc de l’argument de l’autor, aquesta, la de no ser un polític format en l’ecosistema polític madrileny, no és l’única avantatge del nou President. N’hi ha com a mínim dos més per convertir-se en la verda figura que vol Juliana. La primera és que no deu res a ningú. Després de ser derrotat el 2008 davant de Zapatero es gestà contra ell un intent de cop d’Estat pilotat pels mitjans de comunicació de la capital, la jerarquia catòlica espanyola i las huestes aznaristes. Forces totes elles que es mobilitzaren contra aquell home silenciós que havia optat per una confrontació política que no provoqués l’electorat de l’esquerra (especialitat, cal dir-ho de l’aznaraisme mediàtic i polític). Es quedà pràcticament sol, amb poquíssims recolçaments (entre ells els de la mateixa La Vanguardia, com no deixaren de recordar-li en editorial després de la seva victòria posterior el 2011), i tanmateix va sobreviure fins a aconseguir encapçalar el govern. No deu res a ningú així, o pràcticament a ningú, segons Juliana. Alhora, en aquesta segona condició que el fa ideal, té el màxim poder institucional que ha assolit un president del govern des dels temps de Felipe González. De nou, un dubta davant d’aquests tipus d’afirmacions i és que si hi ha alguna cosa que Juliana gairebé no aborda és la reducció de l’àmbit de la sobirania de la política actual front als dictats del Directori Europeu (aquesta sí una imatge del tot afortunada creada pel mateix Juliana) i dels interessos financers. Podria dir-se que tant PP com CIU han assolit el màxim poder possible de la seva història a nivell institucional, just quan aquest poder pràcticament no és res a ulls d’una gran part de la població. Però amb tot, segons l’autor el problema no és aquest, sinó que prové d’una altra banda i d’aquí emergeixen els subjectes més immediats d’un possible Caballero del Verde Gabán transmutat en el príncep gramscià modern. 

En termes polítics la victòria absoluta del PP, i la derrota radical del PSOE, s’ha produït segons l’autor per la confluència de dos factors que són claus en aquest camí cap el moderantisme. El primer d’ells ha estat una crisi que ha portat al vot moderat socialista a vascular cap a la dreta, mentre aquesta perdia en menor mesura gran part del vot cap a opcions més a la dreta encara o amb un “major” discurs nacional espanyol. Qualsevol temptació d’una profunda contrareforma en drets civils adquirits seria en aquest sentit, per Juliana, un error (menys en el cas de la llei de l’avortament) i, sobretot, el retorn a un discurs inflat un quixotesc suïcidi en la forma de fuga de vots de nou cap el socialisme. En aquest joc ja doble a favor del moderantisme del Caballero del Verde Gabán (un nou tipus de president, unes condicions electorals específiques) hi hauria a més una tercera peça clau i aquí l’aproximació balmesiana és inconfusible (si és que ho ha deixat de ser en algun lloc). Segons Juliana, l’església pilotada des del Vaticà ha practicat una rectificació que ha facilitat molt la victòria del PP en clau de moderantisme. La desactivació vaticana dels elements més extrems en els mitjans de comunicació catòlics (és a dir la no renovació contractual de Jiménez Losantos a la COPE), les constants visites vaticanes a Espanya des de l’inici de la crisi, explicarien així una part de l’amplia derrota del PSOE. És més, front a una església clarament espanyolista, obertament hostil al catalanisme, aquesta rectificació vaticana hauria portat alhora a la moderació integradora i a la reconciliació amb Catalunya. Moment culminant d’aquest procés no hauria estat altre que la consagració de la Sagrada Família per part del Papa de Roma. És curiós, una visita que es va caracteritzar per carrers absolutament deserts a Barcelona, es converteix per l’autor en un moment on “Después de unos años de tensiones i sinsabores políticos, la sociedad catalana volvía a sentirse orgullosa de sí misma. Los creyentes y buena parte de los no creyentes”. De fet, si el manteniment, d’una jerarquia episcopal española segueix sent un dels principals esculls per la realització del moderantisme, el cert és que per Juliana  “Hay algo nuevo en la mirada de Benedicto  XVI. El deseo de comprender. La inteligencia.” Si aquest desig de comprendre, aquesta intel·ligència es mantingués, el catolicisme com a principal base del PP, però que també impregna a gran part de l’electorat del PSOE, podria ser un dels factors de cohesió política i social d’un país que viu una gran transformació. Aquí, de nou, sembla que la mirada italiana s’imposa sobre la espanyola en la lectura: el catalocisme que impregna tota la realitat no és quelcom propi de les cultures polítiques d’aquest país, per molt que es desitgi la nostra història no és la d’Itàlia. Tanmateix, aquest només és un primer pas en la realització d’aquesta suposada utopia moderada.

Un nou pacte social? Una nova realitat política? La resignació com a proposta.

El final del llibre Modesta España es situa el 2050. No és estrany, encara que en alguns girs pot ser més que sorprenent, tot programa d’acció (menys l’assajat per W. Benjamin) que es vulgui hegemònic ha de contenir en ell mateix una promesa de futur. En aquesta nova Espanya l’església jugarà un factor fonamental com a cohesionador social, a partir de la seva obra social, mentre que el resultat final del 15M serà la creació de les Redes de Resistencia Social que, en ho fonamental, hauran creat serveis cooperatius per ajudar a una població amb baixos salaris i sense cobertura social (segons un autor potser no massa conscient del poder en termes socials i polítics que suposaria això).  Des d’aquesta base s’erigirà una nova realitat política a Espanya i a Catalunya. En la primera, una futura Unión Democrática, formada pels sectors més moderats del PP, coalligada amb un dèbil i també moderat PSOE governaria el país. Al seu front hi haurà dos formacions polítiques també noves, Recarga Democràtica, a l’esquerra del moderantisme, i España Nacional a la dreta del Caballero del Verde Gabán.  Mentre tant, en aquest somni de futur, Catalunya haurà vist reconegudes les seves aspiracions com a nació, no a partir de la formació d’un Estat propi, sinó del reconeixement d’un estatus especial dins d’Europa i un tractament diferencial dins d’Espanya facilitat per una monarquia institucional que li donarà cobertura (res menys ni res menys que el vell somni de la monarquia dual del catalanisme de dretes de finals del XIX i princips del XX). Tot això facilitat per un tractament fiscal en relació a l’Estat espanyol millorat en relació a l’actualitat, gràcies a l’aliança amb una València que, després de la crisi, haurà vist finalment la seva coincidència d’interessos amb els catalans. En aquest miratge, les peces finals del Caballero del Verde Gabán, serien en el govern del país un Partit Català d’Europa format per CIU, el PSC i les restes dels republicans (rescatant i ampliant la vella idea de Pasqual Maragall d’un gran Partit Demòcrata català) amb la sola oposició d’una Taula de Canvi que tindria el seu origen en unes extintes CUP,s (aquest potser és l’element que per no desenvolupat em desperta més curiositat d’aquest final de text).  El somni moderat realitzat, un final triomfant pel Caballero del Verde Gabán que aconsegueix engarçar finalment totes les peces disperses sobre el tauler. La pregunta que s’escau, tanmateix, és sobre quina realitat és construiria aquest triomf, és a dir què amaga aquesta utopia?   

El nou regne s’erigiria d’entrada sobre les cendres de la “generación huida”, gestada en una massiva migració de joves entre el 2012 i el 2222, i l’acceptació d’un nou pacte social. El pacte social entre les elits i el poble, possibilitat pel triomf del Caballero del Verde Gabán (a aquestes altures em surt ja el crit de: Visca Don Quijote!). I quin és aquest nou pacte social que vindria a substituir el que estigué en la base de la implementació de les democràcies i l’Estat del Benestar després de les derrotes del feixisme?  Parteix d’una “certesa” de l’autor (una certesa que està en la base de tota la reacció actual): el món, sobretot el món econòmic, ja no és controlable, s’imposa a qualsevol altra realitat, a qualsevol altra voluntat. Front aquesta certesa primer la població reacciona negant-la, després s’irrita i protesta, per entrar definitivament en la depressió i finalment en l’acceptació. Un mantra que Juliana porta ja mesos repetint en els seus articles i que de tant anunciar-lo, mentre les protestes segueixen, sembla expressar més el desig que es realitzi que no pas un anàlisi. Un mantra que serà facilitat pel nou pacte social de la modèstia que “propondría un pacto a los de arriba mientras vamos averigunado hacia dónde vamos. Yo me sacrifico i tú me acompañas. Yo accepto la dureza de los nuevos tiempos, però tú no me humillas”. Jo pateixo, mentre el Caballero del Verde Gabán es realitza. La part del pacte a complir per les elits és bàsicament mostrar-se com a moderades, la del poble és acceptar la seva pèrdua de drets i ser “moderats”. Un pacte d’una asimetria tan manifesta que costa fins i tot considerar-lo com una transacció.

Delirant tot plegat? No, els somnis “moderats” dels “moderats” o una mostra de la veritable dimensió de la crisi d’hegemonia que viu i viurà la dreta d’aquest país, si la protesta creix i es reconverteix. Amb poc que oferir, més que pactes estètics, només quedaran “neoanarquistes” que estigmatitzar i reprimir. Quedarà llavors realment poc. L’hegemonia implica domini, però un domini que en part és acceptat, consentit, no pot ser llavors tan sols coerció i discurs d’autoconsum pels de d’alt. Quan és així el sistema no tarda massa a iniciar el seu esfondrament. Jaume Balmes va ser sens dubte un dels millors pensadors i analistes del gran canvi del s.XIX, però va fracassar. Si no ho hagués fet tot el segle XX hagués viscut un govern “moderat”, sense drets socials, ni sufragi veritablement universal, ni millora de la qualitat de vida. El segle del Caballero del Verde Gabán.

No hay comentarios:

Publicar un comentario