Follow by Email

viernes, 6 de abril de 2012

Entre aigües. De la vaga general clàssica a la vaga general metropolitana?


Dintre del particular ecosistema de l’esquerra dels moviments socials propi de Barcelona aquesta vaga ha tingut un caràcter paradoxal. Sense una referència clara de discurs ni d’espai propi en els dies previs i alhora amb una notable capacitat de mobilització el mateix dia de la protesta. La vaga anterior del 29 de setembre de 2010 va suposar, a partir de l’experiència del Banc Okupat, lligat a una àrea autònoma en constant procés de mutació, i l’extinta Assemblea de Barcelona (entre todos la mataron y ella sola se murió), l’inici de la pèrdua de protagonisme de les grans organitzacions sindicals en la protesta pública contra la crisi, mentre semblava iniciar-se un nou cicle de l’esquerra radical (semblava ja que el 15M va canviar totes les coordenades, però no pas la de la pèrdua de protagonisme dels grans sindicats). Contràriament la vaga del 29 de març, dos anys després, ha portat als grans sindicats al centre de la resposta contra les polítiques neoliberals (encara que en aquest cas de forma molt limitada a la temàtica de la reforma laboral, en un moment on l’atur està a punt d’arribar als sis milions de treballadors) just quan, en el marc de la mateixa vaga, els sectors més radicals han mostrat una capacitat de convocatòria major que mai. La imatge de tot el Passeig de Gràcia ocupat pel piquet alternatiu parla, en aquest sentit, per si sola d’una força inesperada fins i tot pels sectors més militants. Tanmateix aquest vaga, a diferència de la viscuda fa dos anys que inaugurà un cicle, sembla situar-se més en el camp de l’experimentació entre dos moments.

El caràcter d’una vaga, el caràcter d’un sistema polític.

La vaga del 29 de març ha resultat un èxit de convocatòria. Tota la retòrica de que les vagues i els sindicats són quelcom del s.XIX, que curiosament no s’aplica quan es parla de les organitzacions patronals, o que no són eines ja de lluita efectiva, queda absolutament desmentida per la intensitat, gairebé histèrica, d’aquesta mateixa retòrica que no pretén altra cosa que el fracàs de la vaga. De tant anunciar-ne la seva mort es nota massa la pretensió de matar-la.

Els sindicats majoritaris han mostrat en el procés que, malgrat tot, segueixen tenint una àmplia i gairebé única capacitat de mobilització en el marc del teixit productiu; alhora els minoritaris han pogut visualitzar una creixent influència i la possibilitat d’obertura d’un espai creixent de mobilització propi; les noves formes d’articulació de la protesta lligades al 15M i als barris que segueixen intensament vives; mentre unes classes populars en un procés accelerat de mutació han palesat de nou que, malgrat tot, segueixen estan presents com a principals protagonistes de la lluita contra la destrucció dels drets socials i polítics. Caldrà veure tanmateix sí el camí inaugurat en aquesta vaga pels sindicats majoritaris és pròleg o epíleg d’un procés on el sindicalisme de negociació té ja poques sortides i ha de posar el seu centre de nou en la mobilització; si els minoritaris seran capaços de transmutar la seva creixent influència en força organitzativa; o bé si les noves estructures als barris quedaran com un recurs per la mobilització coordinada episòdica, en escenaris que creen altres subjectes mentre es centren en la seva feina quotidiana, ho emergiran finalment com un subjecte propi a la ciutat. Perquè el cert és que si la vaga ha estat un èxit en termes de mobilització per tots els sectors implicats en ella, amb les seves diverses formes d’organització i mobilització, també ho és que el resultat en els objectius declarats (la negociació o la derogació de la reforma laboral) serà més que probablement un fracàs.      

Un fracàs que no té a veure amb que les vagues siguin una “anomalia” pròpia del segle XIX, pràcticament totes les vagues des del 14D de 1988 fins a l’inici de la crisi del s.XXI han tingut elements d’èxit. L’”anomalia” no rau aquí, sinó en el sistema polític. Ho expressa certerament la frase que ha corregut en aquests dies per les xarxes socials: “si os hacéis los suecos, nosotros nos haremos los griegos”. I és que el cert és que el sistema polític porta temps fent-se el “suec”, primer afirmant que la protesta no serveix, després negant-se a modificar res de les seves grans línies d’actuació com a producte de la resposta viscuda al carrer. La sobirania resideix en els mercats, tal com ens informen constantment els nostre dirigents públics (quan els arguments s’els hi acaben afirmen que a ells tampoc els hi agrada fer el que fan, però que no hi ha altre camí possible, amb la qual cosa fins ells apareixen com inútils quan no serveixen per altra cosa que obeir i fer obeir). Una actitud que, combinada amb la crisi, portarà, si no es vol pagar les conseqüències ara, a pagar-les a llarg termini ja no en termes d’una política concreta, ni general, sinó en termes de tot el sistema polític. La protesta en aquest context no servirà probablement per canviar les grans línies polítiques, malgrat que la resistència serveixi per amortiguar-ne alguns dels seus efectes, sinó que es dirigirà davant la falta de resposta de forma natural cap a l’intent de modificació de tot el sistema polític. Primer això es viurà com a desafecció o desesperació –són dues cares de la mateixa moneda–, però a la llarga pot anar molt més enllà. Acabarà per transformar tot el panorama polític i social en uns termes que actualment només podem albirar en petits instants. Això a la llarga, a la curta un sistema polític tancat sembla tenir una resposta possible: la criminalització i la repressió.  

El miratge de Felip Puig o la gran transformació

Mai un Conseller d’Interior d’aquest país havia tingut el protagonisme que té actualment Felip Puig, ni tan sols Joan Saura que s’havia convertit en el blanc preferit de les crítiques al tripartit (seria interessant fer una comparativa del tractament dels mitjans entre un cas i l’altre davant de situacions similars). Es podria argüir que el creixement de la protesta en aquests últims dos anys explica aquest protagonisme, però en realitat es deu fonamentalment a la falta de resposta dels poders davant d’ella. Quan no hi ha resposta política possible, s’imposa una resposta repressiva. És més el debat sobre la violència, en el que es basa aquesta resposta, esdevé un escenari aparentment perfecte per situar el problema en les mobilitzacions que qüestionen les mesures del poder i no en allò que las ha originat. Es poden omplir pagines de diaris, omplir mil editorials, passar un milió d’imatges i situar la càrrega del problema no en les polítiques, ni els polítics, sinó en els activistes i els dissidents. Es pot fer, i es farà cada cop més, però això pot tenir un doble resultat no desitjat.

En el primer es pot produir una escissió social creixent. Una part de la societat, mirant allò que el poder els hi ofereix no veurà així la zona gris on la gent perd la hipoteca, es queda sense feina i sense cobertura i viu en una misèria creixent mentre li retallen tots els seus drets. Només veurà un espectacle d’aldarulls que activarà la pulsió d’odre com una forma d’identificar al sistema contra els “antisistema”. Mentre tant una altra part de la societat viurà cada cop més els aldarulls com una forma legitima, l'única potser, de visualitzar un patiment no reconegut (quan els suïcidis motivats per una gestió reaccionaria de la crisi és multipliquen per dos, altres formes d’acció desesperada es deuen estar també multiplicant) . En el segon resultat possible, la retòrica feta des del poder esdevindrà a ulls cada cop de més gent inflada i alhora contestada per mitjans d’informació alternatius i no tant alternatius, obligant al poder a  incloure cada cop més gent en la categoria dels antisistema fins a fer-la del tot inútil. No és estrany en aquest sentit que en les declaracions de Puig el control de twitter així esdevingut una clau central de la seva retòrica.  

Felip Puig, malgrat tot el que s’hagi pogut dir, ha mostrat ser el polític amb més capacitat d’absorció d’una certa complexitat discursiva del govern actual. Del Conseller d’Interior que afirmava que “aniria més enllà de la llei” a principis del seu mandat, al actual que no deixa de recordar, quan pot, que “Montesquieu no ha mort i existeix la separació de poders en la qual no li pertoca al Conseller d’Interior parlar del que ha de fer el legislatiu o el judicial” o al que ara ens explica que el fenomen de la violència a Barcelona es paral·lel al que està passant a altres països o que, fins i tot, afirma que “ser antisistema és legítim”, hi ha un llarg camí (o bons assessors). Però es queda en l’intent. En una versió una mica d’estar per casa de Doctor Jekyll i Mister Hyde (en un home que a voltes sembla pretendre ser una Churchill a la catalana) de cop retorna al passat i , oblidant la separació de poders o una realitat que va més enllà de Catalunya, explota. Llavors afirma a qui el vulgui escoltar que no només hi ha violents, sinó que són molts i que estan arreu (a la política, a la universitat, als mitjans, en la societat) i que la solució és diu regulació dels drets de reunió, associació, manifestació i vaga. Allí es nada, es proposa i proposa reformular tots els pilars bàsics de les llibertats democràtiques. Reacció incontrolada d’un caràcter volcànic? Podria ser, com també podria ser que hi hagi un tremolor de fons. El tremolor de després de Pl. Catalunya, de després del fets del Parlament, de després de… El tremolor de que en el fons cada cop siguin més el que no se’l creguin, que cada cop siguin més pot vèncer en un moment determinat, però ja no convèncer.  

La repressió creixerà i en el procés veurem com persones són castigades, violentant la legalitat, tan sols per servir d’exemple, tan sols per “crear por” (com demanava el mateix Puig del sistema judicial, com hem vist en el cas dels tres detinguts en presó preventiva). Però en el procés, si la por no paralitza, també allò que es proposava com a solució pot acabar per engrandir el problema. Si el que es cercava era marginalitzar la dissidència, construir una cortina de fum per convertir el problema d’un sistema tancat a la protesta en un problema centrat en els mateixos que protesten,  el resultat pot ser no altre que el creixement encara més de la deslegitimació del sistema polític. Tenen sortida ells a aquesta situació? La tindrien sí, però llavors haurien d’obrir el sistema polític, obeir a sobiranies que no fossin només la dels mercats, haurien de…No hi ha cap dada que indiqui que ho faran. Però si aquest és el joc que han proposat a la protesta, el cert és el que s’està movent és tot l’escenari i és en aquest escenari on tots plegats ens juguem el futur.
  
De febrer a maig: el retorn del 15M

L’escenari és la crisi, una crisi que ha esdevingut una gran transformació, tenyida de gran reacció en tots els camps. “S’ho volen carregar tot” deia un altre lema d’aquesta vaga general. Un eslògan en el que si es fracassa sembla tot perdut i, probablement, sigui cert. Cal però recordar com a mínim dues coses.

A les èpoques de gran reacció, quan com sota el feixisme semblava realment tot absolutament perdut, el pèndul s’havia estirat tant cap a un costat que el que seguí fou una inversió radical de la situació sobtadament. Hi ha molts elements que no sabem en aquest sentit. Gran part de la derrota actual no es gesta només en les “oportunitats” que genera la crisi, sinó en l’hegemonia neoliberal (sobre ideologies, teories i valors) dels anys noranta. Però una nova experiència contradiu aquesta hegemonia, una realitat feta de mil assemblees, centenars de milers de pintades i milions de tweets, i de moltes altres coses, s’està obrint camí. Si la crisi trenca horitzons i un sistema polític tancat no esdevé resposta, nous principis s’hauran d’obrir camí. Serà probablement una transformació de llarg abast, que no es completarà fins que les generacions més joves que hagin crescut ja en una nova realitat no arribin a la maduresa. La seva reacció és a hores d’ara una incògnita, tot i que en els fets viscuts recentment a València i en la gegantina manifestació universitària del 29 de febrer viscuda a Barcelona (on molts del seus participants eren d’instituts), hem pogut veure clarament que quelcom s’està movent amb força en aquest terreny. Caldrà estar atents a les seves preguntes i, sobretot, a les seves respostes. Quan finia finalment la Segona Guerra Mundial a Gran Bretanya la població va deixar de votar, per sorpresa de tot el món, als conservadors que havien governat durant tota la guerra, i comença també sorprenentment un ampli pla de nacionalitzacions i expansió dels drets socials, mentre al continent gran part dels principis que havia defensat la resistència es convertien en els principis de la nova constitució. Quan s’acabi aquesta “crisi”, no acabarà en tot cas amb un retorn al passat ni sembla que ho hagi de fer en breu, la memòria de la mateixa i tot allò que s’hagi fet durant el seu decurs determinarà molt més el nostre futur del que podem arribar imaginar. La protesta serveix en aquest sentit per resistir en el present, però serveix sobretot, i caldria no oblidar-ho, per construir el nostre futur.        

El segon element que val la pena tenir en compte és que les èpoques de crisi, enteses com a gran mutació, han estat també les èpoques de les que han emergit gran part dels principis tàctics, estratègics, ideològics i organitzatius dels moviments emancipatoris. Èpoques en les que, seguint el que deia el vell talp, el pes dels morts semblava oprimir el cervell dels vius i calia cercar nous principis. De la primera gran crisi del capitalisme, la que va anar de 1873 a 1894, s’afermaren al mig d’un debat d’una increïble diversitat entre insurreccionalistes, cooperativistes o sindicalistes, les grans ideologies de l’esquerra moderna (el socialisme, transmutat posteriorment també en comunisme, o el anarquisme) i nasqueren les formes d’organització política i sindicals de masses. De la segona gran crisi, aquella que nasqué amb el crack del 1929 i que no finí realment fins després de la Segona Guerra Mundial, el frontpopulisme es va convertir en l’eix d’una nova política de l’esquerra que va transmutar posteriorment en els grans moviments de resistència al feixisme, alhora que s’expandien els principis dels drets polítics i socials. Estem també ara, en aquest sentit, en una període de creació on les velles formules són posades en qüestió, i o es transformen o probablement moriran, on no sabem que és encara vàlid d’ho antic i que no, on, en definitiva, moltes coses hauran de néixer per desaparèixer, només sabent al final del procés que hi ha de permanent i que no. Un camí i un procés necessari. És probable en aquest marc que els sindicats i partits siguin un element a tenir en compte, però no ja l’”element”. Aquests es transformaran o no (algunes tendències ja s’estan vivint en aquest sentit, però si seran un nou principi o no tampoc ho podem saber ara), alhora que un sistema polític tancat, si segueix el context de la gestió de la crisi actual, haurà per força de mostrar elements d’una forta inestabilitat que poden portar a canvis substancials en els subjectes que hi participin. Podem trobar-nos amb sorpreses en aquest sentit (serà interessant per exemple veure que passa a Grècia en les properes eleccions del 29 d’abril), però l’escenari va més enllà, molt més enllà.

Aquesta va ser, entre d’altres, una de les principals virtuts del 15M. Situar la problemàtica en l’escenari global, i no en una part d’ell. Mai havíem viscut un moviment que tractés centralment el problema del sistema en la seva globalitat (fos per reformar-lo en alguns casos, fos per superar-lo en altres), com tampoc mai hauríem pensant que un moviment així adquirís les quotes de legitimitat que va adquirir. Certament aquella deflagració inicial es va esmorteir, era insostenible mantenir-la viva en el centre de l’àgora pública de forma perllongada. Però ho feu per anar a cercar més gent, més motius, més complicitats. Hem viscut restes del seu esperit en les protestes als barris posteriors, o en les grans mobilitzacions universitàries i de sanitat (malgrat en tots els casos hi hagués també un origen propi anterior). Però això forma part d’unes resistències que, davant d’un sistema polític tancat a la protesta, necessiten plantejar-se de nou el problema globalment  Felip Puig, obsessionat com pocs amb el retorn del 15M, ha anunciat que la nova forma que prendrà serà una vaga general metropolitana. De fet, paradoxalment, ell s’ha convertit amb aquesta afirmació i la de que hi hauria protestes en la propera reunió del Banc Central Europeu el 3 de maig (reunió de la que ningú en semblava saber res) en el principal convocant públic d’aquest nou cicle. El principal resultat de les cendres de la vaga general del 29 de setembre de 2010, de les experimentacions i fracassos d’aquella vaga, va ser una part de l’eclosió d’un moviment radicalment nou de protesta en un espai que havia quedat buit. Caldrà veure ara com evolucionen els resultats de la vaga general del 29 de març, que tingué certament molts elements ja d’una vaga general metropolitana i no només del teixit productiu, però és probable també que molts dels elements viscuts siguin un nou pròleg del renaixement del 15M. En tot cas, és clar que com un experiment va ser viscuda per les forces d’ordre públic (d’altra manera el seu comportament resulta incomprensible en el bloqueig de la manifestació de Pl. Catalunya) i això pot modificar les possibilitats d’aquest moviment. Tanmateix, sigui una vaga general metropolitana o qualsevol altra cosa, el maig ha de tornar, ara, després o dintre d’un temps, ja que la seva dimensió global és la dimensió des de la que les resistències en cada espai esdevenen patrimoni comú, des de la que la resistència pot esdevenir a la llarga desafiament. I el maig s’apropa, caldrà aprendre en el camí.     

No hay comentarios:

Publicar un comentario