Follow by Email

lunes, 3 de mayo de 2010

La mort, el feixisme i nosaltres.

En el debat actual sobre la memòria històrica hi ha un element que sembla menor (i s'entén amb la que està caient) i que en realitat no ho és. Un cop esmorteïdes les polèmiques més urgents, i necessàries, sobre la llei d'amnistia del 1977, sobre la declaració de la nul·litat dels judicis franquistes o sobre la possibilitat de que l'Estat es faci càrrec de la localització dels morts de la repressió franquista, quedarà quelcom present en el futur: els espais públics de memòria. Serà allà on el nostre codi ètic com a col·lectivitat quedarà marcat com a principal llegat pels que han de venir, serà allà on parlàrem del que vam ser, del que som i del que voldríem esdevenir. Les decisions actuals diran quelcom sobre nosaltres als que estan per venir. I, certament, molt s'ha fet en aquest camí, però per moltes més plaques que es posin, per molts espais que es senyalin , la veritat és que aquest no és un problema de quantitat (el furor actual haurà de donar pas a una altra cosa si no es vol que sigui el rovell el que decideixi sobre elles en el futur), sinó de qualitat. I en el cor d'aquest problema existeix una peça que per molt que en els debats públics sembli menor, alguns saben que es troba en el vell mig del nostre passat i futur: El Valle de los Caídos. No en parlen, però ho saben. Un article sencer, el setzè (i una disposició addicional) li és dedicat en la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Cap altra espai mereix aquesta consideració i aquesta protecció.


En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.

I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.

No hay comentarios:

Publicar un comentario