Follow by Email

lunes, 6 de junio de 2011

Notes disperses sobre el cicle que s’obre


(i més que possiblement errades)


Uns diuen i expliquen que el que ha passat, i passarà, és un reflex del moviment antiglobalitzador que es va convertir en moviment antiguerra, per dispersar-se després i tornar-se a ajuntar ara en el 15-M i a les places. Altres que tot el que ha passat, i passarà, no és altra cosa que l’emergència de la multitud invisible que s’empodera esdevenint un nou subjecte a les places, que perd tota referència anterior quan entra en elles i esdevé una cosa totalment nova, revolucionaria en si mateixa i per si mateixa, on el mitjà és la finalitat i el poder. Potser sí, però tendeixo a pensar, probablement errat, que no. De fet a vegades sembla que hi hagi en aquestes interpretacions més d’autoreivindicació delorosa i poc continguda, que de ben segur que tindrà un ampli camp en la memòria futura dels fets i serà motiu de sonades polèmiques, que d’altra cosa. Ni això és el maig francès, ni és el fantasma de Negri, passat per Noemi Klein, recorren de nou Europa.


De la xarxa al moviment, de la crisi al carrer


Més que moviment antiglobalitzador o multituds autoconstituents el que hi hagut de radicalment nou aquí són dues coses: la crisi i la xarxa.  Una ha produït, i produirà, un efecte brutal sobre els teixits socials i els imaginaris polítics, en diversos sentits que no només afavoreixen el que hem vist aquests dies, la segona ha estat un espai de metabolització de quelcom nou en aquest context.

En el primer sentit, el dels teixits socials, més de cinc milions de parats, una taxa d’atur juvenil del 43%, la baixada en la cobertura social, els desnonaments, la caiguda dels salaris, l’enduriment de les condicions laborals i la falta de perspectives generalitzades per un sector creixent de la població, són dades que parlen per si soles. Però el que ja no parla per si sol, és el canvi radical que ha produït aquesta realitat en la percepció del sistema polític. La coincidència aquí de la crisi amb la presència als governs de l’esquerra institucional ha evidenciat un fet. En la mesura que aquesta esquerra no s’ha vist capaç d’enfrontar-se als dictats del mercat, en la mesura que aquesta esquerra ha aplicat les mesures que aquests mateixos mercats indicaven, en la mesura que no ha sabut ser socialdemòcrata, la dreta ha guanyat legitimitat política, i d’aquí els seus resultats electorals, mentre que l’esquerra s’ha esfondrat com alternativa i amb ella també s’ha esfondrat una part de la legitimitat del sistema. Al mostrar que la democràcia, que la sobirania, no és tal quan es parla d’allò material que determina les vida dels més, s’ha perdut quelcom més que drets, també s’han perdut creences.

I en aquest camp una part, encara petita, de la població afectada per aquesta realitat ha trobat en la xarxa, i en els activistes que saben moure’s en el codis de la mateixa, un nou espai on pensar-se, referenciar-se i, finalment, actuar. La xarxa no és, o no és només, un espai d’informació, i en aquest sentit de trencament i condicionament de la informació controlada en temps passats pels grans mitjans, és també un espai de creació de noves comunitats d’idees i discursos, un espai de connexió i d’autoafirmació de referents que mai tindran el mateix pes en altres espais més controlats i, finalment, un espai d’organització. Però d’organització de campanyes empreses des de la mateixa xarxa per la xarxa. El que s’ha produït aquí de radicalment nou, amb unes poques referències pràctiques anteriors, ha estat el pas de la xarxa al carrer. En un moment on la crisi ha transformat les vides i les percepcions, en un moment on les organitzacions tradicionals, de tot signe, no han estat capaces de prendre la flama a partir d’aquesta realitat, ha estat precisament en aquest nou espai d’autoreconeixement col·lectiu, impel·lit pels activistes propis d’aquest medi, on s’ha aconseguit crear una acció, a partir de múltiples veus, on molts s’han pogut sentir reconeguts. 

Dos realitats s’han connectat, la de les conseqüències de la crisi amb la de les potencialitats de la xarxa, creant un escenari nou i com a tal disruptiu. Hi haurà altres connexions d’aquest tipus, amb formes probablement diferents, i entre la xarxa i la crisi caldrà estar preparats més enllà de la recreació en els propis referents.

Del moviment a la Plaça

Quan el moviment, vingut de la xarxa i transmutat al carrer, ha passat de la dinàmica a l’estàtica, del carrer a la plaça, ha creat també un espai completament nou en la situació actual. Allò que es vivia a la xarxa com espai d’expressió, identificació i organització, ha traspassat la realitat virtual per entrar en una nova dialèctica on l’autorrepresentació ha trencat la normalitat i ha entrat en una relació molt més directe amb els mitjans de comunicació tradicionals. I en aquest espai els activistes de la xarxa han deixat pas a altres activistes, molts procedents de la tradició autònoma i anticapitalista, que són els que tenen habilitats per treballar fora de la xarxa. En un procés tanmateix que, per allò de radicalment nou que ha tingut en la seva encarnació, també els ha transformat a ells mateixos. Ara ells estan també a la xarxa, ara ells també s’han hagut d’integrar  amb una gent, la convocada per la xarxa i la convocada pel propi caràcter disruptiu del moviment, amb la que feia anys que no emprenien una relació tan intensa. En aquest sentit, certament aquest moviment parteix del buit deixat per la deslegitimació del sistema polític, però per ràpids que siguin els processos socials, i probablement un procés com aquest té la capacitat de transformar les vides dels que l’han viscut més intensament, mai ho són tant com es pretén. Paradoxalment, en un moviment que moltes veus conservadores han declarat com antisistema hi ha molt de sistèmic en allò que l’anima. És molt més disruptiu per les formes, i no per totes, que no pas pels continguts, cosa que a voltes porta a creure que l’agudització de les formes pot produir una radicalització dels contingut o que el continent ja defineix el contingut. A això ha vingut ajudar la reacció cega de les forces policials, moment en el que s’ha visualitzat la força del moviment, i en aquesta visualització aquesta força més que probablement ha crescut i s’ha transmutat, però no és tan segur que el procés hagi anat tan lluny com alguns anàlisis pretenen. O potser sí.

Dèiem que aquest era un escenari d’un procés més de fons, probablement n’hi hauran d’altres, però aquest és l’escenari finalment de les persones que més possibilitats d’integració han tingut amb el sistema, els que estan connectats a la xarxa, els que han rebut una formació específica o han tingut una feina determinada que els ha portat a ella. No és encara així un moviment de majories, como tampoc és encara dels més radicalment afectats per la crisi. Caldrà veure en aquest sentit si la força que l’ha produït serà capaç de connectar amb porcions més amplies de la població amb poc temps.  

De la plaça als moviments…

Ara el que el que ha esdevingut afronta el seu pas de nou a moviment. Si aquest moviment agafarà les formes pròpies de les protestes antiglobalització, produint i reforçant un moviment d’expressió i caràcter global que alimenti de nou cimeres i contracimeres, està per veure; si generarà una capacitat disruptiva que agrupa a “multituds creixents” està també per comprovar. En tot cas, per si és que no, i això ho sabrem en breu, cal veure aquest moviment com un moment disruptiu, que reapareixerà de nou des de la xarxa i des de les organitzacions i militants que hagin percebut i incorporat les mutacions que ha implicat la seva eclosió, però també cal veure’l com un espai i moment que s’interrelaciona amb altres moviments existents i possibles. En aquest marc, el caràcter mateix que ha pres aquest moviment a Catalunya seria incomprensible sense les protestes prèvies contra les retallades; la seva concreció, més enllà de la plaça, en termes organitzatius seria molt més precària sense els activistes que prèviament havien estat treballant als barris; i seria difícilment imaginable sense la participació d’un porció important d’estudiants. I en aquest mateix marc, probablement serà el treball en aquests moviments i la seva possible futura eclosió el que pot alimentar un aprofundiment polític i una major capacitat de resposta social. Aquest podria ser un camí per un moment i un espai que ha canviat el panorama polític i ens ha retornat la confiança per anys perduda; que ha permès pensar i imaginar als seus participants com mai ho han fet; que ha difós de nou la política del carrer com el centre del debat polític i, en el procés, s’ha fet respectar; i que ens ha ensenyat, com pocs, els camins a seguir. I tot això no és poc, és molt. Sí anirà a més en la seva capacitat disruptiva o caldrà partir d’ell per fer créixer altres coses, per retornar de nou amb altres escenaris i altres formes… En tot cas, com deia l’amic del vell talp, l’única prova del gust d’un pastís és menjar-se’l…Pues a ello, ya se verá. Total, si una cosa hem aprés, és que hi ha temps i que el temps és un simple pseudònim de la vida i, en ella, aquest moviment encara no ha acabat...

No hay comentarios:

Publicar un comentario