Connexions i desconnexions (II). Estratègies plurals i (des)integrades

I

Quan Malcolm X tornà de la Meca el 1964, davant les preguntes dels periodistes, reflexionà sobre si la solució del “problema negre” (a ell sempre li havia agradat senyalar que els negres no tenien cap problema, si de cas s’havia de parlar del problema blanc) seguia passant pel retorn a Africa i no per la transformació dels EEUU. La tradició en la que s’inscrivia havia postulat sempre que els fills i nets dels esclaus no eren americans, sinó africans portats a una terra estranya. En aquesta reflexió en veu alta apuntà ja no a la possiblitat del retorn, de la desconnexió absoluta, però sí a la necessitat de fer “Una emigració cultural i mental de retorn a Africa, no necessàriament una emigració física, que signifiqui que reafirmem els nostres llaços. Ajudaria a reforçar-nos aquí a Amèrica, al poble negre d’Amèrica, no tan sols espiritualment, sinó que a la vegada ens donaria la iniciativa per resoldre els nostres problemes aquí, a casa”. Amb aquesta reflexió, i el pas de ser un líder d’una organització de caire religiós com la Nació de l’Islam a propugnar l’acció política amplia, el gran príncep afroamericà feia un pas de gegant en l’intent de fusionar políticament dues tradicions incompatibles pràcticament fins llavors.

La primera era anunciada en una data tan matinera com 1831 en un míting celebrat a Nova York: “No creiem que les coses continuïn sempre igual (…) Arribarà el dia en què la Declaració d’Independència serà sentida amb el cor de la mateixa manera com és expressada amb els llavis, quan els drets de tots seran reconeguts  i apreciats degudament. Aquesta és la nostra pàtria i aquest és el nostre país. (…) Aquí hem nascut i aquí morirem.”. Però encara ressonaven amb força també les paraules de les cartes enviades pels negres lliberts que havien emigrat a Sierra Leona el 1815 fugint d’Amèrica: “Encara que sigueu lliures, aquesta no és la vostra pàtria, Africa i no Amèrica és el vostre país i la vostra casa”. Paraules que ens parlen d’una escissió bàsica que recorrerà el moviment d’emancipació dels negres a EEUU al llarg de tot el XIX i XX. D’una banda, aquells que cercaran la integració dins la societat dels EEUU, a partir de la transformació de les seves bases i el reconeixement de ple dret com a ciutadans de les persones de color,  i que tindran el seu líder més esplendorós en Martin Luther King. De l’altra, una llarga tradició que tindrà la seva primera balda en les iniciatives desenvolupades al llarg del XIX per intentar el retorn a Africa dels antics esclaus; un amplia difusió amb el moviment d’entreguerres liderat per Marcus Garvey; i diferents variants entre els intents de crear un Estat propi a Africa o reclamar el dret a l’autodeterminació per fer-ho a la mateixa Amèrica. Moviments que estaven abocats al fracàs, per la inviabilitat mateixa de la seva proposta (quin Estat? quin territori?),  però que tenien èxit en un altre sentit.

Al proclamar l’existència d’una cultura i una identitat tant antigues com vives retornaven l’orgull i uns signes de pertinença a una població delmada culturalment i humana. Ells no eren solament els fills dels esclaus marginats d’una vida plena, eren els descendents de les grans cultures africanes, els fills d’una cultura mil·lenaria molt més rica i antiga que l’anglosaxona. Al construir dintre d’aquest moviment xarxes econòmiques, culturals i socials pròpies i autònomes de la resta de la societat blanca, expressaven i realitzaven la possibilitat de crear un món propi dins d’un altre que els era profundament hostil.  Finalment, la inviabilitat pràctica d’una realització immediata d’aquesta proposta política la va fer perdurar en forma de fe, de religió. La suposició que front a la religió catòlica dels blancs ni havia una altra pròpia dels africans, en aquest cas l’Islam, i la gestació d’una escatologia, d’una visió de finalitat, que situava l’alliberació del poble negre dels Estats Units en un intervenció divina en un futur indeterminat on es produiria el retorn, va ser el germen del naixement i desenvolupament de la principal organització d’aquesta tendència: la Nació de l’Islam. En aquesta escatologia no hi havia intervenció política, ja que la mateixa no tenia sentit en el temps d’espera del dia de la intervenció divina. Durant el mateix tan sols quedava preparar-se per fer-se dignes de l’alliberació: construir el propi món. Un món tanmateix que patí un gran trasbals en la forta dinàmica social i política dels anys seixanta. Difícil era en aquest context que des de la desconnexió proclamada i practicada no es reconnectés de nou amb la realitat d’una forma, amb una intensitat i un color diferent que la reste de subjectes que havien fet de l’intent de transformació dels EEUU el seu principal objectiu. La figura clau d’aquest procés, que el metabolitza i el simbolitza, no és altra que la de Malcolm X. El líder negre inaugurà així un nou camí, aquest, com havia intentat Du Bois des de finals del segle XIX sense èxit, es construïa sobre una identitat on ells deixaven de ser americans que cercaven la seva plena integració o be africans en un aterra estranya que cercaven el retorn a casa. La seva casa era Amèrica, però no l’Amèrica realment existent, sinó la que es construiria sobre noves arrels. La seva indentitat ja no era americana o africana, ells eren afroamericans. A partir d’aquesta base s’abandonà l’escatologia, el temps d’espera es convertí en el temps de l’obrar, l’acció ja no seria religiosa sinó política, les xarxes autònomes no serien una preparació pel retorn, sinó la força per la transformació en el aquí i en l’ara.    

En uns moments en els quals la “impossibilitat” de canviar la pròpia realitat porta, i cada cop portarà més, a les propostes de desconnexió, és a dir a les propostes de crear el propi món en forma de xarxes socials, culturals, econòmiques i territorials pròpies, és important observar que aquestes propostes tenen un límit, però també una virtut. No es tracta de renunciar a res, si es fa es convertirà en una opció condemnada a l’escatalogia d’uns pocs, sinó de crear àrees de desconnexió mental, cultural, social i econòmica per poder apropiar-se de recursos que permetin el retorn a una política amplia feta des de noves bases. No és nou.

II

Els moviments emancipatoris al llarg de tota la seva història i en les diverses formes que han pres, han mantingut unes constants estratègiques que no sembla que hagin de canviar. Podríem etiquetar-les, grosso modo i amb un traç gruixut, en tres grans continents. Aquelles que han cercat en l’acció directe el canvi social i polític, aquelles que ho han fet en la desconnexió del sistema i aquelles que han optat per una acció política organitzativa com a centre des del que operar un canvi que afecta de forma gradual a varies esferes de la societat.

La tradició de Gracus Babeuf i la seva conjura dels iguals en el crepuscle de la Revolució Francesa inaugura la forma moderna de l’aspiració d’un canvi radical mitjançant la presa directe del poder. El seu origen l’hem de trobar en els demòcrates radicals que havien descobert que la democràcia per si sola no portava a la igualtat i que quan ho feia ràpidament era transformada en una dictadura. El problema segons ell era la gran propietat, els “acaparadors dels béns comuns” i la solució no altra que la presa del poder. La conjura fou reprimida a sang i foc, i les seves cendres aixafades sota la bota del nou ordre burges napoleònic. Babeuf, esperant la fi, estimulava als seus seguidors a prendre nota de tot el que s’havia esdevingut per tal que “Un dia, quan la persecució hagi amainat, quan potser els homes de bé respirin amb suficient llibertat per poder deixar flors sobre la nostra tomba, quan hagi arribat el moment de somiar de nou (…) podràs cercar en aquestes papers i presentar a tots els deixebles de la Igualtat (…) els contingut del que els homes corromps d’avui anomenen els meus somnis”.  Buonarroti, un dels últims supervivents de la conjura, serà l’encarregat de fer una transmissió que connectarà directament amb les societats secretes del segle XIX, el blanquisme i d’ell, d’una forma mai plenament reconeguda, amb el mateix comunisme fins als anys trenta, i una part de la pròpia tradició anarquista. Una línia que fila el vell somni d’assaltar els cels per construir la nova Jerusalem a la terra.

Blanqui és segurament el més desconegut i el millor exponent d’aquesta pulsió. L’anomenat timbre de bronze va commoure el segle XIX com li agradava dir a Walter Benjamin clamant contra el seu oblit. Poc amant dels debats entre marxistes, proudhonians, cabetians o owenites, el seu llegat en termes d’escrits va ser pobre, el va contribuir, en part, a aquest oblit. Segons ell, els seus il·lustres contemporanis no feien altra cosa que  “discutir que hi ha a l’altra riva del riu, l’important és travessar-lo”. De fet és pot considerar el gran estrateg de la insurrecció, i el gran tàctic del cop d’estat, i com a tal passà més dies de la seva vida a presó que en llibertat. Tanmateix el blanquisme fou el veritable actor dominant dels moviments emancipatoris des de la segona meitat del segle XIX fins a 1871. Visqué llavors la seva victòria més gran amb la instauració de la Comuna de París, de la que el mateix Blanqui fou anomenat president d’honor, esdevinguda la primera experiència de govern modern basat en la democràcia directa i en la voluntat d’una transformació radical de tota la realitat. Victòria que fou també el seu principal epíleg. La fi sagnant de la Comuna acabà amb el blanquisme com a corrent dominant. Tanmateix, la voluntat insurreccional per sobre de tot pervisqué com a mínim fins a 1917 i foren molts els contemporanis que senyalaren que el mateix Lenin era més fill de Blanqui que de Marx.  No en va en el moment de decidir la pressa del Palau d’Hivern, amb part del comitè central en contra degut a la paradoxa de proclamar una revolució socialista obrera en un país pràcticament agrari, Lenin abandonà tot debat argumental per afirmar davant dels contraris, i iniciar aquell experiment que havia de canviar la història, citant a Goethe, “la teoria, amic meu, és gris, però verd és l’indestructible arbre de la vida”. 

Tanmateix si les revolucions són contagioses, també són una estranya flor en la història i encara més rares són les triomfants. Aquestes últimes deixen de ser mites per passar al camp de la llegenda. Una llegenda que difícilment es converteix en pauta del canvi polític, malgrat es trobi en la base de tots els grans canvis. L’últim eco de la primavera dels pobles de 1848 es visqué precisament en aquell 1917 que determinà tot el segle. Cap onada revolucionaria més travessa el segle XX amb la mateixa força, malgrat que foren molts els que seguiren fent d’aquesta singularitat el principi de tota la seva acció política. Altres, del fracàs de les revolucions que havien empres, de la impossibilitat de canviar l’ordre existent, cercaren fora del sistema el que no trobaven dintre. Aquesta –la història dels intents de desconnexió– és una història pràcticament tan antiga com la humanitat. Es troba en tot procés migratori col·lectiu fet amb voluntat de fundar una societat nova, es troba en les persones que vivien als boscos escapant de la servitud feudal, en la formació de societats cimarrons de Llatinoamèrica, que podien agrupar a més de 15.000 persones vivint en comunitat sota el principi de la igualtat durant segles o en l’agrupació de cabetians per tot Europa, assenyaladament també a Barcelona, després del fracàs de les revolucions de 1848 per marxar a fundar societats comunistes a Amèrica.

Però si els afromericans descendents dels esclaus dels EEUU no trobaven on concretar el seu retorn a Africa, quelcom de similar passà amb les propostes de desconnexió. Realitzables al llarg de la història de la humanitat, ho deixaren de ser amb la tendència constant del capitalisme a desenvolupar-se  com a sistema-món, deixant cada cop menys espais “lliures” de les “aigües gelades del càlcul egoista”. En aquest sentit, a partir d’un cert moment del darrer terç del XIX la desconnexió mutà de mitjà per realitzar-se i passà a ser predominantment l’articulació de xarxes econòmiques, socials i culturals pròpies dins de la societat. De fet en el si de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), malgrat com ens ha estat llegada la seva memòria, el gran debat no s’establí entre l’anarquisme insurreccionalista de Bakunin o el gradualista de Proudhon i el socialisme de Marx. Aquestes posicions tan sols eren la forma pública d’un debat més de fons en una època on Marx no era sinó, en paraules de William Morris, “la millor ment al nostre costat” i no el fundador d’una doctrina amb seguidors que cercaven en les seves cites, manuals i vulgates un principi d’autoritat.  Aquest debat es lliurava entre els que veien el mutualisme i el cooperativisme com la base per la transformació social present i futura i els que postulaven primer en la vaga general i després en l’articulació de grans sindicats de masses el camí cap a una societat més justa. Val a dir que ambdues posicions estaven emmarcades entre el vell proletariat i la nova classe obrera industrial sorgida de la segona revolució industrial. Els primers tingueren en el proudhonisme gradualista, i tan sols més tard en el bakunisme, la seva proposta més afí, mentre que els altres la trobaren en el marxisme i més tardanament a alguns països d’una forma diferent amb el sindicalisme revolucionari i/o l’anarcosindicalisme. Finalment fou aquesta última ideologia –la marxista– la que s’imposà com a dominant, però ho fou en tant en quant s’encarnà en una forma d’organització completament nova i, en el seu moment, exitosa: el partit. 

Malgrat s’ha tendit a veure en l’actualitat els partits moderns com una forma més de domini –la partitocràcia– de les elits, el cert és que aquests nasqueren de sectors populars com a primera forma d’articulació política de la societat de classes. És més, el seu naixement transformà la realitat en un sentit que les classes dominants mai haurien previst. La reacció Europea que es transmutà en una gran onada repressiva després de la derrota de la Comuna de París, deixà pràcticament delmades les diferents corrents insurreccionalistes. En un context marcat per la desesperació nasqué el terrorisme populista o anarquista, mentre aquells que havien cercat en la desconnexió el principi de la nova societat veien com gran part dels seus projectes perdien centralitat política en un període extremadament dur i de creixement constant del gran proletariat industrial.  La primera AIT com a tal desaparegué i Marx i el seus seguidors abandonaren tot intent de mantenir-la viva, car ara el projecte era un altre. A Alemanya, conjuntament amb els lassellans, crearan a Gotha el partit socialdemòcrata alemany (SPD). Aquest no propugnava un mitjà únic per fer la revolució –la vaga general, les tècniques insurreccionals o la creació d’un teixit econòmic alternatiu–, sinó la constitució de les classes populars en partit per poder decidir en cada moment quina era la millor opció. Una estratègia que, malgrat no estar inicialment al centre de la seva acció, no descartava la penetració institucional. Però de fet fou aquesta última realitat el que es convertí en el principal pol de confrontació amb l’Estat bismarckià.

A les eleccions de 1878 els “antisistema” d’aleshores aconseguiren nou diputats. Davant la por que suscitava aquesta realitat, encara migrada, el Canceller Bismarck farà aprovar les que seran conegudes en el seu conjunt com a lleis antisocialistes. Durant els següents dotze anys més de 150 diaris i 1.200 publicacions foren clausurades, els militants del nou partit detinguts, desterrats o acomiadats. Tanmateix la nova proposta seguia creixent en dos sentits. Avocats a la clandestinitat es desenvolupà com a partit de la societat civil, encobert en la fundació de cooperatives, sindicats, clubs de fumadors, centres d’esport, entitats de barri, escoles, etc., creant amb el seu desplegament un nou teixit social, una nova cultura, un nova realitat. Alhora es seguien presentant amb diverses formules a les eleccions, en un creixement que semblava, sorprenentment, imparable: el 1890 ja s’havia convertit en el primer partit d’alemanya en nombre de vots. De fet, la seva mateixa existència portà al Canceller Bismarck a aprovar no tan sols mesures repressives, sinó també noves lleis de protecció social, de cobertura de les baixes laborals, i jubilació, entre altres, mentre els salaris reals no paraven de pujar gràcies a l’acció sindical del nou partit. Finalment, davant la constatació que la repressió por si sola no aturava el naixement d’aquesta nova forma organitzativa, i que tampoc l’extensió de mesures socials semblava aconseguir-ho, el canceller decidí dissoldre el Parlament. Una vaga general de 140.000 miners fou la resposta. Bismarck fou destituït i les lleis antisocialistes derogades. En el procés havia aparegut una nova forma d’acció i organització que ben aviat, en la mesura que es mostrava exitosa, serà adoptada arreu d’Europa per les organitzacions de l’esquerra: el partit de masses.

Malgrat l’existència de partits polítics es pot rastrejar com a mínim des de la revolució francesa, el cert és que a l’últim terç del segle XIX aquests eren poc més que agrupacions a l’entorn d’un líder o corrents més o menys organitzades. Amb l’aparició del model de l’SPD en escena la nova forma de prendre partit, de ser partisà, s’agrupa a l’entorn d’una ideologia, una estratègia i una serie de tàctiques que mou a centenars de milers de persones organitzades en seccions locals, territorials nacionals i/o estatals, amb òrgans dirigents, congressos, etc. Però això és tan sols un dels aspectes d’aquells moderns partits de masses. Alhora aquesta forma política, en un context de baixa articulació dels estats en el terreny social en el passat que ara sembla ser el nostre futur, mostra una aguda tendència a desenvolupar-se no només com a partits de masses, sinó també com a partits societat. El model es difongué a partir de les noves corrents marxistes, però ben aviat fou emulat per tot partit d’esquerres i popular de diverses tendències ideològiques, mostrant en aquesta dimensió de partit-societat una força inusitada.  A principis del segle XX a Alemanya, o en el cas del Partit Republicà Radical a Barcelona per citar-ne un exemple similar encara que de menor intensitat,  un podia néixer en un barri de marcat caràcter socialista, anar a una escola socialista, tenir un advocat i un metge socialista, treballar en una cooperativa socialista, o pertànyer a un sindicat socialista, i fins i tot anar a una universitat socialista. En aquest sentit els recursos identitaris i els sentiments de pertinença cap a aquestes organitzacions no tenia parangó. Des d’un punt de vista era un partit polític, des d’un altre una forma de vida, de concebre la vida, que anava molt més enllà de votar o no votar com a una opció instrumental segons el moment. En un dels seus màxims moments de maduració el 1912 arribaria a treure el 99% dels vots en una ciutat com Berlín, malgrat el sistema li seguis sent profundament hostil. Si l’emergència de la societat de masses (amb formes de comunicació de masses, literatura de masses, art de masses, mitjans de comunicació i transport de masses i ciutats de més d’un milió d’habitants), en un sistema econòmic profundament inestable i caracteritzat per crisis periòdiques, s’havia mostrat com un desafiament per les classes dirigents, l’aparició en aquest marc d’una forma organitzativa adaptada  a aquests temps, i alhora antisistèmica,  significà primer l’erosió i després la fi d’un model de domini tradicional. La resposta més immediata fou, en nous contextos revolucionaris, el feixisme com a nova ideologia de masses, profundament reaccionaria, però que alhora abandonava l’elitisme tradicional per adoptar tècniques de propaganda, narratives i formes organitzatives adaptades a la nova societat. La resposta tardana, un cop fracassat el feixisme, foren els partits democratacristians de masses que lligaven l’organització política als sentiments de pertinença religiosa.  

III

L’èxit de l’articulació política gradual en un nou tipus d’organització, ja fos en el model partit o el del sindicalisme polític de masses articulat com a sindicalisme revolucionari o anarcosindicalisme, amagà una altra realitat que li era consubstancial: no significà la desaparició de les propostes alternatives. Això, en realitat, va succeir molt més tard en un lent procés en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en el marc d’un capitalisme profundament transformat. Quan competien entre elles es presentaven com univoques, en la mesura que cada una de elles pretenia mostrar-se en termes absoluts com la més efectiva per aconseguir l’objectiu final: la superació del capitalisme. Però en realitat la creació d’espais propis fora del “sistema” seguia plenament present en les noves formes d’acció. Crear una societat dins la societat havia estat el mitjà que havia permès sobreviure al partit en el moment del seu naixement, fou posteriorment el tramat de fons que li va permetre interactuar àmpliament amb la realitat de “fora”. D’aquest tramat treia la força material, els recursos morals, les certituds, la capacitat de sobreviure en els pitjors moments i la prefiguració d’elements de la societat futura. Potser una relació diferent, amb més elements de contradicció, mantenia amb l’acció directe o la cultura insurrecionalista.

El cert és que aquesta nova forma d’acció i organització s’havia articulat sobre l’anunci de l’objectiu de superar el capitalisme, i en aquest sentit l’esperit revolucionari seguia sent el seu horitzó sense el qual no s’haguessin pogut ni articular en els seus orígens, quan el sacrifici es sustentava en la possibilitat de l’adveniment d’una societat radicalment nova. Però amb el seu mateix desenvolupament estava canviant la situació de partida en varis sentits. El primer d’ells l’anunciava irònicament Max Weber: “queda per veure si la socialdemocràcia assaltarà l’Estat o serà l’Estat el que assalti la socialdemocràcia”. I el cert era que en la mesura que els partits socialdemòcrates es consolidaven també es transformava la seva mateixa naturalesa. Creixien en nombre de diputats, periodistes de diaris propis, membres de cooperatives, militants professionals, que feien tendencialment de l’existència del partit una forma de vida i, a la llarga, del propi partit una finalitat, més que no pas una eina pel canvi social. Alhora, i una cosa no s’entén sense l’altra, l’anunci d’una teoria social, si té èxit en el seu anunci, modifica les condicions de partida de la profecia. En aquest sentit, mai les ciències socials s’acostaran a les naturals, si no és en alguns punts de la física quàntica que postula que l’acte d’observació de la matèria ja és en si mateix un acte de transformació de les seves condicions prèvies, ja que ella tracta de subjectes capaços d’interpretar i modificar les seves condicions a partir de noves realitats entre les que hi ha la mateixes interpretacions que postulen com seran aquestes noves realitats. És a dir si el socialisme modern havia nascut postulant que el capitalisme era un sistema periclitat i que creava les condicions socials per la seva pròpia desaparició, el seu propi desenvolupament canviava aquestes condicions. Bismarck havia reaccionat amb la repressió, però també ho féu articulant unes primeres mesures de protecció social. Camí que fou seguit en els anys següents per altres governs, a la vegada que l’aparició dels sindicats de masses anava acompanyada d’increments salarials i millores en les condicions laborals, millorant les condicions de vida de les classes populars. Ara ja no era tan cert que amb una revolució aquestes no tenien res a perdre, tan sols les seves cadenes, i tot un món que guanyar com anunciava Marx i Engels al final del Manifest Comunista. No ho era pels dirigents i quadres socialdemòcrates, que havien trobat la seva forma de vida en el creixement del partit, i no ho era per una part de la seva base social. I això servia tant pels partits socialistes, com ho farà també pels partits comunistes de masses de les democràcies occidentals posteriors a la Segona Guerra Mundial. El moment de la seva màxima expansió, influència electoral i social, anirà acompanyat en aquest sentit pel seu període més llarg sense cap intent revolucionari, malgrat que la seva mitologia interna i militant estigués fortament cargada de la paraula revolució.

En cert sentit es pot afirmar que l’insurreccionalisme va ser enterrat pels seus màxims proclamadors, però només en cert sentit. Des d’una altra perspectiva la cultura insurreccional seguirà viva com a creença, com a escatologia final o com a mite fundacional, en els nous partits de masses, sobre tot en la seva primera fase de desenvolupament. Això explica la seva capacitat de supervivència, com també el protagonisme en diversos moments de noves corrents insurreccionalistes sorgides de l’escissió del món socialdemòcrata. L’esperit de Blanqui seguí també viu entre les seves files i quan les contradiccions internes i la situació externa entraven en ebullició, noves realitats polítiques es feien presents. Sense elles tampoc el capitalisme occidental s’hagués transformat, como tampoc s’hauria consolidat el reconeixement dels drets socials per part de l’Estat.

Les tres grans tendències –l’acció directa, la desconnexió o l’intent gradualista organitzatiu– competiren entre elles en un moment històric molt determinat: el de la gran rearticulació del capitalisme que es visqué enmig de la crisi de 1873 a 1894. Un moment de profundes transformacions socials i culturals, al final del qual el pes i les mesures de cada una d’aquestes estratègies s’havia també transformat radicalment produint noves realitats. Difícilment aquestes tendències de fons canviaran en la nova situació de canvi radical que estem vivint i algunes renaixeran amb una força inusitada que semblava enterrada en el món posterior a la Segona Guerra Mundial i en els Estats del Benestar. De fet tant la desconnexió com l’insurreccionalisme prenen, amb diferents formes i intensitats, de nou la paraula, així com l’organització de masses, ja molt transformada des dels seus orígens, en la seva forma política, i sindical, estan patint una transformació radical. Fins a cert punt sembla que estem entrant al món anterior a finals del segle XIX. Res del que es va establir llavors és immutable. No té més d’un segle i mig d’història, un simple parpelleig dintre del temps humà. Acabat tot un món, allò que havia estat sintetitzat es desfila de nou i les recombinacions s’hauran de fer, en un temps probablement llarg, sobre noves bases que ara com ara ens son en gran part  desconegudes.

Canviarà la seva forma, canviarà el pes de cada una d’elles i la seva interrelació, seguiran postulant-se tendencialment com univoques en els debats, però continuaran presents ara com abans. I només hi ha un principi que sembla inalterable, cap d’elles sembla d’entrada prescindible, no en les formes concretes que van prendre en el passat, però si com a tendència de fons. La idea força que va apareixent cada cop més, des d’una gran diversitat de postures, de la necessitat de crear un món propi, fora de l’Estat i de l’esfera directament mercantil, format per xarxes econòmiques, socials i culturals, amb espais alliberats que garanteixin entre altres coses la realització dels drets socials, és inseparable a la llarga de les formes d’articulació política, siguin quines siguin, si volen perviure i si volen transformar no només una realitat, sinó tota la realitat; alhora aquestes formes d’articulació política, sinó volen tan sols ser una mera veu crítica dins dels circuïts del sistema, han de trobar la seva força precisament en aquest “fora” del sistema; i finalment l’esperit insurreccional no beu tan sols de situacions desesperades, sinó de la prefiguració de nous mons d’una forma tangible i del poder material que li ofereix en el present aquest nou món per construir-lo en el futur, però sense ell també tot ho altre perd força i sentit. Ha canviat tot, tot està canviant, i tot s’ha de reconsiderar si es vol estar a l’altura dels temps, però ara com abans, no hi ha formules úniques màgiques, sinó desplegamanents amplis que cerquin a la llarga un nou tipus de recombinació.