Connexions i desconnexions (I). Castes, classes, geografies i pàtries

I

La crisi no acabarà, amb sort pel nostre país, com a molt a partir d’un cert moment es deslocalitzarà, passant d’un país a un altre, d’una regió a una altra. Tanmateix, tampoc sembla que aquest temps sigui proper. La solució és política, no econòmica, però a l’escenari actual la política és de curta volada i treballa en estrets marges de plausibilitat. De fet ja ningú parla del seu final. A l’inici salvar els bancs era una forma de retornar el crèdit a l’economia, es repetia sense cessar, ara només ho diuen de passada. És l’abisme, i no la recuperació, el que es fa servir cada cop més per legitimar l’incessant drenatge dels recursos de tots en mans d’uns pocs. Intervenció és la paraula: de la Unió Europea a l’Estat espanyol, de l’Estat a les autonomies, de les autonomies al menjador de casa nostre. Vivim amenaçats i la política governamental i l’economia s’han convertit en oficis de gàngsters. Però no els veiem així, no els tractem així. Els veiem i els tractem com a quelcom inabastable, una estructura cosificada, contra el que poc val tot allò que podem fer. En el seu moment de màxima debilitat els veiem més forts que mai. Si volem trobar vies per virar la situació, s’haurà d’aterrar a la terra per sortir del mer relat escandalitzat de la derrota.

La crisi actual es basa en gran part en els processos de globalització viscuts des de la dècada dels setanta fins a dia d’avui. Ha pres la forma d’una crisi financera, malgrat té una caràcter més profund i multilateral, degut a la centralitat adquirida pels mercats financers com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis i, congruentment, també de la casta financera, el Vaticà del capitalisme segons Marx, com a grup dominant. Aquest procés s’accelerà a partir de la integració on-line dels mercats financers a nivell mundial el 1986, que va permetre l’acceleració de les operacions a nivell global, i la desregularització fiscal dels beneficis especulatius. La presidència durant la dècada dels cinquanta d’un general conservador i republicà com Eisenhower els va arribar a gravar al 90%, no per un sentit redistributiu, sinó senzillament per evitar l’aparició del capitalisme de casino. A l’actualitat pràcticament estan liberalitzats. La revolució neoconservadora dels anys vuitanta activà els primers passos d’aquest procés, però la cosa anà molt més enllà de governs com els de Reagan o Tatcher, a partir d’una nova hegemonia cultural, social i política que afectà gairebé tot l’espectre polític. La peça final arribà a finals dels anys noranta de la mà d’un dels patrocinadors de la “tercera via” que havia de refundar l’esquerra a nivell mundial: Bill Clinton. El mateix que va perpetrar la frase de que en polítiques socials es podia fer “més amb menys” (res d’original hi ha en els nostres governants més propers, sent aquest un dels lemes favorits de CIU a l’inici de la legislatura), eliminà sota el seu mandat la llei Glass-Steagal, aprovada el 1933 precisament per evitar un altre crack com el de 1929. Això va permetre que els bancs de dipòsit, és a dir els bancs on es trobaven els estalvis de la majoria de la població alhora que eren proveïdors de crèdit, operessin com a bancs d’inversió en els mercats financers. Al mateix moment es desregulaven els mercats de futur i derivats, on s’ha concentrat la major part de l’especulació a nivell mundial.

En el procés, cada cop més actius foren posats al servei dels fons d’inversió, cada cop més actius foren posats al servei de l’especulació. De fet aviat es recorregué el camí invers. Desaparegut gran part del capital disponible del teixit de producció i consum, l’especulació es va convertir en el principal actiu per assegurar el mecanisme de reproducció econòmica.  En la mesura que el neoliberalisme oferia al capital productiu una rebaixa constant de costos laborals i fiscals es produïda també una caiguda de la demanda, en la mesura que la inversió es destinava al capital financer i no al productiu aquest es trobava faltat de liquidesa. Per mantenir la demanada i la inversió, en un context d’interessos baixos, el capital financer credititzà tant el consum com la inversió fins a subordinar el conjunt de l’economia a la seva dinàmica. És comprava i es venia amb diners del futur per un present cada cop més inestable, diferint i agrandant el problema, no solucionant-lo. Tot això no ha acabat malgrat la crisi.   

Primer foren els beneficis del capital els que s’integraren als mercats financers, als que van seguir els estalvis de les poblacions, després fou la mateixa capacitat de consum de béns i serveis. Amb l’arribada de la crisi foren els recursos públics en forma de “salvació” del sistema financer i ara toca als drets socials (per això també una de les principals àrees de la “crisi” és Europa on encara queden restes de l’Estat del Benestar): fons d’inversió de jubilacions,  crèdits privats per pagar l’ensenyament, privatització de la sanitat, són la nova font d’entrada de recursos a uns mercats que, a totes llums, han esdevingut veritables forats negres. Però tampoc això solucionarà el problema, car aquest és doble. D’una banda, la creació d’un capital virtual que no és correspon en cap sentit amb el real, i per tant es converteix en mera factura especulativa. Dues dades ens poden posar sobre la pista sobre el preu d’aquesta factura: el 2005, sense computar el conjunt dels actius financers, “només” els mercats de futur estaven valorats en uns 250.000 millards de dolars; al mateix moment el valor de “tota”  la producció real al planeta terra era “només” d’uns 45.000 millards de dolars. Aquesta és la “factura” que s’ha de pagar, una factura que “necessita” d’un augment pràcticament infinit de les plusvàlues sobre les nostres societats o de la creació de, com a mínim, cinc planetes més com el nostre.

Però, d’altra banda, tal com hem dit, aquest només és una part del problema, car el fet és que des de finals dels anys seixanta hi hagut una caiguda dels beneficis nets del capital sobre l’economia productiva que sembla imparable. Els motius que tenen a veure amb els límits del propi sistema no els podem abordar aquí, però el fet és que en un cert punt entre els anys noranta i el canvi de mil·lenni això va portar a que les inversions destinades al capital financer, en creixement constant des dels anys setanta, superessin les inversions realitzades sobre el capital real. La “realitat” ja no és rentable en termes de beneficis privats, sinó és per esploliar-la. Certament s’ha aconseguit durant aquests últims trenta anys una gran concentració de riquesa en cada cop menys mans, però aquesta no s’ha fet per un augment de la producció, ni per augments de productivitat, sinó per la redistribució de rendes que ha permès tant la desregularització financera com la reducció de costos fiscals i laborals per les classes altes. I aquest, i no altre, és el principal objectiu del programa neoliberal, no millorar l’efectivitat, ni la productivitat, ni el capital disponible per la inversió productiva, sinó senzillament aconseguir la concentració de capital cap a d’alt. Procés que sembla haver aconseguit fer entrar en contradicció l’augment de la taxa de beneficis amb el mateix creixement econòmic. En el cas europeu s’arriba en aquest sentit al paroxisme: no es tracta de sortir de la “crisi” amb programes “d’austeritat”, sinó d’assegurar el pagament de l’especulació per part d’aquells que no l’han protagonitzat. Tot això per retornar la “confiança” dels mercats cap a nosaltres i que flueixi de no el crèdit, és a dir per tornar a una creditització de la reproducció econòmica que forma part de l’origen i no de la solució del problema. L’avantsala de la fi en el que és un veritable esgotament del sistema en tots els sentits: de model productiu, energètic, ecològic, social, polític i cultural. 

II

La magnitud del monstre financer sembla incontrolable, una dada de fet, però no quelcom modificable, com a mínim no des de les bases actuals. En aquest marc qualsevol forma d’acció política fora dels marges dels que estableixen els mercats, o les formes supraestatals que tenen capacitat d’interactuar amb ells (en el nostre cas la Unió Europea), sembla inoperativa, qualsevol resposta gestada des dels estats o des de diversos àmbits dins dels estats, inútil. És un mantra repetit que no hi ha resposta local, en una nova versió del there is no alternative neoliberal,  la salvació ve en tot cas de fora. Per uns de l’actitud que prengui el Banc Central Europeu, pels altres de la capacitat de reformar la mateixa Unió en un sentit democràtic i després el propi capitalisme a partir de la protesta global. Contràriament crec que només hi ha resposta local, ni deus, ni amos, ni tribuns, no hi ha suprem salvador.

En primer terme perquè aquesta és l’escala humana, per molt que les xarxes redefineixin els fluxos d’informació, connexió i resposta i obrin la possibilitat  d’un nou món, la seva mesura segueix sent la nostra mesura. Hi hagut històricament organitzacions internacionals de moviments, però no moviments internacionals. El més semblant ha estat el moviment antiglobalitzador. Però per cronologia, que tan sols abasta l’espai que va de 1999 a 2001,  i característiques – una forma d’acció molt limitada a la resposta a grans cimeres fetes en espais densament poblats– difícilment serà vist a la llarga com un moviment social més enllà d’un conjunt de protestes que es van donar a l’entorn del canvi de mil·lenni. D’una forma més generalitzada i profunda, han existit processos de caràcter internacional caracteritzats per les mateixes problemàtiques de partida, agendes reivindicatives, marcs ideològics i polítics, com també emulacions i efectes en cadena (les revolucions sempre han estat contagioses i les protestes també). Però ni la més “internacionalista” d’aquestes realitats ha tingut l’escala global com a espai d’actuació. Les resistències antifeixistes, responent a la mateixa ocupació nazi-feixista que es va donar en diversos països en el marc de la Segona Guerra Mundial, foren nacionals i no generen ni formes de coordinació comunes. En el moment de màxima expansió de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) en el darrer terç del segle XIX, el moviment obrer es desenvolupava a escala local, regional o nacional i, molt més rarament, a escala estatal, malgrat un dels seus principis d’actuació bàsics, i cada cop més abandonats, partia d’una solidaritat internacional efectiva. Finalment, la mateixa Comuna de París de 1871, principal moviment emancipador del període de l’AIT que va donar lloc a la mateixa lletra de la Internacional, tingué un fort component d’alliberació nacional. En aquest cas contra la bota prussiana que pretenia entrar a París aliada amb la burgesia francesa.

La revolució en les connexions ha estat un element caracteritzador, catalitzador i productor de les noves protestes, forma part en aquest sentit de la possibilitat de construir noves formes de contrapoder, i està prenyat de nous canvis potencials com postula la tecnopolítica. Tanmateix, malgrat l’espai virtual hagi pretés hibridar-se amb la territorialitat, superant el seus límits, el cert és que aquesta “territorialitat” és molt definida per la forma Estat. La Generaçao à rasca va ser un moviment propi de Portugal, així com el 15M ho va ser d’Espanya, fins al punt que a voltes ha tingut problemes per captar i integrar-se en les diverses sensibilitats nacionals, o Occupy Wall Street dels USA. Són moviments germans, i  valdria la pena que els fluxos d’intercanvi i coordinació entre ells s’intensifiquessin més enllà del que fou la convocatòria comuna de protesta del 18 d’octubre de 2011, però operen en realitats definides i per actors concrets diferenciats dins de cada Estat. Una falta d’apreciació crítica d’aquesta realitat s’està mostrant com un límit polític en la comprensió de les dinàmiques locals i nacionals que pot afectar a l’efectivitat d’aquests moviments alhora de teixir aliances. És més, a voltes, l’èxtasi provocat per les noves possibilitats obertes per la xarxa, la il·lusió que no només s’incideix d’una nova manera en el “món”, sinó de que es domina i es crea el “món” front als “illetrats” en la bona nova, impedeix percebre de quina manera les condicions “d’alliberació” ho són alhora de domini.  La connexió on-line de la casta corporativa (em resisteixo anomenar-la classe com sembla que s’està posant de moda) i la connexió subjacent del capital financer està en la base de la possibilitat de la gran reacció que estem vivint. Perdre aquesta perspectiva pot ser el principi del final d’una confiança virtual que pot esdevenir cega davant de la desesperació real. És més, aquesta connexió corporativa té uns trets diferents quan les fa aquesta casta que quan la realitzen els moviments de protesta i és en la dialèctica d’aquest diferencial on s’han de trobar les primeres a les formes d’acció possibles.

La forma d’actuació del grup que hi ha darrera del capital financer i les grans corporacions és veritablement global. Actua profundament interconnectada, amb fluxos d’intercanvi que en són consubstancials, no té cap ancoratge territorial i aconsegueix utilitzar al seu servei organitzacions internacionals com l’OMC, l’OIT, la FAO, l’FMI o el BM o supranacionals com la UE. La seva hibridació amb aquests organismes internacionals i amb els grans nuclis de poder polític produeix un mestissatge constant de llocs que mereixeria un anàlisi propi. Mire’m-ho en tot cas a curta distància. El representant de Lehman Brothers d’Espanya i Portugal fins a l’inici de la crisi, Luís de Guindos, va ser anomenat després de la bancarrota d’aquesta entitat ministre d’economia espanyol. Just a l’altra banda, un ministre d’economia espanyol com Rordigo Rato, clau en el desplegament de les polítiques neoliberals pot esdevenir director de l’FMI, per tornar després al seu país per fer-se responsable d’un gran grup bancari. El durà a la bancarrota i provocarà així el rescat de tot el país. En cap dels dos casos el fracassos seran pagats per ells. El mateix procés es pot observar en el pla mitjà. El vicepresident de Goldman Sachs per Europa, Mario Draghi, que va tenir un paper fonamental en el “maquillatge” de les comptes de Grècia, detonant del desastre econòmic posterior a aquest país, esdevindrà director del Banc Central Europeu. Alhora el director del Banc Central de Grècia, Lucas Papademos,  que participà també en aquesta operació de maquillatge, esdevindrà el vicedirector del mateix Banc Central Europeu.  Càrrec que deixarà  només per ser anomenat posteriorment primer ministre de Grècia en un govern “d’unitat nacional” sense passar per les urnes.  Podríem dir que el fracàs té premi, però va molt més enllà d’això, són els membres d’una casta que en el moment de màxim perill s’han de fer càrrec dels assumptes públics per evitar “interferències” democràtiques. Tanmateix això té riscos per ells, el domini directe sempre en té al fer evident el que abans estava ocult.

Podríem seguir amb aquest joc, amb altre gent com Mario Monti també ex-Goldman Sachs posat a Primer Ministre d’Itàlia o, anant més enllà, amb la relació prornogràfica que ha establert Wall Street amb el poder als EEUU, però tan sols és la part més evident d’un iceberg més profund. La casta corporativa roman en gran part invisible al no actuar en un territori concret, ni operar en relacions locals, i està formada per alts gestors del sistema econòmic, polític i cultural, dins d’una teranyina de consellers delegats, alts executius i polítics. El famós 1% que probablement en realitat no passa del 0,1%. El seu joc és profundament especulatiu, basat en la impunitat i vorejant constantment la delinqüència, però es basa en un programa difós per fundacions, parts del sistema universitari profundament imbricades amb el capital i mitjans de comunicació: el neoliberalisme. Entès aquest no com un programa econòmic, sinó com una ideologia amb voluntat d’hegemonia en tots els camps i, alhora, una eina de redistribució cap a d’alt que ha permès enormes consensos en altres capes de la població més enllà d’aquest 1%. D’altra banda el seu poder, no ancorat en realitats concretes, seria impossible. És en aquest sentit, que al meu entendre, és una casta i no una classe, ja pertany a un grup més ampli de grans propietaris de mitjans de producció beneficiat globalment per la ideologia de domini que ha comportat una redistribució de la riquesa sense parangó des del procés invers inaugurat després de la Segona Guerra Mundial. És en aquesta classe més amplia, i diversa en les seves expressions estatals, on la casta coporativa té, o intenta seguir tenint, la seva veritable força no exempta de profundes contradiccions actualment. El que veiem ara és l’intent fins el paroxisme d’assegurar aquest domini d’una forma concreta, amb un model concret. Tanmateix, no és descartable en aquest marc que la classe més amplia a la que pertany aquesta casta generi nous grups dominants i noves formes de control polític, econòmic, social i cultural, que en aquesta fase serà necessàriament contradictòria segons cada realitat nacional i/o estatal i en el camp de les mateixes relacions internacionals.  

El creixement econòmic fins als anys setanta del segle XX tenia la seva base en increments salarials i l’acceptació per part de les classes dominants d’una fiscalitat progressiva que permetia financiar els drets socials. A canvi, en aquest pacte social, els treballadors i treballadores acceptaven els augments constants de productivitat, que asseguraven l’augment de la taxa de beneficis, mentre el creixement de la demanda es sustentava en un increment sostingut del consum d’unes classes populars amb una major renta disponible. El canvi de model, contràriament, té la seva base en la baixada de salaris reals, accelerada a partir dels anys noranta i la desregularització fiscal que va permetre un gran augment de beneficis, mentre es mantenia el consum, l’Estat i la mateixa economia productiva a partir de la creditització. Però això té un límit. La il·lusió actual del neoliberalisme, probablement ja l’última, és que el problema ja no és la intervenció de l’estat en el lliure mercat, sinó els drets socials i l’Estat en si mateix. Molts encara viuen en aquesta il·lusió, en la proposta que una baixada dels costos de l’Estat i una major desregularització i mercantilització dels drets (sanitat, educació, jubilacions, etc.) pot reactivar la maquina del crèdit, augmentar el negoci i retornar els beneficis. Si això no succeïx així, i no ho farà, el neoliberalisme com ideologia de les classe dominant s’esfondrarà, com a ideologia dominat de la població ja ho està fent actualment a marxes forçades. Un límit, el de l’última il·lusió, en el que apareixen contradiccions creixents dins de la classe dominant i que pot portar tant a l’obertura de noves possibilitats polítiques i socials per les classes subalternes –tot procés de canvi radical ha tingut una de les seves fonts en les esquerdes obertes entre aquells que dominen- com a noves aliances amb altres classes i/o noves formes de gestió política i econòmica del sistema. En un sentit es pot gestar una aliança molt més amplia del que es pot imaginar per acotar el poder del capital financer i retornar a models de creixement anteriors, però és poc probable, a part de que ja estan esgotats ecològicament;  en un altre sentit es pot anar cap a un capitalisme regulat i autocentrat, amb poc creixement i formes polítiques autoritaries.  Però tot això és especulatiu. Un dels problemes actuals és que el vell anàlisi de classe és manté bàsicament com a principi ideològic, com a molt històric, però no tenim eines operatives per fer una radiografia actualitzada de la dinàmica de classes. Les corrents de la posmodernitat han dissolt aquestes eines en el camp de l’anàlisi social. Un camp on a l’actualitat, malgrat la sofisticació creixent, portem més de trenta anys de retard.

III

Si aquesta casta corporativa és realment un grup global i en xarxa, no podem dir el mateix dels iniciàtics moviments de resistència socials, polítics i culturals. Una opera per unes poques persones en termes relatius, els altres volen operar per milions, una produeix unes formes de vida homogènies entre els seus integrants, els altres volen interactuar amb la mesura d’una diversitat que és pràcticament la mesura de la diversitat humana. Els mercats laborals sempre són locals, les solidaritats integrades sempre són locals, les configuracions polítiques sempre són locals. La reconstrucció política tindrà una dimensió internacional i haurà d’aprendre a intervenir en aquesta dimensió, arribant a acords internacionals sobre moments de protesta conjunta, bastint amplies aliances entre sectors diversos, i a voltes contradictoris, produint mecanismes d’articulació de noves propostes,  però les configuracions polítiques seran locals, regionals, nacionals i estatals. 

La casta corporativa en el seu modus operandi produeix la desintegració social i la resistència es basa en la pròpia reintegració que opera en mercats, realitats, xarxes i cultures locals. Pot semblar poc, un mer intent de sobreviure, però és molt. Així operà la resistència als exercits napoleònics aquí. Un cop la vella carcassa del poder estatal pactà amb ells, o desaparegué com actor, fou el poble menut el que inicià el camí del desafiament contra els ocupants. Al fer-ho apel·là a un poble i a una pàtria que, contràriament a les velles polèmiques historiògrafies, no feia referència ni a Espanya ni a Catalunya, sinó a una forma de vida amenaçada en un territori concret, en un marc de relacions i identitats concrets. Un pàtria petita si es vol, però amb un inusitat poder. Així operaren també les resitències contra l’ocupació nazi arreu d’Europa, tant defensant la vida, com una nova vida, una nova pàtria. Així construïren el futur.

De fet, la principal debilitat de la casta corporativa en un moment de crisi de la seva “funció”, en el marc de les classes que a nivell estatal s’han enriquit sota la seva estela, és precisament la falta d’ancoratge en les realitats concretes i d’aquí el seu intent d’ocupar càrrecs institucionals en el moment de perill. En el seu caràcter global resideix la seva capacitat de domini, permeten redireccionar constantment els fluxos de capital en funció dels seus interessos i subjugant així a països sencers atrapats en la creditització, però també la fa, finalment, depenent d’unes classes que fins ara s’han beneficiat d’ella i que li ofereixen un ancoratge en el territori. Un cop destruïda qualsevol il·lusió neoliberal, un cop destruïda qualsevol capacitat de proposta dels governants, que no sigui l’obediència als “mercats”, la dinàmica política, i això és cert especialment aquí, vira i virarà clarament cap els problemes identitaris i cap dinàmiques nacionals dintre de l’Estat. Sense més narrativa a la que recórrer, en una llarga fase de recomposició d’un domini estable, la bandera es convertirà en un mocador extremadament útil per mantenir legitimitats i capacitat propositiva. Aquells mateixos que no han tingut cap problema per agenollar-se, i fer-nos agenollar a tots, davant dels mercats internacionals o les organitzacions supranacionals, ara es lliuraran amb fúria a denunciar les oporessions insostenibles que es donen entre diferents realitats nacionals dintre de l’Estat. El crit de a per les autonomies!, o be a pels gastos independentistes inútils!, serà contestat, en una relació no obstant clarament asimètrica, per a pel Pacte Fiscal!, contra l’espoli! Però en cap cas aquesta exacerbació es farà sota un plantejament de reequilibrar la relació de classes, i de rentes, que està en l’origen de la crisi que estem vivint.  

Tanmateix aquesta transformació, o radicalització, del discurs polític en termes nacionals parteix i es construeix des d’una base real que han d’ocupar els moviments socials i polítics de resistència si volen reconstruir el futur. En la mesura que la gran reacció pren la forma d’un diktat de dalt cap a baix violenta les formes de poder perifèric i les problemàtiques sobre les que s’ha construït, entre elles les de les diferents identitats nacionals, i tota resposta té tendència a activar-se a la llarga entre altres coses també com a moviment de dignitat nacional, a la vegada que competeix amb una altra narrativa nacional que oculta la veritable naturalesa de la reacció. Dependrà en aquest sentit un resultat o altre de si els moviments polítics i socials de resistència que puguin consolidar-se son capaços, des de les pàtries petites, de captar  totes les diversitats identitataries  i integrar-les, d’establir totes les aliances possibles i crear noves configuracions polítiques i socials. Convertint la debilitat de les resistències que actuen en àmbits locals en força, convertint la força de la casta coorporativa global i de les classes que la sustenten en debilitat en el seu ancoratge local. El punt de partida ha de ser, com abans, la pàtria petita entesa com la defensa d’una forma de vida i a la vegada com la construcció d’una nova vida digna. Els moments de trànsit que estem vivint poden acabar de donar forma a la gran reacció en un sentit determinat o be obrir esquerdes per on es pugui començar a posar les llavors d’una gran transformació. Res està decidit. És patent la debilitat dels moviments de protesta, però també ho és cada cop més la de les formes de domini.