El
pas a la política, com apel·lació de la necessitat d’una amplia transformació
que té una de les seves peces en l’ocupació de l’aparell institucional, de Teresa
Forcades i d’Arcadi Oliveres s’ha gestat des de tots els punts de vista d’una
forma impactant. Del poc que se’n sap d’aquest procés hi ha coses que no deixen
de sorprendre. Pel que es veu, en una de les reunions de presentació de la
iniciativa, enmig del debat, un doble arc iris aparegué per la finestra.
Senyal, en la tradició bíblica, del pacte entre Déu i els humans després del
diluvi catastròfic, de la promesa de que aquest ja s’havia acabat a partir de
la seva aparició. La seva presència per partida doble en aquell precís instant seria
així signe d’un gran auguri també doblement afortunat. Tanmateix, no sembla que
els presents, tot i l’ascendència catòlica d’una part de la sala, quedessin
massa impressionats pel fenomen més enllà del somriure. Malgrat el diluvi en
forma de retallades de drets i vides que estem vivint, jo tampoc mi centraré.
Sóc ateu, d’una llarga tradició familiar d’ateus que no permet el retorn a
quelcom que no he conegut ni en la infantesa, per tant em fixaré en la proposta
política concreta més enllà dels símbols. I, certament, la proposta, amb arcs
iris o sense, sí que ens ha deixat
sense paraules a molts.
S’han
dit moltes coses abans tot just de que es pugui veure res del desplegament
d’aquesta proposta. S’ha dit que era una iniciativa feta des de “dalt” i no des
de “baix”, potser és cert encara que a voltes sembla més una referència a que
no s’ha fet des de “dintre” de les organitzacions polítiques existents que no
pas altra cosa; s’ha dit també que “no eren formes”, és a dir que no s’han
respectat les “formes”, sense que tampoc quedi massa clar quines són aquestes
“formes”; i, finalment, s’ha comparat ràpidament amb el grillisme italià, cosa
que crec que alguna base té, però no totes. Tanmateix la recepció, fins i tot per part d’aquells que
n’han criticat algun dels seus aspectes, ha estat de moment bona en el món de
l’activisme d’esquerres i més enllà. I és aquest més enllà el que trobo
realment interessant. La presentació va obtenir records històrics d’audiència
pel Canal 33, competint en aquell just moment amb el resum i debat del Barça –
PSG ofert per l’altre canal català. Uns 218.000 catalans de mitjana van seguir
atentament la proposta de la
necessitat d’articular una candidatura per un procés constituent. El contingut
va quedar prou clar: el pacte social s’ha trencat, cal refer-lo de nou des de
la base i des de principis radicalment diferents als que l’han portat a la
fallida actual. Des d’aquest punt de vista és difícil ser crític. Un debat que
fins ara havia estat activat des de les instàncies del 15M i plantejat tant per
la CUP com per ICV-EUiA, però sense travessar les fronteres del públic més
polititzat i les estructures més organitzades, ara entrava de ple a l’àgora
pública.
Els
proposants partien de la intuïció de l’existència d’una majoria social a
Catalunya contraria a la regressió en drets socials i polítics que s’ha
convertit en el pa de cada dia de les nostres vides. Intuïció des de la que es
constatava que aquesta majoria social no tenia una traducció política
articulada, malgrat s’assenyalava també l’existència de subjectes polítics que
l’havien de compondre. I és a partir d’aquesta intuïció i des d’aquesta
constatació que es plantejava la necessitat d’articular un moviment arrelat en
assemblees territorials per anar cap a una candidatura de majories, una
candidatura per guanyar. No és poc, és molt: una candidatura per assolir la
victòria, en temps on ens hem acostumat massa a la derrota, una proposta per
obrir un procés constituent. Ras i curt: un proposta difícil. L’activació d’un
procés constituent, és a dir la possibilitat de redefinir de socarrel les bases
socials i polítiques de la nostre societat, és una proposta d’una enorme
complexitat pràctica. Però també ras i curt: ambiciós i clar. Front als debats
codificats per a iniciats o els cercles recorreguts mil vegades sobre la
necessitat d’anar cap algun tipus de front d’esquerres o unitat popular, aquí
es planteja un objectiu transparent i global. El programa és el procés
constituent, el mitjà és la finalitat, de la mateixa manera que el problema és el
procés d’agressió global que està transformant d’una forma radical les nostres
societats.
Deia
un vell dirigent del moviment obrer català que la política és a voltes com la
física. No hi ha espai buit: o l’ocupes o te l’ocupen. L’esfondrament de la legitimitat
del sistema, altra cosa és del mateix sistema, va molt més enllà de la més que
probable desintegració o erosió dels seus partits centrals (el PP i el PSOE a
Espanya, CIU i el PSC a Catalunya). També va molt més enllà del fet que tots
els partits governants de Catalunya i Espanya estiguin implicats en casos de
corrupció o que la mateixa monarquia, coronació simbòlica del tramat
institucional, visqui un procés accelerat de judicialització. És el sistema
globalment, tan en termes econòmics com institucionals, el que està patint una
accelerada crisi d’hegemonia quan és incapaç de mantenir el pacte social bàsic
que el sustentava front les agressions dels grans interessos econòmics. Procés
que pot portar, i més que probablement portarà, a organitzacions polítiques
perifèriques a una creixement substancial. Però en una societat on gran part de
la vida no passa per la política, ni per aquestes organitzacions polítiques, i
on el procés de desarticulació de les formes de vida està deixant sense temps
als projectes imprescindibles que necessiten un desenvolupament a llarg termini,
s’obre un espai que difícilment ocuparan per si soles aquestes organitzacions.
Això és el grillisme a Itàlia, amb un 25% dels vots actualment, podria ser
també la proposta de la candidatura per un procés constituent aquí. Tanmateix, ocupar
el mateix espai no les fa mimètiques. Ambdues es funden en personatges amb
capacitat de travessar i transformar els codis polítics per incidir
transversalment en amplies franges de la població; ambdues tenen en els seus
principals impulsors la voluntat de no presentar-se directament ells a les
eleccions; ambdues plantegen el sistema com a problema. Tanmateix, entre altres
diferències, una es situa clarament en el camp de l’antipolítica, basada en la
negació de validesa de qualsevol subjecte polític organitzat previ, l’altra no.
No és en aquest sentit una reedició del grillisme a la catalana, però té
potencialitat per ocupar un espai que a la curta o a la llarga sí que pot ser
ocupat per una forma pròpia de grillisme o per l’explosió de mil i un
populismes de diferent signe.
Res
del que es planteja aquesta proposta és fàcil, forma part d’uns temps que són
des de totes les perspectives difícils, i caldrà veure com s’encarna. Pot ser
integrada en un debat que de moment encara no ha produït cap proposta de majories,
malgrat si que ha assentat les bases de moltes altres coses. També pot ser absorbida
en els paràmetres actuals del sobiranisme, com un element més del seu paisatge.
Però també té elements que
potencialment la capaciten per transformar el debat i el paisatge. Els seus
primers passos poden ser decisius en aquest sentit, esdevenint flor d’un dia o
arrelant amb força, cosa que necessàriament la farà més plural en els seus
referents i composició. Alguns destacats analistes privadament auguren ja en
aquests primers passos la possibilitat d’un espai electoral conformat a
l’entorn d’un 15%. Cosa que com a base seria una noticia increïble. Jo de
moment m’acostaré a una d’aquestes assemblees que es convoquin amb, val a dir,
una enorme curiositat.
