Transició nacional cap a la independència? Ningú al comandament

(Text en PDF)

Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba…

La revolució i els diners

Les revolucions de l’inici de la modernitat, malgrat tots els principis aplegats en el seu si, començaren com un problema d’hisenda. França i Anglaterra visqueren de 1756 a 1763 el que es conegué com la guerra del set anys. Acabà amb la victòria anglesa, però el cost de la guerra havia buidat les arques del regne i per omplir-les de nou es decidiren a pujar els tributs a les colònies americanes. El resultat immediat fou la seva revolta. Tanmateix, inicialment els colons no cercaven fer una revolució, ni tan sols proclamar la independència que donaria lloc als USA, sinó només ser acceptats com a súbdits de ple dret de l’Estat Britànic. Però allò que no cercaven fou el que acabaren fent el 1776 amb una de les declaracions més belles de la història contemporània: la de la Independència de 1776.  Havia començat com un problema d’hisenda, acabà tanmateix amb paraules que farien vibrar el segle vinent i encara part del nostre: Considerem com evidents les següents veritats: que tots els homes foren creats iguals, que van rebre del seu creador certs drets inalienables; que entre ells es conten els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets foren implantats governs entre els homes i que el seu poder jurídic es deriva de l’aprovació dels governats; que sempre que una forma de qualsevol govern demostri que es contrari a aquest objectiu, el poble té dret a canviar-la o abolir-la i a implantar un nou govern...

Una revolució que no feren sols. Foren ajudats en el procés pels francesos, que cercaven l’afebliment britànic en justa revenja per la derrota infligida durant la guerra dels set anys. I fou aquesta ajuda a la revolució americana la que acabà per esgotar les arques de la Monarquia de Lluís XVI. Obligat per aquesta situació i per la negativa del primer estat, format per la noblesa, el monarca convocà els Estats Generals per negociar el pagament de nous impostos. Els nobles cercaven majors prevendes de l’Estat, en un moment on estaven en franca decadència econòmica, a canvi dels nous tributs; el poble menut constituït en el tercer estat omplí centenars de milers de quaderns de queixes buscant una major reconeixement. No es tractava l’inici d’una revolució.  Però el 1789 el que feren, quan el tercer estat declarà que ell no era un estat més sinó, en paraules manllevades del nostre present, la representació del 99% i per tant del poble, fou finalment una revolució pràcticament sense parangó a la història. Com afirmà Danton al judici que l’havia de portat a la guillotina, era cert, eren culpables. Culpables, segons les seves paraules, d’haver afirmat que l’home més humil de França era tan gran com el més gran dels homes de tota la terra.

Deia Thomas Paine, l’autor d’obres que com el Sentit Comú o els Drets de l’Home esdevenen cabdals per entendre quina sang creuava aquestes grans revolucions, en carta a George Washington que “participar en dues revolucions –com ell va fer– significa viure per alguna cosa”. Certament aquestes revolucions començaren com un problema d’hisenda, però per poder-se encarnar féu falta aquesta cosa més, quelcom més, molt més. Un ideari que esdevingué hegemònic entre les classes populars, un ideari que contemplava un nou món i un pacte social pel qual, finalment, valia la pena fer una revolució. Sense això hagués quedat com un mer problema d’hisenda revestit de cent, un miler o un milió de proclames. Sense més.

 

Què vol aquesta gent? Catalunya…

La realitat del dèficit fiscal és present en altres territoris de l’Estat espanyol, en alguns casos fins i tot amb major intensitat que a Catalunya, però és aquí i no a altres llocs on ha esdevingut la clau de volta del discurs hegemònic de com superar la crisi. La diferència rau evidentment en una realitat que tan sols és pròpia de Catalunya: l’existència d’una identitat nacional que articula políticament el país i que no ha solucionat de forma manifesta el seu encaix amb Espanya, en un llarg reguitzell de capítols que tenen el seu epíleg en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquesta és la base, però l’abonament del creixement de l’independentisme actual ha estat la crisi i com un cert discurs sobre la mateixa s’ha obert camí dins d’aquest sistema polític en detriment d’altres claus explicatives. De fet, la major d’aquest nou independentisme és sobrevingut. La narrativa implicita pot partir del supòsit que tot bon català en el fons ha estat sempre independentista, però és això: un supòsit. Una paraula clau aquesta del bon català, que Mas va traduir com “el millor de Catalunya”. Un implícit que ha permès, per exemple, que una poesia d’Espriu a favor del reconeixement de la pluralitat dels pobles d’Espanya es convertís en un clam independentista o que es suposi, que és molt suposar, que CIU i els sectors socials que representa han estat sempre independentistes encoberts. Independentistes  als que cal “impulsar”, cal “ajudar” i, finalment, caldrà “votar”. El crit de la Pl. Sant Jaume, formulat per celebrar el retorn del President de Madrid, “Mas president, Catalunya independent” estableix clarament, en aquest sentit, l’ordre de prioritats sota el qual es vol fer creue que s’assolirà la independència.

La base social d’aquest nou independentisme troba el gruix dels seus nous reclutes entre la classe mitja. Una classe de fronteres extraordinàriament indeterminades, tan indeterminades com amplia és la centralitat política, social i cultural que adquireix en els imaginaris col·lectius catalans. Unes fronteres en tot cas que en el seu sentit més ampli agruparien a un 35% de la població d’aquest país. Gairebé dos milions i mig de persones hi pertanyen, no és poc malgrat no sigui tampoc la classe majoritària. És alhora el sector que més diaris consumeix, el que més participa, el que més interès per la política mostra, la classe més “moderna” i culta, el que es situa sempre en el centre del discurs del sistema polític. El sector social que a voltes té en definitiva la capacitat i la creença, de representar-se i presentar-se com el “poble”. Lluny queda en aquest sentit la vella narrativa de la classe obrera. Però és un poble que està vivint l’ansietat de veure com gran part de la seva estabilitat, valors i creences es troben en aquests moments amenaçats.

Aquesta classe es va ampliar, renovar i transformar durant la dècada dels vuitanta del segle passat, amb el creixement dels aparells administratius municipals i autonòmics, que proveïen de noves feines tant a l’administració com a sectors relacionats amb ella. Fou una bona època coronada de forma daurada durant la dècada dels noranta, en part degut al creixement econòmic, en part degut a un neoliberalisme llegit en primera instància no tant en clau de reducció de l’Estat com en clau de transferència de recursos del sector públic cap el privat. En aquell moment aquesta classe es caracteritzava per una forta estabilitat laboral, uns elevats nivells de renda i l’accés a un consum cultural d’alt nivell. De fet el creixement de la renda disponible la portà a l’estalvi del recursos aconseguits via adquisició de béns immobles, fou la classe social capdavantera en aquest sentit, tan sols superada en aquest comportament pels empresaris. Però amb el canvi de mil·lenni els efectes de la nova hegemonia neoliberal es començaren a notar a la franja més jove d’aquesta classe. Abans de la crisi tan sols un 20% d’aquesta franja aconseguia cobrar un sou superior a 1.000 euros, mantenint l’estatus i el nivell de vida gràcies a les transferències de renda dins de la família. Semblava llavors que s’estava retardant la seva reproducció com a classe, amb trajectòries laborals marcades per la precarietat. Amb la crisi i la seva gestió neoliberal aquest “retard” esdevé perillosament estructural. Alhora, en un procés que s’ha accelerat els darrers anys, l’administració pública catalana ha minvat el seu paper de font de provisió de treball i transferències, mentre l’estancament econòmic afecta cada cop més a les activitats lligades al sector privat i els estalvis invertits en habitatges s’han, literalment, esfumat.

No és aquesta classe social la més afectada en termes absoluts per la crisi, però aquesta els està mirant de fit a fit, mentre els seus fills es converteixen en carn de canyó d’una economia cada cop més desregularitzada. De fet, en termes relatius, és un dels sectors amb menys respostes front la crisi. No s’articulen en el repertori de protesta clàssic dels moviments socials. Ni per condicions objectives, la seva fragmentació interna impedeix una actuació de tipus sindical o la utilització d’eines com la vaga, ni per autorrepresentació i tradició, està a les seves mans aquest tipus de resposta. En el conflicte entre empresaris, públics i privats, i treballadors es troben atrapats en un procés on perden tot tipus de centralitat. La seva resposta ha de ser directament política. I és en aquest camp on s’articula la independència no tan sols com un procés d’autodeterminació nacional, sinó també i sobretot com una esperança en la que es superarà la situació actual, una esperança en la que es recuperarà la centralitat perduda. És aquesta classe, o un gruix important de la mateixa, la que dirigeix aquest camí cap a la independència (al igual que va ser però en franges diferents, i amb un component més clarament popular, la que va protagonitzar una part del 15M). No els treballadors que s’han convertit per alguns dels teòrics del procés en poc més que una white trash inoperativa políticament. Tampoc els empresaris que segons molts dels analistes actuals ja no juguen el paper rellevant de condicionament polític que tingueren en el passat, al haver perdut el seu pes en una societat catalana travessada per la globalització. De fet, al parlar d’ells alguns dels principals atiadors del “transversalisme” els hi surt l’ànima d’esquerres, oblidada en tantes altres coses, per explicar-nos que la burgesia està aterrida davant de tot el que està passant. I és cert que gran part dels empresaris d’aquest país extreuen cada cop més una part substancial dels seus ingressos de rendes i no només del teixit productiu. Com també ho és que molts d’ells han aconseguit mantenir les seves empreses a partir d’ajudes del sector públic. Però tampoc res diferent al que s’esdevé a la resta del món. És més, tampoc el paper que tinguin les grans corporacions financeres i industrials, per molt o poc catalanes que siguin, pot ser menor en la definició de si el procés d’independència anirà endavant o no. No deixa de sorprendre que precisament ara, quan estem vivint un procés global d’imposició dels grans poders econòmics per sobre de qualsevol sobirania nacional, molts analistes polítics ens expliquin que el seu paper ha esdevingut irrellevant. A voltes en l’explicació sobre com anirà tot plegat sembla que visquem al país de nunca jamás.         

El procés que ha portat a tants cap a la independència té una base real: el desig de constituir un poder propi i proper que sigui més controlable en un món aparentment incontrolat, com a eina clau per superar la situació actual. Un desig i una base que generà enormes complicitats entre diversos sectors de la societat catalana. Té però també una base substantiva en els aparells de creació d’opinió que estan jugant un paper clau en aquests moments. Una cosa no s’entén sense l’altra en un cercle que es va retroalimentant constantment. Al llarg de la segona legislatura d’Aznar, moment clau pel primer gran impuls de l’independentisme, es visqué una operació clau en termes mediàtics. L’intent de concentració dels gran poders mediàtics en unes poques mans i pràcticament en una sola narrativa que cercava construir una sola identitat nacional possible, una sola Espanya possible i un sol partit possible per dirigir-la. Procés que arribà al seu paroxisme en la bombolla comunicativa madrilenya, on es confonia allò que passava, allò que s’opinava i allò que se sentia a la capital de l’Estat, amb el passava, s’opinava i es sentia a la resta d’Espanya i si hi havia dissidència aquesta no era més que l’expressió de l’anti-Espanya. En part com a reacció, sense el mateix abast, ni tampoc continguts, una cosa similar, hem viscut als darrers anys a Catalunya: l’articulació d’un gran sistema mediàtic propi amb continguts molt determinats, “de país” seria la paraula escaient. Si abans teníem pràcticament tan sols TV3 i La Vanguardia en castellà com mitjans de certa potència comunicativa, ara comptem amb l’ARA, La Vanguardia en català, RAC1, una TVC transformada (tan sols cal comprovar la crítica al poder dels espais de generació d’opinió del període del tripartit amb els actuals) i un ampli món de publicacions digitals amb Vilaweb com a senyera, per dir-ne només uns quants. Una esfera comunicativa que comparteix discursos i on, en diferents graus, l’independentisme ha trobat l’espai on incubar-se, autorepresentar-se i imaginar-se el futur. En la narrativa establerta en aquest espai, de forma accelerada en l’últim any, el gran problema de Catalunya no era el context de retallades de drets socials, ni tan sols la crisi provocada pel sistema financer, sinó el dèficit fiscal. I si aquest era el problema, la solució no era altra que superar aquest dèficit i, per tant, canviar la relació amb Espanya o, més senzillament, superar aquesta relació.

Mai en aquest sentit una manifestació havia comptat amb tants mitjans convocants, ni s’havia qualificat d’històrica avant la lettre en un reguitzell de capítols on cada nou gest o paraula es convertida en un nou moment de caire èpic que no deixarà incòlumne el nostre present i futur. Però aquests mitjans no fan tan sols de caixa de ressonància, el seu paper va més enllà. Ofereixen un veritable univers simbòlic de personatges que opinen constantment sobre la necessitat o el procés de la independència, alhora que subministren tot una sèrie d’explicacions que la fan no tan sols possible, ni viable, sinó gairebé màgica. Així veiem com neoliberals confesos com Xavier Sala i Martín, que fa anys ens explicava que no hi havia cap bombolla immobiliaria o que el Xile de Pinochet era un model de creixement econòmic, es converteix en l’economista del procés d’alliberació nacional. Un heroi més entre els Salvador Cardús, les Pilar Rahola o les Muriel Casals, en un llarg etcètera més de personatges que s’han convertit en els nous oracles nacionals. Així llegim també, en delirants editorials, que de fet Europa ja ens ha dit que no hi ha cap problema i que, cas de declarar un Estat propi, automàticament estarem a la Unió Europea, molt més ben rebuts com a nació “moderna” que som front a l’Espanya castiza de sempre. Així sabem, gràcies als telenotícies que tampoc al Barça li afectaria la independència ja que al igual que el Mònaco juga a la lliga francesa nosaltres seguiríem a l’espanyola o, si volem, ens n’aniríem a jugar a França. I, finalment, ens diuen i ens expliquen que amb la independència arribaríem a tenir la renta per capita d’Alemanya. Seríem així l’únic país del sud d’Europa que per art de màgia, per art de la independència, superaríem la crisi enmig d’una riquesa desconeguda fins ara. Tot plegat amb un aire naïf que tira enrere.  

La independència no és una quimera, tal com ha afirmat el monarca, però tampoc és la superació de la crisi. Probablement, de realitzar-se, durant els primers anys en serà una profundització. Quedaríem inicialment fora de la Unió Europea, si és que no hi ha cap dels grans de la Unió que vulgui apostar per aquesta independència, cosa que malgrat sembla insinuar-se constantment des de l’esfera comunicativa de moment no sembla probable. El problema del deute s’incrementaria, sumant a la nostre la part que ens correspondria del global de l’Estat. Alhora la taxa d’atur seguiria sent de les mes altes d’Europa. Podria ser diferent? Sí ho podria ser, però llavors ja no es tractaria tan sols de parlar d’independència, sinó d’un model de societat que no només té problemes de pacte fiscal amb Espanya, sinó també a nivell intern. Seria una possibilitat, l’altra l’ha senyalat el catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra en unes declaracions que no han estat reproduïdes pels mitjans que usualment l’acostumen a citar en les seves declaracions favorables a l’estratègia seguida fina ara. Si es vol que la independència s’assoleixi i sigui “sostenible” caldria preguntar-se, segons el catedràtic, “Quina Catalunya? (…) Catalunya té actualment 650.000 aturats. D’aquests 650.000 aturats quants són immigrants? Aquesta Catalunya independent podria arribar a un acord per treure aquests 650.000 aturats immigrants?” Quina Catalunya? Certament aquesta és la pregunta.

Artur I de Catalunya

Davant una demanda inesperada sobre el model d’Estat que tindria la nova Catalunya el President va afirmar que no tindria perquè ser republicana, provocant l’estupefacció general. És d’esperar que el primer rei de Catalunya no sigui l’últim de la nissaga dels Borbons. Sembla una broma, encara que és cert que el vell somni del nacionalisme conservador era l’articulació amb Espanya a partir d’una monarquia dual a imatge de la d’Austria-Hongria. Per si de cas, sembla que el mataelefants ja ha quedat fora de la cursa per ser rei de la nova Catalunya a tenor de l’escrit de la Casa Real sobre el tema. Queda així de moment el Tro vacant, però a tenor del to que està adquirint tot plegat les apostes podrien apuntar cap un altre candidat: Artur I de Catalunya.

La pregunta sobre el model d’Estat de la nova Catalunya era inesperada pel President, car la situació, tota la situació, era inesperada. Ell, com el partit governant, no cercaven de forma tan directe el canvi de narrativa sobre la relació entre Catalunya i Espanya que sobrevingué després de l’11 de setembre. Havien pensat en una gran mobilització sobre el pacte fiscal. Però en aquest país les grans mobilitzacions nacionals han estat sobre l’Estatut. Així fou aquell llunyà 11 de setembre de 1977, ara injustament desbancat com el més gran de la història per una Catalunya actual que supera en dos milions a la dels setanta, i així fou també la del 10 de juliol de 2010. A falta de nova agressió contra l’Estatut quedava ja tan sols una nova èpica i aquesta no es trobaria en el pacte fiscal. Deia recentment Joan B. Culla a El País que ICV estava surfejant amb prou soltura la situació. Caldria veure si els reis del surf no són en aquest cas els de CIU i, entre ells, el President. Malgrat la situació no estigués prevista caigué com aigua de maig sobre ell. De cop i volta passà de ser el President més trist de la nostra història, ni Montilla el superava, aquell que malgrat tota la il·lusió que volgués anunciava dia sí i dia també una nova retallada al país, aquell que ens havia portat a ser rescatats, en l’heroi de Catalunya. Un dia abans era Artur Mas el rescatat, un dia després no altre que Artur I de Catalunya, per habilitat, però també per com ha estat pilotada tota la estratègia de la Marxa sobre Barcelona.

Preparada com una gran escenificació de mobilització de tot el poble català que finalment no hauria anat a la capital, sinó marxat sobre ella per llegar al màxim representant del país un nou missatge. En aquest sentit i en aquest camí cap qüestionament a la política catalana, cap fissura, i tota la centralitat en mans del president, lloat a partir d’aquí en cada un dels passos que farà. Un dia abans li anunciava Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, “President, el país ha madurat”. Ell ho va poder comprovar un dia després amb els seus propis ulls. Si el President va a Madrid a fer una conferència se’l felicita, que torna de Madrid per parlar amb el President d’Espanya del pacte fiscal i no de la independència, es convoca una rebuda a Pl. Sant Jaume, que surt a saludar al poble acompanayat de figures insignes del nou independentisme es crida “Mas President, Catalunya Independent!”. Mas President.

 

Aquesta centralitat del President serà el mascaró de proa i per darrera seu CIU intentarà maniobrar un timó complicat. Si el primer serà l’encarregat d’intentar aglutinar tot aquest nou independentisme d’una independència que passa per la seva figura, el segon haurà d’encaixar moltes peces diferents. En aquests moment la sala de màquines de CIU bull per aconseguir-ho. Oriol Pujol, el futur hereu de tot l’invent, ja ha avisat que en cap cas la independència s’inclourà en el programa electoral, però confieu en el President. Comenten també que el referèndum és il·legal i que potser seria millor una declaració del Parlament de que Catalunya vol ser un Estat independent (o que és un Estat independent? Ja és veurà), però confieu en el President. En tot cas el que és segur és que volem estructures d’Estat propi. Ho codifica millor que ningú, qui sap per si és certament el que vol el President o per tal de calmar als intranquils, Barbeta a les pagines de La Vanguardia: “Noteu que Mas gairebé no parla mai d’independència, sinó d’estructures d’Estat propi (…) I després de cada estació caldria recomptar la majoria, perquè podria ser que alguns amb el pacte fiscal ja en tinguessin prou i d’altres en canvi s’animessin a anar més enllà. Es tracta, doncs, de plantejar la independència com els socialistes es plantegen assolir el socialisme.” Com el socialistes es plantegen assolir el socialisme… 

És a dir, de nou, el tema del Pacte Fiscal, ara convertit en Hisenda Catalana, serà el centre de l’acció política encara que ara en un marc discursiu completament diferent. Cal, primer guanyar les eleccions per una amplia majoria, unes eleccions que seran plebiscitares així i no pas constituents. Després ja es veurà com s’encara la legislatura si com a procés constituent o com a partida de pòquer amb l’Estat espanyol amb les apostes pujades i ordagos sense predecents, però sense perdre el control. Sobretot sense perdre el control. L’última vegada que això va passar, al llarg de la convulsa dècada dels trenta quan finalment el catalnisme fou hegemonitzat per les esquerres, el gruix del nacionalisme conservador va acabar per recolzar l’espanyolisme més extrem representat pel franquisme, car segons paraules del prohom de la Lliga Valls i Taberner a La Vanguardia de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista (…) deben, pues, cooperar todos los catalanes efusivamente y con la máxima lealtad, sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación renaciente, y salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos gratitud perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la merece por su genio extraordinario por su patriotismo insuperable y por su abnegación y esfuerzo admirables”. Deia Josep Pla que “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, però si mirem la nostra pròpia història no podem deixar de concloure que a voltes no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. Per aquest últim no es pot deixar que Catalunya es perdi, és a dir que la porta de la ruptura amb l’Estat, obri altres portes, altres ruptures. Aquesta seria la “Falsa Ruta” del nostre present.

Es dirà que si CIU no compleix amb el mandat del “poble” ho pagarà electoralment. Be sí, dintre de quatre anys pot ser que ho pagui, però té quatre anys per culminar la “transició nacional”. I la resta? La resta té ara un panorama complicat. El partit governant ha passat d’estar profundament desgastat i sense alternativa econòmica que oferir a les retallades a recuperar la iniciativa política i posar-se en el centre de tot debat polític possible dins de la lògica establerta. ERC que s’estava beneficiant segons les enquestes de l’aposta per la mà estesa a una Convergència no prou sobiranista, cosa que li reportava vots del món convergent, ara es troba superada en centralitat sobiranista. L’abraç de l’ós s’ha invertit i ara li queda poc temps per recuperar la pota d’esquerres del seu discurs, abandonada pràcticament els darrers temps, per aspirar a encapçalar una esquerra nacional. Quelcom de similar li pot passar a Solidaritat, que clama per tal que s’esgoti la legislatura sabedora que només el temps, i les contradiccions de CIU que aquest temps posaria sobre la taula, li pot donar els vots que ara pot concentrar el govern. Mentre tant el PSC que, malgrat tot el que es digui, el desastre no li prové de la seva “manca” de perfil catalanista, sinó de la falta d’una alternativa socialdemòcrata creïble després de la bancarrota patida pel socialisme en aquest camp, es debat entre ser més sobiranista o disputar el vot que el nou independentisme deixi fora. Dues cares de la mateixa moneda en tot cas: la política identitaria, d’una banda o altra, com a única opció. Iniciativa, per la seva banda, com diu Joan B. Culla, ha surfejat bé la situació i és probable que el creixement electoral que ja es preveia abans de l’11 de setembre no minvi. Però si l’aposta és per incloures en la nova agenda independentista per poder parlar, a més a més, del referèndum contra les retallades, el cert és que quedarà en poc més que un creixement quantitatiu. El repte que tenen per davant, el de liderar un ampli front d’esquerres, pot quedar molt tocat si no és capaç d’articular-lo també com a discurs alternatiu a la nova centralitat política. I, finalment, les CUP, el vell independentisme que havia trobat una gran via de renovació en el municipalisme alternatiu, han quedat tan travessades per la nova situació que és difícil saber si podran reprendre la iniciativa política fora dels debats interns.  

Tanmateix hi ha un últim factor d’aquesta nova situació que val la pena tenir en compte. Si la centralitat que ha adquirit Mas, ja hi ha qui parla de “massisme” com a corrent política superadora de CIU, presenta unes innegables avantatges per la proposta de CIU i un independentisme de via única, també presenta algunes desavantatges. Pot provocar el rebuig de tot un sector de la societat catalana en la mesura que el procés d’independència s’identifiqui tant clarament amb la figura del President que ha portat les retallades fins als últims extrems (no en va s’ha reclamat sempre com alumne avantatjat de les polítiques d’austeritat davant de la Unió Europea); en la mesura que aquest discurs es plantegi com un reforçament d’un sistema polític en plena crisi de legitimitat per la seva incapacitat no de defensar la sobirania nacional, sinó la sobirania front als dictats de la troica i els mercats. En aquest punt el tan aclamat “transversalisme” deixa de ser transversal, per convertir-se en un procés de legitimació del poder a Catalunya. O, al menys, així pot ser vist  per una part d’aquesta classe mitja, en el  moment en el que puguin entrar en contradicció els valors d’esquerres i el projecte nacional realment present.  Per una part d’aquesta mateixa classe mitja, però també, i sobretot, per el sector social que es considera com la white trash catalana. Cert és que no se’l considera un agent actiu del procés, ja que és en paraules de Graupera, un dels opinadors més contrastats del nou independentisme:

“Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana (…) El PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…) Per això s’adulava el folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic. Això els ha marginat econòmicament i ha acabat condemnant els seus fills al white trash: aïllats, protegits pel paternalisme, sense accés a la cultura (…) I com que mai no ha calgut que participessin per fer-ne ús, avui costa molt fer-los valer electoralment (..). Carn de canó, de nou.”

Delirant imatge que parteix d’un desconeixement absolut de com ha evolucionat una part de la classe obrera catalana al llarg de les últimes dècades i del protagonisme central, fora de qualsevol “aïllament”, que tingué com a subjecte col·lectiu en el procés de canvi polític. Una imatge que mimetitza progrés social i cultural amb conversió mesocràtica i que, tanmateix, és  la base de gran part dels anàlisi polítics d’aquest nou independentisme, partint de la següent presumpció: tan sols la classe mitja és operativa en termes polítics. Una presumpció que li pot sortir cara. Certament aquests sectors estan vivint actualment una crisi de representació, però no són escombraria. Una transició, si és que realment estem vivint això, és un procés en el que un cop s’ha activat ningú la controla realment, de fet sembla que s’imposi a tots els actors com una força externa a ells mateixos, malgrat són ells els que l’estan protagonitzant. Això és així per la quantitat de forces en pugna que hi ha en joc: els empresaris, les classes mitges, la white trash, l’Estat espanyol, els agents polítics i socials, l’Unió Europea, els mercats… I és que el món és gran, molt més gran del que ens volen fer suposar dins del realisme màgic que alguns estan venent. Múltiples forces que es situen al bell mig del procés fins que arriba la fase de concreció que és sempre, sinó es produeix una revolució, una fase de pacte. És patent que encara no s’ha arribat a aquesta fase, com ho és que, malgrat tot el que es vulgui, Artur Mas no és el Suárez català, encara que apunta maneres. Diuen els clàssics que el procés d’alliberació nacional de Catalunya s’inicia en una fase on el monopoli polític el mantenen les classes altes, posteriorment esdevé un procés de classes mitges i no arriba a les seves últimes conseqüències fins que el fan seu les classes populars. Diuen això, però a saber. Tot això si el que estem vivint és una transició nacional cap a la independència, i no un mer problema de recaudació o de legitimació d’un projecte esgotat. Si això últim fos el que realment estem vivint, seria una de les patoxades més grans de la història de Catalunya amb un sol gran encert: haver triat a Toni Soler com a comissari de la commemoració de l’aniversari de 1714. El 2014 no ens quedaria altra que veure un especial de Polònia que ens expliqués el que realment ha passat. En tot cas el 2014, si no abans, ho sabrem.