Connexions i desconnexions (I). Castes, classes, geografies i pàtries

I

La crisi no acabarà, amb sort pel nostre país, com a molt a partir d’un cert moment es deslocalitzarà, passant d’un país a un altre, d’una regió a una altra. Tanmateix, tampoc sembla que aquest temps sigui proper. La solució és política, no econòmica, però a l’escenari actual la política és de curta volada i treballa en estrets marges de plausibilitat. De fet ja ningú parla del seu final. A l’inici salvar els bancs era una forma de retornar el crèdit a l’economia, es repetia sense cessar, ara només ho diuen de passada. És l’abisme, i no la recuperació, el que es fa servir cada cop més per legitimar l’incessant drenatge dels recursos de tots en mans d’uns pocs. Intervenció és la paraula: de la Unió Europea a l’Estat espanyol, de l’Estat a les autonomies, de les autonomies al menjador de casa nostre. Vivim amenaçats i la política governamental i l’economia s’han convertit en oficis de gàngsters. Però no els veiem així, no els tractem així. Els veiem i els tractem com a quelcom inabastable, una estructura cosificada, contra el que poc val tot allò que podem fer. En el seu moment de màxima debilitat els veiem més forts que mai. Si volem trobar vies per virar la situació, s’haurà d’aterrar a la terra per sortir del mer relat escandalitzat de la derrota.

La crisi actual es basa en gran part en els processos de globalització viscuts des de la dècada dels setanta fins a dia d’avui. Ha pres la forma d’una crisi financera, malgrat té una caràcter més profund i multilateral, degut a la centralitat adquirida pels mercats financers com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis i, congruentment, també de la casta financera, el Vaticà del capitalisme segons Marx, com a grup dominant. Aquest procés s’accelerà a partir de la integració on-line dels mercats financers a nivell mundial el 1986, que va permetre l’acceleració de les operacions a nivell global, i la desregularització fiscal dels beneficis especulatius. La presidència durant la dècada dels cinquanta d’un general conservador i republicà com Eisenhower els va arribar a gravar al 90%, no per un sentit redistributiu, sinó senzillament per evitar l’aparició del capitalisme de casino. A l’actualitat pràcticament estan liberalitzats. La revolució neoconservadora dels anys vuitanta activà els primers passos d’aquest procés, però la cosa anà molt més enllà de governs com els de Reagan o Tatcher, a partir d’una nova hegemonia cultural, social i política que afectà gairebé tot l’espectre polític. La peça final arribà a finals dels anys noranta de la mà d’un dels patrocinadors de la “tercera via” que havia de refundar l’esquerra a nivell mundial: Bill Clinton. El mateix que va perpetrar la frase de que en polítiques socials es podia fer “més amb menys” (res d’original hi ha en els nostres governants més propers, sent aquest un dels lemes favorits de CIU a l’inici de la legislatura), eliminà sota el seu mandat la llei Glass-Steagal, aprovada el 1933 precisament per evitar un altre crack com el de 1929. Això va permetre que els bancs de dipòsit, és a dir els bancs on es trobaven els estalvis de la majoria de la població alhora que eren proveïdors de crèdit, operessin com a bancs d’inversió en els mercats financers. Al mateix moment es desregulaven els mercats de futur i derivats, on s’ha concentrat la major part de l’especulació a nivell mundial.

En el procés, cada cop més actius foren posats al servei dels fons d’inversió, cada cop més actius foren posats al servei de l’especulació. De fet aviat es recorregué el camí invers. Desaparegut gran part del capital disponible del teixit de producció i consum, l’especulació es va convertir en el principal actiu per assegurar el mecanisme de reproducció econòmica.  En la mesura que el neoliberalisme oferia al capital productiu una rebaixa constant de costos laborals i fiscals es produïda també una caiguda de la demanda, en la mesura que la inversió es destinava al capital financer i no al productiu aquest es trobava faltat de liquidesa. Per mantenir la demanada i la inversió, en un context d’interessos baixos, el capital financer credititzà tant el consum com la inversió fins a subordinar el conjunt de l’economia a la seva dinàmica. És comprava i es venia amb diners del futur per un present cada cop més inestable, diferint i agrandant el problema, no solucionant-lo. Tot això no ha acabat malgrat la crisi.   

Primer foren els beneficis del capital els que s’integraren als mercats financers, als que van seguir els estalvis de les poblacions, després fou la mateixa capacitat de consum de béns i serveis. Amb l’arribada de la crisi foren els recursos públics en forma de “salvació” del sistema financer i ara toca als drets socials (per això també una de les principals àrees de la “crisi” és Europa on encara queden restes de l’Estat del Benestar): fons d’inversió de jubilacions,  crèdits privats per pagar l’ensenyament, privatització de la sanitat, són la nova font d’entrada de recursos a uns mercats que, a totes llums, han esdevingut veritables forats negres. Però tampoc això solucionarà el problema, car aquest és doble. D’una banda, la creació d’un capital virtual que no és correspon en cap sentit amb el real, i per tant es converteix en mera factura especulativa. Dues dades ens poden posar sobre la pista sobre el preu d’aquesta factura: el 2005, sense computar el conjunt dels actius financers, “només” els mercats de futur estaven valorats en uns 250.000 millards de dolars; al mateix moment el valor de “tota”  la producció real al planeta terra era “només” d’uns 45.000 millards de dolars. Aquesta és la “factura” que s’ha de pagar, una factura que “necessita” d’un augment pràcticament infinit de les plusvàlues sobre les nostres societats o de la creació de, com a mínim, cinc planetes més com el nostre.

Però, d’altra banda, tal com hem dit, aquest només és una part del problema, car el fet és que des de finals dels anys seixanta hi hagut una caiguda dels beneficis nets del capital sobre l’economia productiva que sembla imparable. Els motius que tenen a veure amb els límits del propi sistema no els podem abordar aquí, però el fet és que en un cert punt entre els anys noranta i el canvi de mil·lenni això va portar a que les inversions destinades al capital financer, en creixement constant des dels anys setanta, superessin les inversions realitzades sobre el capital real. La “realitat” ja no és rentable en termes de beneficis privats, sinó és per esploliar-la. Certament s’ha aconseguit durant aquests últims trenta anys una gran concentració de riquesa en cada cop menys mans, però aquesta no s’ha fet per un augment de la producció, ni per augments de productivitat, sinó per la redistribució de rendes que ha permès tant la desregularització financera com la reducció de costos fiscals i laborals per les classes altes. I aquest, i no altre, és el principal objectiu del programa neoliberal, no millorar l’efectivitat, ni la productivitat, ni el capital disponible per la inversió productiva, sinó senzillament aconseguir la concentració de capital cap a d’alt. Procés que sembla haver aconseguit fer entrar en contradicció l’augment de la taxa de beneficis amb el mateix creixement econòmic. En el cas europeu s’arriba en aquest sentit al paroxisme: no es tracta de sortir de la “crisi” amb programes “d’austeritat”, sinó d’assegurar el pagament de l’especulació per part d’aquells que no l’han protagonitzat. Tot això per retornar la “confiança” dels mercats cap a nosaltres i que flueixi de no el crèdit, és a dir per tornar a una creditització de la reproducció econòmica que forma part de l’origen i no de la solució del problema. L’avantsala de la fi en el que és un veritable esgotament del sistema en tots els sentits: de model productiu, energètic, ecològic, social, polític i cultural. 

II

La magnitud del monstre financer sembla incontrolable, una dada de fet, però no quelcom modificable, com a mínim no des de les bases actuals. En aquest marc qualsevol forma d’acció política fora dels marges dels que estableixen els mercats, o les formes supraestatals que tenen capacitat d’interactuar amb ells (en el nostre cas la Unió Europea), sembla inoperativa, qualsevol resposta gestada des dels estats o des de diversos àmbits dins dels estats, inútil. És un mantra repetit que no hi ha resposta local, en una nova versió del there is no alternative neoliberal,  la salvació ve en tot cas de fora. Per uns de l’actitud que prengui el Banc Central Europeu, pels altres de la capacitat de reformar la mateixa Unió en un sentit democràtic i després el propi capitalisme a partir de la protesta global. Contràriament crec que només hi ha resposta local, ni deus, ni amos, ni tribuns, no hi ha suprem salvador.

En primer terme perquè aquesta és l’escala humana, per molt que les xarxes redefineixin els fluxos d’informació, connexió i resposta i obrin la possibilitat  d’un nou món, la seva mesura segueix sent la nostra mesura. Hi hagut històricament organitzacions internacionals de moviments, però no moviments internacionals. El més semblant ha estat el moviment antiglobalitzador. Però per cronologia, que tan sols abasta l’espai que va de 1999 a 2001,  i característiques – una forma d’acció molt limitada a la resposta a grans cimeres fetes en espais densament poblats– difícilment serà vist a la llarga com un moviment social més enllà d’un conjunt de protestes que es van donar a l’entorn del canvi de mil·lenni. D’una forma més generalitzada i profunda, han existit processos de caràcter internacional caracteritzats per les mateixes problemàtiques de partida, agendes reivindicatives, marcs ideològics i polítics, com també emulacions i efectes en cadena (les revolucions sempre han estat contagioses i les protestes també). Però ni la més “internacionalista” d’aquestes realitats ha tingut l’escala global com a espai d’actuació. Les resistències antifeixistes, responent a la mateixa ocupació nazi-feixista que es va donar en diversos països en el marc de la Segona Guerra Mundial, foren nacionals i no generen ni formes de coordinació comunes. En el moment de màxima expansió de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) en el darrer terç del segle XIX, el moviment obrer es desenvolupava a escala local, regional o nacional i, molt més rarament, a escala estatal, malgrat un dels seus principis d’actuació bàsics, i cada cop més abandonats, partia d’una solidaritat internacional efectiva. Finalment, la mateixa Comuna de París de 1871, principal moviment emancipador del període de l’AIT que va donar lloc a la mateixa lletra de la Internacional, tingué un fort component d’alliberació nacional. En aquest cas contra la bota prussiana que pretenia entrar a París aliada amb la burgesia francesa.

La revolució en les connexions ha estat un element caracteritzador, catalitzador i productor de les noves protestes, forma part en aquest sentit de la possibilitat de construir noves formes de contrapoder, i està prenyat de nous canvis potencials com postula la tecnopolítica. Tanmateix, malgrat l’espai virtual hagi pretés hibridar-se amb la territorialitat, superant el seus límits, el cert és que aquesta “territorialitat” és molt definida per la forma Estat. La Generaçao à rasca va ser un moviment propi de Portugal, així com el 15M ho va ser d’Espanya, fins al punt que a voltes ha tingut problemes per captar i integrar-se en les diverses sensibilitats nacionals, o Occupy Wall Street dels USA. Són moviments germans, i  valdria la pena que els fluxos d’intercanvi i coordinació entre ells s’intensifiquessin més enllà del que fou la convocatòria comuna de protesta del 18 d’octubre de 2011, però operen en realitats definides i per actors concrets diferenciats dins de cada Estat. Una falta d’apreciació crítica d’aquesta realitat s’està mostrant com un límit polític en la comprensió de les dinàmiques locals i nacionals que pot afectar a l’efectivitat d’aquests moviments alhora de teixir aliances. És més, a voltes, l’èxtasi provocat per les noves possibilitats obertes per la xarxa, la il·lusió que no només s’incideix d’una nova manera en el “món”, sinó de que es domina i es crea el “món” front als “illetrats” en la bona nova, impedeix percebre de quina manera les condicions “d’alliberació” ho són alhora de domini.  La connexió on-line de la casta corporativa (em resisteixo anomenar-la classe com sembla que s’està posant de moda) i la connexió subjacent del capital financer està en la base de la possibilitat de la gran reacció que estem vivint. Perdre aquesta perspectiva pot ser el principi del final d’una confiança virtual que pot esdevenir cega davant de la desesperació real. És més, aquesta connexió corporativa té uns trets diferents quan les fa aquesta casta que quan la realitzen els moviments de protesta i és en la dialèctica d’aquest diferencial on s’han de trobar les primeres a les formes d’acció possibles.

La forma d’actuació del grup que hi ha darrera del capital financer i les grans corporacions és veritablement global. Actua profundament interconnectada, amb fluxos d’intercanvi que en són consubstancials, no té cap ancoratge territorial i aconsegueix utilitzar al seu servei organitzacions internacionals com l’OMC, l’OIT, la FAO, l’FMI o el BM o supranacionals com la UE. La seva hibridació amb aquests organismes internacionals i amb els grans nuclis de poder polític produeix un mestissatge constant de llocs que mereixeria un anàlisi propi. Mire’m-ho en tot cas a curta distància. El representant de Lehman Brothers d’Espanya i Portugal fins a l’inici de la crisi, Luís de Guindos, va ser anomenat després de la bancarrota d’aquesta entitat ministre d’economia espanyol. Just a l’altra banda, un ministre d’economia espanyol com Rordigo Rato, clau en el desplegament de les polítiques neoliberals pot esdevenir director de l’FMI, per tornar després al seu país per fer-se responsable d’un gran grup bancari. El durà a la bancarrota i provocarà així el rescat de tot el país. En cap dels dos casos el fracassos seran pagats per ells. El mateix procés es pot observar en el pla mitjà. El vicepresident de Goldman Sachs per Europa, Mario Draghi, que va tenir un paper fonamental en el “maquillatge” de les comptes de Grècia, detonant del desastre econòmic posterior a aquest país, esdevindrà director del Banc Central Europeu. Alhora el director del Banc Central de Grècia, Lucas Papademos,  que participà també en aquesta operació de maquillatge, esdevindrà el vicedirector del mateix Banc Central Europeu.  Càrrec que deixarà  només per ser anomenat posteriorment primer ministre de Grècia en un govern “d’unitat nacional” sense passar per les urnes.  Podríem dir que el fracàs té premi, però va molt més enllà d’això, són els membres d’una casta que en el moment de màxim perill s’han de fer càrrec dels assumptes públics per evitar “interferències” democràtiques. Tanmateix això té riscos per ells, el domini directe sempre en té al fer evident el que abans estava ocult.

Podríem seguir amb aquest joc, amb altre gent com Mario Monti també ex-Goldman Sachs posat a Primer Ministre d’Itàlia o, anant més enllà, amb la relació prornogràfica que ha establert Wall Street amb el poder als EEUU, però tan sols és la part més evident d’un iceberg més profund. La casta corporativa roman en gran part invisible al no actuar en un territori concret, ni operar en relacions locals, i està formada per alts gestors del sistema econòmic, polític i cultural, dins d’una teranyina de consellers delegats, alts executius i polítics. El famós 1% que probablement en realitat no passa del 0,1%. El seu joc és profundament especulatiu, basat en la impunitat i vorejant constantment la delinqüència, però es basa en un programa difós per fundacions, parts del sistema universitari profundament imbricades amb el capital i mitjans de comunicació: el neoliberalisme. Entès aquest no com un programa econòmic, sinó com una ideologia amb voluntat d’hegemonia en tots els camps i, alhora, una eina de redistribució cap a d’alt que ha permès enormes consensos en altres capes de la població més enllà d’aquest 1%. D’altra banda el seu poder, no ancorat en realitats concretes, seria impossible. És en aquest sentit, que al meu entendre, és una casta i no una classe, ja pertany a un grup més ampli de grans propietaris de mitjans de producció beneficiat globalment per la ideologia de domini que ha comportat una redistribució de la riquesa sense parangó des del procés invers inaugurat després de la Segona Guerra Mundial. És en aquesta classe més amplia, i diversa en les seves expressions estatals, on la casta coporativa té, o intenta seguir tenint, la seva veritable força no exempta de profundes contradiccions actualment. El que veiem ara és l’intent fins el paroxisme d’assegurar aquest domini d’una forma concreta, amb un model concret. Tanmateix, no és descartable en aquest marc que la classe més amplia a la que pertany aquesta casta generi nous grups dominants i noves formes de control polític, econòmic, social i cultural, que en aquesta fase serà necessàriament contradictòria segons cada realitat nacional i/o estatal i en el camp de les mateixes relacions internacionals.  

El creixement econòmic fins als anys setanta del segle XX tenia la seva base en increments salarials i l’acceptació per part de les classes dominants d’una fiscalitat progressiva que permetia financiar els drets socials. A canvi, en aquest pacte social, els treballadors i treballadores acceptaven els augments constants de productivitat, que asseguraven l’augment de la taxa de beneficis, mentre el creixement de la demanda es sustentava en un increment sostingut del consum d’unes classes populars amb una major renta disponible. El canvi de model, contràriament, té la seva base en la baixada de salaris reals, accelerada a partir dels anys noranta i la desregularització fiscal que va permetre un gran augment de beneficis, mentre es mantenia el consum, l’Estat i la mateixa economia productiva a partir de la creditització. Però això té un límit. La il·lusió actual del neoliberalisme, probablement ja l’última, és que el problema ja no és la intervenció de l’estat en el lliure mercat, sinó els drets socials i l’Estat en si mateix. Molts encara viuen en aquesta il·lusió, en la proposta que una baixada dels costos de l’Estat i una major desregularització i mercantilització dels drets (sanitat, educació, jubilacions, etc.) pot reactivar la maquina del crèdit, augmentar el negoci i retornar els beneficis. Si això no succeïx així, i no ho farà, el neoliberalisme com ideologia de les classe dominant s’esfondrarà, com a ideologia dominat de la població ja ho està fent actualment a marxes forçades. Un límit, el de l’última il·lusió, en el que apareixen contradiccions creixents dins de la classe dominant i que pot portar tant a l’obertura de noves possibilitats polítiques i socials per les classes subalternes –tot procés de canvi radical ha tingut una de les seves fonts en les esquerdes obertes entre aquells que dominen- com a noves aliances amb altres classes i/o noves formes de gestió política i econòmica del sistema. En un sentit es pot gestar una aliança molt més amplia del que es pot imaginar per acotar el poder del capital financer i retornar a models de creixement anteriors, però és poc probable, a part de que ja estan esgotats ecològicament;  en un altre sentit es pot anar cap a un capitalisme regulat i autocentrat, amb poc creixement i formes polítiques autoritaries.  Però tot això és especulatiu. Un dels problemes actuals és que el vell anàlisi de classe és manté bàsicament com a principi ideològic, com a molt històric, però no tenim eines operatives per fer una radiografia actualitzada de la dinàmica de classes. Les corrents de la posmodernitat han dissolt aquestes eines en el camp de l’anàlisi social. Un camp on a l’actualitat, malgrat la sofisticació creixent, portem més de trenta anys de retard.

III

Si aquesta casta corporativa és realment un grup global i en xarxa, no podem dir el mateix dels iniciàtics moviments de resistència socials, polítics i culturals. Una opera per unes poques persones en termes relatius, els altres volen operar per milions, una produeix unes formes de vida homogènies entre els seus integrants, els altres volen interactuar amb la mesura d’una diversitat que és pràcticament la mesura de la diversitat humana. Els mercats laborals sempre són locals, les solidaritats integrades sempre són locals, les configuracions polítiques sempre són locals. La reconstrucció política tindrà una dimensió internacional i haurà d’aprendre a intervenir en aquesta dimensió, arribant a acords internacionals sobre moments de protesta conjunta, bastint amplies aliances entre sectors diversos, i a voltes contradictoris, produint mecanismes d’articulació de noves propostes,  però les configuracions polítiques seran locals, regionals, nacionals i estatals. 

La casta corporativa en el seu modus operandi produeix la desintegració social i la resistència es basa en la pròpia reintegració que opera en mercats, realitats, xarxes i cultures locals. Pot semblar poc, un mer intent de sobreviure, però és molt. Així operà la resistència als exercits napoleònics aquí. Un cop la vella carcassa del poder estatal pactà amb ells, o desaparegué com actor, fou el poble menut el que inicià el camí del desafiament contra els ocupants. Al fer-ho apel·là a un poble i a una pàtria que, contràriament a les velles polèmiques historiògrafies, no feia referència ni a Espanya ni a Catalunya, sinó a una forma de vida amenaçada en un territori concret, en un marc de relacions i identitats concrets. Un pàtria petita si es vol, però amb un inusitat poder. Així operaren també les resitències contra l’ocupació nazi arreu d’Europa, tant defensant la vida, com una nova vida, una nova pàtria. Així construïren el futur.

De fet, la principal debilitat de la casta corporativa en un moment de crisi de la seva “funció”, en el marc de les classes que a nivell estatal s’han enriquit sota la seva estela, és precisament la falta d’ancoratge en les realitats concretes i d’aquí el seu intent d’ocupar càrrecs institucionals en el moment de perill. En el seu caràcter global resideix la seva capacitat de domini, permeten redireccionar constantment els fluxos de capital en funció dels seus interessos i subjugant així a països sencers atrapats en la creditització, però també la fa, finalment, depenent d’unes classes que fins ara s’han beneficiat d’ella i que li ofereixen un ancoratge en el territori. Un cop destruïda qualsevol il·lusió neoliberal, un cop destruïda qualsevol capacitat de proposta dels governants, que no sigui l’obediència als “mercats”, la dinàmica política, i això és cert especialment aquí, vira i virarà clarament cap els problemes identitaris i cap dinàmiques nacionals dintre de l’Estat. Sense més narrativa a la que recórrer, en una llarga fase de recomposició d’un domini estable, la bandera es convertirà en un mocador extremadament útil per mantenir legitimitats i capacitat propositiva. Aquells mateixos que no han tingut cap problema per agenollar-se, i fer-nos agenollar a tots, davant dels mercats internacionals o les organitzacions supranacionals, ara es lliuraran amb fúria a denunciar les oporessions insostenibles que es donen entre diferents realitats nacionals dintre de l’Estat. El crit de a per les autonomies!, o be a pels gastos independentistes inútils!, serà contestat, en una relació no obstant clarament asimètrica, per a pel Pacte Fiscal!, contra l’espoli! Però en cap cas aquesta exacerbació es farà sota un plantejament de reequilibrar la relació de classes, i de rentes, que està en l’origen de la crisi que estem vivint.  

Tanmateix aquesta transformació, o radicalització, del discurs polític en termes nacionals parteix i es construeix des d’una base real que han d’ocupar els moviments socials i polítics de resistència si volen reconstruir el futur. En la mesura que la gran reacció pren la forma d’un diktat de dalt cap a baix violenta les formes de poder perifèric i les problemàtiques sobre les que s’ha construït, entre elles les de les diferents identitats nacionals, i tota resposta té tendència a activar-se a la llarga entre altres coses també com a moviment de dignitat nacional, a la vegada que competeix amb una altra narrativa nacional que oculta la veritable naturalesa de la reacció. Dependrà en aquest sentit un resultat o altre de si els moviments polítics i socials de resistència que puguin consolidar-se son capaços, des de les pàtries petites, de captar  totes les diversitats identitataries  i integrar-les, d’establir totes les aliances possibles i crear noves configuracions polítiques i socials. Convertint la debilitat de les resistències que actuen en àmbits locals en força, convertint la força de la casta coorporativa global i de les classes que la sustenten en debilitat en el seu ancoratge local. El punt de partida ha de ser, com abans, la pàtria petita entesa com la defensa d’una forma de vida i a la vegada com la construcció d’una nova vida digna. Els moments de trànsit que estem vivint poden acabar de donar forma a la gran reacció en un sentit determinat o be obrir esquerdes per on es pugui començar a posar les llavors d’una gran transformació. Res està decidit. És patent la debilitat dels moviments de protesta, però també ho és cada cop més la de les formes de domini. 

Conexiones y desconexiones (I). Castas, clases, geografías y patrias

I

La crisis no terminará, como mucho con suerte en algún momento se “deslocalizará” de nuestro territorio, pasando de un país a otro, de una región a otra. Pero no parece que este momento vaya a ser pronto. La solución es política, no económica, pero en el escenario actual la política es de vuelo corto y trabaja en los estrechos márgenes de la “plausibilidad”.  De hecho ya nadie habla del final de la crisis. En el inicio salvar los bancos era una forma de “retornar” el crédito a la economía, como se repetía sin cesar. Ahora tan sólo lo dicen de pasada. Es el abismo y no la recuperación, el miedo y no la esperanza, lo que se utiliza cada vez más para legitimar el incesante drenaje de recursos de todos en las manos de unos pocos. Intervención es la palabra: de la Unión Europea al Estado español, del Estado a las autonomías, de las autonomías al comedor de nuestra casa. Vivimos amenazados y la política gubernamental y la economía se han convertido en oficios de gángsters. Pero no los vemos así, no los tratamos así. Los vemos y los tratamos como una inclemencia inabarcable, una estructura cosificada, contra la que de poco vale todo aquello que podamos hacer. En su momento de máxima debilidad los percibimos más fuertes que nunca. Si queremos encontrar nuevas vías para virar la situación se tendrá que aterrizar en la tierra para salir del mero relato escandalizado de la derrota.

La crisis actual se basa en gran parte en los procesos de globalización vividos desde la década de los setenta hasta día de hoy. Ha tomado la forma de una crisis financiera, a pesar de que tiene un carácter más profundo y multilateral, debido a la centralidad adquirida por los mercados financieros como principal espacio de reproducción de la tasa de beneficios y, congruentemente, también de la casta financiera, el Vaticano del capitalismo según Marx, como grupo dominante. Centralidad que se aceleró a partir de la integración on-line de los mercados financieros a nivel mundial en 1986, que permitió la aceleración de las operaciones a nivel global y el incremento del volumen de capitales en juego, y la desregularización fiscal de los beneficios especulativos. La presidencia en la década de los cincuenta de un general conservador y republicano como Eisenhower los llegó a gravar al 90%, no por un sentido redistributivo, sino sencillamente para evitar la aparición del capitalismo de casino. En la actualidad están prácticamente liberalizados. La revolución neoconservadora en los años ochenta activó los primeros pasos de este proceso, pero la cosa fue mucho más allá de gobiernos como los de Reagan o Thatcher, a partir de una nueva hegemonía cultural, social y política que afectó a casi todo el espectro político. La pieza final llegó a finales de los años noventa de la mano de uno de los patrocinadores de la “tercera vía” que pretendía refundar la izquierda a nivel mundial: Bill Clinton. El mismo que perpetró la frase de que en políticas sociales se podía hacer “más con menos” (nada de original hay en nuestros gobernantes más próximos, siendo este uno de los lemas favoritos de CIU al inicio de su legislatura), eliminó bajo su mandato la Ley Glass-Steagal, aprobada en 1933 precisamente para evitar otro crack como el de 1929. Esto permitió que los bancos de deposito, es decir los bancos donde se encontraban los ahorros de la mayoría de la población a la vez que eran proveedores de crédito, operasen como bancos de inversión en los mercados financieros. En el mismo momento se desregulaban los mercados de futuro y derivados, donde se ha concentrado la mayor parte de la especulación a nivel mundial.

En el proceso, cada vez más activos fueron puestos al servicio de los fondos de inversión, cada vez más activos fueron puestos al servicio de la especulación. De hecho, pronto se recorrió el camino inverso. Desaparecido gran parte del capital disponible del tejido de producción y consumo, la especulación se convirtió en el principal activo para asegurar el mecanismo de reproducción económica. En la medida que el neoliberalismo ofrecía al capital productivo una reducción constante de los costes laborales y fiscales se producía una caída de la demanda, en la medida que la inversión se destinaba al capital financiero y no al productivo este se encontraba falto de liquidez. Para mantener la demanda y la inversión en el tejido económico productivo, en un contexto de intereses bajos, el capital financiero creditizó tanto el consumo como la inversión hasta subordinar el conjunto de la economía a su dinámica. Se compraba y se vendía con dinero del futuro para un presente cada vez más inestable, difiriendo y agrandando el problema, no solucionándolo. Todo esto no ha acabado, a pesar de la crisis.

Primero fueron los beneficios del capital los que se integraron a los mercados financieros, a los que siguieron los ahorros de las poblaciones, después fue la misma capacidad de consumo de bienes y servicios. Con la llegada de la crisis se añadieron los recursos públicos en la forma de “salvación” del sistema financiero y ahora toca a los derechos sociales (por eso mismo una de las principales áreas de la “crisis” es Europa donde aún quedan restos del Estado del Bienestar): fondos de inversión para las pensiones, créditos para pagar la enseñanza, privatización de la sanidad, son la nueva fuente de entrada de recursos a unos mercados que, a todas luces, han devenido en verdaderos agujeros negros. Pero tampoco esto solucionará el problema, éste es doble. De una lado, la creación de un capital virtual que no se corresponde en ningún sentido con el real, y por tanto se convierte en una mera factura especulativa. Dos datos nos pueden poner sobre la pista del precio de esta factura: en 2005, sin computar el conjunto del valor de los activos financieros,  “sólo” los mercados de futuro tenían un valor de unos 250.000 millardos de dólares; en el mismo momento el valor de “toda” la producción real en el planeta tierra era de no más de 45.000 millardos de dólares. Esta es la factura a pagar, una factura que “necesita” de un aumento prácticamente infinito de las plusvalías sobre nuestras sociedades o bien de la creación de, como mínimo, otros cinco planetas más como el nuestro. 

Pero de otro lado, tal como hemos dicho, este es sólo una parte del problema, ya que el hecho es que desde finales de los años sesenta se ha producido una caída de los beneficios netos del capital dentro de la economía productiva que parece imparable. Los motivos, que tienen que ver con los límites del propio sistema como generador de aumentos de productividad constantes, no los podemos abordar aquí, pero el hecho es que en un cierto punto entre los años noventa y el cambio de milenio este proceso comportó que las inversiones destinadas al capital financiero, en crecimiento constante ya desde los años setenta, superasen las inversiones realizadas sobre el capital productivo. La “realidad” ya no es rentable en términos de beneficios privados, sino es para expoliarla. Ciertamente se ha conseguido durante estos últimos treinta años una gran concentración de riqueza en cada vez menos manos, pero ésta no tiene un origen en el aumento de la producción, ni de la productividad, sino en la redistribución de rentas hacia arriba que ha permitido tanto la desregularización financiera como la reducción de costes laborales y fiscales para los grandes propietarios de los medios de producción. Y este, y no otro, es el principal objetivo del programa neoliberal, no mejorar la efectividad, ni la productividad, ni el capital disponible para la inversión productiva, sino sencillamente conseguir la concentración de capital hacia arriba. Proceso que parece haber conseguido hacer entrar en contradicción el aumento de la tasa de beneficios con el mismo crecimiento económico. En el caso europeo se llega en este sentido al paroxismo: no se trata de salir de la “crisis” con programas de “austeridad”, sino de asegurar el pago de la especulación por parte de aquellos que no la han protagonizado. Todo ello para retornar la “confianza” de los mercados hacia nosotros y que fluya de nuevo el crédito, es decir volver a una creditización de la reproducción económica que forma parte del origen y no de la solución del problema. La antesala del fin en lo que es un verdadero agotamiento del sistema en todos los sentidos: de modelo productivo, energético, ecológico, social, político y cultural. 

II

La magnitud del monstruo financiero parece incontrolable, un dato de hecho, pero no algo modificable, como mínimo no desde les bases actuales. En este marco cualquier forma de acción política fuera de los márgenes que establecen los mercados, o las formas supraestatales que tienen capacidad de interactuar con ellos (en nuestro caso la Unión Europea), parece inoperativa, cualquier respuesta gestada desde los estados o desde diversos ámbitos dentro de los estados, inútil. Es un mantra repetido que no hay respuesta local, en una nueva versión del there is no alternative neoliberal, la salvación en todo caso viene de fuera. Para unos depende de la actitud que tome el Banco Central Europeo, para otros de la capacidad de reformar la misma Unión en un sentido democrático y después el propio capitalismo a partir de la protesta global. Contrariamente creo que sólo hay respuesta local, ni en dioses, ni en amos, ni en tribunos está el supremo salvador.

En primer término porque esta es la escala humana, por mucho que las redes redefinan los flujos de información conexión y respuesta y abran la posibilidad de un nuevo mundo, su medida sigue siendo nuestra medida. Ha habido históricamente organizaciones internacionales de movimientos, pero no movimientos internacionales. Lo más parecido ha sido el movimiento antiglobalizador. Pero por cronología, que tan sólo abarca una espacio temporal que va de 1999 a 2001, y características –una forma de acción muy limitada a la respuesta a grandes cumbres realizadas en espacios densamente poblados– difícilmente será visto a la larga como un movimiento social más allá de un conjunto de protestas que se dieron al entorno del cambio de milenio. De una forma más generalizada y profunda, han existido procesos de carácter internacional caracterizados por las mismas problemáticas de partida, agendas reivindicativas, marcos ideológicos y políticos, como también emulaciones y efectos en cadena (las revoluciones siempre han sido contagiosas y las protestas también). Pero ni las más “internacionalistas” de estas realidades ha tenido en la escala global su principal espacio de actuación. Las resistencias antifascistas, respondiendo a la misma ocupación nazi-fascista que se dio en diferentes países en el marco de la Segunda Guerra Mundial, fueron nacionales y no generaron ni formas de coordinación comunes. En el momento de máxima expansión de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT) en el último tercio del siglo XIX, el movimiento obrero se desarrollaba a escala local, regional o nacional y, mucho más raramente, a escala estatal, a pesar de que uno de sus principios de actuación básicos, y cada vez más abandonados, partía de una solidaridad internacional efectiva. Finalmente, la misma Comuna de París de 1871, principal movimiento emancipador del período de la AIT y que dio lugar a la letra de la Internacional, tuvo un fuerte componente de liberación nacional. En este caso contra la bota prusiana que pretendía entrar en París aliada con la burguesía francesa.

La revolución en las conexiones ha sido un elemento caracterizador, catalizador y productor de las nuevas protestas, forma parte en este sentido de la posibilidad para construir nuevas formas de contrapoder, y está preñada de nuevos cambios potenciales como postula la tecnopolítica. Pero de todas formas, a pesar de que el espacio virtual haya pretendido hibridarse con la terriotaritalitat, superando sus límites, lo cierto es que esta “territorialidad” está muy definida por la tradicional forma Estado. La Generaçao à rasca fue un movimiento propio de Portugal, así como el 15M lo fue de España, hasta el punto que a veces ha tenido problemas para captar e integrarse en las diversas sensibilidades nacionales, o Occupy Wall Street de los USA. Son movimientos hermanos, y valdría la pena que los flujos de intercambio y coordinación entre ellos se intensificasen más allá de lo que fue la convocatoria conjunta de protesta del 18 de octubre de 2011, pero operan en realidades definidas y para actores concretos diferenciados dentro de cada Estado. Una falta de apreciación crítica de esta realidad se está mostrando como un límite político en la comprensión de las dinámicas locales y nacionales que puede afectar a la efectividad de estos movimientos para tejer alianzas. Es más, a veces, el éxtasis provocado por las nuevas posibilidades abiertas por la red, la ilusión de que no sólo se incide de una nueva manera en el “mundo”, sino que se domina y se crea el “mundo” frente a los “iletrados” en la buena nueva, impide percibir de qué manera las condiciones de “liberación” son a su vez las de dominio. La conexión on-line de la casta corporativa (me resisto a nombrarla “clase” como parece que se está poniendo de modo) y la conexión subyacente del capital financiero está en la base de la posibilidad de la gran reacción que estamos viviendo. Perder esta perspectiva puede ser el principio del final de una confianza virtual que puede devenir ciega ante la desesperación real. Es más, esta conexión corporativa tiene unas características diferentes cuando las realiza esta casta y cuando lo hacen los movimientos de protesta y es en esta dialéctica diferencial donde se deben encontrar las primeras respuestas a las formas de acción posibles.

La forma de actuación del grupo que hay detrás del capital financiero y las grandes corporaciones es verdaderamente global. Actúa profundamente interconectado, con flujos de intercambio que le son consustanciales, no tiene ningún anclaje territorial y consigue utilizar a su servicio organizaciones internacionales como la OMC, la OIT, la FAO, el FMI o el BM o supranacionales como la UE. Su hibridación con estos organismos internacionales y con los grandes núcleos de poder político produce un mestizaje constante de cargos que merecería un análisis propio. Obsérvemelo en todo caso a corta distancia. El representante de Lehman Brothers de España y Portugal hasta el inicio de la crisis, Luís de Guindos, fue nombrado después de la bancarrota de esta entidad ministro de economía español. Justo al otro lado, un ministro de economía español como Rodrigo Rato, clave en el despliegue de las políticas neoliberales, pudo convertirse en director del FMI, para volver después a su país a hacerse cargo de un gran grupo bancario. Lo llevó a la quiebra y provocó así el rescate de todo el país. En ninguno de los dos casos los fracasos serán pagados por ellos. El mismo proceso se puede observar en el plano medio. El vicepresidente de Goldman Sachs para Europa, Mario Draghi, que tuvo un papel fundamental en el “maquillaje” de las cuentas de Grecia, detonante del desastre económico posterior en este país, será nombrado director del Banco Central Europeo. A su vez el director del Banco Central de Grecia, Lucas Papademos, que participó también en esta operación de maquillaje, se convertirá en el vicedirector del mismo Banco Central Europeo. Cargo que dejará sólo para ser nombrado posteriormente primer ministro de Grecia en un gobierno de “unidad nacional” sin pasar por las urnas.  Podríamos decir que el fracaso tiene premio, pero va mucho más allá de eso, son los miembros de una casta que en el momento de máximo peligro se han tenido que hacerse cargo de los asuntos públicos para evitar “interferencias” democráticas. Pero de todas formas esta opción contiene riesgos para ellos, el dominio directo siempre los tiene al hacer evidente lo que antes estaba oculto.

Podríamos seguir con este juego, con otra gente como Mario Monti también ex-Goldman Sachs puesto a Primer Ministro de Italia o, yendo más allá, con la relación pornográfica que ha establecido Wall Street con el poder en los EEUU, pero tan sólo es la parte más evidente de un iceberg mucho más profundo. La casta corporativa se mantiene en gran parte invisible al no actuar en un territorio concreto, ni operar en relaciones locales, y está formada por altos gestores del sistema económico, político y cultural, dentro de una telaraña de consejeros delegados, altos ejecutivos y políticos. El famoso 1% que probablemente en realidad no pasa del 0,1%. Su juego es profundamente especulativo, basado en la impunidad, y rayano a la delincuencia, pero se basa en un programa difundido por fundaciones, partes del sistema universitario profundamente imbricadas con el capital y medios de comunicación: el neoliberalismo. Entendido éste no como un programa económico, sino como una ideología con voluntad de hegemonía en todos los campos y, a su vez, una herramienta de redistribución hacia arriba que ha permitido enormes consensos en otras capas de la población más allá de este 1%. De otra manera,  sin este consenso, su poder, no anclado en realidades concretas, seria imposible. Es en este sentido, que a mi entender, es una casta y no una clase, ya que pertenece a una grupo más amplio de grandes propietarios de medios de producción beneficiado globalmente por este ideología de dominio que ha comportado una redistribución de la riqueza sin parangón desde la Segunda Guerra Mundial hasta ahora. Es en esta clase más amplia, y diversa en sus expresiones estatales y/o nacionales,  donde la casta corporativa tiene, o intenta seguir teniendo, su verdadera fuerza no exenta de profundas contradicciones actualmente. Lo que vemos ahora es el intento hasta el paroxismo de asegurar este dominio de una forma concreta. No es descartable, de todas formas, que en este marco que la clase más amplia a la que pertenece esta casta generé nuevos grupos dominantes y nuevas formas de control político, económico, social y cultural, que en esta fase serán necesariamente contradictorias según cada realidad nacional y/o estatal.

El crecimiento económico hasta los años setenta del siglo XX tenia su base en incrementos salariales y la aceptación por parte de las clases privilegiadas de una fiscalidad progresiva que permitía financiar los derechos sociales. A cambio, en este pacto social, los trabajadores y las trabajadoras aceptaban los aumentos constantes de productividad, que aseguraban el incremento de la tasa de beneficio, mientras el crecimiento de la demanda, es decir del consumo, se sustentaba en el incremento también sostenido de la renta disponible de las clase populares. El cambio de modelo, contrariamente, tiene su base en la bajada de salarios reales, acelerada a partir de los años noventa y la desregularización fiscal que permitió un gran aumento de beneficios. Mientras se mantenía el consumo, el Estado y la misma economía productiva a partir de la creditización. Pero esto tiene un límite. La ilusión actual del neoliberalismo, probablemente ya la última, es que el problema ya no es la intervención del Estado en el libre mercado, sino los derechos sociales y el Estado en si mismos. Muchos aún viven en esta ilusión, en la propuesta que una bajada de los costes del Estado y una mayor desregularización y mercantilización de los derechos (sanidad, educación, jubilaciones, etc.) puede reactivar la maquina del crédito, aumentar el negocio, y retornar los beneficios. Si esto no sucede, y no lo hará,  el neoliberalismo como ideología de la clase dominante se hundirá, como ideología hegemónica entre la población ya hace tiempo que lo esta haciendo a marchas forzadas. Un límite, el de la última ilusión, en el que aparecen contradicciones crecientes dentro de las clases dominantes y que puede llevar tanto a la obertura de nuevas posibilidades políticas y sociales para las clases subalternas -todo proceso de cambio radical ha tenido una de sus fuentes en las grietas abiertas entre aquellos que dominan- como a nuevas alianzas con otras clases y/o a nuevas formas de gestión política y económica del sistema. En un sentido se puede gestar una alianza mucho más amplia de lo que se puede llegar a imaginar para acotar el poder del capital financiero y retornar a modelos de crecimiento anteriores, pero es poco probable, más allá de que el agotamiento ecológico lo hace prácticamente inasumible;  en otro sentido se puede ir hacia un capitalismo regulado y autocentrado, con poco crecimiento y formas políticas autoritarias.  Pero todo esto es especulativo. Uno de los problemas actuales es que el viejo análisis de clase se mantiene básicamente como principio ideológico, como mucho histórico, pero no contamos con herramientas operativas para realizar una radiografía actualizada de la dinámica de clases. Las corrientes posmodernas han disuelto estas herramientas en el campo del análisis social. Un campo en el que en la actualidad, a pesar de la sofisticación creciente, llevamos más de treinta años de retraso.     

III

Si esta casta corporativa es realmente un grupo global y en red, no podemos decir lo mismo de los iniciáticos movimientos de resistencia social, cultural y política. Una opera para unas pocas personas en términos relativos, los otros quieren operar para millones; una produce unas formas de vida homogéneas entre sus integrantes, los otros quieren interactuar en la medida de una diversidad que es prácticamente la diversidad humana. Los mercados laborales siempre son locales, las solidaridades integradas siempre son locales, las configuraciones políticas siempre son locales. La reconstrucción política tendrá una dimensión internacional, y tendrá que aprender a intervenir en esta dimensión, llegando a acuerdos internacionales sobre momentos de protesta conjunta, realizando amplias alianzas entre sectores diversos, y a veces contradictorios, produciendo mecanismos de articulación de nuevas propuestas, pero las configuraciones políticas serán locales, regionales, nacionales y estatales.

La casta corporativa en su modus operandi produce la desintegración social y la resistencia se basa en la propia reintegración que opera en mercados, realidades, redes y cultures locales. Puede parecer poco, un mero intento de sobrevivir, pero es mucho. Así operó la resistencia a los ejércitos napoleónicos aquí. Una vez la vieja carcasa del poder estatal pactó con los invasores, o desapareció como actor, fue el pueblo de abajo el que inició el camino del desafío contra los ocupantes. Al hacerlo apeló a un pueblo y a una patria que, contrariamente a las viejas polémicas historiográficas no hacía referencia ni a España ni a Cataluña, sino a una forma de vida amenazada en un territorio concreto, en un marco de relaciones e identidades concretas. Una patria pequeña si se quiere, pero con un inusitado poder. Así operaron también las resistencias antifascistas contra la ocupación nazi por toda Europa, tanto defendiendo la vida, como una nueva vida, una nueva patria. Así construyeron el futuro.

De hecho, la principal debilidad de la casta corporativa en un momento de crisis de su “función”, en el marco de las clases que a nivel estatal se han enriquecido bajo su estela,  es precisamente la falta de anclaje en las realidades concretas y de allí su intento de ocupar cargos institucionales para dominarlas en el momento de peligro. En su carácter global reside su capacidad de dominio, permitiendo redireccionar constantemente los flujos de capital en función de sus intereses y subyugando así a países enteros atrapados en la creditización, pero también la hace, finalmente, dependiente de unas clases que hasta ahora se han beneficiado de ella y que le ofrecen un anclaje en el territorio. Una vez destruida cualquier ilusión neoliberal, una vez destruida cualquier capacidad de propuesta de los gobernantes, que no sea la obediencia a los “mercados”, la dinámica política, y eso es cierto particularmente aquí, vira y virará más hacia los problemas identitarios y hacia las dialécticas nacionales dentro del Estado. Sin más narrativa a la que recorrer, en una larga fase de recomposición de un dominio estable, la bandera se convertirá en un pañuelo extremadamente útil para mantener legitimidades y capacidad propositiva entre las elites políticas gobernantes. Aquellos mismos que no han tenido ningún problema para arrodillarse, y hacernos arrodillar a todos, ante los mercados internacionales o las organizaciones supranacionales, ahora se entregaran con furia a denunciar las opresiones insostenibles que se dan entre diferentes realidades nacionales dentro del Estado. El grito de ¡a por las autonomías!, o bien ¡a por los gastos independentistas inútiles!, será respondido, en un relación asimétrica cabe decir no obstante, por ¡a por el Pacto Fiscal! ¡contra el expolio!  Pero en ningún caso esa exacerbación se hará bajo un planteamiento de reequilibrar la relación de clases, y de rentas, que está en el origen de la crisis que estamos viviendo.

Pero esta transformación, o radicalización del discurso político, parte y se construye sobre una base real que deben ocupar los movimientos sociales y políticos de resistencia si quieren reconstruir el futuro. En la medida que la gran reacción toma la forma de un diktat de arriba hacia abajo violenta las formas de poder periférico y exacerba las problemáticas sobre las que se ha construido, entre ellas las de las identidades nacionales, y toda respuesta tiene tendencia a  activarse a la larga entre otras cosas como un movimiento de dignidad nacional, a la vez que compite con otra narrativa nacional que oculta la verdadera naturaleza de la reacción. Dependerá en este sentido un resultado u otro de si los movimientos políticos y sociales de resistencia que puedan consolidarse son capaces, desde las patrias pequeñas, de  captar todas las diversidades identitatarias e integrarlas, de establecer todas las alianzas posibles y crear nuevas configuraciones políticas y sociales. Convirtiendo la debilidad de las resistencias que actúan en ámbitos locales en fuerza, convirtiendo la fuerza de la casta corporativa global y de les clases que la sustenten en debilidad en su anclaje local. El punto de partida debe ser, como antes, la patria pequeña entendida como la defensa de una forma de vida y a su vez como la construcción de una nueva vida digna. Los momentos de transito que estamos viviendo puede acabar de dar forma a la gran reacción en un sentido determinado o bien abrir brechas por donde se pueda empezar a poner las semillas de una gran transformación. Nada está decidido en este sentido. Es patente la debilidad de los movimientos de protesta, pero también lo es cada vez más la de las formas de dominio.

El bloqueig de la política. Notes de situació sobre el sistema, l’esquerra i nosaltres

I

Fa just dues setmanes, el 29 de juny, Mario Monti i Rajoy, o Rajoy i Mario Monti, sortien convertits en herois de la Cimera Europea. Extraordinàriament un gris tecnòcrata i un governant conegut tant per la seva semblança amb el personatge de Where's Wally? com per la seva impressionant capacitat de marxar cap el Mundial enmig d’un rescat del sistema financer sense parangó, es veient transformats en genials polítics per un dia. Per entendre-ho cal tenir en compte una metàfora que cada cop està fent més fortuna, segons la qual estem vivint la tercera gran guerra europea. Les dues primeres, a més, van ser mundials, però després Europa va deixar de ser el “centre” del món, per passar a ser-ho tan sols de la “crisi” o be l’espai on el capital públic encara té molt que oferir als mercats en la seva conversió en capital privat. Sigui com sigui, aquesta tercera guerra europea no es fa amb armes, sinó amb mercats, primes de risc, dèficits zeros o bancs centrals, però causa també baixes humanes, en forma de misèria, suïcidis i precarietat. En forma de drets que es mercantilitzen i desapareixen de la circulació. Els contendents són el països del nord, més la Pérfida de Albión  que com sempre ho fa des d’una posició especial (abans ho feia des d’un imperi que dominava al món i el feia el menys europeu dels països del vell continent, ara ho fa des de la lliure esterlina i la fa la menys euro d’Europa), contra els països del sud.

És una bona metàfora, i alguna cosa de veritat té, com també la té la de la relació de Catalunya amb Espanya, que passa per ser l’alfa i l’omega de tot el problema segons ens expliquen sense parar, però amaga una realitat substancial. Si hi ha una guerra aquí és la dels rics, la dels molt rics, contra les classes populars. Cosa que és notori als països del sud, com també ho és a l’Alemanya dels minijobs i la baixada de salaris (en aquest cas però la culpa és dels ganduls del sud, segons expliquen allà, en el nostre és de la intolerància i inflexibilitat de l’esperit prussià). Dins d’aquesta metàfora Rajoy i Monti, o Monti i Rajoy, en una jugada sense igual, recolzats espiritualment per Obama, haurien aconseguit a la “famosa” Cimera parar les ànsies nòrdiques que ens portaven a tots cap el desastre. Havien guanyat per fi una batalla, i amb ella semblava que podia canviar el sentit de tota la guerra. Les portades dels diaris, de tots ells, els lloaven i durant els dies següents les seves pàgines interiors es desfeien explicant anècdotes sobre com s’havia gestat l’acord, mentre s’informava de com la prima de risc del deute, per fi!, baixava. La broma, com la baixada de la prima, va durar tot just una setmana, a la següent la broma, via noves retallades, ha esdevingut sagnant comèdia.

De què es tractava? En concret d’aconseguir que l’ajuda financera anés directament als bancs i no computés en deute dels ciutadans (no es podrà aplicar, si és que es fa, fins com a mínim dintre d’un any com es va saber després). És a dir que no l’haguéssim de pagar directament nosaltres, en aquest gran procés de conversió del deute privat en públic que s’amaga sota la miserable broma del dèficit excessiu i les primes de risc dels bons sobirans. Es tractava també de que s’acabés amb l’especulació sobre el deute sobirà a partir de la seva compra des de les institucions europees (però no des del BCE, sinó des del MEE, una institució que no té els fons necessaris). Però en general anava més enllà d’això en dos sentits: A) En el primer d’ells, semblava acabar-se amb una dialèctica infernal per les elits polítiques, en la qual els mercats, via primes de risc, es menjaven als governs en un mar de contradiccions insalvables (no en va allò de que Rajoy duraria només sis mesos ja no ho deien sols veus del 15M, sinó del propi PP), a canvi aquests polítics garantien l’acompliment del programa d’austeritat B) En el segon d’ells, s’albirava un final del cicle, en el qual un cop complert amb les polítiques d’austeritat imposades fins ara (és a dir la reducció del dèficit fins el famós, per impossible, 3%), es podia començar a governar i no només a actuar com rates en un laboratori d’electroshocks a compte de la prima de risc. Per tant, a canvi de l’acompliment del programa, es permetia estabilitat política. La dialèctica diabòlica mercats – governs – poblacions, passava així ser ara només govern i població: una qüestió en tot cas d’augment de pressupostos per antidisturbis, combinat amb un horitzó de promeses sobre un futur sense més retallades.

Res d’això ha passat, ja que el problema de fons persisteix: qui paga la factura especulativa dels mercats financers? Els especuladors o els pobles? Es notori que de moment són els pobles.  I quin és el valor total d’aquesta factura? Potencialment infinit. Per tant seguirà el joc: finançament als bancs a costa de l’erari públic, augment del dèficit públic, retallades, contracció econòmica per la baixada de consum causat per les retallades, caiguda d’ingressos via impostos, més dèficit, endeutament, més retallades… I en el procés, si els governants no canvien el sentit de la seva submissió, o la Unió Europea es trencarà en mil bocins o esdevindrà un ens ja completament tecnocràtic i autoritari. Un governants que, pensant-se salvats, torne a estar al vell mig del problema.      

II

Circulava una hipòtesis abans de la famosa Cimera. Segons aquesta el rescat “tou” que s’havia viscut a Espanya, esdevindria en poc temps un rescat “dur” en poc temps amb men in black inclosos de la troica (L’FMI, el BCE i la CE). En aquest nou escenari s’imposarien unes retallades “draconianes” (podeu imaginar que si les actuals no es consideren així…) que inclourien la desaparició de l’Estat de les autonomies (salvant això sí Catalunya i Euskadi i, fins i tot potser Galícia, segons s’intenten autotranquilitzar els nacionalistes conservadors que han estat a l’avantguarda d’unes retallades que els poden deixar sense administració pròpia). Per evitar-ho, per fer-hi front, o per amortiguar-ho, per aplicar-ho “suaument”, s’imposarien governs o coalicions parlamentaries d’unitat nacional tant a Espanya com a Catalunya, de la mateixa forma que es féu a Grècia amb l’entrada del PASOK al govern. El PSOE davant l’eventualitat ja va fer abans de la Cimera aquesta mateixa proposta al PP: un pacte d’unitat nacional on la pàtria parlés com una sola veu davant l’amenaça del nord! Es vendria com un pacte de resistència “responsable” en el marc d’aquesta suposada guerra europea, en el fons seria un pacte d’estabilitat política per fer front a la possibilitat d’unes eleccions anticipades que sacsegessin el panorama d’una forma traumàtica per les forces tradicionals. L’alternativa, si aquest pacte no es pogués garantir, no seria altra que un govern tècnic amb suport parlamentari.

Una solució que ja s’ha substanciat en el cas d’Itàlia com també ho féu a Grècia per un temps amb dos homes vinculats estretament a Goldman Sachs, i per tant als interessos financers que estan a l’origen de la crisi, com Mario Monti o Lukás Papadimos (el tercer que ha fet aquest pas, sense vergonya, és Mario Draghi, anteriorment vicepresident de Goldman Sachs i actualment president del BCE). No provocaria major escàndol. Tan sols cal observar les lloances que els mitjans d’aquí han fet en el cas del nou primer ministre d’Itàlia, destacant que, més enllà del seu origen dubtosament democràtic, mostrava una gran “eficiència” política. De fet, un cop els dirigents elegits no obeeixen als seus electors, el pas cap “solucions” que no passin per la democràcia és petit. En aquest sentit, hi ha una dada que ha passat desapercebuda sobre els resultats del partit nazi Aurora Dorada a Grècia. Contràriament al que es pugui pensar llegint les noticies que en parlaven, en el sentit de que era l’opció d’una part del “populacho” desintegrat per la crisi, el sector que més l’ha votat han estat els empresaris (un 20% d’ells ho ha fet). Uns empresaris que de ben segur fa uns anys eren ben “moderats”. Pas a pas, s’arriba al feixisme. Només cal mirar cap el passat. Abans de que aparegui ningú ho és, quan ha desaparegut ningú ho era. Però, en tot cas, tot això era abans de la Cimera on els herois per un dia van aturar aquest terrible perill. O no? Herois per un dia.       

Arribar a l’escenari extrem és encara plausible. Pot ser de cop o poc a poc, de retallada en retallada, de prima de risc en prima de risc. El que és segur és que la inestabilitat política ha vingut per quedar-se. Fa jugar als governs al so que marquen els mercats financers, erosiona el sistema polític desligitimant-lo cada vegada que no obeïx a allò que diu que és (una democràcia) per obeir a aquells que no el voten, mostra a les esquerres majoritàries absolutament despullades, quan no sols entren en contradicció amb els seus programes electorals, com els hi passa a les dretes, sinó que a més llencen a les escombraries tota la seva legitimitat com a garants dels drets socials, com a reguladors del lliure mercat o com a superadors del mateix. I en aquest escenari, i en aquest procés, on queden les esquerres en tota la seva amplitud, on queda el mateix 15M?

III

En una conferència brillant feta recentment per Josep Fontana, on repassava la fallida de tot un projecte i la venjança de les elits des dels anys setanta fins a dia d’avui, un persona entre el públic li preguntà: i l’esquerra, com ha d’actuar l’esquerra en aquest context? Se’l mira amb un esguard una mica perdut i respongué amb un interrogant: “L’esquerra, què és l’esquerra? Hi ha una part important que va quedar totalment integrada en el sistema i una altra que sembla que el decori, la meva única esperança ve dels actuals moviments socials”. Es va passar de puntetes sobre aquesta resposta, però era brutal tant en la seva formulació, com per d’on venia (un dels principals referents intel·lectuals de l’esquerra d’aquest país, per aquella que en té). Tanmateix si difícilment en la política actual es trobaran respostes (de moment no se n’ha vist cap) a com redreçar la situació, el llarg procés de transformació que estem vivint inclou el món polític (a tot el món polític de l’esquerra). D’entrada perquè en el mateix s’està produint un terratrèmol que en el curt termini portarà a canvis importants.  

Rubalcaba, el candidat derrotat a les anteriors eleccions amb el pitjor resultat electoral des de que es va restablir el sistema democràtic, donava comptes fa unes setmanes de la paradoxa de que l’erosió del PP en el govern no suposés una recuperació substantiva del PSOE als sondeigs. Ho feia amb una frase que situa clarament on està la direcció del principal partit de l’esquerra electoral fins ara: "Es imposible que en siete meses la gente reconozca que se equivocó"… al no votar-los. És a dir el problema de seva falta de pujada electoral era un problema bàsicament psicològic, el d’una població que no pot reconèixer en tan poc temps l’error de no haver-los votat a ells. Tanmateix això diu més d’aquesta direcció que no pas dels seus potencials votants. Del que es tractaria en aquest sentit és de situar-se en un temps d’espera, en ell el partit governamental s’aniria erosionant poc a poc i el socialista, sense practicar cap aventura de resultats incerts i apel·lant a la seva imatge de partit de poder, també poc a poc n’aniria recollint els fruïts. Una setmana després d’haver dit aquesta frase un nou sondeig anunciava que, certament, el PP perdia set punts en intenció de vot (passava del 44% al 37%), però el PSOE ja no tan sols no pujava sinó que queia fins el 23% venint com venia ja d’un traumàtic 29% a les eleccions. El pitjor resultat obtingut des del restabliment del sistema democràtic que, pel que es veu, encara té camí per fer. Una cosa similar s’esdevé en el seu principal referent a Catalunya.

Ho havia anunciat l’anterior President de la Generalitat just abans de la campanya electoral: “Les urnes tenen un límit en els mercats”. Una lliçó ben apresa també pels 200.000 votants que el deixaren de refrendar en agraïment a la sinceritat, passant d’un 27% de vot a un 18%. De fet, en el cas del PSC la caiguda havia estat continua des del màxim assolit a les eleccions de 1999 amb més d’un milió de vots, que encara es va mantenir el 2003. En poc més de set anys ha perdut 600.000 vots i la processó, segons les enquestes, sembla que encara no ha acabat i ja el situen tan sols a un 11% d’intenció directe de vot. I davant d’això el debat a l’Estat té el seu centre en mantenir-se com un partit de “centre”, de “govern”, “responsable”, quan pocs dels vots perduts van anar cap aquest suposat “centre”, mentre a Catalunya poc o res hi ha diferent, sinó fos pel debat sobre com ser o no ser un partit “nacional”, travessat pel pacte fiscal. Aquí el joc no és només si centre o esquerra, sinó com integrar l’eix nacional, la qual cosa permet mostrar una més amplia gama de corrents i possibles opcions discursives encara que totes elles tenen una debilitat fonamental: estan atrapades en un joc de suma zero a partir d’una agenda establerta per CIU on el centre passa per l’eix nacional en un sentit que fa desaparèixer el social.

L’únic element propositiu que pot oferir CIU en termes de projecte de país passa precisament per aquest eix. El desgast electoral que li suposa ser el govern que està a l’avantguarda de les retallades de tot l’Estat, només pot ser subsanat a partir d’una narrativa on el conflicte principal ja no és drets socials versus privats, sinó Catalunya versus Espanya. És més s’arriba afirmar que solucionada aquesta relació, via Pacte Fiscal o Estat propi (encara que sobre això últim s’és prou ambigú), tota la problemàtica de les retallades desapareixeria, essent així l’únic país del sud d’Europa que ho aconseguiria. Però que tot això és foc d’encenalls, amb la possibilitat que la mateixa CIU s’hi cremi les mans, ho demostra el mateix fet que tot aquest debat, i sobretot la seva aplicació en forma d’un nou pacte fiscal, queda subjecte pel mateix govern de la Generalitat a la fi de la crisi. La fi de la crisi…. Probablement el full de ruta serà accentuar cada cop més aquest sobiranisme narratiu cap al final de la legislatura, amb un probable intent d’acostament a ERC que li permeti escenificar una ruptura amb el PP, en un joc on la frustració davant la negativa d’Espanya a acceptar el nou pacte fiscal salvi electoralment una nova legislatura. Un joc on, a falta de millors idees, s’hi ha sumat el líder del PSOE a Andalusia, avisant contra el perill català i així agafant també aires de “resistència”. I precisament aquest és el gran debat i el gran problema del PSC. Com definir-se en relació al Pacte Fiscal, com accentuar el seu perfil catalanista, fins a l’extrem que aquest eix (i no el d’esquerra dreta) pot arribar a propiciar una ruptura interna i la creació d’una nova força política (encara que aquest conte fa tants anys que dura ja que és difícil discernir que hi ha de real i que hi ha de joc intern en el mateix).  

Certament hi ha un canvi estructural en les corrents subterrànies dels sentiments nacionals catalans, com hi és en el creixement de l’independentisme, i això qualsevol partit o ha de llegir i metabolitzar en un sentit ho altre. Però tan cert com això, també ho és que segons l’últim estudi d’opinió del CEO el sistema de finançament tan sols és la primera prioritat política del 7% del catalans i les relacions Catalunya – Espanya del 6%. Les primeres prioritats són, per aquest ordre: l’atur i la precarietat, el funcionament de l’economia i el funcionament del sistema polític. Pràcticament la mateixa agenda que està en l’estructura bàsica del 15M. Tres temes sobre els quals l’esquerra majoritaria, més enllà de criticar les retallades, no centra el seu discurs d’alternativa. El resultat no pot ser més previsible, en els últims sondeigs el PSC té una intenció directe de vot que va de l’11% al 13%, i és superat ja àmpliament per la suma dels seus dos “satèl·lits” durant l’experiència del tripartit: ERC i ICV-EUIA.  S’inaugura el camí PASOK?

No ho sabem. Tot podria canviar, la crisi es podria acabar, ells mateixos podrien fer un gir discursiu i programàtic de primer ordre, podria ser que malgrat el passat recent que contradiu aquest possible gir la transformació fos creïble per un nombre de votants. Tot això podria passar, però no és probable en el curt termini. Tampoc el PSOE o el PSC han entrat en cap govern d’unitat nacional, ni la troica ha aparegut per fer possible el seu programa més radical. Encara no ha aparegut, encara no ha passat.  És probable que no ens trobem en un moment PASOK, i que la situació per ells sigui reversible, però si que ens trobem davant per davant d’un terratrèmol en termes de sistema polític, espanyol i català, amb la progressiva desaparició del socialisme com a primera opció electoral d’una part de les classes populars que voten. Un buit que algú haurà d’omplir, i no necessàriament l’esquerra, un buit que pot provocar una veritable transformació en els sistema polític. 

III

Un context en el qual el debat Zyriza, o sobre la Zyriza catalana, ha pres forma en dos sentits: A) El de la unitat de les esquerres. B) El de la seva recomposició electoral. Faltaria un tercer, que és el que el fa més dèbil més enllà de pensar en termes d’ocupació de l’aparell institucional, o d’ocupar algunes pàgines als diaris i animar debats interns, que no és altre que el de l’alternativa que podria oferir ja no en termes d’esquerres, sinó en termes de gestió del sistema o, més pròpiament, de sistema. I és una resposta important quan hem vist com una coalició com IU, que sembla que triplicaria els seus resultats anteriors si ara hi hagués una nova contesa electoral, ha entrat a gestionar des del poder les retallades a Andalusia o sustenta un govern del PP a Extremadura. 

A més és un debat extremadament confús sobre els subjectes als que es refereix. Per alguns sembla una reedició del tripartit, arribant a explicar que el sector sobiranista del PSC representat pels Ros, Margalls, Castells o Tura podrien establir ponts amb l’esquerra independentista (sense caure en la compte que aquest també és precisament el sector més a la dreta del PSC), per altres podria ser la suma d’ERC més ICV, ara que conjuntament semblen superar al “partit gran” del tripartit, més algú més, sense tenir massa en compte que ERC està en aquests moments en un camí d’acostament cap a CIU, només sigui per erosionar el seus vots, que sembla que li està donant els seus redits a nivell electoral. El tripartit no tornarà, com tampoc ho farà en forma de bipartit de moment. Per altres seria una coalició que integraria ICV i EUIA amb altres organitzacions, com la CUP, de caràcter anticapitalista, moviments socials i el barri d’internet. Però quines? Quins moviments? Com? Potser la millor pregunta no seria qui, sinó què, o perquè es vol aquesta recomposició i a partir de la resposta cercar els qui.  

El cert és que és més que probable que l’espai existeixi, i fins a cert punt si ens situem en el pitjor escenari possible sigui ineludible, més quan el sistema polític català segueixi en una bombolla marcada per l’agenda de CIU on sembla que la principal preocupació dels catalans sigui el sistema fiscal. El cert és que paradoxalment en una de les pitjors crisi del capitalisme en termes polítics no hem viscut ni la recomposició d’un reformisme polític fort, com tampoc d’un anticapitalisme polític articulat. En un context on, a més, reformisme i anticapitalisme a voltes semblen més postures de principis (participació en el poder o no, visió sobre el futur del sistema, pes principal al carrer o a les institucions) que no pas de finalitat quan la visió revolucionaria, de moment, no sembla obrir-se camí amb força. Com tampoc sembla que aquesta recomposició política es faci des d’una visió integrada en un projecte més ampli, no d’una alternativa institucional, sinó de recomposició del mateix poder, no amb un carrer que l’acompanyi, sinó ella acompanyant al carrer en un procés de reformulació que ha de ser llarg. Certament això demandaria d’una extraordinària humilitat entre l’esquerra política, com també d’una extraordinària generositat entre els seus components, d’una obertura sense precedents a la societat i sobretot de la voluntat de ser alternativa no de l’esquerra, sinó del sistema. Hi ha possibilitats aquí és cert, encara només sigui com alternativa en gestació, com també ho és que les aliances poden donar un resultat molt major que la suma dels seus components, com també, i sobretot, ho és que l’obertura de l’espai polític amplia les possibilitats de la protesta i del conjunt d’alternatives en el seu conjunt (fins i tot la d’aquelles que no estan en la proposta unitària), és tanmateix un camí extremadament complex. Tanmateix a voltes és sorprenent que, en tots els espais, no es plantegi amb més força, encara que tan sols sigui com a hipòtesi a tenir en compte. En un moment de completa excepció, si aquest no és el moment encara, ens podem trobar sense sortida en aquest camp.     

Potser Fontana té raó i haurem de posar totes les nostres apostes al carrer, a la societat, que sens dubte ha de ser el centre de la gran transformació. En un moment, on a més, els espais tradicionals de composició i de reproducció de l’esquerra política, les institucions, els sindicats, una part del teixit social i, més recentment, les ONG’s, estan en una profunda crisi també. Element que no es pot obviar per entendre els canvis que vindran. El món del cooperativisme i el de les xarxes socials de suport mutu sembla ser el nou espai a créixer i en aquest sentit és probable que la nova esquerra a venir estarà menys “integrada” i s’assemblarà més a l’anterior a la Segona Guerra Mundial, o la nostra Guerra Civil, on l’espai polític institucional serà una peça més en el taulell de joc, on la voluntat de poder anirà acompanyada d’alternatives més clares, més integrals a partir d’una esquerra entesa globalment com a productora de societat i no tan sols de resultats. En el procés fins i tot no és del tot descartable que la transformació sigui tan radical que alguns dels somnis més bojos d’alguns dels activistes del 15M es facin realitat: “no som d’esquerres ni de dretes, som els d’abaix que anem pels de d’alt”. No em sembla plausible, però és cert que l’esquerra política institucional en algun moment va semblar oblidar que el seu projecte era des i pels de baix i sobretot va semblar oblidar que era dels que anaven a pels de d’alt. Als anys setanta la por, la por a perdre el poder, la por a que fora del pacte social les elits podien perdre la partida, va canviar de bàndol i la nostra derrota encara viu d’aquest canvi. Estem probablement a l’inici del procés, no al final. I es podran donar situacions de buit, com de mobilització sostinguda i d’explosions episòdiques que marcaran un abans i un després. En aquest sentit quan el 15M es va convertir en una celebració d’ell mateix va morir, per convertir-se en una narrativa reclamada per tots. Però hi haurà un abans i un després de sentir cridar per centenars de milers de persones “Ningú no ens representa”, un crit que no pot ser obviat per qualsevol alternativa que es vulgui com a tal, o de l’intent de recomposar un programa reformista o rupturista que tractava, de nou, el sistema com un problema polític, social, econòmic i cultural global. Vindran altres moviments, dels quals el 15M serà referent o no, cicles de protesta probablement cada cop més durs en les formes i moments marcats per la frustració i el buit, intents de recomposició política i transformacions radicals. Només al final del camí, com va passar durant la primera gran crisi del capitalisme de 1873 a 1894 o en la segona que va durar de 1929 a 1945, moments en els quals totes les formes d’acció, ideologies i organitzacions es van transformar, sabrem que haurà estat vàlid i que no. Però hi ha una voluntat de la que no podem abdicar. Quan el  febrer de 1917 es produí una revolució a Petrograd es va donar una situació paradoxal: el poder estava en mans de la gent, però en el seu imaginari, com també en el de les organitzacions polítiques més extremes, aquell poder en acte no es podia tornar en una transformació radical de tota la realitat. No era possible, no hi havia alternativa. Es va formar un govern provisional que representava de fet a minories i no a les majories. La insatisfacció poc després era palpable, però en el segon congrés de tots els soviets de Rússia, enmig de les protestes pel caràcter dels esdeveniments, un dels representants preguntà a una sala plena de delegats si hi havia algú allà que estava en disposició de dir que podria prendre el poder en aquella situació per fer quelcom diferent i que cas contrari callessin. Una veu davant de l’estupefacció de tots es va aixecar afirmant que hi havia algú disposat. El que va dir aquestes paraules va guanyar i els que el van acompanyar van transformar, per mal o per bé, tota la història del segle XX, canviant la por de bàndol. Una pulsió fonamental, la de que es pot fer, la de que es pot fer millor i la de que tot és possible, fins i tot l’impossible, que no es pot perdre, si volem guanyar.