Dues lògiques d’un moviment. Llegint el 15-M i els seus llibres

Carlos Taibo, en el seu llibre sobre el 15-M, ens anuncia que “Nada será como antes”, mentre que una altra veu, la de Pilar Velasco en el llibre No nos representan, afirma sense cap sombra de dubte: “desde España se ha exportado el único modelo de movilización possible (…) el movimiento de los indignados ha entrado en la Historia”. I certament, seguint a Taibo, el moviment que va irrompre fa dos mesos en les nostres vides, ha tingut un element emocional innegable i, en aquest sentit, ha marcat una cesura. Un es descobreix de cop, i inesperadament, plorant en una plaça escoltant una cançó. En una plaça on mai cap llàgrima li ha brotat i amb una cançó que tampoc mai l’ha portat a tenir que eixugar-se els ulls. Pel que es veu, i ens relata Amador Fernández-Savater en un altre text que es troba a Las voces del 15-M, el mateix li passava a una militant del Partit Popular en una altra plaça de l’Estat. Probablement això ens parla d’una impotència continguda i isolada durant massa temps, compartida per massa persones, que un dia es descobreixen a si mateixes no sent una, sinó milers, no sent poques, sinó moltes. Però si ho reduïm tot a un component emocional, que podem acabar per compartir amb gent que, com la noia que ens descriu Fernández-Savater, ens és aliena quan sortim del món de la plaça, o a l’autoexaltació  poc avançarem més enllà d’aquell moment. Finalment, esperem, la gent no fa el que fa només per entrar a la “Història”, així en majúscules, encara que veient les llibreries un podria pensar que efectivament el moviment sí que ho ha fet. Ho podria pensar. Mai un moviment havia donat lloc a la publicació de tants llibres, una desena com a mínim ja, en tan poc temps. Parafrasejant a Churchill sembla, de nou, que mai tants degueren tant a tan pocs (és broma, encara que hi ha autors que arriben a reiterar-se fins en tres llibres diferents, gairebé per dir el mateix amb gairebé les mateixes paraules).

Enric Juliana, el comentarista de dretes amb més categoria d’aquest país –sens dubte juga a una lliga major entre tots els opinòlegs, incloent-hi dissortadament als d’esquerres–, sempre que es refereix al moviment del 15-M li agrada suggerir que aquest no és sinó una forma moderna i casolana de peronisme: els “descamisados” moderns s’haurien llençat a les places per ballar un apassionat tango amb Evita, poc més. Malgrat la mala llet gastada en aquesta afirmació, no es pot negar que hi ha un punt de populisme en el moviment del 15-M. És una de les seves principals virtuts, la d’integrar tot tipus de discursos i descontentaments, que pot incórrer també en el perill de ser la seva pròpia tomba. Tal com explica l’interessant text d’Íñigo Errejón, en aquest cas al llibre Las raons dels indignats, “si les seves interpel·lacions s’amplien sense fi, seran tan atractives com buides”. I és que el 15-M més que produir una recomposició de l’hegemonia social, cultural i política al seu favor, tal com sembla suggerir el mateix Errejón, neix i es desenvolupa en una crisi d’hegemonia sense parangó en les últimes dècades. No és, en aquest sentit, exactament el mateix interactuar que crear. Des d’una posició saps que formes part d’una realitat, des de l’altre pots pensar fàcilment que ets la realitat.  

El capitalisme liberal democràtic, en la mesura que obeïx descarnadament i públicament els dictats dels mercats, en el marc d’una crisi que és sistèmica, apareix a ulls d’una part creixent de la població com a poc gens democràtic, esfondrant-se en el procés gran part de la seva legitimitat social i política. Tan sols en aquest context s’entén que, quan les accions protagonitzades pel moviment davant del Parlament de Catalunya van produir una reacció immediata de tots els ressorts de creació d’opinió de l’establishment, el resultat més immediat de l’intent fos la gran manifestació del 19 de juny. Quan la democràcia establerta va cridar a defensar la seva legitimitat última, en un discurs d’altra banda del tot inflat, es va trobar que una part important de la població, en una posició reflectida també a les enquestes d’aquells dies, tenia dubtes sobre qui la representava: si el moviment o les institucions. Sense la crisi, la seva gestió reaccionaria, i l’aplicació tant per la dreta com per l’esquerra governant d’una agenda definida pel capital, això no hagués estat possible. En aquest sentit, en la mesura que com a moviment qüestiona que les institucions siguin representatives de la població i assenyala els causants de la crisi, el 15-M es situa al bell mig, i gairebé com a portaveu únic, de tot el descontentament social. Cap altre moviment que hagi qüestionat el funcionament de la democràcia ha assolit mai els nivells de recolzament, que en alguns moments s’han mogut entre el 70% i el 80% de la població, que sí que ha tingut el 15-M. Això ens parla del moviment, de ben segur, però encara ens parla més de la situació de la democràcia establerta, car sols l’existència “d’un enemic que en defineix la unitat”, segons ens explica el mateix autor d’abans, no garanteix la conversió de la protesta en un subjecte social i polític, ni tampoc que el moviment estigui protagonitzant una recomposició de l’hegemonia al seu entorn. Certament, la seva aparició ha permès canviar les agendes públiques i ha estat el detonant de noves actituds i accions de resistència, marcades per una valors que ningú havia previst. En aquest sentit ha estat aigua de maig al mig d’una sequera que semblava ja invivible. Però farà falta quelcom més. I és que el context, la lògica del moviment i la seva capacitat de proposta en determinarà també la seva sort.

D’eixams, llopades i altres maravelles: la genealogia d’un moviment

En la construcció de la narrativa del moviment que emergeix dels llibres sobre el mateix hi ha quelcom de batalla per la seva memòria, també, com no pot ser d’altra manera, de passió per impulsar-lo cap endavant i d’elements que ajudin a la seva articulació i comprensió. En aquest sentit, més enllà dels textos que postulen el seu origen en la CIA i el seus objectius en l’activació d’una revolució taronja dirigida a reforçar el propi sistema, reunits dins del llibre Indignados, hi ha uns primers intents més seriosos d’establir la seva geneologia. Pròleg que en alguns casos esdevé epíleg de la mirada que travessa el moviment, cobrint-lo més que descobrint-lo.

Per uns, els antecedents del que s’ha esdevingut es situen en el moviment antiglobalització, nascut ha finals de la dècada dels noranta i desaparescut a principis del canvi de mil·lenni (constituint així un dels moviments més curts de tota la història dels moviments socials, malgrat el riu de llibres, tesis i paradigmes que es van establir a l’entorn del mateix). Per altres, els seus referents immediats serien l’11-M del 2004 i el moviment antibolonya. Destaquen, tanmateix, aquells que afirmen la seva novetat radical, en obert trencament en relació a tots els moviments socials del passat, tal com ja  es va proposar en les tesis sobre el moviment antiglobalitzador. Així, de nou, s’utilitzen les velles metàfores animals per donar compte d’aquesta ruptura. Metàfores, que en espera de la maduració d’un tercer animal que faci justícia de la novissima novetat actual, se centren en la diferència entre el model de llopada, propi del passat, i el de l’eixam propi d’un present iniciat als noranta. La primera imatge, la de la llopada, vindria a evocar la forma d’acció política dels partits d’avantguarda disciplinats i jeràrquics que, com a reflex directe de la societat-fàbrica fordista també disciplinada i jeràrquica, actuarien com una organitzada manada de llops afamats. La segona imatge, la de l’eixam, ens parlaria en canvi de les formes d’acció política dinàmiques, creatives i sense centre ordenador que, com a reflex de la societat precària on el treballador ho fa amb la ment i no només amb el cos, actuarien de forma dispersa però terriblement efectiva com un atac d’abelles imparable. Les metàfores són realment animals, en tant en quant els partits d’avantguarda no van ser els dominants de les classes populars del segle XX, en tant en quant mai una forma d’acció política és un mer reflex d’un tipus d’organització de la producció, en tant en quant aquests van sorgir allà on no existia fordisme (en les seves diverses variants a la Rússia de principis de segle o a la Xina dels anys vint i trenta) i sí dictadura. El model de partit dominant que  prengueren els moviments emancipatoris del segle XX en les societats industrials fou el de partits de masses, tipus SPD Alemany, i no el d’avantguardes. Aquests últims foren formulats no en societats industrials, sinó en i per societats dictatorials (com la era la de la Rússia del Zars), que és on realment dominaren com a tals (a Rússia, a Xina, a Vietnam o, amb diferències, a Cuba). És per això que a occident els partits comunistes d’avantguarda només esdevingueren dominants en el marc de la resistència, car eren els més preparats per afrontar la situació sota una dictadura (a Itàlia o a França durant la Segona Guerra Mundial a Espanya sota el franquisme). De la mateixa manera que és per això que els partits comunistes d’occident sorgits de la resistència, un cop acabada la dominació feixista, adoptaren significativament la forma de partits de massa més que no pas el model leninista. Tampoc, en aquest mateix sentit, es pot afirmar que la creativitat, l’organització en xarxa o, fins i tot , les organitzacions supranacionals, fossin tan sols patrimoni dels moviments socials de la dècada dels noranta del XX i la primera del XXI. En aquest sentit les restes de Negri, i els seus epígons, de poc serveixen per pensar el nostre present.       

Tanmateix, certament, hi hagut canvis importants en l’acció dels moviments socials dels anys seixanta a avui dia i, també certament aquests canvis tenen a veure amb el canvi de la societat i les relacions de producció. Abordar-los aquí ens portaria lluny del camí que assenyalen els llibres sobre el 15-M, però si que n’hi ha un, el que ha caracteritzat més singularment aquest moviment, que emergeix de la lectura i té un interès innegable. Aquest és afrontat, d’una forma menys globalitzadora que els anteriors establiments de genealogies, en els textos de Gala Pin i Hibai Arbide dedicats al tema, a Les Raons dels Indignats i també a La Veu de les Places, en el capítol de la Klaudia Álvarez a Nosotros los inignados i en el magnífic text d’Alba Muñoz, precedit per una extraordinària crònica molt del moviment de la mà d’Ana Requena, a Las Voces del 15-M (probablement el llibre en conjunt més complert, suggerent i menys ideològic dels que han sortit). Sent aquest el moviment que per primer cop, amb poc precedents més enllà del de V de Vivenda, surt de la xarxa, i no només l’utilitza, per anar cap al carrer, l’aproximació a aquesta part del fenomen esdevé indispensable. Però l’anàlisi en aquests texts no s’atura en el component organitzatiu del procés i ens dona elements per comprendre la xarxa com un element que dilueix la potència de control dels mitjans  de comunicació tradicional, que aplega veus i crea noves identitats, que esdevé bàsic per alliberar-se dels espais del poder i reaprendre fora d’ells que no som un, sinó molts. Noves xarxes de llibertat en les quals, malgrat totes las ruptures produïdes, el que flueix  paradoxalment són imaginaris que semblaven oblidats.

En realitat, malgrat el mantra que es desplega en alguns dels textos a l’anomenar la novetat radical del moviment, que a voltes es torna en anatema contra els militants que venen de l’esquerra radical, comminant-los a cohibir el seu discurs que de res pot servir en el nou context, el cert és que el que ha retornat és la paraula poble, i no “multitud”, els subjectes forts i no els dèbils (“el pueblo unido jamás serà vencido”), la “democràcia real” o la “revolució”. És a dir, totes aquelles paraules que ni la mateixa esquerra radical s’atrevia ja a mentar, i encara menys aquella que es vol (pos)moderna o filla de totes les ruptures. Tal com ens explica Juan Carlos Monedero, en el seu text a La rebelión de los indignados, l’únic himne del que se sap que s’ha escoltat a les places no ha estat altre que la Marsellesa. Té més de dos-cents anys: no està malament. Un himne que per molts és sistèmic –l’oficiós de l’Estat francès– i que alhora no per això desapareix en ell la seva carrega revolucionaria. Per això el 1989, en el bicentenari de la revolució francesa les autoritats es plantejaren la seva eliminació, cosa que no aconseguiren, com també per això el Segadors no era volgut com a himne de Catalunya per CIU, cosa que tampoc pogueren evitar. A voltes en l’intent d’una part dels activistes de renegar d’allò que es considera passat, pensant que així arriba a una gent que quan irromp en l’espai de la protestano pot ser més clàssica, s’oblida que la tradició és quelcom viu. Quelcom que pot activar de nou la seva carrega de canvi en cada nou present que sent que ella està sent violentada. En aquest cas, el que és violentat, no és altra cosa que la democràcia i el que s’aixeca no és altra cosa que la seva proclamació en tota la seva amplitud i significats. 

El què, el com i el perquè

Si hi ha un debat que mou al somriure en els diferents llibres, al adquirir en algun moment tints metafísics, car amaga molts problemes de fons no afrontats obertament, aquest és el del “com” i el “què”. Potser qui ho planteja més clarament són els textos d’Hibai Arbide, quan afirma a Les raons dels indignats que “allò que uneix el moviment no és tant el què, sinó el com”, i, de nou, d’Íñigo Errejón dient que “Els procediments estan bé, però no deixen de ser el <<com>>. Serà en el <<què>> on el moviment articularà més simpaties i aliances –es farà més poble- i aguditzarà la crisi d’autoritat”. Un debat que es tanca en molts textos amb el comú acord de que “ningú ens representa”. Acord que establiria una unitat superadora del “què” i el “com” amb alguna sentència definitiva, com la de Ramón Cotarelo al llibre Indignados, segons la qual: “Jamás había estado tan claró que la oposición entre Rosa Luxemburg (el fin lo es todo; el movimiento nada) y Eduard Bernstein (el fin es nada; el movimiento, todo) era absurda, porque el fin y el movimiento son lo mismo.” Però si és dubtós atribuir a Rosa Luxemburg una afirmació com aquesta, més enllà d’una de les seves primeres polèmiques, també ho és que aquest debat estigui realment tancat. De fet, al meu parer,  es situa problemàticament al cor de les dos lògiques del moviment.

Carlos Taibo, en el seu llibre que és dels més humils i en aquest sentit dels més veraços que s’han publicat, capta molt ràpidament el que ell anomena les dos ànimes del moviment: la rupturista i la reformista. És més, capta també una possible evolució de la mateixa pel cas de Madrid. Si allà inicialment haurien estat els activistes més radicals els dominants, poc a poc el moviment hauria estat hegemonitzat per aquells que cercarien un canvi “en” el sistema i no “de” sistema. Una evolució probablement inversa a la viscuda a Barcelona. Si aquí inicialment els activistes més radicals no haurien vist com a propi el 15-M, un cop aquest ja havia produït el primer impacte, progressivament haurien tenyit amb més força el seu decurs. Probablement, es digui el que es digui, perquè a Barcelona l’eclosió de les places s’inscriu en un cicle que ja havia començat com a mínim el setembre, amb la mobilització dels barris i l’acció del Banc okupat en el marc de la vaga general, i que tingué una continuïtat desigual fins arribar a maig. No en va l’1 de maig alternatiu, amb un contingut propi de l’esquerra radical, havia mostrat ja, abans de la irrupció del 15-M, una apreciable capacitat de mobilització. Tampoc el marc polític en el que es mou el moviment a Barcelona i a Madrid és exactament el mateix: aquí eclosionà al bell mig de les mobilitzacions contra les retallades socials. Tanmateix, tant a Madrid com a Barcelona, en la mesura que ara el moviment es resguarda als barris i a la xarxa és probable que de nou l’activisme cada cop més radicalitzat, al mig d’una realitat també cada cop més radical, sigui el predominant. En aquest sentit, la diferència entre la militància d’abans i després de l’eclosió del moviment, més que en la proclamada desaparició de l’anterior, rau en que en el procés aquesta ha aprés a encarar un llenguatge i unes formes d’acció de majories. Però més enllà d’això, el problema segueix latent. Tal com diu Raimundo Viejo, a Les raons dels indignats, “A més de voler operar un canvi “en” el sistema, a les places s’aspira a canviar “de” sistema. Fins on arribarà aquesta ruptura constituent? El final roman encara obert.”

La percepció compartida per les dos ànimes del moviment és basa en la idea que el sistema representatiu, en tant en quant no obeïx al seus representats, sinó a aquells que ningú pot controlar democràticament, s’ha convertit més en un problema que en una solució. D’aquí el shock amb el que les direccions dels partits de l’esquerra parlamentària no governamental han afrontat el 15-M. Des del seu punt de vista, gran part de les demandes concretes de la protesta figuren des de fa anys en els seus programes. I, certament, és així. Cosa que explica la seva incomprensió davant del fet que el moviment s’hagi negat a reconèixer-los com la seva veu en les institucions (cosa que no significa que a la llarga no trobin els mecanismes per capitalitzar-ne electoralment una part). El que s’esdevé és que el problema rau en el sistema globalment, quan mostra que no és allò que diu que és (una delegació del poder del poble), i en la mesura que aquesta esquerra té el seu centre d’actuació en el mateix, i no ha desenvolupat un discurs de crítica global als seus mecanismes, no es percebuda com una part de la solució, sinó com una part del problema. I d’aquí la unitat que desperta el lema “Ningú no ens representa”. Ara bé en aquest lema, cosa que a voltes no es vol afrontar, hi caben dos significats: el sistema té una crisi de representació versus el sistema no ens pot representar. 

La primera accepció del lema és molt clara, no tant en certs llibres, que han fet un tancament no només a l’afrontar aquest debat més enllà del “com” i el “què” sinó en les veus representades en els seus textos, sinó en aquells que han optat per obrir-se a petites i diverses entrevistes. En un parell d’elles, que en representen d’altres dintre del llibre Las voces del 15-M, queda prou clar: “Primero queremos que el sistema sea efectivo” –és a dir que sigui el que diu que és–; “Y lo que pretendemos desde el principio es que los gobernantes dejen de gobernar para los poderes financieros y empiecen a gobernar para los ciudadanos.” Ánima reformista dins del moviment que pot arribar a extrems singulars. Així en el cas d’un dels seus portaveus, Pablo Gallego, arriba a plantejar a Nosotros los Indignados que l’atur és causat per l’existència de la cobertura social que desincentiva la cerca de feina o que la paràlisi social actual té el seu origen en la falta d’iniciativa d’una majoria que només aspira al funcionariat, per acabar demanant un mercat completament lliure de traves. Tanmateix aquest és un cas extrem, que ens parla de la pluralitat que pot arribar a expressar aquest suport del 70-80% de la població, el centre passa per la demanda d’una nova llei electoral, una més clara divisió de poders, la fi de la corrupció, o la implementació de noves tècniques, explicades en el text d’Iván Giménez a La rebelión de los indignados, de Open Government. Demandes, totes elles, que tenen a veure amb una solució progressista de la crisi, ja que pretenen fer més forts els vincles entre el sistema polític i la població, intentant impossibilitar així la influència dels interessos econòmics en la direcció de les nostres vides. Tanmateix, front totes aquestes propostes que animen el moviment, sorgeix de nou la pregunta clau plantejada pel genial text de David Fernández a Les veus de les places “quanta democràcia aguanta el capitalisme?”. És a dir, en la situació actual, el reformisme és possibilisme?

Més enllà de tota la propagandística generada pels aparells policials, els polítics i els mitjans de comunicació sobre els antisistema, el cert és que usualment, més enllà de les retòriques, aquests ho són més per la seva diagnosi que per les solucions que proposen. És a dir, es parteix d’una consideració general sobre el fet de que el sistema no és sostenible socialment, ecològicament, energèticament, econòmicament o èticament i a partir d’aquí s’actua. Però en aquesta actuació s’acaben demanant mesures reformistes per falta d’un model alternatiu clar. En un camí, que té certes virtuts contra els mateixos intents de criminalització fets des del sistema, on els “radicals” ho són en tant en quan intenten defensar una sanitat pública, una escola pública, un model alimentari o els drets laborals. Tanmateix, en aquest cas, la irrupció del moviment en el marc d’una crisi tan clara d’hegemonia del sistema ha posat en primer terme, de nou, la necessitat de la seva transformació radical: “aquí comença la revolució” ha estat també un dels crits increïblement més corejats. L’emoció de molts militants al sentir-lo probablement provenia més del fet de no haver vist mai com tanta gent junta cridava a la seva necessitat, que no pas del fet que la situació fos de lluny revolucionaria. Però això no treu que a una percepció creixent, la de la necessitat d’un canvi radical,  hagi ressorgit també el problema de l’alternativa. Un problema, no obstant, massa seriós i complex pels moviments emancipatoris presents que no admet de solucions ràpides. Uns, els que provenen de l’esquerra anticapitalista organitzada en la forma partit, en els textos representats en els llibres, senzillament han optat per ni mentar-la. Segurament el seu anàlisi és massa deutor del cicle de lluites de l’antiglobalització com per no veure el present com una reedició d’un passat recent. Des d’aquesta òptica, en realitat el que s’estaria vivint és un nou cicle d’acumulació de lluites i forces. No massa més que això. Certament és difícil pensar, malgrat tot el que s’hagi cridat i proclamat, que s’estigui vivint cap revolució. Però, tanmateix, mimetitzar aquesta situació a les del noranta parteix d’un anàlisi que, a parer meu, segueix essent massa deutor d’un moviment d’una banda, per ser-ho d’una idea d’acumulació política per l’altra. La situació és radicalment diferent a la dècada anterior, de la mateixa manera que aquesta no és una crisi usual, per seguir pensant en vells esquemes. Tanmateix, fora d’aquest marc, per altres agents el camí ha estat psotular el “com”, pensat en un marc on el moviment en si mateix seria la transformació radical més que no pas la seva interacció amb el poder. Un segon camí que soluciona molts problemes en termes discursius, però pocs al meu parer en termes reals.   

La postura més aparentment radical front el problema de les alternatives és, sens dubte, la que pren López Petit. En els seus dos textos que obren i tanquen Les veus de les places, és contradictòriament clar. En el primer, utilitzant com ningú un nos majestàtic que pretén convertir la seva veu en la Veu, que nega tota complexitat en el que es desprèn del moviment,  ens anuncia que “Mai sabran qui som. Per això tremolen (…) No sabran qui som però tampoc sabran què volem. Nosaltres no hem de donar alternatives (…) Les alternatives són sempre trampes perquè es donen dins del que hi ha, i en canvi nosaltres rebutgem el que hi ha”. Pretén trencar així qualsevol nus gordià que es plantegi: no hi a “què”, el “què” és sistèmic. Tanmateix, si no hi ha “què” i només reïficació constant del “jo”, que pretén ser el “nosaltres”, finalment es planteja un problema que pot acabar dissolent el moviment: sense  objectius, per què hi ha moviment? Com a discurs poètic pot funcionar, com a discurs de moviment no serveix de res i és per això que ell mateix tanca el llibre amb una proposta d’objectius per passar “d’indigants a revolucionaris”. Una proposat que, paradoxalment, acabar per ser extremadament “reformista”: renta bàsica, no als desnonaments, no a la Llei Sinde, etc. I si això és passar d’indignats a revolucionaris….Es salva, finalment, la contradicció, afirmat que en realitat “L’estratègia d’objectius s’inscriu i té sentit només a l’interior del moviment que deslegitima l’Estat dels Partits.”. Amb la qual cosa seguim estan al començament, ja que el que és proposta esdevé de nou retòrica o, si es vol, poesia d’ús pel propi moviment.

Altres veus però, que reconeixen en l’anterior un dels seus principals referents, amplien la solució d’una forma més congruent a partir de la insistència en el “com”. En aquest cas, tal com afirmen Ivan Miró i Flavia Ruggieri, al seu text a Les veus de les places, el crit de que “no ens representen” constituiria una ruptura radical, car “és l’assumpció de la fi de la delegació, l’esquerda per on emergeix la capacitat d’autorganització. La força de la cooperació social”. Context en el que “l’alternativa són les pròpies places” i “La plaça és la metàfora de la nova societat”. Quelcom similar al que ve a dir Amador Fernández-Savater: “La democràcia que queremos es ya la misma organització de la plaza.”. I així el “com”, i no el “què”, seria principi i final, mitja i objectiu. Un “com”, tanmateix, que al centrar-se tan sols en un dels mitjans del moviment, i en l’apel·lació a una autorganització social encara no prou explicada i confrontada en totes les seves possibilitats, pot quedar petit fora d’un món, el d’una plaça, que per gran que sigui és també efímer. Segurament pensar en alternatives al sistema, fora de les metàfores o la poesia, és encara ara un recorregut difícil. Però és un recorregut que no es pot obviar, o solucionar ràpidament, si és creu realment que el sistema és insostenible. A voltes, és millor afirmar que encara no tenim un “què” clar que afirmar que aquest no ha d’existir, que és una trampa, o bé que tot es soluciona dissolent-lo en un “com” extremadament dèbil com alternativa. La part reformista del moviment pot pensar que aquest problema no li afecta i la rupturista pretendre solucionar-lo ràpidament, però afecta per igual a les dues ànimes del moviment. De fet, malgrat la idea de que aquest moviment amb només dos mesos constitueix un canvi radical amb tot l’anterior o que el mateix ha superat tots les tensions entre procés i objectius, car el procés és l’objectiu i l’objectiu el procés, el cert és que històricament el reformisme fort només ha tingut èxit quan l’existència d’una alternativa també forta al sistema impel·lia a aquest a negociar.   

La revolució: va ser una festa?

 

Deia Makinavaja, després de matar a un torturador de la policia, que ho havia fet perquè en un món sense ètica a les animes sensibles ja tan sols els hi quedava l’estètica. Cal recordar però, tal com escrivia a la pissarra el professor d’estètica Valverde, just abans d’abandonar la universitat franquista en protesta per l’expulsió del catedràtic d’ètica Aranguren, que no hi ha estètica sense ètica. El moviment del 15-M ha suposat una irrupció d’una intensitat proporcional a la intensitat de les varies decepcions i frustracions que hi havia abans de la seva gènesi. I quan s’han cercat paraules per descriure’l semblava que poques el podien contenir: “revolució”, “entrar a la història”, “escriure la història” o, segons ens explica una de les seves portaveus, Aida Sánchez, a  No nos representan, no altra cosa que  “la mayor movilización ciudadana que jamás haya tenido este país…”. No posarem exemples d’altres mobilitzacions, com tampoc del que és una revolució. La força del moviment també viu de la seva confiança i optimisme, que es transmuta en coratge. Però sense perdre això, tampoc es pot perdre un cert sentit de la realitat, sinó es vol acabar derivant en frustració quan no es vegin clares les sortides. I la realitat és que estem vivint no una revolució, sinó en el context de la més gran reacció, aquesta sí, de la història recent del nostre país i que si hi ha alguna esperança vindrà només del tipus de moviments que hem viscut fins ara. Cal cuidar l’esperança i no només extasiar-la. El propi moviment ha de poder no quedar atrapat en les seves metàfores, ni en codificacions i principis establerts amb massa poc temps. La seva principal aportació ha estat saber, de nou, que res està escrit, no es pot deixar que escriure ara massa ràpid, ens impedeixi, de nou, saber que res està escrit. No sabíem si passaria o no, ho desitjàvem però no ho sabíem, i quan va passar no va ser com s’havia imaginat i ens va agradar precisament per això. Pensar sobre ell ens dona eines, però establir legitimitats o principis immutables no sembla que ens pugui ajudar molt a seguir caminant. Les formes d’acció actuals, poden ser radicalment diferents dintre d’uns mesos, els medis que han estat el seu símbol ser substituïts per altres nous o la crisi d’hegemonia del sistema canviar radicalment les formes d’acció i discurs. Cal pensar, més enllà de l’autoconfiança, que no és impossible una capitalització política del moviment per part de discursos populistes generats dintre del mateix sistema. Altres cops amb moviments similars ha estat així quan aquests no han afrontat certs problemes. Cal veure també, més enllà de l’autoglorificació, la gravetat radical de la situació. Quan el moviment de la generaçao a rasca de Portugal, que ha estat el precedent més immediat del 15-M tant en les seves formes d’organització com en la seva sorprenent capacitat de convocatòria inicial, va acabar el seu primer i espectacular cicle d’irrupció va voler encaminar-se, a falta de sortides més clares, cap a una gran campanya per una ILP. Al mig de la campanya el país va ser intervingut per l’FMI i el moviment va quedar desorientat. No hi ha mitjans únics, ni formules únivoques, tot és vàlid i tot ho pot deixar de ser. Jo personalment, crec, que és l’únic que he aprés, però també pot ser que no hagi entès res. En tot cas, més que llegir, seguiré al costat d’aquelles persones que en un moment de perill, ens han retornat la confiança en els altres, en tots els altres, perquè és cert, que no sé si en el moviment, però en el nostre món ja res serà igual.

Notes disperses sobre el cicle que s’obre

(i més que possiblement errades)

Uns diuen i expliquen que el que ha passat, i passarà, és un reflex del moviment antiglobalitzador que es va convertir en moviment antiguerra, per dispersar-se després i tornar-se a ajuntar ara en el 15-M i a les places. Altres que tot el que ha passat, i passarà, no és altra cosa que l’emergència de la multitud invisible que s’empodera esdevenint un nou subjecte a les places, que perd tota referència anterior quan entra en elles i esdevé una cosa totalment nova, revolucionaria en si mateixa i per si mateixa, on el mitjà és la finalitat i el poder. Potser sí, però tendeixo a pensar, probablement errat, que no. De fet a vegades sembla que hi hagi en aquestes interpretacions més d’autoreivindicació delorosa i poc continguda, que de ben segur que tindrà un ampli camp en la memòria futura dels fets i serà motiu de sonades polèmiques, que d’altra cosa. Ni això és el maig francès, ni és el fantasma de Negri, passat per Noemi Klein, recorren de nou Europa.

De la xarxa al moviment, de la crisi al carrer

Més que moviment antiglobalitzador o multituds autoconstituents el que hi hagut de radicalment nou aquí són dues coses: la crisi i la xarxa.  Una ha produït, i produirà, un efecte brutal sobre els teixits socials i els imaginaris polítics, en diversos sentits que no només afavoreixen el que hem vist aquests dies, la segona ha estat un espai de metabolització de quelcom nou en aquest context.

En el primer sentit, el dels teixits socials, més de cinc milions de parats, una taxa d’atur juvenil del 43%, la baixada en la cobertura social, els desnonaments, la caiguda dels salaris, l’enduriment de les condicions laborals i la falta de perspectives generalitzades per un sector creixent de la població, són dades que parlen per si soles. Però el que ja no parla per si sol, és el canvi radical que ha produït aquesta realitat en la percepció del sistema polític. La coincidència aquí de la crisi amb la presència als governs de l’esquerra institucional ha evidenciat un fet. En la mesura que aquesta esquerra no s’ha vist capaç d’enfrontar-se als dictats del mercat, en la mesura que aquesta esquerra ha aplicat les mesures que aquests mateixos mercats indicaven, en la mesura que no ha sabut ser socialdemòcrata, la dreta ha guanyat legitimitat política, i d’aquí els seus resultats electorals, mentre que l’esquerra s’ha esfondrat com alternativa i amb ella també s’ha esfondrat una part de la legitimitat del sistema. Al mostrar que la democràcia, que la sobirania, no és tal quan es parla d’allò material que determina les vida dels més, s’ha perdut quelcom més que drets, també s’han perdut creences.

I en aquest camp una part, encara petita, de la població afectada per aquesta realitat ha trobat en la xarxa, i en els activistes que saben moure’s en el codis de la mateixa, un nou espai on pensar-se, referenciar-se i, finalment, actuar. La xarxa no és, o no és només, un espai d’informació, i en aquest sentit de trencament i condicionament de la informació controlada en temps passats pels grans mitjans, és també un espai de creació de noves comunitats d’idees i discursos, un espai de connexió i d’autoafirmació de referents que mai tindran el mateix pes en altres espais més controlats i, finalment, un espai d’organització. Però d’organització de campanyes empreses des de la mateixa xarxa per la xarxa. El que s’ha produït aquí de radicalment nou, amb unes poques referències pràctiques anteriors, ha estat el pas de la xarxa al carrer. En un moment on la crisi ha transformat les vides i les percepcions, en un moment on les organitzacions tradicionals, de tot signe, no han estat capaces de prendre la flama a partir d’aquesta realitat, ha estat precisament en aquest nou espai d’autoreconeixement col·lectiu, impel·lit pels activistes propis d’aquest medi, on s’ha aconseguit crear una acció, a partir de múltiples veus, on molts s’han pogut sentir reconeguts. 

Dos realitats s’han connectat, la de les conseqüències de la crisi amb la de les potencialitats de la xarxa, creant un escenari nou i com a tal disruptiu. Hi haurà altres connexions d’aquest tipus, amb formes probablement diferents, i entre la xarxa i la crisi caldrà estar preparats més enllà de la recreació en els propis referents.

Del moviment a la Plaça

Quan el moviment, vingut de la xarxa i transmutat al carrer, ha passat de la dinàmica a l’estàtica, del carrer a la plaça, ha creat també un espai completament nou en la situació actual. Allò que es vivia a la xarxa com espai d’expressió, identificació i organització, ha traspassat la realitat virtual per entrar en una nova dialèctica on l’autorrepresentació ha trencat la normalitat i ha entrat en una relació molt més directe amb els mitjans de comunicació tradicionals. I en aquest espai els activistes de la xarxa han deixat pas a altres activistes, molts procedents de la tradició autònoma i anticapitalista, que són els que tenen habilitats per treballar fora de la xarxa. En un procés tanmateix que, per allò de radicalment nou que ha tingut en la seva encarnació, també els ha transformat a ells mateixos. Ara ells estan també a la xarxa, ara ells també s’han hagut d’integrar  amb una gent, la convocada per la xarxa i la convocada pel propi caràcter disruptiu del moviment, amb la que feia anys que no emprenien una relació tan intensa. En aquest sentit, certament aquest moviment parteix del buit deixat per la deslegitimació del sistema polític, però per ràpids que siguin els processos socials, i probablement un procés com aquest té la capacitat de transformar les vides dels que l’han viscut més intensament, mai ho són tant com es pretén. Paradoxalment, en un moviment que moltes veus conservadores han declarat com antisistema hi ha molt de sistèmic en allò que l’anima. És molt més disruptiu per les formes, i no per totes, que no pas pels continguts, cosa que a voltes porta a creure que l’agudització de les formes pot produir una radicalització dels contingut o que el continent ja defineix el contingut. A això ha vingut ajudar la reacció cega de les forces policials, moment en el que s’ha visualitzat la força del moviment, i en aquesta visualització aquesta força més que probablement ha crescut i s’ha transmutat, però no és tan segur que el procés hagi anat tan lluny com alguns anàlisis pretenen. O potser sí.

Dèiem que aquest era un escenari d’un procés més de fons, probablement n’hi hauran d’altres, però aquest és l’escenari finalment de les persones que més possibilitats d’integració han tingut amb el sistema, els que estan connectats a la xarxa, els que han rebut una formació específica o han tingut una feina determinada que els ha portat a ella. No és encara així un moviment de majories, como tampoc és encara dels més radicalment afectats per la crisi. Caldrà veure en aquest sentit si la força que l’ha produït serà capaç de connectar amb porcions més amplies de la població amb poc temps.  

De la plaça als moviments…

Ara el que el que ha esdevingut afronta el seu pas de nou a moviment. Si aquest moviment agafarà les formes pròpies de les protestes antiglobalització, produint i reforçant un moviment d’expressió i caràcter global que alimenti de nou cimeres i contracimeres, està per veure; si generarà una capacitat disruptiva que agrupa a “multituds creixents” està també per comprovar. En tot cas, per si és que no, i això ho sabrem en breu, cal veure aquest moviment com un moment disruptiu, que reapareixerà de nou des de la xarxa i des de les organitzacions i militants que hagin percebut i incorporat les mutacions que ha implicat la seva eclosió, però també cal veure’l com un espai i moment que s’interrelaciona amb altres moviments existents i possibles. En aquest marc, el caràcter mateix que ha pres aquest moviment a Catalunya seria incomprensible sense les protestes prèvies contra les retallades; la seva concreció, més enllà de la plaça, en termes organitzatius seria molt més precària sense els activistes que prèviament havien estat treballant als barris; i seria difícilment imaginable sense la participació d’un porció important d’estudiants. I en aquest mateix marc, probablement serà el treball en aquests moviments i la seva possible futura eclosió el que pot alimentar un aprofundiment polític i una major capacitat de resposta social. Aquest podria ser un camí per un moment i un espai que ha canviat el panorama polític i ens ha retornat la confiança per anys perduda; que ha permès pensar i imaginar als seus participants com mai ho han fet; que ha difós de nou la política del carrer com el centre del debat polític i, en el procés, s’ha fet respectar; i que ens ha ensenyat, com pocs, els camins a seguir. I tot això no és poc, és molt. Sí anirà a més en la seva capacitat disruptiva o caldrà partir d’ell per fer créixer altres coses, per retornar de nou amb altres escenaris i altres formes… En tot cas, com deia l’amic del vell talp, l’única prova del gust d’un pastís és menjar-se’l…Pues a ello, ya se verá. Total, si una cosa hem aprés, és que hi ha temps i que el temps és un simple pseudònim de la vida i, en ella, aquest moviment encara no ha acabat...

Petites grans esperances

(notes desordenades, poc pensades i probablement equivocades)

I

Ens trobem en un moment absolutament contradictori en termes de l’articulació d’hegemonies. De fet, s’assembla molt a la primera de crisi del capitalisme de finals de segle XIX que va durar prop de vint anys. Fins llavors les societats europees estaven acostumades a les crisis de l’escassetat i per primera vegada es trobaven davant per davant d’una crisi de l’abundància. És a dir, malgrat el problema real també fos sistèmic, les crisis fins llavors havien tingut una base agrícola. Males collites significaven fam, en una lògica aclaparadora en la seva senzillesa. Tanmateix, contràriament, a finals del segle XIX van descobrir que un sistema que generava abundància i internacionalitzava el comerç, més enllà d’algunes matèries i sectors on havia estar restringit fins llavors, podia produir també atur i fenòmens de misèria. L’abundància de productes feia caure els preus, trencant la lògica del sistema (la conversió de mercaderia en diner) que deixava d’invertir en el teixit productiu. Això que ara ens sembla “natural”, un excés d’oferta produeix crisi, en aquell moment no ho semblava gens (un excés no pot comportar escassetat en la lògica anterior). Percepció que va estar en la base  de l’ampliació de les ideologies alternatives al sistema fins a donar lloc al naixement de l’esquerra moderna (en les seves diverses variants). Un esquerra que tenia com a objectiu últim la substitució del capitalisme.

En aquests moments, per motius diferents en els que no entrarem, també el sistema està mostrant-se d’una forma descarnada davant de la població. Si als noranta l’aplicació de mesures neoliberals es realitzava a partir d’una batalla per l’hegemonia, primer cultural per procedir a la política i social després, ara tot es basa en la presentació d’una necessitat que si no es cobreix es seguida, sense més, per l’amenaça. O s’aplica el programa proposat o el país és arruïnat, si no intervingut. El capitalisme, i els capitalistes com a classe, estan encapçalant en aquest sentit una gran reacció per recuperar la taxa de beneficis a partir de l’expoli social. En aquest marc, nosaltres podem fer veure que les classes socials i la lluita de classes no existeixen. Podem fer veure el que vulguem, la realitat virtual dona per molt, però no és pot obviar el que altres tenen clar. Com deia el financer Warren Buffet el 2006, “Hi ha una lluita de classes, òbviament, però és la meva classe, la que dirigeix la lluita. I nosaltres la guanyem”. I efectivament existeix i efectivament la guanyen. Però en el procés perden també capacitat de convenciment. Existeix quan es presenten com a solució a la crisi canvis en espais que no n’han estat, ni en són, causa. Reformar el mercat laboral, que permetrà abaratir costos, reformar les jubilacions, que permetrà alliberar el que suposa actualment el 30% d’actius d’estalvi mundial per ser utiltzats en mans privades, reformar la negociació col·lectiva, abaixar salaris…. ajudar als bancs. Però en la victòria també hi ha una pèrdua. I en aquesta pèrdua hi ha llavors de canvi radical, però també de reacció. En aquest sentit, el sistema està patint una crisi d’hegemonia brutal, com mai des dels anys trenta del segle XX, i tanmateix aquesta crisi té com a primera víctima l’esquerra institucional i sindical.  Aquella que havia nascut precisament de la crítica aquest mateix sistema. Una paradoxa?

II

En l’esfondrament actual de l’esquerra majoritària s’estan cercant molts culpables externs que poc tenen a veure amb la realitat. En aquest sentit, argumentar que la crisi que desgasta als governants no sembla ser una raó de pes, quan no ha semblat afectar a les comunitats governades pel PP , mentre que l’acusació a l’actuació “irresponsable” de tots aquells que han ocupat les places en aquests dies sembla mostrar més una debilitat que no pas altra cosa. L’aparició del moviment del 15-M i l’esfondrament de l’esquerra són en realitat dos cares d’un mateix procés, no causa i conseqüència. Les raons al meu parer s’han de cercar en altres bandes.

El President Montilla ho exemplificava perfectament l’octubre del 2010, abans de la derrota del tripartit: “La democràcia té un límit: el límit que marquen els mercats.” Un declaració que contenia la convicció de l’esquerra governant de que no es podia fer res més enllà del dictat (de la dictadura) dels mercats. Una convicció que s’ha difós, a més, en els reflexes del conjunt de l’esquerra que ha participat en el poder. No en va, en un debat posterior a la derrota electoral del tripartit, amb la presència d’importants responsables del que havia estat aquella coalició, alguns dels lapsus van resultar sorprenents. Després d’una introducció en la que s’apuntava que l’esquerra havia de fer front al problema dels mercats, ja que en aquests s’estava desplaçant la sobirania real sobre les nostres vides, la reacció de dos de les intervencions següents, protagonitzades per dos persones dels partits minoritaris del que havia estat el tripartit, digueren, per aquest ordre, que: A) Un cop ja sabíem que no podíem modificar el que dictaven els mercats havíem de veure quines polítiques diferencials amb la dreta es podien fer des dels marges que aquests deixaven. B) Calia renovar el discurs de l’esquerra mirant cap als moviments socials, per adoptar el seu imaginari en la retòrica, ja que no en la realitat, cosa impossible. Dir que no hi ha en aquests partits altres creences seria injust, però el reflex condicionat es mostrà poderós en aquells lapsus. Tanmateix, aquest no és un problema particular, sinó general de tota aquesta esquerra. Un problema que l’esfondra front la dreta. 

El cert és que, en aquest context, la dreta té un discurs i un programa contra la crisi. Un discurs i un programa agressiu que permet, incidint alhora en el discurs de la seguretat i la identitat, agrupar part del rebuig a la situació actual (tant allà on governa com allà on no governa). La certesa sobre el programa pot ser tènue, però és una programa i per tant una promesa. Contràriament, a l’altre banda de l’espectre ideològic institucional, l’esquerra es mostra tan sols, quan pot, com a conservacionista: esperar i reduir d’anys és el seu únic credo. La creença de que el sistema no és substituïble, la creença de que el sistema econòmic dicta els límits d’allò que es pot fer, la creença de que finalment ella mateixa ha d’acabar aplicant les reformes que l’hi imposa aquest mateix sistema, està en la base d’aquest credo. Una creença que està també en la base del seu suïcidi i que no explica públicament com es sortirà de la situació actual. I en aquest suïcidi és acompanyada per un sindicats que no volen ser vistos com els enterradors de l’esquerra política i per tant, davant del que és una agressió sense precedent a les conquestes socials, ofereixen un perfil baix. Al menys de moment.  

III

No és impossible imaginar un escenari de retorn de polítiques socialdemocràtes reals. Aquestes s’estengueren després de l’hegemonia de la resistència en els sistemes polítics sorgits de la Segona Guerra Mundial i sota la influència del temor del capitalisme a l’avenç del socialisme real. Temor que va impel·lir al pacte social amb les classes populars. Tanmateix, no és menys cert que la mateixa aparició del socialisme modern, en la seva forma de partits de masses, havia iniciat ja aquest camí en alguns països molts abans de la Segona Guerra Mundial davant el temor al seu creixement exponencial. No és impossible, però ara com ara sembla improbable. La crisi d’hegemonia actual té en aquest sentit una doble vessant que poques vegades s’ha donat. A les acampades una quantitat de gent com no s’havia vist mai abans crida lemes com “Aquí comença la revolució”. Crit que provoca l’estupefacció, quan no el deliri, dels militants provinents de l’esquerra radical: mai havien vist a tanta gent disposada a tal cosa, només fos com a intenció. Estupefacció que s’amplia quan es troben que aquesta mateixa gent manté alhora valors extraordinàriament poc transgressors. Però fora d’aquest món la gent, que en les enquestes recolza als acampats, també es capaç a voltes de votar a la dreta. És una crisi d’hegemonia en aquest sentit del sistema, però també ho és de l’esquerra. Quelcom similar, salvant totes les diferències que són moltes, al que ha passat als països àrabs. No és comprensible entendre el canvi de sistema que s’ha esdevingut allà, amb enfrontaments mínims si el comparem amb altres processos revolucionaris, sense tenir en compte la profunda crisi d’hegemonia del poder en què s’ha desenvolupat. I tanmateix, el resultat d’aquests processos, contradictòriament, pot ser la recomposició de l’hegemonia social, cultural i política a l’entorn de l’islamisme conservador.

I és que aquí rau el problema, ho vell s’esfondra, mentre que ho nou, en el camp de l’esquerra, és dèbil encara, malgrat la força amb la que ha irromput, i voltes d’una diversitat que queda atrapada en petits móns. Dèiem que poques vegades s’ha donat aquesta doble crisi d’hegemonia. Poques perquè les vegades que sí que s’ha donat el resultat ha estat el naixement del feixisme. El passat no és cíclic i allò que abans era d’una manera ara pot ser d’una altra. Tanmateix, les presses aquí serviran de poc i les baralles en el camp de l’esquerra de menys. Allò nou s’ha de construir sense imatges de redempció d’ara i aquí. El medi no és la finalitat, ja que la seva creació respon a un procés més profund que tindrà més d’un escenari i que ha de definir fulles de ruta, no solament sobre el què es vol, sinó, i sobretot, del com es pot aconseguir. Allò vell ha de començar a mirar-se a si mateix, més que a conjurar els seus problemes cercant culpables externs. Abdicar ara, no significa tan sols abdicar en termes polítics, significa abdicar en termes de nous patiments socials. No ens ho podem permetre. Quan altres vegades s’ha abdicat el resultat ha estat el feixisme. Hi ha petites esperances de canvi, petites possibilitats que obren potencialitats enormes com les expressades a les places, i ara per molts és un moment de creixement, de disrupció i d’esperança cal seguir en aquest procés, però per seguir també cal cuidar-lo per veure’l créixer. El que fou possible fa ara més de cent anys, també ho és ara: una esquerra que tingui com a objectiu últim la substitució del capitalisme i sigui de nou majoritària.

Reflexions de després i per després d'una vaga

I

La vaga del 29 de setembre ha estat des de tots els punts de vista possibles un èxit de convocatòria. Ni els seus propulsors inicials, ni els que es van organitzar a l’entorn de la mateixa, ni els que van decidir seguir-la malgrat tot i malgrat tots, s’ho esperaven. Certament, també molts foren els que no la seguiren, però foren molts, molts més dels que volen i diuen, els que s’atreviren a fer-ho. I no era fàcil. Es poden dir i es seguiran dient moltes tonteries sobre els piquets, tonteries útils que molts reproduiran incessantment i altres creuran cegament; o sobre un suposat dret al treball oposat al dret a vaga, que amb la mateixa força que és invocat en un dia de vaga s’incompleix la resta de l’any pels mateixos que el bramen pels mitjans, en un exercici de cinisme sense parangó: el dret al treball, reconegut en el nostre ordenament jurídic, és el dret a tenir una feina i són precisament els vaguistes els qui el defensen. Però aquests discursos parteixen d’una falsedat evident: aquesta no és una societat lliure. No ho és en un espai on uns tenen la força d’acomiadar i els altres la debilitat de ser acomiadats. On uns poden determinar la teva vida i els altres la poden veure transformada d’un dia per l’altre. I és just al vell mig d’aquesta forma de coacció i opressió on se situa una acció necessària: ara i fa dos-cents anys. Això no canviarà.

Tanmateix, malgrat l’èxit en unes condicions especialment dures, difícilment la vaga es plasmarà en un canvi de política sobre la reforma laboral del govern. El fet era que aquesta vaga, per primer cop des la del 1985 a ara, no s’enfrontava sols a les necessitats d’una patronal local, ni tampoc sols a les decisions d’un govern, sinó a quelcom més ampli: un sistema que té noms i cognoms. Un sistema global i concret que es reunia en un sopar amb el president del govern tan sols uns dies abans de la mateixa vaga, en un signe de qui vol governar les nostres vides. Aquesta democràcia, ja poc democràtica en molts aspectes, és ara tan sols una caricatura d’ella mateixa, que alguns pensin una altra cosa només ens parla de l’extensió del síndrome d’Estocolm, però de poc més. I tanmateix, tot i ser una vaga on no es podia guanyar immediatament, hi havia molt a perdre en ella: futurs possibles i impossibles. I aquests no s’han perdut. És més, s’han demostrar dos coses essencials: dignitat i capacitat front al poder. Sembla poc i és molt.

II

La crisi gestada des del sector financer, malgrat es vulgui reduir a un sol àmbit, no respon tan sols a les seves males pràctiques dels anys noranta del segle passat, quan els brillants teòrics de la nova economia i el neoliberalisme proclamaven la fi de la història i l’arribada d’una nova, i de fet ja molt vella, utopia a la terra: la del capitalisme desfermat. I és per això que qualsevol intent de reforma d’aquestes pràctiques serà, si s’arriba a fer, un mer pedaç de contenció de quelcom que no té aturador. La crisi, de fet, té unes causes anteriors en la decisió d’abandonar el model de creixement gestat després de la Segona Guerra Mundial, caracteritzat per una forta intervenció de l’Estat en l’economia i la capacitat creixent de les poblacions per imposar les seves necessitats al capital. Aquesta decisió, feta sobre la derrota del cicle de lluites dels setanta, portà a un model de creixement que ha situat el capitalisme financer com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis, subordinant i ofegant la resta de realitats econòmiques. Si a principi de la dècada dels vuitanta la proporció entre capital financer i capital real era de 5 a 1, amb el canvi de mil·lenni el primer ja sobrepassava 16 vegades al segon. Allò virtual ha superat i ofegat a allò real i el sistema, en el procés, s’ha convertit en una gran il·lusió que els rics han imposat als pobres. En aquest marc destruir treball, i no només explotar-lo, es va convertir en una forma de generació de beneficis, que anava més enllà de la introducció de noves tecnologies productives substituïdores de força de treball, en aquest marc era preferible la inversió especulativa que no en nous sectors productius on les taxes de productivitat, i per tant les de benefici, eren difícilment multiplicavles (malgrat s’intenta constantment en la forma de precarització i privatització del sector de serveis) i en aquest marc, per posar-ne tan sols un exemple, els dirigents empresarials dels Estats Units passaren de cobrar 40 vegades el salari mig durant els anys setanta a 367 vegades l’any 2000. Aquesta situació imposa, si és que hi ha alguna voluntat real de fer-ho, cosa més que dubtosa, una readequació del sistema que no té com a marc una sola crisi. De fet, la situació és molt similar a la dels anys vint i aquesta història va acabar en aquell període només després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix hi ha diferències també radicals respecte a aquell període. La crisi financera és tan sols un aspecte més de la crisi d’un model. S’encavalquen amb la mateixa, i ho faran cada cop amb més força, la crisi energètica, on per primer cop la humanitat s’enfronta a un esgotament del model energètic anterior i no a una substitució per una nova energia més barata i eficient de caràcter universalitzable com s’esdevingué de la tracció animal al carbó i del carbó al petroli, l’alimentària i l’ecològica. Certament el capitalisme és un sistema que ha mostrat una capacitat extraordinària d’adaptació a diversos escenaris. Però essent això cert, també ho és que, malgrat el seu intent constant i exitós de mostrar-se com el sistema natural i únic possible per la humanitat, només té una mica més dos-cents anys de vida. I això pràcticament és res en termes de possible predicció de la seva perdurabilitat. Al llarg de la seva història els éssers humans han viscut com alguns dels seus sistemes, pocs, aconseguien transformar-se a si mateixos i altres, molts, implosionaven finalment. La diferència radical ara resideix en el següent: mai un sistema havia estat mundial ni la seva possible implosió estava tan connectada amb la mateixa possibilitat de la perdurabilitat de la vida. Els escenaris previsibles són en aquest sentit ombrívols i davant dels mateixos les posicions dels que en tenen plena consciència es radicalitzen. L’esfondrament de tot allò que postulava el neoliberalisme no ha suposat en aquest camí el pas cap a un altre paradigma econòmic. Hi ha molt en joc i molt a perdre en el mateix. Ho expressava clarament Warren Buffet fa uns anys: “Sí, hi ha lluita de classes i és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i l’estem guanyant”. Que per molts no hi hagi un estat de guerra, al igual que ja no hi hagi classes, no significa que altres, uns pocs, ja l’hagin declarat i que siguin plenament conscients de quin és el seu bàndol.

III

Estem més que probablement davant per davant d’un cicle reaccionari, absolutament reaccionari. L’esquerra que va intentar adaptar-se als nous temps durant la dècada dels vuitanta i els noranta, en comptes de transformar-los, no té o no sembla tenir de moment respostes a l’estat de coses imperant. Tan de bo fos així, però ara mateix no sembla que pugui aportar molt, més enllà d’anar a la deriva un dia apostant per la inversió pública i els nous models productius, pel següent atacar el dèficit, proclamar la necessitat de reformes en el mercat laboral i les jubilacions i protegir allò que ja està en ruïnes. I sobre aquesta deriva es gesta la seva possible derrota electoral. En aquest marc, a més, els espais tradicionals de socialització dels valors i les pràctiques de l’esquerra pateixen una rapidísima erosió, en un procés que ja es va iniciar durant els anys setanta, però que ara està prenent unes unes dimensions inusitades. Les trajectòries laborals segmentades, quan existeixen, el debilitament dels teixits socials tradicionals, l’organització política entesa pràcticament com a organització per guanyar eleccions, quan en realitat es percep que la sobirania última sobre les decisions que afecten a la vida cada cop té menys a veure amb els espais institucionals, porten a un trencament en la transmissió de valors i pràctiques, que en un procés similar als anys vint va ser l’avantsala de l’emergència del feixisme.

Tanmateix aquesta vaga, si demostra alguna cosa és precisament la permanència, malgrat tot i malgrat tots, d'àmplies capes de la població disposades a resistir. D’una banda els sindicats majoritaris, en una convocatòria marcada pel dilema, insuperable en la seva lògica interna, d’articular una resposta a les agressions sense que aquesta erosiones en excés a l’esquerra institucional, han mostrat intacta la seva capacitat de convocatòria en els sectors industrials tradicionals. De l’altra banda ha emergit com en cap vaga anterior una certa capacitat d’organització, tant en els barris com a únic espai possible de connexió actualment dels sectors més precaritzats, com en accions com l’ocupació del Banc a Pl. Catalunya, d’aquelles persones que el sindicalisme tradicional no pot recollir actualment. Aquesta dinàmica organitzativa genera i generarà tensions que no són noves. Quan un sindicat, independentment de la radicalitat o no dels seus postulats, ha intentat agrupar en el seu si realitats que van del treballador industrial, als treballadors més precaritzats o en atur, usualment el procés ha finalitzat amb el propi trencament intern. Mentre els primers prioritzen en la seva acció l’organització i les lluites parcials en l’àmbit laboral, els segons, sense aquesta possibilitat, tendeixen a l’acció disruptiva en el carrer. Una dinàmica que portà al trencament de la mateixa CNT durant la dècada dels trenta, entre els sectors hegemonitzats per la FAI i els trentistes, o que a finals dels seixanta explica la pluralitat organitzativa que adquiriren les primeres CCOO, entre aquells que s’organitzaven en la fàbrica i aquells que ho feien en els barris. Ruptures organitzatives i discursives que, tanmateix, en termes de moviment social a voltes han mostrat capacitats complementàries. Deia un vell dirigent obrer dels cinquanta que el sindicalisme era com la física o ocupes un espai o te l’ocupen. Els sindicats no es poden inventar, l’emergència de les mateixes CCOO durant els seixanta és inexplicable sense la desaparició de la CNT anteriorment, i en aquests moments aquí només existeixen tres opcions: UGT, CCCO i CGT. Tres sindicats amb discuros difernciats i pràctiques divergents, però sindicats al cap i a la fi. Tampoc es pot negar una realitat: difícilment segments creixents de la població trobaran en les formes sindicals tradicionals l’espai des d’on articular les seves demandes. Dades com més d’un 40% d’atur juvenil, en unes trajectòries laborals que en el millor dels casos només es recuperaran en una dècada, un 20% d’atur global sense cap mena d’esperança d’una reducció significativa immediata o 40.000 famílies desnonades a Barcelona, ens parlen d’una realitat vital duríssima que està patint ara i aquí gran part de la població. Realitat que hauria d’imposar formes d’organització flexibles en les accions sindicals, o que vislumbrarà, com s’ha pogut veure en aquesta vaga, l’organització fora dels mateixos d’alguns sectors. Aquesta organització ara és dèbil, però per aquells que la critiquen sense més, cal veure que en ella es troba una de las claus possibles per aturar la impregnació del cicle reaccionari entre la població i trobar les vies d’una resistència que haurà de ser llarga i, en essència, constantment innovadora. I en aquesta ocasió s’ha demostrat una capacitat que no pot ser menystinguda sense més ni ofegada en debats esterils.

Concentrar-se en aquest marc en el debat sobre la violència no té cap mena de sentit. És un debat absolutament imposat on les cartes estan marcades abans de començar a jugar. És evident que el conjunt d’aldarulls viscuts durant la jornada no foren organitzats, més enllà dels protagonitzats per les forces d’ordre que cometeren un bon grapat d’il·legalitats durant aquell dia. Com també ho és que no existeix un suposat triangle de la violència entre Barcelona, Grècia i Itàlia, que ha donat per molts titulars, tertúlies i excitacions varies. Un triangle inexistent si no s’inclou en el mateix fenòmens d’una dimensió molt més intensa, com els viscuts durant les mobilitzacions estudiantils dels anys noranta a França, que s’han anat reproduint periòdicament en una dimensió que deixa en mer foc d’encenalls el viscut a Barcelona, o les setmanes de foc a Londres durant els vuitanta. És en aquest sentit un debat que plantejat en els termes que s’ha fet és absolutament inacceptable. Després d’un any d’ajudes al sistema financer, després d’un any en què aquest mateix sistema, retornant favors a la població, imposi ara retallades draconianes a la societat, convertint els salvats en botxins, després que es plantegi la possibilitat de que la major part de la població es quedi sense jubilacions per tal d’assegurar que els recursos públics estiguin disponibles per fins privats, que ara el gran debat dels mitjans de comunicació sigui el que sigui és com a mínim un exercici de cinisme. Els aldarulls creixeran, organitzats o no, tal com anuncia el mateix FMI –probablement un dels principals núclis d’organització de la violència global actualment–, i són, en tot cas, l’expressió d’un problema, no el problema en si mateix.

IV

Com es transformarà, si és que ho fa, l’esquerra política i institucional en aquesta nova realitat és quelcom que està per veure. Pot optar per anar gestionant alternativament, en els canvis de cicle electoral, una transmutació de les nostres vides menys agressiva, encara que el procés no sembla tenir bona fi, o imposant nous rumbs. Tanmateix, no hi ha signes que en aquest camp s’estigui afrontant, més enllà de la reacció tàctica, la nova situació. En el camp de l’esquerra política radical, imbricada en alguns casos amb els moviments socials alternatius, s’estan gestant processos unitaris. Però a voltes, aquests semblen més marcats per unes més que minses perspectives electorals, que només s’imbriquen amb processos reals de creació d’espais nous a escala local, que no pas per un procés real d’unitat cap un pol organitzatiu anticapitalista. Mantenir separacions ideològiques en un moment en el que més que respostes, si no són identitàries, hi ha preguntes, sembla també una reiteració d’allò vell per sobre d’ho nou. Tanmateix, en el camp de la lluita social, les experiències de la vaga mostren una gran capacitat de fer un treball conjunt que s’ha de poder perllongar en el temps, oblidant cada cop més les pretensions de protagonisme o hegemonia del que no és en realitat sinó un subjecte extremadament dèbil en una situació extremadament complicada. Un subjecte que va molt més enllà tanmateix del camp polític d’aquesta esquerra, i que malgrat la seva debilitat té capacitat de creació de xarxes, de connexió de realitats organitzades als barris i que conté potser molts mons dintre del món, però en ells hi ha un principi d’esperança i de capacitat que ha de poder ser activat. Si ho aconsegueix en el camí aprendrà, perquè ara no podem sinó aprendre en una situació i un món completament nou. Un món on només es pot començar per una única voluntat. La que s’hagueren de plantejar els fundadors de la primera societat obrera, quan no tenien res més que una sola certesa: Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat. Un any després estaven tots detinguts, cent anys després el nombre dels seus membres es comptava per milions. Aquesta vaga no ha anat malament i no ha estat cap final.

A Ankar, In Memoriam

“Entre los asistentes estaba Ángel Rozas Serrano, persona de muy baja estatura, un enano, quién se colocó en una de las sillas de la sala, rehusando hacerlo en la presidencia; pero sus intervenciones fueron escuchadas atentamente, por los concurrentes, entre los que goza de bastante prestigio.”





Així el descrivia un informe policial fet al barri de Llefià de Badalona el 1967. Un de tants on el seu nom surt innombrables vegades. En altres documents, en les cartes clandestines enviades durant la negra nit franquista per informar i informar-se, per comunicar i comunicar-se, per conèixer i reconèixer-se com a un, com a molts, que no parlaven a la llum pública, però existien, el seu nom era un altre i era escrit amb respecte: Ankar. Però tot això ho vaig saber després de coneixe'l i no m'ho va explicar ell. Ni un bri de vanitat corria per les seves venes. És cert era baix, extremadament baix, i sempre reia. Sempre, menys quan entrava a la sala on el vaig conèixer indignat per alguna cosa que havia llegit al diari. Però era alt quan reia, era gran quan s'indignava, era immens quan davant la gent projectava una veu profunda que parlava de la dignitat obrera com poques. Quan el detenien, els botxins res sabien d'aquella dignitat, però era des d'ella que finalment acabaren per tenir-li un respecte desconegut que es traslluïa en els seus informes. Aguantava:



“ Yo diría, yo diría... por las convicciones porque mi experiencia a lo largo de tantas detenciones y he visto mucha gente derrumbarse, mi experiencia es de que la gente no habla por los palos, sino por miedo a los palos. Es decir, la gente, si se acobarda, si se asusta y se acobarda y da cancha a la policía, estos se envalentonan y ya te exprimen como un limón, ya, aunque no sepas nada, los tíos creen que sabes más, ese fue el caso del año 58 con un compañero (...). Era un hombre que medía un metro ochenta, un metro noventa y fuerte, claro, sin embargo yo he visto ese hombre hundido totalmente y correr por debajo de las mesas huyendo de la policía como... y a mí eso... a mí eso me daba vergüenza, a mí eso me daba vergüenza y yo me prometí a mi mismo que eso no me lo hacían, ¡me matarían!, pero, pero no iban a obtener nada... (…) Es una fuerza moral, yo diría que es una fuerza moral más que física, yo diría que es más fuerza moral que física, si tienes una convicción neta de que lo que tu defiendes es lógico y de que tus compañeros que no están allí dependen que no estén allí de ti.”



Detingut infinites vegades, en infinits llocs, degut a un sol pas. Fou un pas petit, fet per pocs a l’inici, però que marcà un camí que malgrat tot es mostrà immens. El pas que anava de la clandestinitat a la llum pública, el pas que anava de la por al crit, del silenci a la paraula. El pas que no feia sinó recuperar en les pitjors condicions possibles el credo d’una de les primeres societats populars obreres fundades a finals del s.XVIII, “Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Per ell fou un camí iniciat des de la indignació pura. Corrien els anys de misèria obrera i ell assistia a una reunió parroquial on el qui parlava deia que les malalties dels treballadors estaven causades pels seus pecats. No pogué més, s’aixecà i en aquest petit gran gest tot va canviar:



“Aquí estás diciendo tonterías, porque yo he visto los hospitales, es porque a la edad de desarrollo no tienen los alimentos necesarios, porque, ¿por qué no vamos? ¿por qué no visitas, en vez de esto, las casas de estos chicos y chicas que están en el hospital?, ¿a ver cuáles son sus necesidades, cuál es su situación, sus posibilidades?”. Se quedó muy parado. Bueno allí se armó una, se armó un tinglado y me echaron a la calle, me expulsaron: “este fuera, expulsado, ¡este es un comunista!”. La noche que me dijeron esa palabra yo no tenía ni idea de lo que era un comunista, ni idea, nada más que inquietud, entonces digo, coño, pues si, si querer remediar todas esas injusticias es ser comunista…



I així fou. Es convertí en un comunista. Però no qualsevol. S’infiltrà en el Sindicat Vertical franquista i des d’allà començà a organitzar a altres com ell i des d’allà comença a pensar una nova forma d’actuar i des d’ella il·luminà amb altres un nou camí que aconseguí redefinir l’àmbit del possible sota una dictadura. Un camí que eclosionà el 1964 a Barcelona i que quan ho féu, malgrat tota la repressió, seria ja imparable. Un camí que estava fet de lluites, de victòries i derrotes, però que sobretot teixia quelcom més en allò que cremava les ànimes dels que el visqueren. Ho descrivia un jove obrer que el vivia per primera vegada:



“Cuando bajaba con mi velomotor por la Vía Layetana había ya nutridos grupos de trabajadores en la Plaza de San Jaime y frente al edificio de la Delegación de Sindicatos. Quité gas para bajar despacio y darme cuenta de la distribución fuerzas represivas (...). Los corros de trabajadores se iban haciendo densos en la Plaza frente a Correos. Sentados en las escalinatas a la salida del metro, en la plazoleta, en los jardines, grupos de trabajadores nerviosos adoptaban un aire de despreocupación que no sentían. Se habían dado cuenta de la encerrona que suponía manifestarse con tal despliegue policiaco, pero estaban decididos a hacerlo. Para la mayoría de ellos, esta manifestación sería su bautismo de fuego, un paso adelante en la lucha que estaban llevando desde hacía algún tiempo en la empresa. Por primera vez, trasladaban la lucha a la calle, respondiendo al llamamiento de unas comisiones de las que casi nadie había oído hablar. Pero por las fábricas había corrido un papel pidiendo un sindicato obrero representativo, una auténtica organización de clase que nos ayude en la defensa de nuestros derechos, y lo habíamos firmado (...). Nos dábamos cuenta, confusamente, de que por primera vez desde el final de la guerra civil había surgido un brote de organización obrera unitaria, el sueño dorado de todos los trabajadores; y allí estábamos, por centenas, por millares, dispuestos a apoyar a estos hombres, desconocidos todavía, pero reconocidos ya como nuestros dirigentes. Corrió la voz de que unos días antes habían detenido a más de treinta y se temía que no quedase nadie para responsabilizarse de entregar el escrito.



Vi a un grupo de trabajadores de mi empresa y me dirigí hacia ellos (...). Nos saludamos con la alegría que da el sentirse entre amigos, cuando se husmea el peligro. Estaban allí los que ya me imaginaba que vendrían, pero estaban también algunos que nunca hubiese sospechado que se interesasen por estas cosas. "El Cabra", por ejemplo, que sólo sabía hablar de fútbol. "El Romuldo", que no gozaba de muchas simpatías, pues decían que iba para encargado. Estaban también "El Chato" y "El Pipiolo" y varios más gastando bromas. Miré alrededor y localicé a los de la Maquinista, cerca de la boca del Metro. Aquéllos eran los que habían arrancado la famosa huelga de solidaridad con Asturias en el 62. Me tranquilizó ver gente con experiencia a nuestro lado. Muchos trabajadores habían venido con sus mujeres, más graves, con menos ganas de bromear (...).



De repente nuestra atención fue atraída por algo que ocurría al otro lado de la plaza, cerca de la estación de Francia. Un grupo compacto, casi en formación, avanzaba hacia donde nos encontrábamos nosotros. Reconocí a los que iban delante. Los compañeros de la Hispano Olivetti. La empresa punta en la lucha obrera de Barcelona. Habían conseguido sustanciales mejoras salariales, eran los únicos capaces de hacer asambleas regularmente en el interior de la fábrica y mantenían un clima de agitación permanente. Allí venían con sus líderes al frente. Rosich, el más popular, con su sempiterna sonrisa. Gómez, ya cincuentón, irradiando una enorme sensación de solidez y seguridad, contagiando su tranquilidad y confianza. "El Rondeño", irremplazable para los mítines, y "El Malauva", cejijunto y callado, pero eficacísimo a la hora de organizar.



Su llegada pareció ser la señal, pues cinco hombres se destacaron. Uno llevaba un pliego en la mano. Era la comisión que se ponía en marcha hacia el Sindicato. Se hizo repentinamente el silencio, interrumpido a veces por una sirena del puerto o el claxonar de un coche. Pero los hombres callaron, en un silencio hecho de dignidad, de libertad pisoteada; de odio, miedo y cólera; de lucha clandestina, estrecheces y prisión; de niños sin escuela, de pluriempleo, de humillaciones; de 25 años de su paz y de su orden; de hipocresía religiosa; de emigración, de chabolas, de hombres sin patria. Silencio de conciencia social que se va forjando, de clase obrera que se va organizando, de lucha obrera que rompe, tritura y arroja ese miedo que ellos llaman paz, esa explotación que ellos llaman orden.



Silencio de más de 25 años de silencio.



Nos agrupamos todos detrás de esos cinco hombres, y éramos tantos, que cuando la cabeza llegó a las puertas del Sindicato, aún había gente que no había salido de la plaza, frente a Correos.”



El 1976 ja eren milions els que com ell havien dit prou. Ompliren els carrers i les places, pararen les fàbriques i feren girar totes les cares cap a ells, fent impossible que la dictadura continués. Tu ho vas fer possible, gràcies. Gràcies per retornar-nos una cosa que no té forma, ni volum, que no té olor, ni color, que sent petita és gran i sense la que molts no ens podríem ni reconèixer: la dignitat robada en aquell 1939. Gràcies per trencar el silenci, quan ningú s’atrevia, dient una veritat tan sencilla com que érem milions i el món no era seu.

La mort, el feixisme i nosaltres.

En el debat actual sobre la memòria històrica hi ha un element que sembla menor (i s'entén amb la que està caient) i que en realitat no ho és. Un cop esmorteïdes les polèmiques més urgents, i necessàries, sobre la llei d'amnistia del 1977, sobre la declaració de la nul·litat dels judicis franquistes o sobre la possibilitat de que l'Estat es faci càrrec de la localització dels morts de la repressió franquista, quedarà quelcom present en el futur: els espais públics de memòria. Serà allà on el nostre codi ètic com a col·lectivitat quedarà marcat com a principal llegat pels que han de venir, serà allà on parlàrem del que vam ser, del que som i del que voldríem esdevenir. Les decisions actuals diran quelcom sobre nosaltres als que estan per venir. I, certament, molt s'ha fet en aquest camí, però per moltes més plaques que es posin, per molts espais que es senyalin , la veritat és que aquest no és un problema de quantitat (el furor actual haurà de donar pas a una altra cosa si no es vol que sigui el rovell el que decideixi sobre elles en el futur), sinó de qualitat. I en el cor d'aquest problema existeix una peça que per molt que en els debats públics sembli menor, alguns saben que es troba en el vell mig del nostre passat i futur: El Valle de los Caídos. No en parlen, però ho saben. Un article sencer, el setzè (i una disposició addicional) li és dedicat en la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Cap altra espai mereix aquesta consideració i aquesta protecció.


En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.

I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.

14 d'abril....

“Recuérdalo tu recuérdalo a otros.... no es sólo un poema sobre la Guerra Civil Española..., es un poema que habla de la fe, de la dignidad y de la nobleza, de lo mejor de los seres humanos... Eso significó aquella lucha para Luis Cernuda que la vivió y eso representa para mí que la recuerdo hoy y la recuerdo a otros, acatando el mandato del poeta. Eso es lo que el sueño de la Segunda República Española representa para muchos españoles de mi generación que crecimos en un país oscuro e inmóvil, que llegamos a creer que España había sido condenada desde siempre a la oscuridad de la caverna, a la inmovilidad de los años iguales, feos, grises, y que sólo mucho después descubrimos en vosotros, en vuestra fe, en vuestra dignidad, en vuestro coraje, un motivo para estar orgullosos de haber nacido aquí. El orgullo de heredaros y el deber de recordar.

“Que mi nombre no se borre en la historia”. Esta fue la última frase que escribió Julia Conesa, una modista de 19 años que fue fusilada... en las tapias de la vergüenza del régimen fascista. “Tened en cuenta que no muero por criminal, ni ladrona, sino por una idea” eso nos pidió Dionisia Manzanero, otra de las trece rosas, y eso es lo que le debemos a ambas y a todos que como ellas dieron la vida por nosotros... por el futuro. Eso es lo que le seguimos debiendo a la mejor generación de Españoles que ha existido jamás. Una generación, la vuestra, con la que España mantiene una deuda eterna y eternamente pendiente. Nosotros somos la historia a la que se confió Julia Conesa. Nosotros somos el fruto de vuestra fe, de vuestra lucha, de la ejemplar dignidad con la que afrontasteis la traición y la derrota. Y nosotros estamos hoy aquí para daros las gracias por ser lo que sois. Estamos aquí para recordar y para recordárselo a otros. Para afirmar que ya va siendo hora de que la historia se ponga a la altura de sus protagonistas....

Porque sólo cuando se recuerde de verdad lo que significo aquel proyecto que asombró al mundo, que derramo luz y justicia sobre un pueblo que nunca había sabido lo que era vivir con dignidad y vivir en libertad y que situó a España por primera y única vez en muchos siglos a la cabeza del progreso de las naciones. Sólo cuando eso ocurra, podremos miraros a los ojos sin avergonzarnos.

Ningún monumento brilla tanto como la verdad. Ningún homenaje es más justo que la limpia reivindicación de la memoria... Gracias compañero, gracias, por el ejemplo. Gracias porque me dices que el hombre es noble, nada importa que tan pocos lo sean, uno, uno tan solo basta como testigo irrefutable de toda la nobleza humana. Lo recuerdo yo y lo recuerdo a otros...”

Almudena Grandes