(notes desordenades, poc pensades i probablement equivocades)
I
Ens trobem en un moment absolutament contradictori en termes de l’articulació d’hegemonies. De fet, s’assembla molt a la primera de crisi del capitalisme de finals de segle XIX que va durar prop de vint anys. Fins llavors les societats europees estaven acostumades a les crisis de l’escassetat i per primera vegada es trobaven davant per davant d’una crisi de l’abundància. És a dir, malgrat el problema real també fos sistèmic, les crisis fins llavors havien tingut una base agrícola. Males collites significaven fam, en una lògica aclaparadora en la seva senzillesa. Tanmateix, contràriament, a finals del segle XIX van descobrir que un sistema que generava abundància i internacionalitzava el comerç, més enllà d’algunes matèries i sectors on havia estar restringit fins llavors, podia produir també atur i fenòmens de misèria. L’abundància de productes feia caure els preus, trencant la lògica del sistema (la conversió de mercaderia en diner) que deixava d’invertir en el teixit productiu. Això que ara ens sembla “natural”, un excés d’oferta produeix crisi, en aquell moment no ho semblava gens (un excés no pot comportar escassetat en la lògica anterior). Percepció que va estar en la base de l’ampliació de les ideologies alternatives al sistema fins a donar lloc al naixement de l’esquerra moderna (en les seves diverses variants). Un esquerra que tenia com a objectiu últim la substitució del capitalisme.
En aquests moments, per motius diferents en els que no entrarem, també el sistema està mostrant-se d’una forma descarnada davant de la població. Si als noranta l’aplicació de mesures neoliberals es realitzava a partir d’una batalla per l’hegemonia, primer cultural per procedir a la política i social després, ara tot es basa en la presentació d’una necessitat que si no es cobreix es seguida, sense més, per l’amenaça. O s’aplica el programa proposat o el país és arruïnat, si no intervingut. El capitalisme, i els capitalistes com a classe, estan encapçalant en aquest sentit una gran reacció per recuperar la taxa de beneficis a partir de l’expoli social. En aquest marc, nosaltres podem fer veure que les classes socials i la lluita de classes no existeixen. Podem fer veure el que vulguem, la realitat virtual dona per molt, però no és pot obviar el que altres tenen clar. Com deia el financer Warren Buffet el 2006, “Hi ha una lluita de classes, òbviament, però és la meva classe, la que dirigeix la lluita. I nosaltres la guanyem”. I efectivament existeix i efectivament la guanyen. Però en el procés perden també capacitat de convenciment. Existeix quan es presenten com a solució a la crisi canvis en espais que no n’han estat, ni en són, causa. Reformar el mercat laboral, que permetrà abaratir costos, reformar les jubilacions, que permetrà alliberar el que suposa actualment el 30% d’actius d’estalvi mundial per ser utiltzats en mans privades, reformar la negociació col·lectiva, abaixar salaris…. ajudar als bancs. Però en la victòria també hi ha una pèrdua. I en aquesta pèrdua hi ha llavors de canvi radical, però també de reacció. En aquest sentit, el sistema està patint una crisi d’hegemonia brutal, com mai des dels anys trenta del segle XX, i tanmateix aquesta crisi té com a primera víctima l’esquerra institucional i sindical. Aquella que havia nascut precisament de la crítica aquest mateix sistema. Una paradoxa?
II
En l’esfondrament actual de l’esquerra majoritària s’estan cercant molts culpables externs que poc tenen a veure amb la realitat. En aquest sentit, argumentar que la crisi que desgasta als governants no sembla ser una raó de pes, quan no ha semblat afectar a les comunitats governades pel PP , mentre que l’acusació a l’actuació “irresponsable” de tots aquells que han ocupat les places en aquests dies sembla mostrar més una debilitat que no pas altra cosa. L’aparició del moviment del 15-M i l’esfondrament de l’esquerra són en realitat dos cares d’un mateix procés, no causa i conseqüència. Les raons al meu parer s’han de cercar en altres bandes.
El President Montilla ho exemplificava perfectament l’octubre del 2010, abans de la derrota del tripartit: “La democràcia té un límit: el límit que marquen els mercats.” Un declaració que contenia la convicció de l’esquerra governant de que no es podia fer res més enllà del dictat (de la dictadura) dels mercats. Una convicció que s’ha difós, a més, en els reflexes del conjunt de l’esquerra que ha participat en el poder. No en va, en un debat posterior a la derrota electoral del tripartit, amb la presència d’importants responsables del que havia estat aquella coalició, alguns dels lapsus van resultar sorprenents. Després d’una introducció en la que s’apuntava que l’esquerra havia de fer front al problema dels mercats, ja que en aquests s’estava desplaçant la sobirania real sobre les nostres vides, la reacció de dos de les intervencions següents, protagonitzades per dos persones dels partits minoritaris del que havia estat el tripartit, digueren, per aquest ordre, que: A) Un cop ja sabíem que no podíem modificar el que dictaven els mercats havíem de veure quines polítiques diferencials amb la dreta es podien fer des dels marges que aquests deixaven. B) Calia renovar el discurs de l’esquerra mirant cap als moviments socials, per adoptar el seu imaginari en la retòrica, ja que no en la realitat, cosa impossible. Dir que no hi ha en aquests partits altres creences seria injust, però el reflex condicionat es mostrà poderós en aquells lapsus. Tanmateix, aquest no és un problema particular, sinó general de tota aquesta esquerra. Un problema que l’esfondra front la dreta.
El cert és que, en aquest context, la dreta té un discurs i un programa contra la crisi. Un discurs i un programa agressiu que permet, incidint alhora en el discurs de la seguretat i la identitat, agrupar part del rebuig a la situació actual (tant allà on governa com allà on no governa). La certesa sobre el programa pot ser tènue, però és una programa i per tant una promesa. Contràriament, a l’altre banda de l’espectre ideològic institucional, l’esquerra es mostra tan sols, quan pot, com a conservacionista: esperar i reduir d’anys és el seu únic credo. La creença de que el sistema no és substituïble, la creença de que el sistema econòmic dicta els límits d’allò que es pot fer, la creença de que finalment ella mateixa ha d’acabar aplicant les reformes que l’hi imposa aquest mateix sistema, està en la base d’aquest credo. Una creença que està també en la base del seu suïcidi i que no explica públicament com es sortirà de la situació actual. I en aquest suïcidi és acompanyada per un sindicats que no volen ser vistos com els enterradors de l’esquerra política i per tant, davant del que és una agressió sense precedent a les conquestes socials, ofereixen un perfil baix. Al menys de moment.
III
No és impossible imaginar un escenari de retorn de polítiques socialdemocràtes reals. Aquestes s’estengueren després de l’hegemonia de la resistència en els sistemes polítics sorgits de la Segona Guerra Mundial i sota la influència del temor del capitalisme a l’avenç del socialisme real. Temor que va impel·lir al pacte social amb les classes populars. Tanmateix, no és menys cert que la mateixa aparició del socialisme modern, en la seva forma de partits de masses, havia iniciat ja aquest camí en alguns països molts abans de la Segona Guerra Mundial davant el temor al seu creixement exponencial. No és impossible, però ara com ara sembla improbable. La crisi d’hegemonia actual té en aquest sentit una doble vessant que poques vegades s’ha donat. A les acampades una quantitat de gent com no s’havia vist mai abans crida lemes com “Aquí comença la revolució”. Crit que provoca l’estupefacció, quan no el deliri, dels militants provinents de l’esquerra radical: mai havien vist a tanta gent disposada a tal cosa, només fos com a intenció. Estupefacció que s’amplia quan es troben que aquesta mateixa gent manté alhora valors extraordinàriament poc transgressors. Però fora d’aquest món la gent, que en les enquestes recolza als acampats, també es capaç a voltes de votar a la dreta. És una crisi d’hegemonia en aquest sentit del sistema, però també ho és de l’esquerra. Quelcom similar, salvant totes les diferències que són moltes, al que ha passat als països àrabs. No és comprensible entendre el canvi de sistema que s’ha esdevingut allà, amb enfrontaments mínims si el comparem amb altres processos revolucionaris, sense tenir en compte la profunda crisi d’hegemonia del poder en què s’ha desenvolupat. I tanmateix, el resultat d’aquests processos, contradictòriament, pot ser la recomposició de l’hegemonia social, cultural i política a l’entorn de l’islamisme conservador.
I és que aquí rau el problema, ho vell s’esfondra, mentre que ho nou, en el camp de l’esquerra, és dèbil encara, malgrat la força amb la que ha irromput, i voltes d’una diversitat que queda atrapada en petits móns. Dèiem que poques vegades s’ha donat aquesta doble crisi d’hegemonia. Poques perquè les vegades que sí que s’ha donat el resultat ha estat el naixement del feixisme. El passat no és cíclic i allò que abans era d’una manera ara pot ser d’una altra. Tanmateix, les presses aquí serviran de poc i les baralles en el camp de l’esquerra de menys. Allò nou s’ha de construir sense imatges de redempció d’ara i aquí. El medi no és la finalitat, ja que la seva creació respon a un procés més profund que tindrà més d’un escenari i que ha de definir fulles de ruta, no solament sobre el què es vol, sinó, i sobretot, del com es pot aconseguir. Allò vell ha de començar a mirar-se a si mateix, més que a conjurar els seus problemes cercant culpables externs. Abdicar ara, no significa tan sols abdicar en termes polítics, significa abdicar en termes de nous patiments socials. No ens ho podem permetre. Quan altres vegades s’ha abdicat el resultat ha estat el feixisme. Hi ha petites esperances de canvi, petites possibilitats que obren potencialitats enormes com les expressades a les places, i ara per molts és un moment de creixement, de disrupció i d’esperança cal seguir en aquest procés, però per seguir també cal cuidar-lo per veure’l créixer. El que fou possible fa ara més de cent anys, també ho és ara: una esquerra que tingui com a objectiu últim la substitució del capitalisme i sigui de nou majoritària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario