“Som
l’embrió polític d’una futura constitució dirigent”
(Salvador Seguí, 4 de setembre de
1920)
“Ellos buscan el aprovechamiento de todas
las energías, poniéndolas al servicio de una voluntad, y nosotros, en la
multiplicidad y desarrollo de las voluntades libérrimas buscamos la energía
colectiva, que no ha de ser una cosa determinante de nuestra actitud, sino, al
contrario determinado por ésta”
(Salvador
Seguí, 13 de desembre de 1921)
S’aixecà i es decidí a parlar. Abans de
que ho fes ell ja ho havien intentat Simó Piera, representant als sindicats de
la construcció, Díaz, com a representant de tota la federació catalana, en
Gironés, cap dels tramviaires, i Francesc Miranda en nom dels presos recentment
alliberats. Tots ells havien fracassat. Es trobaven enmig de la multitud més
gran que, en forma d’assemblea, havia tingut mai davant per davant un
sindicalista. Vint mil persones es trobaven aquell 19 de març de 1923 reunides
a la Pl. de les Arenes de Barcelona.
Feia ja 44 dies que durava la vaga de la
Canadenca. Un conflicte que, començant a la Canadenca, havia portat a la
paralització total i absoluta de la ciutat. Una demostració de poder inusitada
que el govern havia intentat aturar al declarar l’estat de guerra el 13 de març
i el Capità General de Catalunya, Milans del Bosch, al decretar la
militarització dels vaguistes. Un decret, aquest últim, que mai veié la llum degut
a la pràctica de la censura roja, duta a terme el Sindicat d’Arts Gràfiques, que
impedia la publicació de qualsevol mesura contraria als obrers. Finalment el
govern s’havia doblegat: el 17 de març s’acorda la readmissió de tots els
vaguistes, un augment general de salaris, la llibertat del presos, el cobrament
de la meitat del mes en el que els treballadors havien estat en vaga i la
consecució de les 8 hores. No sols a la Canadenca, no sols a Barcelona, no sols
a Catalunya. L’11 de març el govern del liberal Romanones decretà la
implantació de les 8 hores a tot el sector de la construcció i el 3
d’abril s’estenia al total dels
oficis. Espanya es convertia així en
el primer país del món on la vella aspiració obrera del segle XIX transmutava
en una realitat. El que semblava impossible havia esdevingut cert. Però els
reunits aquell dia, volien més, molt més. Es tractava d’acceptar l’aconseguit o
anar més endavant i més endavant només hi havia la revolució. Els que havien
parlat fins llavors en aquella assemblea apostaven per acceptar l’aconseguit,
no es creien amb forces per anar més enllà. La resposta no era altra que una cridòria
eixordadora contraria al pacte que apagava la seva pròpia veu. Fou llavors quan
Seguí es decidí a agafar la paraula, malgrat semblar del tot inútil.
Tenia una forma molt particular la seva
oratòria. Malgrat tenir una veu extremadament greu i forta, sempre començava
parlant baix, amb molta suavitat. Li fou indiferent en aquest cas que els crits
encesos dels reunits encara fessin més inaudible el que ell deia. De fet, a qui
no li era pas indiferent era als propis reunits, ja que l’acusaven de quelcom
que en realitat no sabien ni si havia dit. Començaren a callar per sentir-lo.
Lentament el silenci s’anà apoderant de la multitud reunida a la plaça. També
lentament, a mesura que el silenci creixia, la veu de Seguí es feia cada cop
més present, augmentava el to i la seva força. L’escena, segons els testimonis,
deixà un impacte inesborrable en la memòria dels presents: una plaça absolutament
emmudida davant d’uns dels oradors més potents que mai havien vist i que mai
més veurien. Fins i tot un personatge tan elitista com Eugeni d’Ors, present en
aquell instant de la nostra història, quedà absolutament fascinat per la figura
del Noi del Sucre i convençut d’estar escoltant entre els carrers una cançó que
afirmava entre llums d’incendi, potser,
però també entre llums d’aurora: C’est la lutte finale[1].
Una oratòria que afrontà el problema amb
tota la seva força: Ho tenim tot guanyat,
som els amos del carrer, però demà, demà què farem? La fortalesa d’aquell
moviment era Barcelona, però Barcelona era també el seu límit. Portar la
confrontació amb l’Estat i la patronal només des de la Rosa de Foc, per
poderosa que aquesta pogués semblar, no podia significar altra cosa que la
derrota i ara el que calia era guanyar. La plaça ho acceptà i és en aquest
moment i en aquest instant que Salvador Seguí esdevé no tan sols un líder
sindical i anarquista conegut, ja ho era com a mínim a Catalunya, sinó probablement
el sindicalista amb més anomenada arreu d’Espanya i des del passat fins al
nostre present: un referent que traspassa el temps en la memòria de les lluites
de les classes populars.
Tenia 35 anys i en aquell moment la seva
vida es situa en una cruïlla transcendental. La de ser el principal dirigent de
la principal organització de masses de tot l’Estat que ha de donar respostes a
unes problemàtiques que anaven molt més enllà del sindicalisme. En aquells
moments la CNT catalana, que tot just comptava amb 15.000 afiliats el 1915 i
73.868 a principis de 1918, agrupava a 345.000 cotitzants a principis de 1919.
Ben aviat en serien ja mig milió només al principat. Cap altre partit ni
organització social se li acostava. El principal partit de masses a Espanya, el
PSOE, comptava amb 21.000 militants a tot l’Estat i la UGT aconseguí arribar
durant aquest període a un màxim de 240.000. De fet, tampoc mai més
l’organització confederal tornaria a reunir aquesta xifra. Tan sols en el marc de
la Guerra Civil, i en aquest cas en un context on la sindicació fou decretada
obligatòria, retornà a les xifres de 1919. Les victòries en els conflictes,
algunes tan perdudadores com el decret de les 8 hores, i l’abrumadora
superioritat organitzativa del sindicalisme, es podia considerar l’èxit més
absolut d’una nova generació de sindicalistes que tot just ara travessaven la
frontera de la trentena.
De l’anarquisme a
l’anarcosindicalisme: l’aposta sindical
Els Seguí, Pestaña, Peiró, Quemades o Viadiu,
entre d’altres, conformaren una generació extremadament singular. Formats sota
el record dels luctuosos processos de Montjuïc de 1896, que portaren a la
detenció i tortura de gairebé mig miler de miltants de l’obrerisme d’arrel
llibertaria; feren els seus primers passos militants durant la vaga general de Barcelona de 1902 que, entesa com
un acte insurreccional portà a l’aïllament de l’anarquisme, i la Setmana
Tràgica de 1908. Període en el qual Barcelona fou coneguda internacionalment
com la Rosa de Foc i en el qual aquesta generació aprengué de les
insuficiències de l’anarquisme existent. Entès aquest com la combinació d’una
activitat tancada en grups d’afinitat amb la pràctica insurreccional en moments
propicis. Fou precisament la certesa del fracàs d’aquest model d’on sorgí el
seu compromís sindicalista com a espai de contacte i treball amb la classe
obrera. Aquest es covà en el marc de la recent creació de Solidaritat Obrera el
1907 i es desenvolupà en el marc de la Confederació Nacional del Treball creada
a Barcelona el 1910. Fou en aquest espai on, a partir de 1914, aquesta
generació començà a prendre el relleu assumint la direcció progressiva del
sindicat. No sense certes ruptures que tingueren el seu principal moment de
visualització amb la polèmica que va desfermar el Manifest del 16. Text que
postulava el suport de l’anarquisme internacional a la Triple Entente contra
els imperis centrals en el context de la Primera Guerra Mundial, impulsat per
personalitats com Kropotkin, Jean Greve o Paul Reclus, tingué el suport de
destacats anarquistes de la Península, com Federico Urales o Tarrida. Fou
Seguí, acompanyat per la nova generació de sindicalistes, el que des del càrrec
de secretari de l’Ateneu Sindicalista, organisme que fomentava la introducció
dels anarquistes en el sindicalisme, atacà les posicions probelicistes ,
propugnant en tot cas la necessitat d’impulsar processos revolucionaris per
acabar amb la guerra.
Però la principal marca d’aquesta nova
generació fou la innovació en el camp del sindicalisme. Procés en el que
Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, jugà un paper central. Triat
president de la Federació del Ram de la Construcció de Barcelona el gener de
1915, impulsà el nou model de sindicat únic. Fins llavors l’articulació dels
treballadors es feia segons l’ofici que realitzaven en el marc d’una indústria
o obra, model que portava a un conflictivitat en el marc de l’ofici. Amb la
nova proposta els obrers s’organitzarien, independentment de l’ofici o la
categoria laboral, en un sol sindicat d’indústria i de ram, protagonitzant
també una conflictivitat conjunta en aquests nivells. La innovació fou èxitosa
en el sentit que les vagues d’indústria i ram bloquejaven completament la
producció, establien una forta solidaritat entre les diferents realitats
laborals i aconseguiren notables millores pels treballadors. Fou precisament
aquest èxit el que impulsà al Noi del Sucre primer a la direcció de l’Ateneu
Sindicalista i, posteriorment, a la secretaria general de la CNT catalana
durant el Congrés de Sants de 1918. Congrés on el model de Sindicat Únic fou
establert obligatòriament per tots els rams de la producció catalana. Malgrat
les resistències que aquesta innovació trobà entre diversos sectors de
treballadors, i en termes ideològics des del camp de l’anarquisme
individualista representat en aquest cas per Federico Urales, el convenciment
de que l’acció conjunta i integrada estava assolint importants conquestes,
comportà la seva acceptació final. El Sindicat Únic era en aquest sentit una
aposta forta per la unitat de la classe que anà acompanyada per mesures com la
lluita contra el treball dels menors, la sindicació de les dones, la prohibició
de realitzar hores extres mentre hi haguessin treballadors aturats i l’impuls
d’un jornal únic per tots els treballadors i treballadores.[2]
El que va seguir a aquesta transformació fou el creixement imparable de la CNT
a partir d’aquell Congrés fins a arribar al mig milió d’afiliats, les
successives victòries en els conflictes i la coronació final que es produí amb
el resultats de la vaga de la Canadenca. Sense l’emergència d’aquest nou tipus
de sindicalisme és incomprensible l’hegemonia que exercirà l’anarcosindicalisme
al llarg d’aquest anys entre les classes populars catalanes, ni la mateixa
potència que adquirí la nova generació de dirigents, entre els que destacava
clarament Seguí, però ells no eren tan sols sindicalistes.
Extrem, aquest últim, que Seguí sempre
deixà clar. Amb l’acció sindical Nosaltres estem produint en l’obrer la set
d’una vida millor i, d’altra banda, el foc humà dels cors que se senten iguals,
que s’endevinen iguals els uns amb els altres. L’emoció de la igualtat (…) Anem
a l’associació, al comunisme, a garantir el dret a la vida (…) Creats els organismes
per resistir bé poden ells mateixos bastar-se per atacar.[3]
L’objectiu no era altra que la transformació radical de la societat, car De què servirien tants esforços i afanys si
la responsabilitat d’aquesta força, si la capacitat d’aquesta força no fos altra
que la d’aconseguir una ral més i una hora menys. Hi hauria la compensació de
tants esforços amb això? De cap manera companys; i aquí hem de parlar amb tota
la franquesa, amb tota la sinceritat. Nosaltres anem, com deia anit el company
Pestaña, al comunisme; anem a la socialització de tost els béns de la terra.[4]
Però, com es feia una revolució? Aquest
era el problema que seguí plantejava davant de l’assemblea de les Arenes el
1919. Aquest és el problema al que intentà donar una resposta teòrica i pràctica,
en un procés de maduració que el portà més enllà de Catalunya i cap a un
anarcosindicalisme ple.
El Seguí revolucionari
La concepció inicial de Salvador Seguí,
com la dels seus companys, sobre la revolució és encara molt deutora de
l’anarquisme del segle XIX. Difícilment podia ser d’altra manera en una
generació que no havia viscut mai cap intent real de revolució. Els intents
insurreccionalistes en el marc d’una vaga general, entesa de forma mítica com
el moment de la realització de la justícia i de la construcció de la Nova
Jerusalem a la terra, era el seu únic referent en aquest camí. Certament el
sindicalisme revolucionari ja havia pres carta de naturalesa amb la Carta d’Amiens
de 1906 de la CGT francesa i la seva influència havia impregnat de forma
indefugible l’ADN fundacional de la mateixa CNT. Aquesta nova formulació es
basava en un credo que intentava superar els marcs ideològics existents fins
llavors. No es postulava en aquest sentit com una nova ideologia, sinó com una
estratègia que feia dels sindicats apolítics i de masses l’òrgan alhora de
defensa i d’ofensiva de la classe: l’única eina possible de la revolució. També
era cert que aquest nou credo havia marcat els debats del Congrés Internacional
Anarquista d’Amsterdam de 1907. En ell, no s’havia arribat a cap conclusió
clara, i de fet part de l’anarquisme seguia rebutjant el sindicalisme com a
eina de transformació social, però també en ell una nova corrent prengué força:
l’anarcosindicalisme.
En el pas de l’anarquisme a l’anarcosindicalisme
Seguí, com els seus companys, arribà a la pràctica sindical, entenent-la com el
principal espai de treball de masses i com a eina de resolució dels problemes
més immediats d’una classe, la obrera, a la qual pertanyia. Tanmateix, cap de
les noves concepcions que es trobaven en aquell moment a debat havia tingut una
pràctica real de procés revolucionari i totes elles es movien encara en el camp
d’una profunda abstracció. El mateix Noi del Sucre, en els seus textos de 1916
i principis de 1917, concebia ja clarament la potència del sindicalisme de
masses com a eina d’unió de tota la classe, més enllà de les diverses afinitats
ideològiques que hi havia en el seu si. També observava com l’organització
obrera era un principi en el present de la possibilitat d’una nova societat en
el futur. Una societat on la producció i la distribució estigués en mans dels
sindicats. Però era més dubitatiu sobre la possibilitat que el sindicat
s’establís com l’element activador del procés revolucionari. En definitiva, segons
les seves paraules, entre marxisme, anarquisme o sindicalisme hoy, nadie, que sea honrado,
intelectualmente hablando, puede afirmar en què forma van a realizarse los
nuevos valores que el socialismo trata de establecer como normas de vida en la
conciencia colectiva de los pueblos[5].
En el moment que opinava això acabava de complir trenta anys i la revolució
estava a punt de deixar de ser una debat teòric per ell.
La gran guerra que assolava Europa, que
havia comportat l’amassament de grans fortunes entre les classes dirigents
catalanes i espanyoles, començava a afectar a les classes populars de la
Península. Una situació on, per Seguí, Arribada
l’hora de les grans crisis, pot ser que arribi també l’hora de la gran
justícia; la imprevisió, l’egoisme, el lucre, la rapinya i el desenfrenament
han estat en aquests moments els mitjans pels quals el capitalisme ha volgut
conservar el poder. Nosaltres veiem ja com a presagi de tragèdia, que de tots
els racons d’Espanya la veu del poble protesta airada; nosaltres veiem, allà al
lluny, com es va dibuixant, confusa però enorme, la silueta del poble que
avança; són els exercits de la fam; són els desemparats que tractaran de
destruir l’imperi de la injustícia.[6]
El regust del que havia estat un dels grans oradors de la França de principis
de segle, el socialista Jean Jaurès,
en tots els discursos de Seguí durant aquest període amagava quelcom més
que una esperança. El nous dirigents de la CNT estaven impulsant una aliança
amb el seu sindicat rival, la UGT, seguint la idea de que el primer era la
unitat de la classe, que ja havia donat els seus primers fruïts el desembre de
1916. El dia 18 d’aquell mes es produïa a Espanya la primera vaga general de 24
hores contra la carestia de la vida amb un amplíssim seguiment. Era el principi
del camí que havia de portar a la vaga general revolucionaria.
Era, tanmateix, una revolució encara
pensada en termes de sistema polític. L’objectiu més clar era acabar amb el vell
sistema de la Restauració i el model seguia sent deutor de la vaga general com
moment revolucionari i no com una anella més d’un procés més llarg i complex.
Els possibles aliats en aquells moments per assolir tals objectius eren les
Juntes Militars i l’Assemblea de Parlamentaris. Els primers, afectats per la
pèrdua de poder adquisitiu en un context inflacionari i per les reformes que
havien comportat una pèrdua de privilegis de l’oficialitat, s’havien manifestat
contra el govern el juny de 1917 utilitzant una retòrica regeneracionista que
semblava prometre un possible compromís amb la fi del règim de la restauració.
L’Assemblea de Parlamentaris per la seva banda es reunia el 19 de juliol a Barcelona conformada per
republicans, liberals, radicals i capitanejada per Cambó i la Lliga
Regionalista amb la demanda d’anar cap a unes Corts Constituents que acabessin
també amb el sistema polític existent. En aquest context semblava que una vaga
general podia ser el preludi de la caiguda del sistema i la conformació d’un
nou govern provisional. Tanmateix
quan la CNT i la UGT decretaren la tan esperada vaga revolucionaria el
13 d’agost de 1917, al llarg dels tres dies que va durar, es féu palès que
estaven sols. Els militars, en els quals havien posat tantes esperances tant
els republicans com els catalanistes, acabaren pactant amb el govern i
reprimint els treballadors i l’Assemblea de Parlamentaris posteriorment quedà
en un no res al integrar a la burgesia catalana al poder via l’anomenament de
Cambó com a Ministre. La vaga acabà amb 70 morts, 2.000 empresonats, entre els
quals els seus principals organitzadors. Seguí es pogué escapar de la repressió
fugint a França.
Totes les previsions havien fallat. El
Noi del Sucre, malgrat restar amagat en aquells moments, tanmateix seguia
mantenint la confiança en una revolució propera. Els vents revolucionaris que
venien d’Europa i l’esclat de la Revolució Russa de febrer de 1917 mostraven
que es vivien temps on els pobles tenen
l’orgull de viure un dels moments més emocionants de la seva història (…) no són els d’avui moments per vacilacions
(…) Ha passat el xàfec però no la tempesta que, tard o d’hora, esclatarà[7]. Un moment on, tanmateix, La resurrecció es farà, no per miracle sinó per obra de la
voluntat (…) Jo sé que el baptisme de sang és més fecund que el de les sagrades
aigües del Jordà. Jo sé que les bastilles s’ensorren per l’audàcia del
pensament i no pas per l’eco dels déus. Jo sé que la història s’escriu amb el
cos adolorit i esclatant l’avenir (…) Jo sé que, en aquestes hores, a les
presons i els presidís d’Espanya fins i tot les pedres mil·lenàries parlen
llenguatge rebel i humà. Jo sé que la ruta és infinita, però sé també dels
deserts inhospitalaris i dels climes insoportables, i amb l’esforç de cadascú i
de tots urgeix que els travessem el més aviat possible. (…) Jo sé que hem
empres el camí i que es saludable caminar[8].
I és partir d’aquest instant, i de
la constatació que calia travessar el desert fet del fracàs de 1917, que
començà a madurar en Seguí ja no una revolució per transformar el sistema
polític, sinó una revolució de classe. Una revolució que es faria segons els
paràmetres d’un sindicalisme revolucionari molt més madur i complex ja no del
que el propi Seguí havia absorbit en els seus anys formatius, sinó del que
s’havia establert en els seus documents fundacionals. La veu abrandada i emfàtica
de Jaurès es va anar apagant, mentre ell anava teixint la seva pròpia veu.
El primer problema que hagué d’afrontar
la reflexió seguidiana era l’abandonament de tots els esquemes heretats del
segle XIX sobre la realització el procés revolucionari: quina seria l’eina de
la transformació social i en que consistiria exactament aquesta transformació,
eren els grans interrogants a respondre. En aquest sentit, en el míting de
clausura del Congrés de Sants de 1918, es plantejà clarament i amb urgència que
El problema que han de plantejar-se
després de l’estocinada universal no el resoldran els governs capitalistes
perquè ja la consciència dels treballadors no permet que s’els enganyi.
Però encara amb més urgència, de les cendres del món antic emergia el repte de
construir-ne un de nou que tal vegada
nosaltres, en aquests moments, tampoc no podríem resoldre’l si ens exigissin la
responsabilitat de fer-ho[9].
Marc en el que era necessari per
Seguí constituir el proletariat en una gran organització de masses i on la idea
de provocar vaga general com a moment insurreccional anava quedant en segon
terme. I, certament, amb poc temps l’eina com a mínim en termes organitzatius
estava constituïda, com es féu palès durant la vaga general de la canadenca de
1919, però ho estava tan sols a Catalunya. Aquesta havia estat la força i el
límit d’aquella vaga que no es pogué dur més enllà. De fet, quan s’intentà, amb
una nova vaga general el 24 de març de 1919, aquest cop declarada a tota la
província de Barcelona a Lleida, Girona i Palafrugell, el resultat no fou altre
que la suspensió de totes les garanties constitucionals i la declaració de
l’Estat de Guerra que es mantingué fins el 13 d’agost amb més de 400 militants
detinguts.
Resultat que portà als dirigents
catalans, assenyaladament en aquest sentit a Seguí i a Pestaña, a iniciar una
amplia campanya per estendre l’organització per tot l’Estat. Com afirmava a
Madrid l’octubre de 1919 de poc en
serviria que aquesta força immensa, que se sosté per la tenacitat i la
convicció del proletariat català, quedés tancada solament en els murs d’allò
que se’n diu Catalunya[10].
Campanya que, en el context de la celebració del Congrés de la CNT el desembre
de 1919 al teatre de la Comèdia de Madrid, ben aviat començà a recollir els
seus fruïts amb el creixement de l’organització a Espanya. Però el creixement
per si mateix no era res sense un model revolucionari i en aquest sentit la
proposta de Seguí ja era clara: El Sindicat únic ve a ser la preparació
col·lectiva, ve a ser la preparació professional perquè en el moment donat de
la possibilitat d’una transformació social, aquesta capacitat col·lectiva i
professional sigui la garantia que les altres classes socials sàpiguen precisament
com nosaltres anem a fer aquesta transformació i anem a apoderar-nos-en (…)
Volem el Sindicat Únic perquè els nostres companys sentin la dignitat de la
seva professió; volem el Sindicat Únic, perquè siguem forts i siguem
indestructibles; volem el Sindicat únic, per fer una tasca néta, realment revolucionària.[11]
El sindicat era ja l’alfa i el omega de la concepció de Seguí. L’eina de
resistència, l’eina de transformació de la realitat, i l’eina de construcció de
la societat futura on els sindicats organitzarien la producció, distribució i
el consum d’una societat sense Estat ni capitalisme. És més, fins i tot admetia
una fase de transició, similar a la dictadura del proletariat marxista, on La dictadura, admetent que per anar del
règim burges la comunista ens calgui passar-la, ha de ser exercida pels sindicats.[12]
Per assolir aquesta transformació, que
tenia com a peça nuclear el sindicalisme, segons el Noi del Sucre feia falta
tanmateix una amplia política d’aliances de classe i una profunda obra
educativa i preparatòria. En el primer sentit, en un moment on estava sobre la
taula la proposta de fusió de la CNT i la UGT, rebutjada clarament en el
Congrés de la Comèdia de 1919, però no tant clarament per Seguí, calia anar cap
una aliança de classe bassada en els sindicats. Una aliança que alhora havia de
sostreure la influència del PSOE sobre la UGT, car Els nostres mètodes de lluita són completament diferents de la burgesia
i el nostre camp d’acció ha de ser diferent també[13],
apartant-se de la lluita parlamentaria i de la forma d’organització partidària.
Es tractava en aquest sentit d’articular una amplia alternativa sindical que
assegurés la unitat de la classe i la possibilitat tant de fer la revolució com
d’articular la societat futura. A partir d’aquesta unitat de la classe obrera
es feia necessari també establir connexions amb els treballadors de la intel·ligència, és a dir els professionals
liberals i tècnics, i els camperols per garantir la possibilitat d’articulació
de la gran alternativa al sistema imperant fins llavors[14].
En el segon sentit, el de l’educació, que no es deixarà d’ampliar en les
futures reflexions de Seguí, calia constituir dins de cada Sindicat Únic amb
els treballadors de la intel·ligència escoles, ja que el moment urgeix i la Història ens empeny a estar suficientment
capacitats per donar una puntada de peus a tot aquest edifici social corcat que
ens encadena, que ens tiranitza, que ens mata, precisament perquè nosaltres
volem viure una vida lliure i noble, perquè nosaltres volem, per damunt de tot,
el regne de la justícia social damunt de la terra.[15]
El camí de la revolució es presentava com
a imminent pel Noi del Sucre en aquells moment i per tant també era urgent
superar totes les insuficiències organitzatives i de projecte. Però era un camí
traçat. Els dubtes sobre quina havia de ser l’eina revilucionària, els
sindicats, s’havien esvaït completament, malgrat l’atracció que el model
bolxevic, el d’una revolució triomfant, exercia sobre tots els revolucionaris
europeus. Per Seguí, La nostra actitud
enfront de la Revolució Russa, ultrapassant els límits de la simpatia, és la
dels aliats disposat a defensar-la de totes passades. Però això ens obliga a la
submissió (…) ni a l’acceptació integrals dels mètodes emprats pels comunistes
de l’ex-imperi del Zar[16].
De fet, l’admissió explicita de les diferents vies de cada poble per arribar al
comunisme, no es sostreia també d’una crítica, que accentuarà en temps
posteriors, a les insuficiències del processos revolucionaris alemany, hongarès
o rus que es vivien en aquells moments. Crítica que es centrava, més enllà del
problema de l’Estat, en el fet que realitzaven la construcció del socialisme no
des de la mateixa esfera del mode de producció, partint així dels sindicats,
sinó des de l’organització política i institucional que per ell era una herència
de l’antic món.[17] Els
plantejaments de Seguí i del nucli d’una part dels dirigents de la CNT catalana
s’inscrivien així plenament en els debats que estaven protagonitzant les
esquerres radicals europees, majoritàriament ja enquadrades dins del comunisme
bolxevic en aquells moments, a l’entorn del consellisme i el sindicalisme. Només
hi havia dues diferències radicals davant dels plantejaments italians, francesos
o holandesos: en el cas català i espanyol aquest debat estava pilotat des d’una
part de l’anarquisme, cosa que explica que no fos recollit en la codificació
d’aquesta discussió produïda posteriorment bàsicament per intel·lectuals
d’arrel marxista; en el cas català i espanyol el debat i les propostes sobre el
canvi revolucionari no eren protagonitzats per una minoria del moviment social
i polític, com era el cas de la resta d’Europa, sinó per l’organització
majoritària del moviment obrer.
La maduració d’aquest projecte visqué
tanmateix un canvi radical de context. A partir de 1920, en una situació
similar a la que es visqué a la resta d’Europa, l’onada revolucionària inaugurada
amb la finalització de la Primera Guerra Mundial deixà pas a la reacció
conservadora. Situació en la qual emergeix el Seguí més desconegut, mal
interpretat i també, probablement, el més interessant. Usualment aquest
desconeixement o esbiaixament interpretatiu s’ha basat en la consideració de
que Seguí fou bàsicament una home d’acció, un activista, i que ens deixà un
llegat faltat de reflexions. El fet, contràriament, és que en els pocs anys de
vida que li quedaven a aquell obrer manual sense una formació educativa sistemàtica,
produí una densa i rica reflexió. La nova situació que s’estava vivint el portà
a una actualització extraordinària del projecte revolucionari. Actualització
que en molts sentits els moviments revolucionaris europeus encara tardarien més
d’una dècada a incorporar, un cop el feixisme havia esdevingut una realitat
indefugible.
Hegemonia, revolució i front populisme
No tan sols es gestava durant els últims
anys de la vida de Salvador Seguí la possibilitat d’una transformació radical
de la realitat de caràcter anticapitalista. La patronal catalana, fins llavors
en un context defensiu front a les victòries del moviment obrer, iniciava la
metabolització dels canvis produint una projecte específic d’ordre social. No
era en aquest sentit una mera reacció defensiva que cercava el manteniment de
l’ordre social i polític. En el mateix sentit que el moviment feixista italià,
el progrés del qual cap a la conquesta de l’Estat era absolutament coetani al
procés que estem descrivint, l’articulació de la resposta patronal a l’ofensiva
obrera adquirí ràpidament els tons d’una proposta de transformació global i
radical tant en termes socials com polítics.[18]
Els primers signes d’aquest canvi ja es
poden registrar al llarg de la Primera Guerra Mundial. En aquell context les
principals organitzacions patronals, amb el suport de destacats polítics de la
Lliga, començaren a defensar amb força al llarg la idea de la substitució del
sistema de partits de la Restauració per una representació política corporativa.
És a dir el pas d’una democràcia liberal a una “democràcia orgànica”. Proposta
de fons que, tanmateix, es combinava amb el suport al projecte de la Lliga
Regionalista de transformar Espanya a partir del seu accés al poder i, en menor
mesura quan aquest mateix projecte començava a presentar un cert esgotament,
amb l’articulació de la Unión Monárquica Nacional que pretenia nuclear un front
de dretes arreu de l’Estat. El resultat d’aquesta combinació donà els seus
fruïts durant la crisi revolucionària de 1917. Les inquietuds colpistes dels militars,
amb els que es compartia una retòrica antipolítica, i l’Assemblea de
Parlamentaris pilotada per la Lliga Regionalista, com a alternativa al
parlament oficial, portaren a Cambó al govern conservador de Maura. Un
experiment tanmateix que es mostrà aviat sense gaire recorregut quan el Maquiavelo de Montserrat, com li
agradava anomenar-lo Seguí, sortia del ministeri de foment poc després. La
certesa que calia no canviar el sistema, sinó canviar de sistema es feia forta
en aquest context entre la patronal catalana. En aquest sentit, en el context
de la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya, les propostes adquirien una
tonalitat més específica. Per Foment del Treball Nacional i la Cambra
d’Indústria es tractava d’assolir formes de representació institucional corporatives,
tant a nivell català com estatal, d’il·legalitzar els sindicats obrers, i
de crear un nou tipus de sindicat
únic corporatiu format tant per treballadors com per empresaris: és a dir per productores. Projecte que es trobà amb l’oposició de les elits espanyoles.
Aquestes no estaven disposades a anar a un canvi radical de sistema polític en
un moment on encara no vivien, amb la intensitat amb que ho estaven fent les
patronals catalanes, la problemàtica del control social i polític en el marc
d’una societat de masses, ni la intensitat de la lluita de classes que sí que
s’experimentava a la Catalunya industrial.
Però si això era així pel que feia al
conjunt de l’Estat, el cert és que la necessitat de trobar formes de “control”
de les noves problemàtiques socials es féu cada cop més urgent per les elits
catalanes. De fet, si la nova dinàmica sindical liderada per Seguí tingué el
seu primer camp de proves en el ram de la construcció, també d’aquest sector és
d’on va sorgir la resposta. Fou en aquest sentit la patronal d’aquest ram, i
del seu principal líder Félix Graupera, la que llençà el 1918 la proposta d’un
nou tipus d’organització: la Federació Patrona. A diferència de les
organitzacions tradicionals anteriors, cercava ser un sindicat únic de la
patronal, en termes mimètics a com s’havia articulat el sindicat únic obrer,
amb una caixa de resistència pròpia, l’establiment de llistes negres d’obrers i
la confrontació directe amb els treballadors sindicats, incloent en aquesta
confrontació la utilització de la violència. L’objectiu en primer terme no era
altra que acabar amb la CNT i, contràriament al pensament conservador fins
llavors, no rebutjava la creació del caos social per assolir en darrer terme
l’acompliment del seu programa màxim: una sortida autoritària que establís un
nou model de societat i de política. Comptava per aconseguir la seva finalitat
amb el suport de les grans organitzacions patronals, de la Lliga i la Unión
Monárquica Nacional, i amb una base conformada per petits i mitjans empresaris,
comerciants i artesans. Suports que es coronaven amb la complicitat d’un poderós aliat en la figura del
Capità General de Catalunya durant aquell període: Milans del Bosch.
Les noves pràctiques desplegades per
aquest nou tipus d’organització es posaren de manifest en el marc de la segona vaga
general convocada a Barcelona el març de 1919, després de la victòria en la
vaga de la canadenca. En aquell moment, amb el suport de la Lliga de Cambó, i
comandats pel primer Comte de Godó i gerent de La Vanguardia milers d’homes armats es reuneixen a Pl. Catalunya.
És la reaparició de la institució medieval del Sometent que al llarg d’aquests
anys arribarà a comptar amb 60.000 efectius sota les ordres del Capità General.
Alhora durant els dies de la vaga també s’articula un cos parapolicial sota la
direcció del ex-policia Bravo Portillo que practicava detencions de militants
obrers. Una situació que comportà, sota el patrocini del Capità General de
Catalunya, l’establiment d’unes forces de repressió no controlades directament
per l’Estat. Era massa present en aquest sentit la possibilitat d’un cop d’estat
gestat des de Catalunya, portant a la dimissió del govern liberal de Romanones l’abril
i a la conformació d’un nou govern conservador comandat per Antonio Maura. La
vaga havia fracassat i en el seu fracàs havia aparegut quelcom nou. Tanmateix,
en aquells moments la CNT no estava encara derrotada i els governs de la
restauració cercaren ràpidament el restabliment de les garanties
constitucionals i la pacificació de la conflictivitat a Catalunya. S’actuava
contra el temor, fundat, que la nova dinàmica inaugurada podia portar a l’establiment
d’una dictadura impulsada des de Barcelona. S’assajava així des de l’Estat
central un intent d’equilibri entre l’amenaça revolucionària obrera i l’amenaça
colpista. Un equilibri que burgesia catalana es trobava lluny d’acceptar, cosa
que determinà el nou pas a seguir.
La Federació Patronal després de convocar
un Congrés Patronal de tot Espanya a finals d’octubre de 1919, amb el que
pretenia estendre el seu programa, formes d’acció i projecte més enllà de
Catalunya, i així fer-se més forta en relació a l’Estat, llençà un ultimàtum
públic a tots els treballadors en conflicte en aquells moments: o es produïa el
retorn a la feina el 3 de novembre, amb la suspensió de les 8 hores de jornada
laboral inclosa, o es produiria un tancament patronal, un locaut, sobre tots
els treballadors de Barcelona. Començava així una forma d’acció absolutament
inèdita que inicialment va afectar a 140.000 treballadors fins arribar
progressivament als 300.000 que es quedaven sense poder treballar. Quan el
locaut fini el 26 de gener de 1920, amb una nova caiguda del govern entremig,
la patronal catalana s’havia fet amb un objectiu bàsic: el control de tot
l’orde públic a Catalunya, veritable obsessió de les classes dirigents
catalanes en aquells moments. Una acumulació de poder en aquest camp que s’anirà
estenent els propers anys amb la incidència en els nomenaments de Martínez Anido
com a Gobernador militar, el Comte de Salvatierra com a Gobernador Civil,
substituït posteriorment pel mateix Anido, Miguel Arleguí com a cap de la
policia i Milans del Bosch com a Capità General. Poder sobre el monopoli de la
violència a Barcelona i a Catalunya que serà alhora complementat amb els
efectius del Sometent, els cossos parapolicials, l’acció del terrorisme
patronal sobre els militants obrers, l’aplicació de llei de fugues que
legalitzava les execucions i l’emergència d’una alternativa a la CNT: els
sindicats lliures. La CNT ara sí que entrava en una dinàmica de pèrdua
d’hegemonia en el camp laboral i tal com, percebé el mateix Seguí, en un nou
període històric.
Tanmateix, aquest control progressiu dels
aparells de coerció de l’Estat per part de la burgesia no li garantia encara un
segon objectiu primordial: el control de l’orde laboral. Certament la
finalització del locaut el 26 de gener de 1920 es féu amb l’acceptació de
contractes laborals renovats de dia en dia, però la resistència obrera amb un
caràcter fortament comunitari i la mateixa necessitat d’estabilitat de l’ordre
constitucional, davant del perill d’una situació que podia acabar amb tot el
sistema de la restauració, evitaren l’extensió de l’autonomia, i pràctica
independència en allò que es referia a l’orde públic, de la patronal catalana
en aquesta esfera. El fet és que si el locaut havia estat un èxit en l’ofensiva
contra el sindicalisme obrer, els intents de cop d’estat i la implantació d’un
règim corporatiu, similar al projecte feixista que estava avançant també amb
fortes dosis de violència en aquells moments a Itàlia, no s’havia assolit. No
es comptava en aquest sentit amb el suport i la complicitat del conjunt de les
forces miltars espanyoles. De fet, s’inaugurava a partir d’aquell moment una
dinàmica que durarà tres anys fins a l’establiment el 1923 de la Dictadura de
Primo de Rivera, Capità General de Catalunya en el moment de dur a terme el cop
que el portaria al poder. Període en el qual s’alternaran episodis de major i
menor repressió, de major i menor control de la patronal sobre la situació,
marcats per l’espiral d’acció reacció protagonitzada tant per grups de
pistolers de la patronal com pels pistolers anarquistes, amb l’intent de
formules intermitges com el retorn de Cambó al govern de l’Estat. Tanmateix, en
aquesta mar de fons, l’èxit progressiu de l’estratègia patronal, i la possibilitat
que aquest és consumés amb l’establiment d’una dictadura, portaren a un canvi
central en l’acció i pensament de Salvador Seguí. Front al que ell anomenà com
“l’Estat catalanitzat”, hagué de desenvolupar un ampli conjunt de canvis
estratègics que reactualitzessin el projecte revolucionari en el nou context.
Una reflexió que es produïa en el marc de més de 700 assassinats i milers de
presos governatius durant aquest període i el mateix empresonament del Noi del
Sucre en diversos moments que completaren fins a dos anys de la seva vida.
La percepció del canvi radical de context
ja emergeix clarament durant la seva primera detenció en aquest nou període.
Detenció que s’allargà des dels primers dies del locaut, el 6 de gener de 1920,
fins al 22 de juny d’aquell mateix any. Un moment en el qual Ara la patronal preconitza a totes hores i
en totes les formes els procediments de la violència (…) Això és
l’entronització de la força, de la barbàrie. Això acusa la impotència i la
desorientació del Poder públic que, mancat del prestigi necessari per a
governar, pretén substuir-lo amb l’imperi de la violència[19]. Tanmateix la reacció més enllà del
fenomen de la violència era prou àmplia, amb bases socials i aliats prou
poderosos, com per plantejar-se la problemàtica d’una forma més complexe. No es
tractava, per part de la proposta revolucionària, d’apostar per un combat tan
sols directe a partir d’una hegemonia
artificial portada pel domini por
parte de una minoria inteligente. Ara el triomf revolucionari només podia
anara precedit d’un ampli treball en la construcció d’una nova hegemonia
malgrat que esta labor que preconizamos a
muchos parecerà de una lentitud insoportable.[20]
En aquesta primera fase de la nova
situació la seva reflexió es nucleva a l’entorn de la necessitat de l’aliança
obrera. Rebutjada fins llavors per la majoria de l’organització confederal la
possibilitat d’establir una aliança estable amb la UGT, quan Seguí sortí de l’estada
a la presó viatjarà a Madrid amb Salvador Quemades per gestionar la firma d’un
pacte amb la UGT que es concretaria l’estiu de 1920. Però el que en el període
anterior s’havia propugnat com una aliança necessària per fer la revolució, era
ara pensat en altres termes. Era una aliança defensiva en un context on Las asociaciones ptronales han conseguido
ejercer la dictadura política. Ya no son asociaciones económicas, sino
esencialmente políticas, y su presión ha conseguido que el jurado desapareciera
y que el Poder se vuelva loco dando palos de ciego (…) Esta dictadura ha
conseguido del poder que se armen los sometenes, que se declaren ilegales los
sindicatos y de un momento a otro volverán a ser cosa corriente las deportaciones.[21]
Calia doncs en aquest context guardar-se tan
escrupolosament com es vulgui de la força doctrinal de les diverses escoles i
matisos del socialisme militant; (…) és innegable que a aquestes altures seria
pertorbador i negatiu restar dividits els elements que coincidim en una cosa
tan essencial com és l’adopció del sistema comunista, com a base de
l’organització econòmica de la societat naixent i que persistíssim en les
nostres rivalitats i lluites intestines, que ens col·loquen, mancats de cohesió
i energia, en la impossibilitat de resistir a la formidable avalanxa dels
nostres enemics naturals[22]. Tanmateix aquesta aliança defensiva
davant la reacció patronal encara es movia en els paràmetres clàssics dels
sindicalisme revolucionari i, en part, del mateix anarcosindicalisme. Era una
aliança entesa en termes d’unitat de classe i en aquest sentit no es descartava
tampoc que el pacte del proletariat,
purament circumstancial i defensiu –de moment– pot convertir-se en unió sagrada
per l’assoliment de la integral emancipació de la classe obrera[23].
Marc clàssic en el qual no fou acceptat per una PSOE que en quedava exclòs[24],
al ser considerat de nou un element polític aliè al proletariat, com tampoc ho
fou finalment pels òrgans de direcció de la pròpia CNT. De fet, el seu fracàs
es féu palmari just en el moment de la segona detenció de Salvador Seguí, amb
64 sindicalistes més, el 23 de novembre de 1920. Moment en el qual, en el
context de l’assassinat de l’advocat d’anarquistes Francesc Layret, es declarà
primer una vaga general a Barcelona i posteriorment arreu d’Espanya contra la
repressió. Vaga que no fou secundada per l’UGT.
La fallida d’aquesta estratègia , que
alhora comportà l’estada d’un any i mig del Noi del Sucre a la presó de la Mola
de Maó d’on no sortirà fins a la primavera de 1922, portà a una reflexió més
amplia. Aquesta partia de la reactualització de l’anarcosindicalisme, l’establiment
d’unes aliances que anessin més enllà de la unitat de la classe, en el camí cap
a l’hegemonia social i política, i una reconsideració profunda de la
importància de l’esfera política. En el primer sentit, la seva conferència feta
a la mateixa presó de la Mola sobre anarquisme i sindicalisme és probablement
la seva més profunda i amplia aproximació a aquesta temàtica que recull gran
part de les seves intuïcions anteriors d’una forma sistemàtica. Hi ha en ella
una demanda clara d’adaptació de l’anarquisme com a doctrina als processos
històrics, car L’anarquisme, repetim-ho, no és anterior a
l’home, perquè si fos així, els anarquistes deixarien de ser espiritualment i
moralment el que foren i el que són, per retre culte fanàticament al
sobrenatural (…) Qualsevol idea que no passi, o no hagi passat pels processos
de l’evolució no és més que una elucubració mental.[25]
Una adaptació a nous temps que no implica l’abandonament del projecte
revolucionari. Per Seguí aquest segueix plenament vigent. El sindicalisme serà
l’eina de la construcció de la societat futura i alhora l’eina que portarà cap
ella possibilitant que La revolució social,
amb els nostres sindicats, pot quedar consolidada 24 hores després del triomf.
Cosa que efectivament pràcticament s’esdevingué l’estiu de 1936 a Catalunya amb
el procés de col·lectivitzacions. De fet les previsions de Seguí situaven en
aquells moments la possibilitat de la revolució per la dècada posterior, ja
que És clar que perquè sigui així –la possibilitat de la revolució
social– ens cal una preparació extensa i
profunda. Aquesta preparació significava pel Noi del Sucre un ampli treball
en el camp de la cultura i l’educació. La seva obsessió pel tema cultural i educatiu, de reforma
moral i construcció de les possibilitats de la nova societat, era quelcom que
havia travessat totes les seves reflexions des de finals de la Primera Guerra
Mundial. Havia estat així quan el Congrés de Sants de 1918 aprovà un ambiciós
pla, sustentat en una quota fixa dels militants, que havia de començar per la
instauració de cinc escoles unitàries i una de graduada pels obrers i acabar
amb la implementació d’escoles obreres a totes les ciutats catalanes. Voluntat que es mantenia quan afirmava
que cada sindicat únic de ram havia d’establir els seus propis centres
formatius. Ara anava encara més enllà al afirmar que havien de crear les nostres universitats i Ateneus com
una peça bàsica per una revolució que s’allargava en el temps.
Més globalment, de fet, aquest procés
d’adaptació i actualització del llegat anarcosindicalista implicava una
reconsideració sobre el paper que jugava el sindicalisme revolucionari respecte
a la resta de forces socials i polítiques. Es tractava no d’altra cosa que
d’assolir una hegemonia social i política que desactivés l’onada reaccionaria i
possés les condicions per la futura revolució. La base per aquesta acció era,
tanmateix, una consideració que diferenciava clarament el comunisme llibertari
de la proposta avantguardista bolxevic: Ellos buscan el aprovechamiento de todas las
energías, poniéndolas al servicio de una voluntad, y nosotros, en la
multiplicidad y desarrollo de las voluntades libérrimas buscamos la energía
colectiva, que no ha de ser una cosa determinante de nuestra actitud, sino, al
contrario determinado por esta.[26]
En aquest sentit, l’anàlisi que feia
Seguí de la situació política era d’una extrema duresa. En un context en el qual
ell veia encara molt camí per recórrer a una possible unió de les diverses
forces liberals, amb el suport de les forces republicanes, en l’ampliació de la
democràcia, el que s’havia produït era el
Estado Catalanizado on la incorporació del catalanisme polític representat
per la Lliga havia portar a que el nacionalistes han resultado los incorporadores y el Estado el incorporado[27].
En aquest sentit, tant els liberals com les esquerres republicanes havien
fracassat completament alhora d’articular un projecte polític de conquesta del
poder, produint-se la quiebra absoluta
del constitucionalismo y la democracia. Los mismos hombres de izquierda[28].
De fet, anant més enllà, constatava la impossibilitat de que per si soles les
esquerres i els liberals redrecessin la situació, car la timidez liberal, la manera vergonzante con que los hombres de las
izquierdas actúan en la vida pública, aleja toda esperanza de reacción[29].
Constatació que era seguida per una afirmació que traspassava el camp de
l’anarcosindicalisme clàssic: Nosotros,
sin embargo, que doctrinalmente no somos demócratas –demócratas burgueses–,
somos tal vez los únicos que pensamos que no hay más que un tratamiento para
los males de España: la aplicación amplia de la doctrina liberal[30].
Calia llavors introduir-se en una nova realitat, hemos de dar el salto a una política, no liberal, sinó libertaria,
lanzados por encima del círculo de sangre y odio que nos oprime[31].
Era certament un salt al buit, pel qual no hi havia precedents en la tradició
llibertaria, i que ha portat a moltes confusions, però tampoc hi havia
precedents de la situació que es vivia en aquell moment. Mai
l’anarcosindicalisme, ni l’anarquisme, havia esdevingut l’organització i
proposta principal de les esquerres d’un país, mai tampoc l’anarcosindicalisme
s’havia trobat en una situació com aquella.
La profunda actualització del projecte
revolucionari que havia elaborat el Noi del Sucre l’intentà posar en pràctica
al sortir de la presó l’abril de 1922. Li restava poc temps de vida, però no
deixa de ser impressionant el desplegament de recursos i les innovacions que
introduí en aquell curt espai de temps. Lluitava contra rellotge intentant
impedir un procés que intuïa els podia portar cap a la implantació d’un nou
tipus de dictadura i a la destrucció de la CNT. Calia en aquest sentit, en el
camp de l’hegemonia social, sortir de la lògica de l’aliança organitzativa de la
classe radicada en la fàbrica per anar més enllà. La seva proposta en aquest
sentit fou obrir el camp de lluites pel sindicalisme per tal de llevar a cabo una obra constructiva que haya
de atraernos precisamente la simpatía y la adhesión de los elementos que nos
son precisos para el triunfo (…) llegaremos a constituir la única garantía de
vida para el país, y así habremos de ser precisamente los que influyamos en la
vida pública.[32] Es
tractava així de ampliar nuestra fuerza
política, nuestra preponderancia en al vida pública, en actos que sean de
conveniencia general, no exclusivamente obreros.[33]
Marc en el que proposava l’inici de campanyes contra la carestia de vida
centrant-se en la lluita contra els interessos econòmics vinculats a
l’acaparament de productes alimentaris i a l’habitatge: Esto se apoya principalmente en dos puntos, que se llaman caseros y abastecedores,
con tal arraigo en las esferas gubernamentales, que el Gobierno que se atreve
con ellos corre peligro de muerte. Campanyes que havien d’incloure a tots
els assalariats fins arribar a Clases,
como lo que en España se llama media, que no tienen valor alguno –en nuestro
país claro está- de lucha y de eficacia en la vida colectiva. Hay que ayudarlas
a vivir; hay que estimularlas, a ver si salen de su postración; hay que
hacerlas ver que en vez de una ridícula parodia de burguesismo deben representar
una fuerte corriente de trabajo, que en vez del puntal en que se sostienen sus
propios enemigos, deben ser la piqueta que con más ardor socava este régimen de
injusticia.[34]
Un procés que havia d’incloure
als camperols, en aquest sentit Seguí estava amatent al procés d’organització
sindical rabassaire[35], i que
tractava de sostreure tota la base social possible a la reacció patronal i
fer-la pilotar sobre una nova hegemonia articulada a l’entorn de la classe
obrera. Però fer “política llibertaria i aconseguir crear un marc estable pel
desenvolupament del projecte revolucionari, reclamava anar més enllà de les
aliances socials.
El pas de l’hegemonia social a
l’hegemonia política no implicava el pas de la CNT, ni dels seus dirigents, a
l’acció política parlamentaria, cosa que hauria cortocircuitat el projecte de transformació
revolucionària sindical a la llarga, sinó constatar tres fets. El primer d’ells
era que la patronal havia aconseguit fer-se amb importants ressorts del poder
de l’Estat, des dels quals estava aconseguint en la pràctica la destrucció del
moviment obrer. El segon era la incapacitat de les esquerres, des dels liberals
fins als republicans, per accedir a un poder institucional efectiu. El tercer
implicava la consciència de la força preponderant que tenia la CNT entre les
classes populars que, davant la fallida de la resta de projectes polítics, la
deixava amb la responsabilitat d’impulsar i ajudar a les forces polítiques
d’esquerra. Constatacions polèmiques dins del marc de l’anarquisme, ja que
implicaven l’assumpció de que la revolució no era una realitat imminent i que
l’organització confederal s’havia d’implicar en l’acció política d’una forma
molt més amplia del que mai havia propugnat. Seguí defensava en aquest marc la
necessitat d’un marc de llibertats constitucionals pels treballadors, afirmant
que Sea como fuere, lo que quedarà a la postre sera la verdad de los
hechos, y estos demuestran de una manera harto contundente que los obreros
necesitan llenarse sus pulmones de aire y de sol, y por eso no buscan nunca los
lugares húmedos y sombríos donde reina la oscuridad, sino las plazas donde la
multitud vegeta esperando su redención. (…) En la calle está nuestro puesto[36].
De fet, en la nova fase que es trobaven –en termes prou gramscians i
pràcticament coetanis a les reflexions del pensador comunista italià– pel Noi
del Sucre la batalla de moviments havia de donar pas a una estratègia de
trinxeres: No vamos a asaltar Roma, como
los bárbaros, sino a invadir las posiciones de la burguesía para irles
substituyendo en ellas[37].
Finalment aquesta posició aconseguí el refrendament de l’organització
Confederal en la Conferència de Saragossa celebrada entre el 11 i el 14 de juny
de 1922 amb l’aprovació del Dictamen Polític, redactat per Joan Peiró i impulsat
pel mateix Seguí, Pestaña i Josep Viadiu on la CNT es declara subjecte polític
no tan sols per fer la revolució sinó en tots els ordres, car essent una organisme netament revolucionari,
que rebutja francament i expressament l’acció parlamentaria i de col·laboració
amb els partits polítics, és alhora integralment i absolutament polític, perquè
la seva missió és conquerir els seus drets de revisió i fiscalització de tots
els valors de la vida nacional[38].
De fet, tan sols uns quants dies després
de la sortida de la presó l’abril de 1922 Seguí anà a Madrid a entrevistar-se
amb polítics, entre els quals el mateix Lerroux, per impulsar aquest nou marc
d’actuació, constatant que Es cierto que
hay un sentido dominante de rectificación en la conducta y el propósito de los
partidos políticos y esto debe ir acompañado de una mayor reflexión y una mayor
flexibilidad en la actuación de nuestras organizaciones[39].
Nivell d’actuació a l’Estat que havia d’anar acompanyada tanmateix per una actuació
específica a Catalunya que cortocircuités el poder electoral de la Lliga i de
la Unión Monárquica Nacional, lligats als interessos de la patronal. En aquest
sentit, als darrers mesos de la seva vida el Noi multiplica els contactes entre
diferents tendències polítiques per tal d’aconseguir anar cap a la formació d’Una assemblea de les forces liberals de
Catalunya fent la crida Alomar per medi d’un manifest públic, creia i segueixo
creient que fora un acte transcendental (…) La campanya que fem amb en Domingo
està bé, però augurem que estaria millor una campanya que naixés amb la màxima
generositat i emoció, del contrari només es farà una obra personalista (…) S’ha
de cridar a tothom, no és té de tancar el pas a ningú; sols així se sabrà qui
vol contribuir-hi o no (…) Per això cal que la campanya al començament sia
impersonal. Sols així es donarà l’opinió, la sensació d’una cosa honrada i
seriosa (…) la gent vol una cosa de matisos, amb nosaltres potser com la nota
més aguda, però falten les tonalitats més suaus que la gent no veu perquè en
realitat no hi són, no actuen; per això vos dic que el moviment ha de ser
integral i convergent.[40]
L’últim Seguí, en aquest sentit, ha
portat a moltes especulacions tant en allò que es referia a la seva posició personal
en aquest procés, com a la possible evolució ideològica que implicava aquest
intent d’hegemonitzar el món polític. Sobre el primer fet s’ha insistit molt,
des de diverses posicions que en aquells moments s’estava gestant el pas del
Noi del Sucre a la política parlamentaria[41].
Una possibilitat que ell mateix negà en reiterades ocasions, afirmant que
aquest pas portaria a l’abandonament del camp revolucionari.[42]
Sobre el segon s’ha reclamat, en alguns casos ja en una data molt propera a la
seva mort, la figura de Seguí com la mostra d’una evolució cap una tendència
política determinada. Així es féu des del camp marxista en el cas de l’Unió
Socialista de Catalunya[43]
que acabaria donant lloc al PSUC o el Bloc Obrer i Camperol que esdevindria en
el POUM[44].
Però on aquesta operació ha tingut majors
implicacions per la figura de Seguí ha estat en el camp del catalanisme
polític. En aquest cas es confronta a un Seguí català i catalanista, que
escrivia en la nostra llengua segons
Josep M. Poblet[45] o que constituïa un dels tipus més acusats de
català racial segons Rovira i Virgili[46],
o bé, per no seguir, d’una catalanitat
que li sortia pels ulls, per la parla, pel gest en boca de Pere Foix[47],
amb la consideració de la CNT com a una organització conformada essencialment
per migrants “estranys” a la realitat catalana. La seva mort hauria comportat
en aquest sentit la desaparició de la possibilitat de portar a les masses obreres a sentir-se catalanes, era el líder únic
d’un moviment obrer genuïnament català[48].
Una imatge que en el catalanisme s’ha mantingut fins al present quan admet la
tradició llibertaria abans que fossin
espanyolitzats, després de l'assassinat del Noi del Sucre[49],
com ens recordava Enric Vila en un article El
Punt recentment. Una imatge que utilitza la pròpia memòria del Noi del
Sucre, present durant molts anys en la memòria col·lectiva de les classes
populars de Catalunya, contra l’anarcosindicalisme posterior. En aquesta camí s’ha
intentat defensar en termes polítics un Seguí proper a l’assoliment de la
independència de Catalunya en un període on pràcticament ningú, ni els propis
catalanistes, eren independentistes. Tot això, sigui dit de pas, basat en una
gran confusió: un discurs atribuït al Noi del Sucre, curiosament el més
reproduït dels que va fer, que en realitat és obra d’una reconstrucció feta el 1949
i publicada el 1957. El discurs original realitzat a Madrid el 1919 i publicat
en una revista pròxima al mateix Seguí, mostra una sentit clarament contrari al
que se li ha atribuït posteriorment.[50]
El cert és que Seguí era català no genera cap mena de dubtes, més enllà del
tipus racial que tingués, com tampoc en genera que ho era la CNT a Catalunya,
altra cosa és que fos catalanista. Si Seguí mostrà alguna simpatia cap a alguna
corrent política, que no es mogués directament en el camp de
l’anarcosindicalisme o el sindicalisme revolucionari, no fou altra que el
republicanisme federal d’arrel pimargallià. Cosa que, a la vegada, era
absolutament normal en un període on Pi i Margall formava part del santoral
anarquista. Hagués estat més fàcil fer una operació d’aquest tipus amb Federica
Monsteny i el seu discurs, aquest sí clarament pancatalà, Almogàvers! Però això, amb una dirigent de la FAI i al llarg de la
guerra civil, hauria cortocircuitat masses miratges.
Tanmateix el que es sostrau en part
d’aquesta construcció del mite de Seguí com a un mite legitimador de formacions
polítiques, ja sigui en aquest cas en el camp del marxisme o del catalanisme
d’esquerres, és moltes vegades, encara que no sempre, la visió de les posicions
anarcosindicalistes com un estat d’immaduresa que en la mesura que es
desenvolupen èxitosament evolucionen cap una altra cosa. Però Salvador Seguí no
era potència, sinó acte. De fet, de la mateixa manera que la CNT d’aquest
període, va estar molt per sobre dels republicans, els nacionalistes o les
primeres expressions del marxisme a Catalunya durant els anys vint. Més quan
totes elles es movien al mig d’una gran precarietat organitzativa i de projecte
durant els anys vint. Va ser el primer dirigent de la principal organització
obrera a Catalunya i a Espanya, amb un poder sense parangó fins llavors en el
camp de les organitzacions de les classes populars. La seva mesura no
s’estableix en l’especulació sobre possibles evolucions cap a altres espais, en
tot cas és des d’aquestes tradicions que es cercava en ell un espai de
legitimació i possibilitat d’acció.
No seguirem tanmateix, per temptador que
sigui, per aquest camí sobre les memòries de Seguí. Com deia el seu company,
Josep Viadiu, anys després, Desde luego,
no vamos a hacer piruetas alrededor del cadáver de Seguí. Por respeto a él y a
nosotros mismos, no podemos ni debemos permitirnos tal desahogo. No nos cabe
profetizar lo que pensaría hoy ni como juzgaría el momento actual. Solamente
podemos hablar de lo que pensaba y hacía cuando aún vivía[51].
I el fet és que Seguí va morir un 10 de març de 1923, ara fa noranta anys. Mort
en mans d’un pistoler d’una patronal que volia impedir el desenvolupament d’una
estratègia que posava en perill el seu propi projecte. El mateix any de la mort
del Noi del Sucre finalment un Capità General de Catalunya, Miguel Primo de
Rivera, amb el suport de la patronal, les forces d’ordre de Catalunya i ara
també les d’Espanya, aconseguia imposar una dictadura. Amb ella vingué la
il·legalització de la CNT, la del pluralisme polític i, finalment, la instauració
d’un parlament corporatiu, alhora que el sometent es convertia en una
organització oficial i s’estenia a tot l’Estat. Tanmateix el llegat de Seguí i
de tota la generació que havia estat al capdavant del sindicalisme durant
aquells agitats anys pervisqué i trobà un nova primavera ja als anys trenta.
Pocs dies abans de la seva mort, celebrà
el seu últim míting on, malgrat tot, seguia sent ell al complert. Eren les 11
del matí a la sala on s’havia de realitzar de Tarragona i tan sols hi eren
presents 14 persones. Tanmateix els organitzadors van decidir, sobretot per
impuls de Manuel Buenacasa a que el Noi anomenava “el maño”, que Seguí parlés.
Es decidí a fer tan sols l’ABC del que era l’organització sindical, prometen
tornar un altre dia on “xerrarem d’altres coses més importants”. Començà a
parlar, primer, com sempre, de forma pràcticamanent inaudible con calma amorosa. Pero a medida que se
adentra en el tema el orador se anima y, según su costumbre, el tono de la voz
privilegiada sube gradualmente, y el hombre se entusiasma, como si el inmenso
local estuviera abarrotado de gente. Y es que Seguí, cuando se metía en las
honduras de un tema, hablaba con el mismo calor comunicativo a diez como a diez
mil individuos. (…) Por otra parte, un pequeño defecto en sus ojos risueños le
impedía ver, normalmente, a la gente que tenía delante. (…) El caso es que, el
vozarrón fuerte y abaritonado del orador, que se dejaba oír fuera del local
mismo –nada de micrófonos en aquella época- despertó la curiosidad de los paseantes
de la rambla tarraconense (…) A la una y media de la tarde, la sala abarrotada,
sin que un solo oyente la abandonase, por lo del acostumbrado vermouth. Seguí
(…) dio fin a su discurso gritando las palabras de siempre: “Companys ja he
acabat”.
Una
estruendosa ovación del publico, puesto en pie, aclamó delirante al orador que
tan maravillosamente interpretó el sentimiento de un pueblo. (..) Seguí, enjuagando
el sudor de su frente y soprendido por aquella tempestad de aplausos (…)
comprendió lo que antes no comprendiera (…) me abrazó, fuertemente emocionado,
diciéndome, con amor de buen hermano: Moltes gràcies maño![52]
Poc després s’apaguen les llums d’aquesta
vida i Seguí és assassinat. Queden les seves paraules. No sabem quines foren
les d’aquest últim discurs, però és igual, ens podem quedar amb totes les
altres. Una entre d’altres, les que comunicava als seus companys al acabar la
seva llarga conferència sobre anarquisme i sindicalisme, és a dir sobre la seva
pròpia vida, al Castell de La Mola de Maó el 31 de desembre de 1920, lloc on
hagué de romandre més d’un any de la seva vida:
I
ara, amics meus, deixeu-me que aquest vespre digui les darreres paraules (…)
Moltes han de ser les nits que ens reunim com ara, per tal que ens sentim més
nostres; per tal que aprenguem a estimar-nos.
Avui
l’atzar ens ha reunit en aquesta presó. Demà el deure ens tornarà a reunir. I
sempre, avui o demà, plegades o separades les nostres persones, hem d’elevar el
cor i el pensament per damunt de tot el que ens envolta. Només així serà
possible triomfar.
Us
deia que cal tenir constància en el propòsit, perquè si aquests lleugers
accidents de la lluita ens fessin desmaiar, seria impossible la realització
dels nostres ideals.
Confiança
en nosaltres mateixos, perquè significa seguretat, i significa honradesa, i
significa bondat de propòsit.
No
cregueu en els homes quan creure en els homes signifiqui hipoteca de la vostra
voluntat, però creieu en cada un de vosaltres.
I
no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg
10 de març de 2013. In memoriam
[2] Salvador
Seguí, “El Congreso Regional y la organització obrera de Cataluña”, Solidaridad Obrera, 3 de setembre de
1918. Reproduït a: Moles, I., Salvador
Seguí. Escrits, Edicions 62, Barcelona, 1975.
[3] “Parlamento con el Noy del Sucre”, Heraldo de Madrid, 4 d’octubre de 1919.
Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí.
Escrits…
[4] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”,
discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España
Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[5] Salvador Seguí, “Misión del sindicalismo”, Solidaridad Obrera, 30 de desembre de
1916. Veure també: Salvador Seguí “Por què soy sindicalista”, Solidaridad Obrera, 5 de gener de 1917.
Reproduïts a: Elorza, A., Articulos
Madrileños de Salvador Seguí, Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1976.
[6] Salvador Seguí, “La tragedia que pasa”, Solidaridad Obrera, 17 de gener de 1917.
Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí.
Escrits…
[7] Salvador Seguí, “Desde Francia (I)”, Solidaridad Obrera, 13 d’octubre de
1917. Reproduït a: Moles, I., Salvador
Seguí. Escrits…
[8] Salvador Seguí, “Desde Francia (II)”, Solidaridad Obrera, 1 de novembre de
1917. Reproduït a: Moles, I., Salvador
Seguí. Escrits…
[9] Salvador Seguí, “Mitin de clausura del congreso
de la Conferencia Regional del Trabajo”, Solidaridad
Obrera, 3 d’agost de 1918. Reproduït a: Moles, I., Salvador Seguí. Escrits…
[10] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”,
discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España
Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[14] Confederación Nacional del Trabajo, Memoria del Congreso celebrado en el Teatro
de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919, Barcelona,
1932, pp. 367-372.
[15] Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”,
discurs a la Casa del Pueblo de Madrid, España
Nueva, 4 d’octubre de 1919.
[17] Confederación Nacional del Trabajo, Memoria del Congreso celebrado en el Teatro
de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919, Barcelona,
1932, pp. 367-372; Salvador Seguí, “El sindicalismo en Cataluña”, discurs a la
Casa del Pueblo de Madrid, España Nueva,
4 d’octubre de 1919.
[18] Pel conjunt d’aquest procés: Bengochea, S., El locaut patronal de Barcelona (1919-1920),
Curial, Barcelona 1998.
[19] “Habla Salvador Seguí. Posición del sindicalismo
ante los principales problemas de España”, La
Voz, 4 de setembre de 1920.
[20] Veure: “Hablando con Salvador Seguí”, España Nueva, 20 d’abril de 1920;
Salvador Seguí, “Hacia el comunismo”, España
Nueva, 25 d’octubre de 1920.
[22] Salvador Seguí, “Consideración
sobre la alianza circunstancial del proletariado español”, La Internacional, 21 d’octubre de 1920.
[25] Salvador Seguí, “Anarquisme i sindicalisme”,
dins de: Salvador Seguí. Su vida, su obra,
Solidaridad Obrera, París, 1960. En
endavant totes les cites que no s’indiquin específicament provenen d’aquest
text.
[27] Salvador Seguí, “El catalanismo y la política
española”, Vida Nueva, 14 de desembre
de 1921. Veure també per aquest
tema: Salvador Seguí, “La ficción catalanista”, Vida Nueva, 15 de juiol de 1922.
[33] Salvador Seguí, “Los efectivos de la
Confederación y su fuerza política”, Vida
Nueva,27 d’abril de 1922.
[37] Salvador Seguí, “Sobre reorganització
confederal. Discurso míting de Valencia”, Vida
Nueva, 1 de maig de 1922.
[38] “Dictamen sobre la posición
de la CNT ante la Política Nacional en el pleno de Zaragoza”, El Sol, 16 de juny de 1922.
[39] Salvador Seguí, “Sobre reorganització
confederal. Discurso míting de Valencia”, Vida
Nueva, 1 de maig de 1922.
[40] Salvador Seguí “Carta escrita el 24 d’octubre de
1922 des de Saragossa”, L’Opinió, 6
de juny de 1930.
[41] Per veure’n dos exemples en pols absolutament
oposats: Foix, P., Apòstols i mercaders,
Editorial Nova Terra, Barcelona, 1976, pp. 94-97; Urales, F., “¿De quién fue
Salvador Seguí?, La Revista Blanca,
abril de 1924; Urales, F., Mi vida, vol.
III, Publicaciones de la Revista Blanca, Barcelona, 1930, pp 203- 243
[42] Veure, per exemple: “Hablando con el Noy del
Sucre, El Heraldo, 4 d’octubre de
1919; “La Unión de proletarios. Lo que dice Salvador Seguí”, Hoy, 3 d’agost de 1920.
[43] L’origen en aquest cas es troba en Serra i Moret
fundador de la Unió Socialista de Catalunya, partit que ja en els seus inicis
reclama la memòria de Seguí, i s’ha mantingut fins a l’actualitat: VVAA, Unió Socialista de Catalunya, Editorial
Mediterrània, Barcelona, 1999, p. 45
[44] Arquer, J., Salvador
Segui (Noi del Sucre), 1887 - 1923: Treinta y seis años de una vida,
Barcelona, 193?.
[50] El text publicat el 1957, sense esmentar la
font, manté diferències substancials, fins a transformar-ne el sentit, amb
l’original de 1919. Tanmateix fou aquesta versió de 1957 la que fou reproduïda
com a bona en la majoria de llibres que en feien referència. Pel text de 1957,
veure: Foix, P. Apòstols i mercaders…,
pp. 99 – 101. Per veure l’original publicat a España Nueva el 1919, publicació que en aquells moments era pròxima
a la direcció de la CNT i on Seguí col·laborà varies vegades, es pot trobar a:
Elorza, A., Articulos Madrileños de
Salvador Seguí, Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1976, pp. 47 – 60.
Catalunya no puede despegar yendo en contra del curso natural de los hechos y sus consecuencias, en la Barcelona de buena gobernanza, so pena de un desajuste socio-político enquistado sin precedente, que no puede tener solución sin los consabidos enfrentamientos entre la ciudadanía, que trataron de unificar en su momento tanto Tarradellas como Maragall
ResponderEliminar