Les cendres que cremen encara

Avui a l'arxiu he trobat aquestes paraules, paraules d'un camperol comunista del primer terç del segle XX: Il sole non nasce per una persona sola, la notte non viene per uno solo. Questa è la legge, e chi la capisce si toglie la fatica di pensare alla sua persona, perché anche lui non è nato per una persona sola (El sol no neix per a una sola persona, la nit no ve per a un sol. Aquesta és la llei, i qui la compren es lliura de la fatiga de pensar en si mateix, perquè també ell no ha nascut per a una persona sola). Paraules precioses i sencilles. Ahir a la nit em van fer sentir (em van dir que l'havia de sentir entrant de cop a l'habitació) La domenica delle salme nessuno si fece male tutti a seguire il feretro del defunto ideale (...) La domenica delle salme gli addetti alla nostalgia accompagnoro tra i flauti il cadavere di Utopia (...) La domenica delle salme fu una domenica come tante il giorno dopo c'erano i segni di una pace terrificante (la canço de De André de 1990 dedicada a un diumenge quan a Milano es va decidir que l'ordre tornes a regnar a la ciutat, un ordre que s'estava imposant per llavors a tot el món. Un ordre que sempre s'intenta imposar oblidant les belles paraules de Rosa Luxemburg abans de que la matessin, en el seu L'ordre torna a regnar a Berlín, que deien, si no recordo malament: no sentiu la remor? Estúpids, el vostre ordre està edificat sobre sorra i un dia m'aixecaré de nou. Vaig ser, sóc i sempre seré). Entre les paraules del camperol de principis de segle i les paraules de De André es podria escriure tot un llibre sobre allò que mogué i cremà en la voluntat i el cor dels lluitadors de tot un segle. Ho deia també la cançó d’ahir a la nit, mentre tot això passava, tots callaren, però: il cuore d’Italia da Palermo ad Aosta si gonfiava in un coro di vibrante protesta. És això cert? No ho sé, però m'han agradat també aquestes paraules i el que és cert és que el trobador encara crema en els seus cors.