En Comú Podem ha revalidat la victòria electoral en una nova prova després de sis mesos, esdevenint de nou no només la primera força a Catalunya, sinó la cinquena a l'estat. En aquest sentit la confluència que expressa En Comú Podem ha vingut per quedar-se. De fet, si analitzem els resultats, es mostra una consolidació del projecte a la Catalunya interior, on en algunes poblacions ha guanyat vots en termes absoluts respecte el 20D, mentre que perd vots absoluts, encara que no percentuals, on precisament era més hegemònica amb anterioritat. Ha guanyat en les 10 ciutats més grans i, de nou, en el poble més petit de Catalunya. El temps posarà en valor aquest resultat en una campanya on paradoxalment la polarització no s'ha donat tant entorn al govern existent del Partit Popular, sinó entorn de la possibilitat d'un govern vertebrat per nosaltres i les nostres aliances. Així hem vist com el resultat del PP ha estat celebrat davant de la seva seu al crit de "Si se puede", mostrant clarament com es valorava més una derrota, la nostra, amb un clar regust a venjança d'aquells que han vist passar la por pels seus ulls, que no pas una victòria extremadament complexa de gestionar en un nou govern del Partit Popular. Així hem vist també com en el cas del PSOE es celebrava com una "victòria" el fet que el conjunt de les noves forces del canvi no l'haguessin superat electoralment. De fet, el plebiscit, sobre un possible futur, més que sobre el passat ha activat temors de fons a nivell social que probablement no es poden superar en el temps curt d'una campanya electoral, més enllà dels errors o encerts de la mateixa.
Certament l'escenari que s'obre és un escenari on l'impacte innegable d'un mapa electoral majoritàriament tenyit de blau a Espanya serà seguit segurament per la conformació d'un govern del PP. Serà efectivament un govern que no solucionarà cap dels grans dilemes que com a societat tenim sobre la taula, ni el social, ni el democràtic ni el nacional, com serà efectivament també un govern dèbil que obligarà a una gran vida parlamentaria al Congrés i que probablement tindrà data de caducitat a mitja legislatura. Això obliga que els diputats i diputades d'En Comú Podem facin valer com mai el resultat electoral que els ha portat al Congrés i estructurin conjuntament amb les seves aliances un espai d'oposició que serveixi a l'articulació d'una alternativa de futur.
Redefinició estratègica
No podem estar satisfets de la victòria d'En Comú Podem en la mesura que aquesta no cercava tan sols un bon resultat electoral, sinó que cercava conformar-se conjuntament amb els nostres companys i companyes de la resta de l'estat en l'eix vertebrador d'un govern del canvi. Si el resultat del 20 de desembre va certificar la fi del vell sistema polític, convertint el bipartidisme en una ombra d'ell mateix, el 26 de juny es va presentar com una oportunitat d'accelerar la història i conformar una alternativa de govern que fes front de cara als grans reptes que tenim com a societat: la justícia social, la transició cap a un nou model econòmic, la democratització social, cultural i política, i la capacitat de decidir com a societat quin futur volíem a partir del dret a decidir. I això no ha estat així.
Cloem un cicle en aquest sentit, encara que probablement tindrem de nou eleccions catalanes i espanyoles en els pròxims dos anys, on les forces del canvi en la seva transmutació institucional han irromput amb una força immensa. Els resultats del 24M, amb l'arribada de BCN en Comú a la capital de Catalunya, conjuntament amb els resultats de les altres ciutats del canvi, i els del 20D són exemples d'una acumulació de forces que ha de permetre activar el canvi en el present i construir la gran alternativa pel futur. Però no hem aconseguit tots els objectius que ens proposàvem i això obre un nou cicle de temps més llargs. En el mateix s'han de construir les alternatives no en termes electorals, sinó socials, econòmics, culturals i polítics. Si el que ha fet impossible assolir l'articulació d'un govern alternatiu ha estat el temor que hagi pogut despertar en alguns sectors, que s'ha convertit en mobilització efectiva en termes electorals, probablement el que hem de fer és ampliar l'espectre de la construcció d'aquesta alternativa en termes d'impregnació social. Si el que hem fet en aquest cicle electoral és intentar aplegar totes les forces possibles per produir un canvi radical en les majories electorals, ara la força emanada d'aquesta concentració s'ha de posar al servei d'aquestes mateixes forces polítiques, socials i culturals en un sentit ampli, estimulant la seva capacitat d'articular noves hegemonies.
Cap a l'articulació d'un nou subjecte polític
Alhora el que expressa En Comú Podem ha d'esdevenir un espai polític nou. La seva victòria s'ha cimentat sobre allò nou, aplegant el bo i millor de les tradicions anteriors, i per tant haurà de ser aquest aspecte el que s'haurà de reforçar per esdevenir un nou espai polític que superi els actors que el composen alhora que potencií el seu llegat. La conformació d'aquest nou espai polític, més enllà de l'arena electoral, ha de saber metabolitzar i respondre a les preguntes claus del país. Catalunya és una societat, com totes les del sud d'Europa, fortament ferida amb un creixement enorme de la desigualtat social i un model econòmic de creixement absolutament depenen de factors exògens a ella mateixa. En aquest sentit, el que hem propugnat fins ara, malgrat que la forta petjada ecològica i l'aposta per l'economia social i cooperativa i el teixit productiu, no supera encara els models keynesians. Per una primera fase, sobretot des de les possibilitats institucionals, és evident que es fa difícil caminar més enllà d'aquests models, com també ho és que donat el caràcter global de la crisi que es va desplegar a partir de 2008, haurem de seguir aprofundint en models alternatius que puguin passar de l'escala local a la nacional. En aquest mateix sentit, un altre element clau al qual ha de donar resposta aquest nou espai polític és als mecanismes de l'articulació i construcció de les sobiranies econòmiques, socials, culturals i polítiques de Catalunya. Certament el resultat electoral global a nivell d'estat no ajuda en aquest sentit a trobar vies rapides, però el debat sobre la unilateralitat, que ha estat fins ara un debat que ha girat sobre si mateix en un context internacional que no li és favorable i sense unes majories prou amplies per convertir-se en operatiu, probablement tampoc és una sortida en aquest sentit. La societat catalana té en si mateixa i per si mateixa una gran capacitat per conquerir cotes majors de sobirania, ja que de fet sempre ha estat en la seva mobilització com s'han aconseguit avenços en aquest sentit. Però aquestes conquestes es defineixen, es fan més fortes i majoritàries també en termes de país en el reforçament d'altres possibles canvis. La lluita per la multilateralitat del canvi, amb ritmes sens dubte diferents i on uns poden reforçar els altres, no ens fa més subordinats en aquest sentit, sinó més lliures, en una relació que ha de ser un dels eixos principals de reflexió d'aquest nou espai polític. Reflexió de la qual han d'emergir les grans propostes de país. Tot això des d'una aposta clara per reconstruir un nou catalanisme de les majories que tingui com a epicentre les classes populars i mitges del país sense subordinar-se a altres tradicions polítiques.
Els reptes que tenim al davant són grans, molt grans, però la base adquirida en aquest últim cicle polític ens permet afrontar-los. Això significa accentuar el caràcter de confluència, superant més encara l'articulació en coalició, caminant cap a un nou espai polític. Significa que aquest nou espai polític ha de tenir en compte els temps curts, però també sobretot els temps llargs, no tan sols en termes electorals, sinó en termes de construcció d'alternatives polítiques, socials, econòmiques i culturals en el marc d'un sistema que mostra signes molt forts d'esgotament en tots els sentits. Significa també reconstruir la tradició del catalanisme popular fora de qualsevol subordinació política i ideològica, entenent la construcció sobirana de Catalunya com una construcció interna i interrelacionada amb la construcció de la resta de pobles de l'estat en un país, el nostre, d'identitats múltiples. Significa saber veure que el recorregut fet fins a dia d'avui ha estat extraordinari, i reconèixer també que no hem aconseguit tot allò que ens proposàvem, i que hi ha derrotes que contenen victòries de la mateixa manera que hi ha victòries que contenen derrotes, que no hi ha lluita que no valgui la pena lliurar per construir el futur des del present. Els moments claus són els interregnes entre un cicle i altre, es forgen en els dies no històrics.
Certament l'escenari que s'obre és un escenari on l'impacte innegable d'un mapa electoral majoritàriament tenyit de blau a Espanya serà seguit segurament per la conformació d'un govern del PP. Serà efectivament un govern que no solucionarà cap dels grans dilemes que com a societat tenim sobre la taula, ni el social, ni el democràtic ni el nacional, com serà efectivament també un govern dèbil que obligarà a una gran vida parlamentaria al Congrés i que probablement tindrà data de caducitat a mitja legislatura. Això obliga que els diputats i diputades d'En Comú Podem facin valer com mai el resultat electoral que els ha portat al Congrés i estructurin conjuntament amb les seves aliances un espai d'oposició que serveixi a l'articulació d'una alternativa de futur.
Redefinició estratègica
No podem estar satisfets de la victòria d'En Comú Podem en la mesura que aquesta no cercava tan sols un bon resultat electoral, sinó que cercava conformar-se conjuntament amb els nostres companys i companyes de la resta de l'estat en l'eix vertebrador d'un govern del canvi. Si el resultat del 20 de desembre va certificar la fi del vell sistema polític, convertint el bipartidisme en una ombra d'ell mateix, el 26 de juny es va presentar com una oportunitat d'accelerar la història i conformar una alternativa de govern que fes front de cara als grans reptes que tenim com a societat: la justícia social, la transició cap a un nou model econòmic, la democratització social, cultural i política, i la capacitat de decidir com a societat quin futur volíem a partir del dret a decidir. I això no ha estat així.
Cloem un cicle en aquest sentit, encara que probablement tindrem de nou eleccions catalanes i espanyoles en els pròxims dos anys, on les forces del canvi en la seva transmutació institucional han irromput amb una força immensa. Els resultats del 24M, amb l'arribada de BCN en Comú a la capital de Catalunya, conjuntament amb els resultats de les altres ciutats del canvi, i els del 20D són exemples d'una acumulació de forces que ha de permetre activar el canvi en el present i construir la gran alternativa pel futur. Però no hem aconseguit tots els objectius que ens proposàvem i això obre un nou cicle de temps més llargs. En el mateix s'han de construir les alternatives no en termes electorals, sinó socials, econòmics, culturals i polítics. Si el que ha fet impossible assolir l'articulació d'un govern alternatiu ha estat el temor que hagi pogut despertar en alguns sectors, que s'ha convertit en mobilització efectiva en termes electorals, probablement el que hem de fer és ampliar l'espectre de la construcció d'aquesta alternativa en termes d'impregnació social. Si el que hem fet en aquest cicle electoral és intentar aplegar totes les forces possibles per produir un canvi radical en les majories electorals, ara la força emanada d'aquesta concentració s'ha de posar al servei d'aquestes mateixes forces polítiques, socials i culturals en un sentit ampli, estimulant la seva capacitat d'articular noves hegemonies.
Cap a l'articulació d'un nou subjecte polític
Alhora el que expressa En Comú Podem ha d'esdevenir un espai polític nou. La seva victòria s'ha cimentat sobre allò nou, aplegant el bo i millor de les tradicions anteriors, i per tant haurà de ser aquest aspecte el que s'haurà de reforçar per esdevenir un nou espai polític que superi els actors que el composen alhora que potencií el seu llegat. La conformació d'aquest nou espai polític, més enllà de l'arena electoral, ha de saber metabolitzar i respondre a les preguntes claus del país. Catalunya és una societat, com totes les del sud d'Europa, fortament ferida amb un creixement enorme de la desigualtat social i un model econòmic de creixement absolutament depenen de factors exògens a ella mateixa. En aquest sentit, el que hem propugnat fins ara, malgrat que la forta petjada ecològica i l'aposta per l'economia social i cooperativa i el teixit productiu, no supera encara els models keynesians. Per una primera fase, sobretot des de les possibilitats institucionals, és evident que es fa difícil caminar més enllà d'aquests models, com també ho és que donat el caràcter global de la crisi que es va desplegar a partir de 2008, haurem de seguir aprofundint en models alternatius que puguin passar de l'escala local a la nacional. En aquest mateix sentit, un altre element clau al qual ha de donar resposta aquest nou espai polític és als mecanismes de l'articulació i construcció de les sobiranies econòmiques, socials, culturals i polítiques de Catalunya. Certament el resultat electoral global a nivell d'estat no ajuda en aquest sentit a trobar vies rapides, però el debat sobre la unilateralitat, que ha estat fins ara un debat que ha girat sobre si mateix en un context internacional que no li és favorable i sense unes majories prou amplies per convertir-se en operatiu, probablement tampoc és una sortida en aquest sentit. La societat catalana té en si mateixa i per si mateixa una gran capacitat per conquerir cotes majors de sobirania, ja que de fet sempre ha estat en la seva mobilització com s'han aconseguit avenços en aquest sentit. Però aquestes conquestes es defineixen, es fan més fortes i majoritàries també en termes de país en el reforçament d'altres possibles canvis. La lluita per la multilateralitat del canvi, amb ritmes sens dubte diferents i on uns poden reforçar els altres, no ens fa més subordinats en aquest sentit, sinó més lliures, en una relació que ha de ser un dels eixos principals de reflexió d'aquest nou espai polític. Reflexió de la qual han d'emergir les grans propostes de país. Tot això des d'una aposta clara per reconstruir un nou catalanisme de les majories que tingui com a epicentre les classes populars i mitges del país sense subordinar-se a altres tradicions polítiques.
Els reptes que tenim al davant són grans, molt grans, però la base adquirida en aquest últim cicle polític ens permet afrontar-los. Això significa accentuar el caràcter de confluència, superant més encara l'articulació en coalició, caminant cap a un nou espai polític. Significa que aquest nou espai polític ha de tenir en compte els temps curts, però també sobretot els temps llargs, no tan sols en termes electorals, sinó en termes de construcció d'alternatives polítiques, socials, econòmiques i culturals en el marc d'un sistema que mostra signes molt forts d'esgotament en tots els sentits. Significa també reconstruir la tradició del catalanisme popular fora de qualsevol subordinació política i ideològica, entenent la construcció sobirana de Catalunya com una construcció interna i interrelacionada amb la construcció de la resta de pobles de l'estat en un país, el nostre, d'identitats múltiples. Significa saber veure que el recorregut fet fins a dia d'avui ha estat extraordinari, i reconèixer també que no hem aconseguit tot allò que ens proposàvem, i que hi ha derrotes que contenen victòries de la mateixa manera que hi ha victòries que contenen derrotes, que no hi ha lluita que no valgui la pena lliurar per construir el futur des del present. Els moments claus són els interregnes entre un cicle i altre, es forgen en els dies no històrics.