Reflexions de després i per després d'una vaga

I

La vaga del 29 de setembre ha estat des de tots els punts de vista possibles un èxit de convocatòria. Ni els seus propulsors inicials, ni els que es van organitzar a l’entorn de la mateixa, ni els que van decidir seguir-la malgrat tot i malgrat tots, s’ho esperaven. Certament, també molts foren els que no la seguiren, però foren molts, molts més dels que volen i diuen, els que s’atreviren a fer-ho. I no era fàcil. Es poden dir i es seguiran dient moltes tonteries sobre els piquets, tonteries útils que molts reproduiran incessantment i altres creuran cegament; o sobre un suposat dret al treball oposat al dret a vaga, que amb la mateixa força que és invocat en un dia de vaga s’incompleix la resta de l’any pels mateixos que el bramen pels mitjans, en un exercici de cinisme sense parangó: el dret al treball, reconegut en el nostre ordenament jurídic, és el dret a tenir una feina i són precisament els vaguistes els qui el defensen. Però aquests discursos parteixen d’una falsedat evident: aquesta no és una societat lliure. No ho és en un espai on uns tenen la força d’acomiadar i els altres la debilitat de ser acomiadats. On uns poden determinar la teva vida i els altres la poden veure transformada d’un dia per l’altre. I és just al vell mig d’aquesta forma de coacció i opressió on se situa una acció necessària: ara i fa dos-cents anys. Això no canviarà.

Tanmateix, malgrat l’èxit en unes condicions especialment dures, difícilment la vaga es plasmarà en un canvi de política sobre la reforma laboral del govern. El fet era que aquesta vaga, per primer cop des la del 1985 a ara, no s’enfrontava sols a les necessitats d’una patronal local, ni tampoc sols a les decisions d’un govern, sinó a quelcom més ampli: un sistema que té noms i cognoms. Un sistema global i concret que es reunia en un sopar amb el president del govern tan sols uns dies abans de la mateixa vaga, en un signe de qui vol governar les nostres vides. Aquesta democràcia, ja poc democràtica en molts aspectes, és ara tan sols una caricatura d’ella mateixa, que alguns pensin una altra cosa només ens parla de l’extensió del síndrome d’Estocolm, però de poc més. I tanmateix, tot i ser una vaga on no es podia guanyar immediatament, hi havia molt a perdre en ella: futurs possibles i impossibles. I aquests no s’han perdut. És més, s’han demostrar dos coses essencials: dignitat i capacitat front al poder. Sembla poc i és molt.

II

La crisi gestada des del sector financer, malgrat es vulgui reduir a un sol àmbit, no respon tan sols a les seves males pràctiques dels anys noranta del segle passat, quan els brillants teòrics de la nova economia i el neoliberalisme proclamaven la fi de la història i l’arribada d’una nova, i de fet ja molt vella, utopia a la terra: la del capitalisme desfermat. I és per això que qualsevol intent de reforma d’aquestes pràctiques serà, si s’arriba a fer, un mer pedaç de contenció de quelcom que no té aturador. La crisi, de fet, té unes causes anteriors en la decisió d’abandonar el model de creixement gestat després de la Segona Guerra Mundial, caracteritzat per una forta intervenció de l’Estat en l’economia i la capacitat creixent de les poblacions per imposar les seves necessitats al capital. Aquesta decisió, feta sobre la derrota del cicle de lluites dels setanta, portà a un model de creixement que ha situat el capitalisme financer com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis, subordinant i ofegant la resta de realitats econòmiques. Si a principi de la dècada dels vuitanta la proporció entre capital financer i capital real era de 5 a 1, amb el canvi de mil·lenni el primer ja sobrepassava 16 vegades al segon. Allò virtual ha superat i ofegat a allò real i el sistema, en el procés, s’ha convertit en una gran il·lusió que els rics han imposat als pobres. En aquest marc destruir treball, i no només explotar-lo, es va convertir en una forma de generació de beneficis, que anava més enllà de la introducció de noves tecnologies productives substituïdores de força de treball, en aquest marc era preferible la inversió especulativa que no en nous sectors productius on les taxes de productivitat, i per tant les de benefici, eren difícilment multiplicavles (malgrat s’intenta constantment en la forma de precarització i privatització del sector de serveis) i en aquest marc, per posar-ne tan sols un exemple, els dirigents empresarials dels Estats Units passaren de cobrar 40 vegades el salari mig durant els anys setanta a 367 vegades l’any 2000. Aquesta situació imposa, si és que hi ha alguna voluntat real de fer-ho, cosa més que dubtosa, una readequació del sistema que no té com a marc una sola crisi. De fet, la situació és molt similar a la dels anys vint i aquesta història va acabar en aquell període només després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix hi ha diferències també radicals respecte a aquell període. La crisi financera és tan sols un aspecte més de la crisi d’un model. S’encavalquen amb la mateixa, i ho faran cada cop amb més força, la crisi energètica, on per primer cop la humanitat s’enfronta a un esgotament del model energètic anterior i no a una substitució per una nova energia més barata i eficient de caràcter universalitzable com s’esdevingué de la tracció animal al carbó i del carbó al petroli, l’alimentària i l’ecològica. Certament el capitalisme és un sistema que ha mostrat una capacitat extraordinària d’adaptació a diversos escenaris. Però essent això cert, també ho és que, malgrat el seu intent constant i exitós de mostrar-se com el sistema natural i únic possible per la humanitat, només té una mica més dos-cents anys de vida. I això pràcticament és res en termes de possible predicció de la seva perdurabilitat. Al llarg de la seva història els éssers humans han viscut com alguns dels seus sistemes, pocs, aconseguien transformar-se a si mateixos i altres, molts, implosionaven finalment. La diferència radical ara resideix en el següent: mai un sistema havia estat mundial ni la seva possible implosió estava tan connectada amb la mateixa possibilitat de la perdurabilitat de la vida. Els escenaris previsibles són en aquest sentit ombrívols i davant dels mateixos les posicions dels que en tenen plena consciència es radicalitzen. L’esfondrament de tot allò que postulava el neoliberalisme no ha suposat en aquest camí el pas cap a un altre paradigma econòmic. Hi ha molt en joc i molt a perdre en el mateix. Ho expressava clarament Warren Buffet fa uns anys: “Sí, hi ha lluita de classes i és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i l’estem guanyant”. Que per molts no hi hagi un estat de guerra, al igual que ja no hi hagi classes, no significa que altres, uns pocs, ja l’hagin declarat i que siguin plenament conscients de quin és el seu bàndol.

III

Estem més que probablement davant per davant d’un cicle reaccionari, absolutament reaccionari. L’esquerra que va intentar adaptar-se als nous temps durant la dècada dels vuitanta i els noranta, en comptes de transformar-los, no té o no sembla tenir de moment respostes a l’estat de coses imperant. Tan de bo fos així, però ara mateix no sembla que pugui aportar molt, més enllà d’anar a la deriva un dia apostant per la inversió pública i els nous models productius, pel següent atacar el dèficit, proclamar la necessitat de reformes en el mercat laboral i les jubilacions i protegir allò que ja està en ruïnes. I sobre aquesta deriva es gesta la seva possible derrota electoral. En aquest marc, a més, els espais tradicionals de socialització dels valors i les pràctiques de l’esquerra pateixen una rapidísima erosió, en un procés que ja es va iniciar durant els anys setanta, però que ara està prenent unes unes dimensions inusitades. Les trajectòries laborals segmentades, quan existeixen, el debilitament dels teixits socials tradicionals, l’organització política entesa pràcticament com a organització per guanyar eleccions, quan en realitat es percep que la sobirania última sobre les decisions que afecten a la vida cada cop té menys a veure amb els espais institucionals, porten a un trencament en la transmissió de valors i pràctiques, que en un procés similar als anys vint va ser l’avantsala de l’emergència del feixisme.

Tanmateix aquesta vaga, si demostra alguna cosa és precisament la permanència, malgrat tot i malgrat tots, d'àmplies capes de la població disposades a resistir. D’una banda els sindicats majoritaris, en una convocatòria marcada pel dilema, insuperable en la seva lògica interna, d’articular una resposta a les agressions sense que aquesta erosiones en excés a l’esquerra institucional, han mostrat intacta la seva capacitat de convocatòria en els sectors industrials tradicionals. De l’altra banda ha emergit com en cap vaga anterior una certa capacitat d’organització, tant en els barris com a únic espai possible de connexió actualment dels sectors més precaritzats, com en accions com l’ocupació del Banc a Pl. Catalunya, d’aquelles persones que el sindicalisme tradicional no pot recollir actualment. Aquesta dinàmica organitzativa genera i generarà tensions que no són noves. Quan un sindicat, independentment de la radicalitat o no dels seus postulats, ha intentat agrupar en el seu si realitats que van del treballador industrial, als treballadors més precaritzats o en atur, usualment el procés ha finalitzat amb el propi trencament intern. Mentre els primers prioritzen en la seva acció l’organització i les lluites parcials en l’àmbit laboral, els segons, sense aquesta possibilitat, tendeixen a l’acció disruptiva en el carrer. Una dinàmica que portà al trencament de la mateixa CNT durant la dècada dels trenta, entre els sectors hegemonitzats per la FAI i els trentistes, o que a finals dels seixanta explica la pluralitat organitzativa que adquiriren les primeres CCOO, entre aquells que s’organitzaven en la fàbrica i aquells que ho feien en els barris. Ruptures organitzatives i discursives que, tanmateix, en termes de moviment social a voltes han mostrat capacitats complementàries. Deia un vell dirigent obrer dels cinquanta que el sindicalisme era com la física o ocupes un espai o te l’ocupen. Els sindicats no es poden inventar, l’emergència de les mateixes CCOO durant els seixanta és inexplicable sense la desaparició de la CNT anteriorment, i en aquests moments aquí només existeixen tres opcions: UGT, CCCO i CGT. Tres sindicats amb discuros difernciats i pràctiques divergents, però sindicats al cap i a la fi. Tampoc es pot negar una realitat: difícilment segments creixents de la població trobaran en les formes sindicals tradicionals l’espai des d’on articular les seves demandes. Dades com més d’un 40% d’atur juvenil, en unes trajectòries laborals que en el millor dels casos només es recuperaran en una dècada, un 20% d’atur global sense cap mena d’esperança d’una reducció significativa immediata o 40.000 famílies desnonades a Barcelona, ens parlen d’una realitat vital duríssima que està patint ara i aquí gran part de la població. Realitat que hauria d’imposar formes d’organització flexibles en les accions sindicals, o que vislumbrarà, com s’ha pogut veure en aquesta vaga, l’organització fora dels mateixos d’alguns sectors. Aquesta organització ara és dèbil, però per aquells que la critiquen sense més, cal veure que en ella es troba una de las claus possibles per aturar la impregnació del cicle reaccionari entre la població i trobar les vies d’una resistència que haurà de ser llarga i, en essència, constantment innovadora. I en aquesta ocasió s’ha demostrat una capacitat que no pot ser menystinguda sense més ni ofegada en debats esterils.

Concentrar-se en aquest marc en el debat sobre la violència no té cap mena de sentit. És un debat absolutament imposat on les cartes estan marcades abans de començar a jugar. És evident que el conjunt d’aldarulls viscuts durant la jornada no foren organitzats, més enllà dels protagonitzats per les forces d’ordre que cometeren un bon grapat d’il·legalitats durant aquell dia. Com també ho és que no existeix un suposat triangle de la violència entre Barcelona, Grècia i Itàlia, que ha donat per molts titulars, tertúlies i excitacions varies. Un triangle inexistent si no s’inclou en el mateix fenòmens d’una dimensió molt més intensa, com els viscuts durant les mobilitzacions estudiantils dels anys noranta a França, que s’han anat reproduint periòdicament en una dimensió que deixa en mer foc d’encenalls el viscut a Barcelona, o les setmanes de foc a Londres durant els vuitanta. És en aquest sentit un debat que plantejat en els termes que s’ha fet és absolutament inacceptable. Després d’un any d’ajudes al sistema financer, després d’un any en què aquest mateix sistema, retornant favors a la població, imposi ara retallades draconianes a la societat, convertint els salvats en botxins, després que es plantegi la possibilitat de que la major part de la població es quedi sense jubilacions per tal d’assegurar que els recursos públics estiguin disponibles per fins privats, que ara el gran debat dels mitjans de comunicació sigui el que sigui és com a mínim un exercici de cinisme. Els aldarulls creixeran, organitzats o no, tal com anuncia el mateix FMI –probablement un dels principals núclis d’organització de la violència global actualment–, i són, en tot cas, l’expressió d’un problema, no el problema en si mateix.

IV

Com es transformarà, si és que ho fa, l’esquerra política i institucional en aquesta nova realitat és quelcom que està per veure. Pot optar per anar gestionant alternativament, en els canvis de cicle electoral, una transmutació de les nostres vides menys agressiva, encara que el procés no sembla tenir bona fi, o imposant nous rumbs. Tanmateix, no hi ha signes que en aquest camp s’estigui afrontant, més enllà de la reacció tàctica, la nova situació. En el camp de l’esquerra política radical, imbricada en alguns casos amb els moviments socials alternatius, s’estan gestant processos unitaris. Però a voltes, aquests semblen més marcats per unes més que minses perspectives electorals, que només s’imbriquen amb processos reals de creació d’espais nous a escala local, que no pas per un procés real d’unitat cap un pol organitzatiu anticapitalista. Mantenir separacions ideològiques en un moment en el que més que respostes, si no són identitàries, hi ha preguntes, sembla també una reiteració d’allò vell per sobre d’ho nou. Tanmateix, en el camp de la lluita social, les experiències de la vaga mostren una gran capacitat de fer un treball conjunt que s’ha de poder perllongar en el temps, oblidant cada cop més les pretensions de protagonisme o hegemonia del que no és en realitat sinó un subjecte extremadament dèbil en una situació extremadament complicada. Un subjecte que va molt més enllà tanmateix del camp polític d’aquesta esquerra, i que malgrat la seva debilitat té capacitat de creació de xarxes, de connexió de realitats organitzades als barris i que conté potser molts mons dintre del món, però en ells hi ha un principi d’esperança i de capacitat que ha de poder ser activat. Si ho aconsegueix en el camí aprendrà, perquè ara no podem sinó aprendre en una situació i un món completament nou. Un món on només es pot començar per una única voluntat. La que s’hagueren de plantejar els fundadors de la primera societat obrera, quan no tenien res més que una sola certesa: Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat. Un any després estaven tots detinguts, cent anys després el nombre dels seus membres es comptava per milions. Aquesta vaga no ha anat malament i no ha estat cap final.

A Ankar, In Memoriam

“Entre los asistentes estaba Ángel Rozas Serrano, persona de muy baja estatura, un enano, quién se colocó en una de las sillas de la sala, rehusando hacerlo en la presidencia; pero sus intervenciones fueron escuchadas atentamente, por los concurrentes, entre los que goza de bastante prestigio.”





Així el descrivia un informe policial fet al barri de Llefià de Badalona el 1967. Un de tants on el seu nom surt innombrables vegades. En altres documents, en les cartes clandestines enviades durant la negra nit franquista per informar i informar-se, per comunicar i comunicar-se, per conèixer i reconèixer-se com a un, com a molts, que no parlaven a la llum pública, però existien, el seu nom era un altre i era escrit amb respecte: Ankar. Però tot això ho vaig saber després de coneixe'l i no m'ho va explicar ell. Ni un bri de vanitat corria per les seves venes. És cert era baix, extremadament baix, i sempre reia. Sempre, menys quan entrava a la sala on el vaig conèixer indignat per alguna cosa que havia llegit al diari. Però era alt quan reia, era gran quan s'indignava, era immens quan davant la gent projectava una veu profunda que parlava de la dignitat obrera com poques. Quan el detenien, els botxins res sabien d'aquella dignitat, però era des d'ella que finalment acabaren per tenir-li un respecte desconegut que es traslluïa en els seus informes. Aguantava:



“ Yo diría, yo diría... por las convicciones porque mi experiencia a lo largo de tantas detenciones y he visto mucha gente derrumbarse, mi experiencia es de que la gente no habla por los palos, sino por miedo a los palos. Es decir, la gente, si se acobarda, si se asusta y se acobarda y da cancha a la policía, estos se envalentonan y ya te exprimen como un limón, ya, aunque no sepas nada, los tíos creen que sabes más, ese fue el caso del año 58 con un compañero (...). Era un hombre que medía un metro ochenta, un metro noventa y fuerte, claro, sin embargo yo he visto ese hombre hundido totalmente y correr por debajo de las mesas huyendo de la policía como... y a mí eso... a mí eso me daba vergüenza, a mí eso me daba vergüenza y yo me prometí a mi mismo que eso no me lo hacían, ¡me matarían!, pero, pero no iban a obtener nada... (…) Es una fuerza moral, yo diría que es una fuerza moral más que física, yo diría que es más fuerza moral que física, si tienes una convicción neta de que lo que tu defiendes es lógico y de que tus compañeros que no están allí dependen que no estén allí de ti.”



Detingut infinites vegades, en infinits llocs, degut a un sol pas. Fou un pas petit, fet per pocs a l’inici, però que marcà un camí que malgrat tot es mostrà immens. El pas que anava de la clandestinitat a la llum pública, el pas que anava de la por al crit, del silenci a la paraula. El pas que no feia sinó recuperar en les pitjors condicions possibles el credo d’una de les primeres societats populars obreres fundades a finals del s.XVIII, “Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Per ell fou un camí iniciat des de la indignació pura. Corrien els anys de misèria obrera i ell assistia a una reunió parroquial on el qui parlava deia que les malalties dels treballadors estaven causades pels seus pecats. No pogué més, s’aixecà i en aquest petit gran gest tot va canviar:



“Aquí estás diciendo tonterías, porque yo he visto los hospitales, es porque a la edad de desarrollo no tienen los alimentos necesarios, porque, ¿por qué no vamos? ¿por qué no visitas, en vez de esto, las casas de estos chicos y chicas que están en el hospital?, ¿a ver cuáles son sus necesidades, cuál es su situación, sus posibilidades?”. Se quedó muy parado. Bueno allí se armó una, se armó un tinglado y me echaron a la calle, me expulsaron: “este fuera, expulsado, ¡este es un comunista!”. La noche que me dijeron esa palabra yo no tenía ni idea de lo que era un comunista, ni idea, nada más que inquietud, entonces digo, coño, pues si, si querer remediar todas esas injusticias es ser comunista…



I així fou. Es convertí en un comunista. Però no qualsevol. S’infiltrà en el Sindicat Vertical franquista i des d’allà començà a organitzar a altres com ell i des d’allà comença a pensar una nova forma d’actuar i des d’ella il·luminà amb altres un nou camí que aconseguí redefinir l’àmbit del possible sota una dictadura. Un camí que eclosionà el 1964 a Barcelona i que quan ho féu, malgrat tota la repressió, seria ja imparable. Un camí que estava fet de lluites, de victòries i derrotes, però que sobretot teixia quelcom més en allò que cremava les ànimes dels que el visqueren. Ho descrivia un jove obrer que el vivia per primera vegada:



“Cuando bajaba con mi velomotor por la Vía Layetana había ya nutridos grupos de trabajadores en la Plaza de San Jaime y frente al edificio de la Delegación de Sindicatos. Quité gas para bajar despacio y darme cuenta de la distribución fuerzas represivas (...). Los corros de trabajadores se iban haciendo densos en la Plaza frente a Correos. Sentados en las escalinatas a la salida del metro, en la plazoleta, en los jardines, grupos de trabajadores nerviosos adoptaban un aire de despreocupación que no sentían. Se habían dado cuenta de la encerrona que suponía manifestarse con tal despliegue policiaco, pero estaban decididos a hacerlo. Para la mayoría de ellos, esta manifestación sería su bautismo de fuego, un paso adelante en la lucha que estaban llevando desde hacía algún tiempo en la empresa. Por primera vez, trasladaban la lucha a la calle, respondiendo al llamamiento de unas comisiones de las que casi nadie había oído hablar. Pero por las fábricas había corrido un papel pidiendo un sindicato obrero representativo, una auténtica organización de clase que nos ayude en la defensa de nuestros derechos, y lo habíamos firmado (...). Nos dábamos cuenta, confusamente, de que por primera vez desde el final de la guerra civil había surgido un brote de organización obrera unitaria, el sueño dorado de todos los trabajadores; y allí estábamos, por centenas, por millares, dispuestos a apoyar a estos hombres, desconocidos todavía, pero reconocidos ya como nuestros dirigentes. Corrió la voz de que unos días antes habían detenido a más de treinta y se temía que no quedase nadie para responsabilizarse de entregar el escrito.



Vi a un grupo de trabajadores de mi empresa y me dirigí hacia ellos (...). Nos saludamos con la alegría que da el sentirse entre amigos, cuando se husmea el peligro. Estaban allí los que ya me imaginaba que vendrían, pero estaban también algunos que nunca hubiese sospechado que se interesasen por estas cosas. "El Cabra", por ejemplo, que sólo sabía hablar de fútbol. "El Romuldo", que no gozaba de muchas simpatías, pues decían que iba para encargado. Estaban también "El Chato" y "El Pipiolo" y varios más gastando bromas. Miré alrededor y localicé a los de la Maquinista, cerca de la boca del Metro. Aquéllos eran los que habían arrancado la famosa huelga de solidaridad con Asturias en el 62. Me tranquilizó ver gente con experiencia a nuestro lado. Muchos trabajadores habían venido con sus mujeres, más graves, con menos ganas de bromear (...).



De repente nuestra atención fue atraída por algo que ocurría al otro lado de la plaza, cerca de la estación de Francia. Un grupo compacto, casi en formación, avanzaba hacia donde nos encontrábamos nosotros. Reconocí a los que iban delante. Los compañeros de la Hispano Olivetti. La empresa punta en la lucha obrera de Barcelona. Habían conseguido sustanciales mejoras salariales, eran los únicos capaces de hacer asambleas regularmente en el interior de la fábrica y mantenían un clima de agitación permanente. Allí venían con sus líderes al frente. Rosich, el más popular, con su sempiterna sonrisa. Gómez, ya cincuentón, irradiando una enorme sensación de solidez y seguridad, contagiando su tranquilidad y confianza. "El Rondeño", irremplazable para los mítines, y "El Malauva", cejijunto y callado, pero eficacísimo a la hora de organizar.



Su llegada pareció ser la señal, pues cinco hombres se destacaron. Uno llevaba un pliego en la mano. Era la comisión que se ponía en marcha hacia el Sindicato. Se hizo repentinamente el silencio, interrumpido a veces por una sirena del puerto o el claxonar de un coche. Pero los hombres callaron, en un silencio hecho de dignidad, de libertad pisoteada; de odio, miedo y cólera; de lucha clandestina, estrecheces y prisión; de niños sin escuela, de pluriempleo, de humillaciones; de 25 años de su paz y de su orden; de hipocresía religiosa; de emigración, de chabolas, de hombres sin patria. Silencio de conciencia social que se va forjando, de clase obrera que se va organizando, de lucha obrera que rompe, tritura y arroja ese miedo que ellos llaman paz, esa explotación que ellos llaman orden.



Silencio de más de 25 años de silencio.



Nos agrupamos todos detrás de esos cinco hombres, y éramos tantos, que cuando la cabeza llegó a las puertas del Sindicato, aún había gente que no había salido de la plaza, frente a Correos.”



El 1976 ja eren milions els que com ell havien dit prou. Ompliren els carrers i les places, pararen les fàbriques i feren girar totes les cares cap a ells, fent impossible que la dictadura continués. Tu ho vas fer possible, gràcies. Gràcies per retornar-nos una cosa que no té forma, ni volum, que no té olor, ni color, que sent petita és gran i sense la que molts no ens podríem ni reconèixer: la dignitat robada en aquell 1939. Gràcies per trencar el silenci, quan ningú s’atrevia, dient una veritat tan sencilla com que érem milions i el món no era seu.

La mort, el feixisme i nosaltres.

En el debat actual sobre la memòria històrica hi ha un element que sembla menor (i s'entén amb la que està caient) i que en realitat no ho és. Un cop esmorteïdes les polèmiques més urgents, i necessàries, sobre la llei d'amnistia del 1977, sobre la declaració de la nul·litat dels judicis franquistes o sobre la possibilitat de que l'Estat es faci càrrec de la localització dels morts de la repressió franquista, quedarà quelcom present en el futur: els espais públics de memòria. Serà allà on el nostre codi ètic com a col·lectivitat quedarà marcat com a principal llegat pels que han de venir, serà allà on parlàrem del que vam ser, del que som i del que voldríem esdevenir. Les decisions actuals diran quelcom sobre nosaltres als que estan per venir. I, certament, molt s'ha fet en aquest camí, però per moltes més plaques que es posin, per molts espais que es senyalin , la veritat és que aquest no és un problema de quantitat (el furor actual haurà de donar pas a una altra cosa si no es vol que sigui el rovell el que decideixi sobre elles en el futur), sinó de qualitat. I en el cor d'aquest problema existeix una peça que per molt que en els debats públics sembli menor, alguns saben que es troba en el vell mig del nostre passat i futur: El Valle de los Caídos. No en parlen, però ho saben. Un article sencer, el setzè (i una disposició addicional) li és dedicat en la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Cap altra espai mereix aquesta consideració i aquesta protecció.


En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.

I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.

14 d'abril....

“Recuérdalo tu recuérdalo a otros.... no es sólo un poema sobre la Guerra Civil Española..., es un poema que habla de la fe, de la dignidad y de la nobleza, de lo mejor de los seres humanos... Eso significó aquella lucha para Luis Cernuda que la vivió y eso representa para mí que la recuerdo hoy y la recuerdo a otros, acatando el mandato del poeta. Eso es lo que el sueño de la Segunda República Española representa para muchos españoles de mi generación que crecimos en un país oscuro e inmóvil, que llegamos a creer que España había sido condenada desde siempre a la oscuridad de la caverna, a la inmovilidad de los años iguales, feos, grises, y que sólo mucho después descubrimos en vosotros, en vuestra fe, en vuestra dignidad, en vuestro coraje, un motivo para estar orgullosos de haber nacido aquí. El orgullo de heredaros y el deber de recordar.

“Que mi nombre no se borre en la historia”. Esta fue la última frase que escribió Julia Conesa, una modista de 19 años que fue fusilada... en las tapias de la vergüenza del régimen fascista. “Tened en cuenta que no muero por criminal, ni ladrona, sino por una idea” eso nos pidió Dionisia Manzanero, otra de las trece rosas, y eso es lo que le debemos a ambas y a todos que como ellas dieron la vida por nosotros... por el futuro. Eso es lo que le seguimos debiendo a la mejor generación de Españoles que ha existido jamás. Una generación, la vuestra, con la que España mantiene una deuda eterna y eternamente pendiente. Nosotros somos la historia a la que se confió Julia Conesa. Nosotros somos el fruto de vuestra fe, de vuestra lucha, de la ejemplar dignidad con la que afrontasteis la traición y la derrota. Y nosotros estamos hoy aquí para daros las gracias por ser lo que sois. Estamos aquí para recordar y para recordárselo a otros. Para afirmar que ya va siendo hora de que la historia se ponga a la altura de sus protagonistas....

Porque sólo cuando se recuerde de verdad lo que significo aquel proyecto que asombró al mundo, que derramo luz y justicia sobre un pueblo que nunca había sabido lo que era vivir con dignidad y vivir en libertad y que situó a España por primera y única vez en muchos siglos a la cabeza del progreso de las naciones. Sólo cuando eso ocurra, podremos miraros a los ojos sin avergonzarnos.

Ningún monumento brilla tanto como la verdad. Ningún homenaje es más justo que la limpia reivindicación de la memoria... Gracias compañero, gracias, por el ejemplo. Gracias porque me dices que el hombre es noble, nada importa que tan pocos lo sean, uno, uno tan solo basta como testigo irrefutable de toda la nobleza humana. Lo recuerdo yo y lo recuerdo a otros...”

Almudena Grandes

Barcellona 1938 - 2008

En l'aniversari dels bombardeigs de març sobre Barcelona voldria oferir una de les primeres poesies dedicades als bombardeigs. Ho faré en italià i no en català, en el camí d'una memòria comuna a l'entorn d'una experiència que ens fou comuna, en la cruilla d'una guerra civil que començà aquí per arribar després a allà. És del recull acabat d'editar de literatura catalana sobre esl bombardeigs de Barcelona.

Barcellona, città grande

Ladislau Martí
1938

Barcellona, città grande
mai sei stata così grande e forte.
Sei grande in riva al mare,
mentre ti arrampichi su per i colli
e baci le rive dei fiumi
e abbracci campi e villagi.
Sei grande per le tue strade,
alveari sempre pieni,
per i tuoi palazzi e giardini,
per la tua aria che innamora,
e per il lavoro e il sapere
e le arte che son la tua gloria.
Sei grande ora per il tuo dolore
ed il coraggio con cui lo sopporti
Gli aerei nemici
di bombe spesso ti tempestano
e fra la morte e le macerie
il pianto dei tuoi figli ti affligge.
Barcellona, che tormento!
Quanto rovine e quanta angoscia!
Nessun'altra città al mondo
ha visto tanta devastazione i una volta!
(...) Chi ti voleva soggiogare
ebbe un giorno la tua risposta
che ersero sul chi va là,
i tuoi figli come un sol uomo
ed il traditori svanì
come un bicciere frantumato.
Dai disordini di quello scontro
scaturiva una vita nuova.
Sulle rovine di quei giorni
fiorì una chiara aurora!
(...) Ed alla guerra ti desti
tu che sei di pace seminatrice.
Se alla guerra ti sei data,
è perché te lo impone il destino.
Ma la guerra non temi
ché ti sai forte e potente
e conosci il vigore
di chi ti defende ed onora,
(...) Non importa che il nemico,
usando armi vili,
creda che la paura e la fame
possano abbattere il tuo popolo.
Non importa che nel tuo stesso
grembo accogliente
tu lo veda straciare
come una viscida serpe.
Nessuno può abbatterti
nobile e leale Barcellona!
(...) Il mondo ha su di te lo sguardo fisso:
tu sai bene che devi rispondere.
Barcellona, città grande,
mai sei stata così forte e grande;
la grandezza del tuo senno,
la fortitudine della tua gloria,
seranno l'esempio del mondo
per la fraternità degli uomini!

La Storia siamo noi...

I continua....

El més petit de tots.... és per aquest infant i tots els de la terra..que els homes lluitarem fins a morir o a vencer...

(adoro aquesta canço, la seva història i tots els seus fils, que ara també són un poc meus)

Quan es fa una gran exposició, usualment aquesta no és tan sols allò que es veu. Ho visible tan sols amaga ho invisible. És un gresol d’il·lusions, nits sense dormir, caps de setmana de feina sense treva, trucades inesperades a trenc d’alba, de somriures, moments iracunds, enfadades i complicitats. Hores, moltes hores, temps molt de temps, petits cristalls fets de petits moments. Quan es fa una gran exposició les complicitats van més enllà del cor d’aquells que l’impulsen i es coneixen i s’estenen fins a persones que també l’impulsen i ja no es coneixen. Un professora d’institut, una protagonista que amb la seva veu posa veu als que ja no poden ser salvats, una dona que recupera unes fotografies de casa seva per poder ser exposades o el David que conserva en una habitació (i emprenyat està i amb raó) les restes materials recuperades pers uns veïns que van considerar que aquell patrimoni no podia desaparèixer en l’oblit, la persona que.... són tan sols una part dels fils d’una història difusa i sense la qual no existiria aquella sala, aquell element, aquell moment. És així una història en què tots els seus implicats creuen que mereix ser construïda, rescatada i explicada en un nou present. L’anima un dolç pàlpit que és el que realment la fa gran. Una exposició és així també, quan no es freda, quan és càlida, quan ens parla de quelcom que realment commou al que la gaudeix, una xarxa invisible de gent que s’estén al llarg i ample d’aquest petit país, traspassa fronteres i va més enllà. Certament, i això ho he viscut sempre quan una exposició és càlida i no és freda, cap dels seus protagonistes surt igual de tal com havia entrat en la mateixa. Si les passions, il·lusions, desitjos i voluntats la fan possible, aquestes també estaran presents en les lectures posteriors del que fou aquell moment.

Tanmateix va valer la pena, va valer molt la pena, i continua.... Ara aquesta exposició està a Itàlia, de la mà d’una de les seves comissaries, explicant en altres contrades, a altres gents, allò que es va esdevenir. Aquesta és una història comuna encara que, fins ara, no era comunament recordada, comunament reconeguda. A la vegada aquesta exposició, de la ma de la Nèlida i del Pep ha arribat a la xarxa en una admirable pagina web encara en construcció. Jo ja hi estic poc implicat, altres històries em tenen ocupat, però continua i vull felicitar a tots els que ho fan possible. De nou, segurament, molts dels seus noms no seran reconeguts i coneguts, però sense ells, en les intrahistòries de la història, res seria possible.