Una imatge fossa en negre. Blanc sobre negre, una frase que diu alguna cosa com a “Espanya, acabada la guerra civil s’instaurà un règim feixista...”. S’aclareix la imatge. Una nena morint-se. Comença la pel·lícula. Una proposta rara avis on n’hi hagi. Gènere fantàstic amb un passat tant present com el primer franquisme. L’entrada de la pel·lícula “El Laberinto del Fauno” sorprèn a l’historiador (sorprendrà a algú més? Sí, probablement al politioleg i sociòleg els neguitejarà, tenint en compte que a les seves facultats encara parteixen del text de Linz de 1964, aquell que deia que el franquisme era un règim de pluralisme limitat sense ideologia rectora, per explicar el que fou aquella dictadura. Hi ha un llibre que encara roman a un calaix perdut perquè una sociòloga va considerar intolerable que parlés del franquisme com a feixisme). Sorprèn perquè el debat que ens ha ocupat els últims anys sobre si el franquisme era feixisme o no ha acabat per generar uns escrúpols innecessaris. Primer el debat es situava entre aquells que defensaven que el franquisme era feixisme i els que parlaven d’un règim de pluralisme limitat, després vingué la broma del despotisme perifèric, encara més tard dictadura no totalitària i últimament no seria feixisme, però si feixistitzat. Aquest és un país on en comptes de nacions tenim nacionalitats segons la Constitució (quan la nacionalitat de fet només pertany a les persones no als països), perquè no llavors en comptes de feixisme podem haver tingut un règim feixistitzat. El director mexicà davant de tot això, o passant de tot això, que és el que hauríem de fer la resta de mortals paralitzats per un debat sense gaire sentit (a Itàlia, al no poder negar el caràcter feixista del feixisme -alguns ho han intentat de totes maneres- s’utilitzen pràcticament els mateixos arguments per dir que en el seu cas no era totalitari: cada terra fa sa guerra), ens explica només començar la seva obra que a Espanya hi havia feixisme. No només fa això, ens ensenya també magistralment a un feixista encarnat meravellosament per Sergi López. Acostumats a tant revisionisme històric, a tanta literatura de Salamina, sorprèn aquesta forma d’enfocar el problema. Els maquis són resistents de la dignitat i la dignitat existeix i va existir fins i tot en les pitjors condicions. En el metge que decideix acabar amb una tortura, sabent que li costarà la vida, i quan li pregunten perquè ha desobeït les ordres, abans de morir, només respon “Es que obecer por obedecer, eso sólo lo hacen personas como usted, y yo, yo no le obedezco”; en el maquis que lluita sabent-se perdedor d’una guerra desigual; en la nena que no renuncia a la vida del seu germà per salvar-se d’aquell món i, fent, això el director la salva. I és que la resistència va existir i va ser digna, més digna que el feixisme en moments on tot es pretén equiparar. No hi ha qui li canti les seves gestes i tanmateix ella es mantingué quan tot semblava perdut, ella animà a la resistència francesa –les armes nazis foren lliurades a Leclerc, però també als mandos espanyols, car la cançó amb la que s’alliberà París va ser “Ay Carmela”– i ella existí abans de que cap vaixell aliat desembarqués a Sicília. S'esllanguí, en la seva forma de resistència armada, quan les democràcies decidiren no acabar amb el franquisme finida la Segona Guerra Mundial, i d'aquí la seva sort en la nostra memòria, com també en part d'aquí tanta elucubració sobre el caràcter del règim que s’imposà a Espanya. No deixa de ser curiós que la primera definició del franquisme com a no feixisme vingués de la mà d’un politòleg afincat als EEUU, just després de la renegociació sobre la presència de bases americanes a Espanya el 1963. No podia ser que una democràcia que havia triomfat sobre els règims feixistes ara estigués precisament col·laborant amb un d’ells? No pot ser que part de les nostres elits polítiques, culturals, religioses i econòmiques participessin en la construcció d'un feixisme? Quan una altra llum s’apagava en un altre indret, en un altre temps, deia Rosa Luxemburg en el seu últim article abans de morir assassinada, “L’ordre regna aBerlín”, que aquest ordre estava edificat sobre la sorra, i que aquella llum trobaria la manera de proclamar de nou: vaig ser, sóc i sempre seré. La construcció desacomplexada i al·legòrica de Guillermo del Toro ens acosta i ens evoca així, des d’una narrativa que apel·la als grans mites, a la llum, a un món perdut millor que mil relats “reals”. Sense complexos, sense demanar perdó, ni clemència, a cap escrúpol generat en debats que a voltes tenen més de psicodrama que no pas d’altra cosa.
