“Som l’embrió polític d’una futura constitució dirigent”
(Salvador Seguí, 4 de setembre de 1920)
I
A finals de maig d’enguany una de les principals
organitzacions de les elits catalanes, el Cercle d’Economia, va presentar un
document que ha passat relativament desapercebut. Sota el suggerent títol de “Fi
de cicle. Nous temps”, la proposta del Cercle apunta directament a la
necessitat de realitzar una reforma dels nostres principis constitucionals. Es
constatava en aquest sentit que la crisi actual no és tan sols econòmica, sinó
també una crisi de legitimitat del sistema en un context europeu on existeix “una
forta tensió entre política i democràcia”. Tensió que a casa nostra es concreta,
a més, amb “l’esgotament polític i institucional de la ja llarga etapa que vam
iniciar a mitjan de la dècada dels 70”. És a dir l’esgotament del règim polític
que va emergir del que s’ha conegut com a Transició.
És més que recomanable en aquest sentit la
lectura d’aquesta proposta a unes esquerres que tendeixen a veure als seus
contraris com a inamovibles i queden fora de joc quan, efectivament, es mouen.
Però sobretot és recomanable tant per veure allò que ocupa a aquestes elits com
per, sobretot, observar que és el que els preocupa. Si el document es diàfan en
allò que proposa, encara fou més transparent el que digué el president del
Cercle, Josep Piqué, durant la seva presentació. No es tractava per ell d’un
debat opcional sobre la idoneïtat o no de fer una reforma constitucional. Si no
s’encarava la reforma dels principis constitucionals, dins d’una operació més
amplia de relegitimació del sistema, restàvem abocats a una ruptura: “O la hacen ellos o serán las nuevas
formaciones surgidas de la desafección las que se encargarán de hacerlo.”. I és
cert que cap sistema polític pot perviure al llarg del temps tan sols amb la
por a la ruïna com a arma de consentiment i d’imposició de polítiques no
volgudes per la majoria. Es necessita alhora la legitimitat i el consens, ara
perdut i que la proposta del Cercle intenta recuperar. Tanmateix el que ens
interessa aquí d’aquesta formulació no és aquest debat més ampli, sinó precisament
la referència a “las nuevas formaciones surgidas de la desafección”…
II
Una vuitantena d’actes de presentació, alguns
dels quals, com els de Sabadell, Tarragona, Vic o el barri de Llefià de
Badalona, han reunit a més d’un miler de persones. Una quarantena d’assemblees
locals ja constituïdes, tres mil persones que han demanat sense petició prèvia
cotitzar en el procés i un grup promotor que ja reuneix a dos centenars de
persones i aquest mateix cap de setmana en reunirà probablement a milers. Tot
això que ja ha passat en els darrers tres mesos a l’entorn de la proposta del
Procés Constituent, sense haver
posat gairebé encara el peu a Barcelona, porta a pensar en ella com una ferma
candidata a ser una d’aquestes formacions sorgides de la desafecció. De fet, en
el seu desplegament iniciàtic, ni molt menys conclòs, ja ha mostrat una sèrie
de característiques sorprenents. En senyalaré dos, entre d’altres, que per mi són
especialment significatives. La primera d’elles fa referència a la seva
capacitat de penetració en àrees on actualment el conjunt del sistema polític
català mostra un clar esgotament en la seva capacitat de convocatòria; la
segona a la diversitat no política, sinó directament sociològica que s’està
encarnant en les assemblees d’aquest moviment sociopolític.
Els actes de presentació del Procés Constituent
han tingut un fort impacte arreu del país, malgrat encara li falti molt terra
per recórrer i encara també no hagi entrat de ple a Barcelona, però on
probablement aquest impacte ha irromput amb més força, per inesperat, ha estat
en les grans ciutats industrials de Catalunya. Un espai on el conjunt de les
organitzacions polítiques catalanes ja des de fa anys han tingut cada cop menys
capacitat de convocatòria pública i on, malgrat el viratge del vot cap a les
opcions més a l’esquerra d’aquest sistema és progressivament evident, també ho és
el pas cap a l’abstenció o cap un vot més de protesta que no pas d’adhesió a la
proposta. Travessada la política catalana per dos eixos bloquejats en un debat
circular, el social i el nacional, sembla clar que hi ha un espai polític cada
cop més al descobert. Un espai que articularà o no el Procés Constituent, això
dependrà de la seva capacitat d’assentament, però que aquest procés visualitza
clarament. I ho fa precisament en l’espai polític i social que, per falta d’un
decantament clar en aquests moments, és on es troben realment en joc la sort o
dissort dels diversos projectes polítics de Catalunya. Alhora és també en
aquest mateix espai on es visualitza més clarament la diversitat que està
assolint la proposta del Procés Constituent. No és una diversitat només, ni bàsicament,
de les “famílies” de l’esquerra política, tot i que evidentment molta base
social d’aquestes esquerres estan participant en aquests debats, sinó
impregnada de la pròpia diversitat social i política del país.
Els debats en aquests espais no fan referència en
aquest sentit a les organitzacions polítiques, sinó als grans projectes del país.
Això afecta a pràcticament tots els debats, però potser on es fa més evident,
per la seva presència prioritària en l’agenda de la definició del país, és en
el debat sobre la independència. No hi ha cap dubte per ningú, o gairebé ningú,
que la proposta d’un procés constituent català és inherent a la proclamació de
la sobirania plena de Catalunya, d’altra manera seria impossible la seva
concreció. També és explícit que dins del procés constituent s’ha integrat, com
a part d’un tot ampli i divers, una corrent que prové de la cultura política el
republicanisme federal de caràcter Pi Margallià. Una opinió que partint de la
sobirania plena del país en forma d’una república catalana, no nega la
possibilitat de partir d’aquesta mateixa sobirania prèvia per iniciar una dinàmica
federal ibèrica en un futur indeterminat. Però el debat va més enllà d’això i
no és tan elaborat políticament. Dins de les assemblees del procés s’ha fet
explícit, especialment a l’àrea metropolitana, un debat entre aquells que es
declaren explícitament independentistes i aquells que no es veuen a si mateixos
dins d’aquesta corrent. El debat és en aquest sentit intens, tant com intensa és
aquesta divergència social, cultural i política, però és un debat que arriba a
un terreny comú. El terreny compartit, la possibilitat d’una terra compartida,
no és altra que la definició i la possibilitat d’un model de vida diferent, d’un
procés constituent que permeti als de baix definir el país on volen viure. En
origen, molt abans de la definició dels projectes nacionals propis del darrer
terç del segle XIX, l’espai comú tampoc era altra cosa que això. La pàtria, la
seva proclamació i la seva defensa davant de qualsevol invasor, no feia referència
a un territori concret, sinó a una forma de vida pròpia que es trobava en un
territori sense fronteres clares. I és precisament en aquest camp on es
produeix el diàleg i la transacció entre els sectors clarament independentistes
i aquells que no es troben representats en aquest projecte polític i nacional. És
precisament en aquest espai on es produeix la transacció i l’articulació d’un
projecte divers i comú alhora. Això fa que alguns es posin les mans al cap, car
per aquests la nació no és producte d’un pacte social, sinó una prioritat prèvia
al propi pacte, per altres, entre els que em compto, els països que val la pena
construir, són precisament els que parteixen del debat sobre el model de vida,
ja que explicita o implícitament tot país es funda sobre una configuració
social determinada. Realitat i debat que s’està vivint en l’espai del Procés
Constituent com, crec, no s’està donant en cap altre espai. Aquest debat per
significatiu i mil altres més mostren una potencialitat de confluència de també
mil formes d’entendre la vida i la política i d’una necessitat comuna:
reprendre el control sobre les nostres pròpies vides. El que ara no està en les
nostres mans ha de retornar a elles.
III
S’ha argüit, i no sense poderoses raons, que la
proposta d’un procés constituent parteix d’una irrealitat concreta, entre totes
les possibles irrealitats que sempre hi ha en qualsevol proposta que parteix
del que no és per anar cap el que es vol ser. Aquesta no és altra que l’actual correlació de forces,
clarament desfavorable a qualsevol intent d’iniciar un procés constituent a
favor dels sectors populars. I és cert, després d’anys de retallades, d’imposicions,
de pèrdua de drets conquerits en batalles que s’enfonsen en el cor dels segles,
sembla més factible articular la defensa del que tenim que no la proposta del
que volem. Però és cert en estàtic. En estàtic hem perdut, en estàtic no ens
queda altre cosa que maldar per resistir. Tot això és veritat en estàtic, no ho
és en la dinàmica. En la dinàmica, i això s’està demostrant en cada presentació
i en cada assemblea, la gent que hi participa vol parlar precisament d’allò que
volem, i no tan sols de com resistim; en la dinàmica la gent es vol agrupar a l’entorn
de l’esperança en el futur i, sobretot, vol poder lluitar per ella. La
correlació de forces no és una realitat matemàtica estable, si és alguna cosa és
precisament dinàmica, i en ella allò pel qual la gent vol agrupar-se,
participar i, finalment, lluitar, també esdevé un nou factor capaç de
transformar el pes i les mesures de la resta de factors presents en la realitat
social.
Mentre el sistema polític català dona voltes
sobre si mateix, cada cop més ràpidament cada cop amb una cadència reiterativa
més esgotadora, entre els seus dos eixos tradicionals –el nacional, el social–,
per sota el tercer eix pren forma. Un eix que entén el sistema en la seva
globalitat, no només la forma que ha de tenir la seva organització
institucional o les polítiques socials que s’han de fer, com el problema i la
seva transformació com la solució. I és precisament en aquest espai on la
proposta del procés constituent s’està desenvolupant, no com una proposta
reclosa en si mateixa amb voluntat d’adquirir poder polític, sinó com una
proposta oberta que té com a primer objectiu ajudar a articular una nova
hegemonia social, cultural i política per poder construir les eines que
transformin el poder. Tot això amb una velocitat de creuer que el fa estar
obert a infitud de possibilitats evolutives i que alhora té uns reptes per
davant immensos. I és cert, haurà d’arribar a un moment d’una major definició i
articulació, un moment d’assentament i de preparació, on haurà de combinar
formes d’articulació organitzativa de les assemblees de caràcter horitzontal i
a la vegada obertes a la societat. Alhora el procés de participació en l’articulació
d’una nova hegemonia, haurà d’anar acompanyada d’un major grau de definició
estratègica i de continguts sectorials (quins models econòmics, quins models
educatius, quins models polítics…). Tot plegat d’una gran complexitat i també d’una
gran necessitat de creativitat per intentar posar-nos a l’altura dels reptes
dels nostres temps.
És aviat per saber-ne la sort final, però els
principis ja han sacsejat, encara només sigui una mica, la realitat del debat
polític del país. Un principis que han tingut com a eix bàsic la voluntat, de
nou, de ser majoria, la voluntat, de nou, de fer que el nombre dels nostres
membres sigui il·limitat, la voluntat, de nou, de dir que nosaltres no som les
classes subalternes, sinó la representació de la majoria i per tant no volem
conformar una assemblea només nacional, sinó una assemblea constituent, la
voluntat, de nou, de dir que hi ha un 99% d’on poden sorgir el nous subjectes “surgidos
de la desafección” no per encarar una reforma, sinó per construir la
ruptura.
